dissabte, 13 de març del 2010

IMATGES PASSADES.

Fa anys vaig estar a Riyadh (Aràbia Saudita), crec recordar que va ser els anys 1990-91, mentre estava treballant a Kuwait. Una de les imatges que més em va impactar va ser la que us annexo a aquest post: una tempesta de sorra engolia la ciutat. Des del nostre hotel vèiem com avançava una onada de sorra des del desert.
Avui, aquest post ha rebut una visita des d'aquest lloc -l'amic Lupus, incansable viatger- i he recordat quines bones estones vaig passar en aquella zona del golf Pèrsic i la península Aràbiga. No eren bons temps -hi havia una guerra en marxa- però en les estones lliures aprofitàvem per a fer "visites turístiques" pels països de la zona.
Passats els anys, amb la perspectiva que ens dóna el temps, penso en com n'era de gratificant poder ensenyar a altres els petits trucs que et mantenen viu en aquestes situacions. Era el primer treball a l'estranger d'en Lupus i de la Sandra. Només una cosa em sap greu de recordar aquells temps: la Sandra ja és morta. Mai oblidaré aquell somriure i aquells ulls que devoraven el món. Tampoc és fàcil oblidar quan vaig haver de reconèixer el que quedava d'ella, anys desprès, en tornar d'una feina.
Desprès d'aquell moment dolorós va ser quan em vaig apartar un temps dels viatges i de la vida nòmada. Quan mes enfonsat estava, em van encomanar una nova feina: preparar la Nikita. Sempre que la mirava veia en ella a la Sandra. Físicament eren molt semblants, el seu origen també ho era. Només diferien en la seva personalitat: la Sandra era disciplinada, recta, previsible; la Nikita és imprevisible, anàrquica, voluble fins a l'exasperació. 
Aquells van ser anys durs però feliços. Sempre quedarà el pòsit de l'estimació que sempre vaig tenir-li a la Sandra, aquelles setmanes que vàrem passar junts -de vacances- a les illes Caiman, tot allò intangible que ens vàrem regalar mútuament...
Ara poca cosa queda de tot allò. Només les meves trobades amb la Nikita, les festes amb el Lupus, el Ronin i la resta d'amics i ex-companys. Algú podria demanar més? Sens dubte, però no millor....

8 comentaris:

  1. Hola Company. Jo també recordo la Sandra i aquells dies que vàrem passar junts. El que em vas ensenyar aquells dies m'ha servit molt després.
    Aquest matí m'havia llevat d'hora i tenia curiositat. Volia saber què et passava pel cap.
    Aquí fa una calda increïble (33º C), però no tanta com durant aquells mesos que vàrem compatir tots tres.
    Una abraçada molt forta amic.

    ResponElimina
  2. Benvolgut Lupus,
    jo també enyoro aquells dies. Moltes vegades hi he pensat i he arribat a la conclusió que els moments no es repeteixen mai. Només es pot viure el moment i guardar-ne el record. Malgrat volguéssim tornar a viure aquells instants, no podríem fer-ho. Només es viu una vegada i s'ha d'aprofitar. Quan no es viu un moment concret, mai es torna a viure.
    Ja ens veurem. Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Llegint-te una aprén a aprofitar cada segon...
    Una vegada em van dir que mentre els tenim en el pensament, sempre continuen vius...una abraçada.

    ResponElimina
  4. La vida és curta Maria. No hem de desaprofitar cap moment. Em resisteixo a morir-me pensant en què hauria passat si...
    Només hi ha un límit: el respecte al proïsme. La resta no té límits
    Un petó.

    ResponElimina
  5. "Només hi ha un límit: el respecte al proïsme. La resta no té límits"
    (L'Exorcista)

    I això què vol dir?

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  6. Benvolgut Anònim,
    això vol dir que, per sobre de tot, hem de mantenir el respecte envers els proïsme. El mateix respecte que volem per a nosaltres.
    Per cert, fas el torn de nit?
    Salutacions.

    ResponElimina
  7. "...això vol dir que, per sobre de tot, hem de mantenir el respecte envers els proïsme.
    El mateix respecte que volem per a nosaltres."
    (L'Exorcista)

    Encara ignoro quin respecte vols tu.

    Però sí vull dir que en nom del respecte es poden originar situacions de poder per a satisfer certes dignitats (també de categories), vanitats i altres ànsies de domini.
    I/o també certes ganes de figurar, tot sigui dit de passada.

    En qualsevol cas jo prefereixo estimar de debò. Que per què?
    Perquè implica objectivitat i claredat.
    Potser per aquesta raó m'estimo més una franquesa sense respecte,
    que un respecte sense franquesa.

    Escolta: en nom del respecte s'han fet amenaces i barabritats. També en nom del respecte, més d'un cop, s'ha intentat intimidar i censurar per fer callar.

    Estic enamorada de la nit, encara que en ocasions no siguin agradables les seves exigències! Intento, malgrat tot, posar-me al seu abast sense saber-me llaminera de mena.
    No es tracta de fer torns. No en el meu cas.

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  8. Benvolgut(da) Anònim(a),
    A mi també m'encanta la nit. Com pots comprovar amb alguns dels meus posts, moltes vegades escric de matinada. Tots tenim motiu per fer-ho i tots els motius són prou vàlids.
    Del tema del respecte, només et puc dir que el respecte que jo busco i ofereixo és que tenen totes les persones. El respecte a la condició humana, per dir-ho d'alguna manera. Crec que aquest tipus de respecte ja és prou ampli -i a l'hora prou concret- com per donar-te una idea de a qui tipus de respecte em refereixo.
    M'agradaria parlar amb tu més àmpliament. Crec que tens unes idees molt interessants. Si vols fer-ho fes-me un correu a: infernal.posesion@gmail.com, i parlarem.
    Una abraçada Anònim(a).

    ResponElimina