dimecres, 19 d’agost del 2009

RETROBAMENTS INESPERATS

Escric aquest post mentre escolto algunes cançons d'Héroes del Silencio i m'acabo de beure un combinat ben fresquet sota la prunera -ja famosa- de casa. Avui no tenia gaires ganes d'escriure -potser per la calor o por aquest estat de desídia que darrerament m'embarga, segurament per l'amargor o per la depressió (millor desencís) que em causen segons quins comportaments- però, a darrera hora, he canviat de pensament i us martiritzaré amb un nou post.
Aquesta imatge que avui il·lustra al·legòricament el post no s'adiu gaire amb la temàtica. Tingueu en compte que sobre el tema dels retrobaments no s'aconsegueixen imatges fàcilment i tampoc volia una mala interpretació. Darrerament, ja m'he trobat amb massa gent disposada a mal interpretar els meus gestos, les meves paraules i els meus escrits. Tampoc cal alimentar la bèstia, que diria un amic meu.
Doncs bé, el primer retrobament es va produir ahir i no va ser del tot desplaent. Quan un amic, amb el que anava amb el seu cotxe, em va deixar en un lloc concret, vaig trobar a una persona que, si bé fa temps va marcar una distància molt gran amb mi, ja fa cosa d'un mes ens vàrem retrobar i va mostrar una actitud força neutra. Em va fer estrany. No era una persona que no tingués interessos en contra meu, però potser el perjudici que li podria causar enfrontar-se a mi era major que el benefici que en podria obtenir. Fins aquí, vaig pensar que era una postura lògica i que estava prou justificada. El que no esperava és que ahir ja no es limités a mantenir una postura neutra, ahir ja va venir descaradament a desitjar-me un bon dia. Això em va deixar perplex i gratament sorprès -encara que també em va crear una natural desconfiança, més sabent de qui és amic aquesta persona-.
Avui he vist una nova representació del rei borni al país dels cecs. Una persona amb la perspicàcia i capacitat intel·lectual d'una granota -rescato aquesta definició del meu amic Pachi- estava donant explicacions i lliçons a una audiència totalment subjugada a una fonamentació més dèbil que un castell de cartes -ho sento, no m'he pogut resistit a escoltar què deia aquell "savi desaprofitat"-. Increïble! Aquest personatge de la Gran Auca tenia la seva audiència amb la baba caient per la comissura de la boca. Potser era una audiència preparada a la que li havien practicat una lobotomia per tal que estigués a la mateixa alçada d'aquell que portava la veu cantant. Hi ha d'haver tot en aquesta vida, de tot...
Finalment -no tot han de ser retrobaments desgraciats, basats en la desconfiança o en l'exhibició pública de les misèries humanes- he tingut un retrobament telefònic prou interessant, intel·ligent i plaent. Una veu que m'era familiar m'ha alegrat el matí, cap a darrera hora, i m'ha tornat la confiança en la condició humana. Crec que és una de les vegades, en que he parlat amb aquesta persona, que més he gaudit de la seva conversa. Res extraordinari, no us cregueu, però el to i la temàtica de la conversa, juntament amb l'estat de relaxació en el que es trobava, m'han contagiat del seu estat de gràcia -podria dir estat Zen- i han contribuït a fer-me acabar el matí amb una certa esperança en la salvació de les neurones de les que estan proveïts alguns humans (gràcies guapa, moltes gràcies). Per cert, tens raó en el tema que em deies de la mala sang. Malauradament, jo he de mantenir una "posició oficial" sobre aquest tema. D'altra manera, encara estaria fent el pardal.
Segurament llegiràs aquestes línies i pensaràs que t'estic ensabonant. No en tinc cap necessitat, mai l'he tinguda i no és la meva intenció. Si em coneixes una mica, ja saps que no m'agrada ensabonar al personal. Potser si em caracteritzo per una cosa és pel contrari, per deixar anar les coses tal com les sento. Per cert, ja em diràs el dia que et va bé per a dinar...
Tot plegat forma part d'aquesta vida que em toca viure i de la que intento treure el màxim partit, el màxim suc. Com ja he dit moltes vegades, no us enganyeu companys i companyes, la vida són quatre dies i ja n'hem passat dos i mig. Com deia un amic -que malauradament ja ha pogut comprovar la veracitat del que deia- "el muerto al hoyo y el vivo al bollo". Carpe diem!!!!!

PS: Ara ja sona "Mi agüita amarilla" i "Twista's loca" de Toreros Muertos. Els records que em venen a la memòria i les relacions mentals que em suggereixen no les puc explicar en aquest post, so pena d'aconseguir el carnet VIP dels jutjats. Un petó. Va, vinga.... a tots i a totes!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada