dijous, 25 de març del 2010

DIR LES COSES I JUGAR AL GOLF

Moltes vegades penso que estic més maco callat, però un sentiment d'amistat, lleialtat -o digueu-li com vulgueu- m'empeny a dir les coses que penso, sincerament, a aquelles persones que aprecio. Quan veus que algun amic és incapaç -no per incapacitat pròpia, més aviat per la complexitat de les circumstàncies i pel bonisme natural que l'adorna- de veure un problema que el pot perjudicar, penso que és la meva obligació -malgrat pugui saber-li greu i fer-li mal- dir-li el que penso. A partir d'aquí, em sap greu que li pugui fer mal, pertorbar aquella tranquil·litat -il·lusòria o voluntàriament ignorant- en la que creu viure i posar un punt negre, de preocupació, en el que ell creu veure com un mar en calma. Normalment, la calma precedeix el tsunami.
Avui era dia d'aquelarre. Molt bé! Un discurs coherent, ben estructurat -amb conyetes incloses-, brillant... però -tots ho sabem- irrealitzable (el Síndrome d'Estocolm està molt arrelat i fa molt de mal). No m'estalviaré cap esforç en intentar fer-ho realitat, però sé que és una batalla perduda. Heu vist la batalla final de "L'últim Samurai"? Doncs jo em sento com un dels Samurais. Lluitaré per orgull, per lleialtat, per honor, per amistat... sabent que mai podré guanyar i, si és precís, moriré en l'intent. Només hi ha una veritat absoluta: lluitaré fins el final.
Tot anava com una seda fins que s'ha acabat el monòleg inicial. A partir d'aquell moment, ja he començat a passar de tots ells. Llavors ja s'ha transformat en el cambrot dels germans Marx en el sempre s'acaben convertint aquests aquelarres. Uns demanant coses que ja els hi he proporcionat, els altres filosofant i buscant casuística excepcional -més aviat irracional- sobre temes que no importen a ningú i, finalment, ja hi havia qui parlava -desconec per quin motiu- de golf (m'ha semblat sentir alguna cosa sobre un Par 4).
Ho sento, potser he marxat molt precipitadament, però em sentia incapaç de perdre ni un minut més de feina escoltant converses sobre el sexe dels àngels. M'he retirat discretament -molt ben acompanyat, tot sigui dit- i he acabat de treure'm de sobre tot allò que havia arribat durant la meva absència del despatx.
Quan tornava cap a casa, pensava en la persona que ha fet el monòleg i en les circumstàncies que el rodegen. No pensava en si valia la pena seguir-lo -això ja ni m'ho plantejo, el seguiré fins el final- però si que pensava de quina manera podia ser-li més útil: ser un espectador privilegiat i impassible de les punyalades que s'administren al seu voltant o intentar fer (malgrat sigui en contra dels meus interessos) un esforç més per tal de separar el foc de la benzina. En certa part, no em correspon a mi la decisió final. Jo només puc decidir sobre la meva voluntat, la meva actitud i l'esforç que estic disposat a dedicar-hi, però els canvis els ha de fer un altre. Per aquest motiu, sento impotència per no poder fer res més.
Estaré emetent a la resolució -per qui correspon- d'aquest teorema, en espera que en surti beneficiada la consecució d'aquest objectiu -que hauria de ser- comú i prioritari envers les collonades personals. Desterrar les enveges, aquesta actitud d'estar sempre preocupat per saber i criticar el que fan els altres (sense que siguin temes de la seva incumbència), els pals a les rodes (fins i tot creant situacions conflictives de forma artificial), l'autopromoció personal, el protagonisme gratuït i tot allò que només provoca tensions, ha de ser el punt de partida. Tot el que no sigui això és perdre el temps, marejar la perdiu, donar pals de cec, ajornar el desastre i malbaratar recursos.
Jo només puc dir i fer una cosa: Semper fidelis!

3 comentaris:

  1. És maco de llegir que encara queda bona gent...

    ResponElimina
  2. Bona nit guapetona,
    només és qüestió de ser fidel als teus principis, passi el que passi i peti qui peti.
    Un petó

    ResponElimina
  3. "...el seguiré fins el final"
    (L'Exorcista)

    Quin és el final?
    Com és el final?
    Per què hi ha final?
    Per què el final t'és el punt de crida?

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina