dimarts, 9 de març de 2010

FRIQUIS REUNITS

Són uns friquis, no et preocupis. No es mereixen ni un segon dels teus pensaments, ni una sola preocupació, ni un gest. Prou pena tenen de ser com són. El més trist és que mai seran conscients del ridícul que fan, amb el que ens obsequien diàriament. 
Només hi ha una postura intel·ligent davant d'això: riure, riure molt. Això els desarma i els desconcerta. No intentis mai entendre'ls ni que t'entenguin; esteu en una altra dimensió, en un altre nivell, en un altre món. Només suporta'ls o ignora'ls, no cal res més. La vida és dura, ja ho sé i avui amb més raó. No, no ho facis, no els donis aquesta satisfacció, no entris en el seu joc. Fes el que has de fer, sense mirar enrere, sense cap mena de prejudici, sense por. Tingues en compte que estan acostumats a que tothom els faci cas, a que tothom depengui d'ells per viure mitjanament bé. No conceben que ningú visqui bé per mèrits propis, sense necessitat de llepar-los el cul contínuament. Les postures amables -tractan-se d'ells- es tornen submises i lacàies.  Si intentes contentar-los, es creuran que els necessites -sempre pensen amb interès-; si intentes fer bé les coses, mai no t'ho reconeixeran. Només es recordaran de tu quan tinguis un petit error o quan no facis tot el que et diuen -fins i tot la subnormalitat més gran- a l'instant. En aquell moment et retrauran fins la xorrada més infantil que els passi pel cap.  Són "ells", els anormals blaus, els vividors sense pèl al pit, els nous rics. No ho facis amic, no deixis que et dominin. Si t'ho penses bé i analitzes la situació, no poden dominar-te -que és el que més els dol-, no poden subjugar-te. No ets un apèndix més d'ells -que no saben fer res sense els seus apèndix-, als que paguen perdonant-los la vida i l'esforç exigible.  Només una darrera cosa -que és teva-: pensa que tenen la perspicàcia d'una granota i la capacitat intel·lectual d'un cigró. Aquesta sempre serà la teva avantatja, sempre. També en tens una altra molt important: tu tens amics de veritat -això tinga-ho sempre molt clar-, ells mai en tindran, només tindran llepaculs interessats. Són massa egoistes i interessats per poder-ne tenir d'amics.....
Bé, passant a altres temes, sembla ser que la nevada -aquest fenomen meteorològic gestionat penosament per fenòmens infrahumans- ja s'ha acabat. Si a l'Europa Central fessin tanta comèdia cada vegada que els neva, no sortirien mai de casa, es passarien tres o quatre mesos hivernant, talment ossos. Aquí tenim uns llumeneres que et tiren en cara que surtis de casa, i que no és recorden que la seva obligació és preveure, prevenir i gestionar les situacions excepcionals. No, ells no tenen mai la culpa. La culpa la tenim aquells que hem d'anar a treballar -sí o sí-, els que hem d'agafar transport públic -sí o sí- i els que no volem prendre part en aquest assaig -desorganitzat, com si no?- dels Jocs Olímpics d'hivern de Barcelona.
El més patètic és que es pensen que ho fan bé. O això -i jo m'inclino més per aquesta segona possibilitat- o que la seva capacitat cognitiva i intel·lectual és similar a la d'una carxofa. També hi ha una tercera possibilitat: tenen una cara que se la trepitgen. 
Ufff!!!! Què a gust m'he quedat!!!!

PS: concentra't, concentra't... Et vull concentrada!

2 comentaris:

  1. Que ho fa que la gent li agradi tan raspatllar l'espatlla d'algú? És que es veu d'un tros lluny...em pregunto si els que són raspatllats també ho veuen.I els hi agrada? A mi em sembla que no m'agradaria gens.

    ResponElimina
  2. Tot depèn dels caràcters. Crec que raspallar i deixar-se raspallar defineix a aquells que ho fan...

    ResponElimina