diumenge, 23 d’agost del 2009

REFLEXIONS D'UNA RESSACA

Una de les conseqüències més previsibles desprès d'un sopar entre amics, seguit d'una nit de festa i desenfrèn, és patir una ressaca del quinze. Dit i fet: ahir festa, avui ressaca. Mireu que jo no vaig predisposat a beure ni a allargar la festa més enllà del que és estrictament necessari, però sempre acabo de matinada -conscient dels meus actes, això si- amb una acumulació d'alcohol i nicotina al cos prou importat.
Ahir va ser dia de festa, d'una festa molt important. Es van donar una sèrie de circumstàncies molt inusuals i la conjunció dels astres -i de les agendes de les respectives persones que hi van assistir- va fer que ens reuníssim un grup d'amics que és molt difícil poder reunir. L'ocasió s'ho valia i vaig renéixer de les meves pròpies cendres -com l'au Fènix-desprès d'haver-me destrossat el cos i l'esperit la nit anterior amb la Nikita. 
La visió de la taula del restaurant amb tots aquells que han estat deixebles (alumnes, pupils, digueu-ne com vulgueu) meus durant els darrers anys -sense faltar-ne cap, que ja és un èxit-  va provocar-me una sensació estranya, una sensació de desaprofitament, d'enyor i de ganes de retornar a un món que recordo amb molta estimació.
En el còctel o aperitiu previ al sopar -nosaltres fem les coses ben fetes i ningú s'asseu fins que hi som tots- vaig tenir la sensació de donar la meva darrera classe magistral a un grup magnífic -personal i professionalment- que val el seu pes en or. Tots al voltant meu, van requerir que els donés algun consell sobre temes puntuals que m'anaven exposant, mentre ells m'anaven explicant algunes anècdotes dels seus darrers treballs.
En un moment determinat, el món em va caure a sobre: aquella colla de malparits m'havia reservat una sorpresa que em va tocar el cor i la resta d'òrgans sensibles del cos. En girar-me cap a la porta del menjador privat que ocupàvem, vaig tenir una de les visions més emocionants de la meva vida: el meu mestre -en Padi-, aquell que m'havia introduït en aquest món i m'havia entrenat era allà. Un home d'uns 62 anys, amb el cabell completament blanc, que encara conservava el seu accent granadí i la seva mirada penetrant, dura i impertorbable, era allà, palplantat, amb el seu somriure de sempre i amb aquella figura impossible i única. Ens vàrem fondre en una abraçada inacabable, sincera i molt emotiva. Per uns instants vaig recordar els temps en els que aquell home -ell sí que era un autèntic home- m'entrenava i em putejava sense pietat, fins a convertir-me en allò que vaig esdevenir. Quantes vegades he recordat aquells temps i he agraït tot allò que em va ensenyar!!!! 
El sopar va ser esplèndid i deliciós, digne del sibaritisme d'aquell grup, i el preàmbul d'una sobretaula prenyada d'anècdotes del passat, comentaris diversos sobre l'entrenament d'aquell grup i sobre la seva duresa. Tots van estar d'acord en remarcar que, la duresa amb la que van ser entrenats, els va servir de molt en l'exercici de les seves funcions i en la seva pròpia vida personal. El clímax va arribar quan un d'ells em va recordar el que jo sempre els deia quan els entrenava i veia que estaven al límit: "derramaré instrucción y la dejaré a los que buscan la sabiduria". Era una manera de dir-los que allò que els feia mal en aquell moment i que els ofegava seria el que els salvaria més endavant, quan estiguessin sols i dels seus coneixements i preparació en dependria l'èxit de la seva feina i, per extensió, la seva salvació.
Desprès del sopar i d'acabar-nos unes quantes botelles de whisky a la sobretaula, en Padi es va acomiadar de nosaltres -l'edat no perdona- i nosaltres vàrem continuar la festa al Port Olímpic. D'allà vàrem anar a un local -del que n'ometré el nom i situació- del que som vells coneguts. Arribada l'hora de tancar, ens vàrem quedar amb l'amo del local -amb la porta abaixada- continuant la nostra festa. Finalment, una vegada s'ha disgregat el grup, jo he anat a dormir -és una manera de dir-ho-  a casa la Nikita. 
Al migdia he arribat a casa amb la sensació d'haver rejovenit uns quants anys i amb la sensació de que tot és efímer, mutable en el temps, canviant i, sobretot, que els amics no t'abandonen mai i són el darrer graó abans de l'abisme. Ja he manifestat en diverses ocasions -en aquest i d'altres blocs- que, si les coses no canvien, jo no moriré de vell en un llit, rodejat de la meva família. No, no ho vull això. Si he de morir ho faré com sempre ho he volgut fer, de la forma més honorable, de la forma més pràctica i productiva... En tot cas, fins que no arribi aquest dia, continuaré portant aquesta vida plaent -que alguns tant critiquen per pura enveja i per la frustració de no poder-ho fer ells- amb els meus amics i les meves amigues, fent que la vida mereixi ser viscuda i lluny de les hipocresies i convencionalismes. Quan la vida no mereixi ser viscuda, tot deixarà de tenir sentit i ja no caldrà continuar arrossegant-se per aquesta vall de llàgrimes.
Carpe Diem!!!!!!

2 comentaris:

  1. Supos que hem de felicitar-te, oi?

    Per cert, són festes a Sants.

    ResponElimina
  2. Home, Josep...
    Per quin motiu m'haurien de felicitar? Tampoc cal, però si ho vols fer, doncs t'ho agraeixo.
    Us desitjo unes meravelloses festes de Sants.
    Una abraçada.

    ResponElimina