A la vida trobem pocs dies que ratllin tant la perfecció com aquest. Encara amb ell cansament de la sessió de puber-lolites del dia anterior, comença el dia amb diverses satisfaccions i molt variades.
Passo el matí com puc i a l'hora de dinar tinc la primera satisfacció important -malgrat una mica coixa- i que feia temps que s'havia d'haver produït. Un dinar molt plaent amb un amic em fa reflexionar sobre tot plegat. Penso que queden poques coses que valguin la pena. L'amistat és una d'aquestes darreres coses.
La vida ens confirma algunes coses i fa que la visió del món sigui diferent. Sempre he tingut una virtut (o habilitat): Una mirada als ulls de les persones em proporciona més informació que les paraules que surten de la seva boca. Veure la gestualitat de les persones, els tics, la mirada fugissera pot confirmar o desmentir les sospites. Bé, bé.
Torno a casa amb el temps just per tal de dutxar-me i canviar-me de roba. Tinc sopar d'ex-companys (ex? ...bé....) i he d'arribar puntual. Retorno a Barcelona i, durant el camí, recordo tots els millors -i pitjors- moments viscuts amb aquell grapat d'amics. Quants bons i mals moments hem compartit i com ha perdurat la nostra amistat al llarg dels anys!!!
Arribo a la porta del restaurant i comencen les abraçades. Abraçades fortes, virils, sense dubtes -absents d'aquelles encaixades de mans dubitatives i sense força- amb la força i confiança de l'amistat sincera i sense cap dubte. Va arribant la gent. A les 21:59 h. ja hi som tots. Ningú es retarda, ningú incompleix l'horari. Un petit aperitiu, previ al sopar, comença a fer-nos escalfar motors. Les xerrades sobre altres temps, les posades a disposició des de les noves destinacions, fan que tornem a ser un Grup. Seiem a taula i van passant les diverses i exquisides viandes. El propòsit del sopar no és una jornada gastronòmica, però ja que hi estem posats.... Passen les hores -més de dues- i comencen els parlaments previs a l'espectacle que amenitza sempre els nostres cafès i licors esperitosos. Per sort, estem en un menjador privat i ningú pot sentir els parlaments -en cap cas exempts de raó i lògica- apassionats i amb to d'arenga. Les bromes sovintegen i distenen l'ambient. Finalment, entre copes i riures, comença l'espectacle. Fantàstic, com sempre!!!!
Marxem. El propietari del restaurant ens acomiada i ens diu que sempre és un privilegi que el satisfà que pensem en el seu local per fer les nostres trobades. Nosaltres també estem satisfets d'anar-hi. D'allà, anem a un local d'oci nocturn d'un altre conegut. Continua la nit i ningú sembla tenir ganes de plegar. Em miro el Grup i em trasllado a altres temps. En aquell moment, algú -amb cabells canosos- em diu: "Hem de tornar". "Això no ho dubtis mai", li responc. "A més, ja saps que he de cobrar-me alguns deutes", afegeixo. "Tindràs l'oportunitat, no pateixis. Ara ja han entrat en caiguda lliure" em respon.
No hi ha res com tenir amics com aquests!!!! La nit no acaba, ningú vol que acabi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada