JUST LIKE A PILL

Temps enrere, aquesta noia de la foto -la Pink- em tenia el cor robat. Malgrat pugueu veure que el seu cos és espectacular i molt desitjable, si amplieu una mica la imatge, podreu apreciar una cara genial: uns llavis molsuts i una mirada entre suau i penetrant, amb una caiguda d'ulls única.

Una enamorada de la nit m'ha fet recordar en un dels seus comentaris la música d'aquesta noia i quanta força tenia aquesta música. Mirant-me diverses imatges de la Pink, li trobo una retirada física amb una de les dues puber-lolites (la Sílvia). També li trobo una retirada amb la seva força vital...

A vegades, passats els anys, retornen els icones del passat. El vídeo que m'ha recomanat la meva amiga de la nit, també és un dels meus preferits -per no dir el què més- i el títol i lletra de la cançó també és prou significatiu. Recordo haver vist els primers vídeos de la Pink al Canal Català en els seus primers temps, quan aquesta cadena de TV començava i era una corrua de vídeos musicals.

El dia? Bé, suposo que bé. La nit? Espero poder dormir! Tampoc en tinc gaires esperances, però seria un punt poder més dues hores seguides. Ja veurem com es presenta la nit. Sempre em qued el recurs de tornar a rellegir vells correus, llibres que no llegeixo des de fa anys, escriure algun relat i algun post furtiu, sota l'empara de la matinada. 

Aquest cap de setmana, si no hi ha cap daltabaix, tornaré a refugi de la muntanya. És el ritual mensual -metge, banc i "exercicis espirituals" en la soledat del meu refugi- que em dóna forces per a continuar un mes més. Potser algun dia decideixo quedar-me allà dalt, on el silenci, la tranquil·litat i la calma són abundants. No em puc queixar, les puber-lolites em volien acompanyar però no vull. Aquell espai és el darrer que em queda completament privat, completament meu. Tots necessitem un espai exclusiu i personal.

Una vegada, vaig conèixer una noia que tenia el seu espai privat de matinada. Quan tothom dormia, es connectava a la xarxa i llavors -en aquell espai de temps, furtiu i limitat- era ella, sense interferències, sense comèdies. No sempre es podia connectar, al final tantes nits sense dormir passen factura però, al dia següent, es veien a la seva cara dos símptomes: el cansament i l'alleugeriment.

Avui fan quatre capítols del House -sempre he pensat que, salvades les distàncies, tenia una mica de House en el meu caràcter- i no em penso perdre la seva ironia i el seu sarcasme. Fa anys que segueixo aquesta sèrie i, malgrat s'ha descafeïnat una mica, sempre recordaré aquella primera temporada en la que feia mans i mànigues per no perdrem ni un sol capítol. Demà estaré destrossat -més si després no puc dormir- però haurà pagat la pena. Tot plaer té un sacrifici i aquest serà el meu...