dimecres, 10 de març de 2010

SOBRAR (II)

Després d'haver sopat i amb les cel·lules grises novament nodrides, continuo amb el "post interruptus" sobtadament -tenia gana, què voleu!- per menjar alguna cosa. Seré breu, però penso que seria injust -i hipòcrita- si no acabés de dir tot allò que em crema el pap.
La vida ja ens ofereix prou obstacles per haver d'anar aguantant mosques colloneres que només saben trobar inconvenients i problemes. Són aquells que fan difícil allò que és fàcil, els que sempre han de tenir un "però" davant aquelles coses que són clares i diàfanes. Malgrat pugui semblar el contrari, sempre m'ha agradat sumar abans que restar, aportar coses noves abans que limitar-me a "complir l'expedient". No sé entendre la vida d'una altra manera, ho sento!
No us penseu ni per un moment que intento treure algun benefici personal d'aquesta actitud. Més aviat, em representa més perjudici personal que benefici. El problema és que sempre he pensat que, per sobre del benefici personal, públic o material, hi ha un benefici més important: la íntima satisfacció de saber que has fet el que havies de fer, sense perdre la dignitat, sense fer-ho pensant en el què diran o en el què pensaran. El més important, és el que cadascú pensa, honestament, d'ell mateix. 
Hi ha una altra cosa important: Quan jo em llevo als matins, no pretenc guanyar cap concurs de popularitat. El que pretenc és arribar al final del dia havent fet allò que cal fer -sigui popular o no- i que jo considero que és el més necessari. No sempre les nostres decisions poden ser populars -què més voldríem!-, però hem d'entendre que si són coherents, necessàries i convenients, s'han de prendre peti qui peti.
Bé, crec que ja està. Ara toca intentar dormir. Demà serà un nou dia i tornaré a fer allò que consideri necessari, no allò que em faci més popular. Qui vulgui ser popular que es dediqui al món de l'espectacle o que munti una ONG.
Jo, des de la meva insignificant existència, prefereixo continuar essent com sóc -amb els meus molts defectes i alguna virtut- i arrossegant-me per aquest món amb la màxima dignitat possible...

3 comentaris:

  1. "...sempre m'ha agradat sumar abans que restar, aportar coses noves abans
    que limitar-me a "complir l'expedient".
    (L'Exorcista)

    És a dir: si et diuen de donar l'abric tu dónes l'abric i la bufanda, Oi?
    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!



    "No sé entendre la vida d'una altra manera, ho sento!
    No us penseu ni per un moment que intento treure algun benefici personal
    d'aquesta actitud. Més aviat, em representa més perjudici personal que benefici.
    El problema és que sempre he pensat que, per sobre del benefici personal,
    públic o material, hi ha un benefici més important: la íntima satisfacció de saber
    que has fet el que havies de fer, sense perdre la dignitat"
    (L'Exorcista)

    Però..., dius sense perdre la dignitat? I això no és com obrir la porta amb la cadena posada?
    Escolta: i per què la teva dignitat ningú no te l'ha d'agafar? Per què et fa por perdre-la?
    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  2. No, això vol dir que si em demanen l'abric, si tinc la possibilitat de donar-lo i si considero que l'he de donar, ho faig en les millors condicions, sense estalviar res i de tot cor.
    El que mai deixaré és que em prengui l'abric, que és molt diferent.
    La dignitat és la darrera cosa que ens queda. Potser per ser una cosa immaterial, potser per algun altre desconegut motiu. Això és com tot a la vida: tots tenim les nostres prioritats i la nostra escala de valors.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  3. "No, això vol dir que si em demanen l'abric, si tinc la possibilitat de donar-lo i si considero que l'he de donar, ho faig en les millors condicions, sense estalviar res i de tot cor.
    El que mai deixaré és que em prengui l'abric, que és molt diferent."
    (L'Exorcista)

    És a dir: la por a ser pres per un babau t'atura? És això el que dius?
    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    "La dignitat és la darrera cosa que ens queda. Potser per ser una cosa immaterial,
    potser per algun altre desconegut motiu. Això és com tot a la vida: tots tenim les nostres prioritats i la nostra escala de valors.
    Una abraçada!"
    (L'Exorcista)

    La teva resposta em recorda aquell home que es passava els dies dient-li
    al seu amic, que si li tocva la loteria li donaria una part dels seus diners.
    Que si ell tingués dues cases una seria per ell i l'altre li donaria gustosament.
    Que si tingués dos cotxes un seria per ell...
    Però, de cop, l'amic li diu: tu dius que tens 600 euros al banc, oi? Per què, doncs,
    no m'en dónes 300? I li respon: perquè els tinc. No et fot!
    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina