M'HO TEMIA...

Ho sabia! M'ho temia. Ahir al vespre ja sospitava que aquesta nit seria llarga, molt llarga. Hi ha coses que es veuen a venir, que les ensumes abans que passin. Ahir ja advertia que no tenia gaire confiança en poder dormir i així ha estat.

Han sigut hores d'escriure, de llegir, de pensar... de pensar molt. Pensar en si val la pena, en si cal posar punt i final d'una vegada a aquesta bogeria sense ordre ni concert. Sempre la mateixa conclusió: Si, ja seria hora... però no és el moment. Quan serà el moment? Una vegada, una persona que sabia molt més de la vida que jo, em va dir el següent: "Quan arribi el moment, ho notaràs. Veuràs que ja res és igual, que tot ha perdut definitivament el sentit de ser". Efectivament, aquesta persona ja fa anys que es va adonar que havia arribat el moment i va decidir donar el gran pas. No crec que li sabés greu donar un pas tan important, tant definitiu, tant radical. Fins i tot penso que ansiava l'arribada del moment. No ho podria jurar, ja em falla la memòria -coses de l'edat- però penso que, fins i tot, es va arribar a acomiadar i, finalment, va desaparèixer. Mai més ningú va saber res d'ell, mai més ningú va trobar-lo a faltar. 

Encaro aquest nou dia -que d'aquí poc temps em regalarà una nova albada- amb aquesta impressió d'esterilitat, de terra erma, de veure com passa la vida impertèrritament i sense cap al·licient per implicar-me en res. Ser un mer espectador impassible d'aquesta corrua de formigues boges i desorientades, que han perdut el fil de la seva desfilada i no saben trobar el camí de tornada al formiguer.

Em penso prendre el dia -si m'ho permeten- amb serenor, amb calma, relaxadament. No val la pena esforçar-se en intentar fer res. Inexorablement, apareixerà algú que -no per fer-ho millor- intentarà fer les coses de manera diferent. Simplement per fer-se notar, per demostrar allò que no s'ha de demostrar mai -a qui ho posseeix o ho és, no li cal demostrar-ho, tothom ho sap- i que la seva exhibició només en denota mancança.

Ho deixo, ja és massa tard (o massa d'hora) i no vull continuar fent-me mala sang de coses que m'haurien d'importar ben poc. Al final, realment, a ningú importen aquestes coses. Al final, només importa passejar-se per aquesta passarel·la de les vanitats en la que, si deixes que els focus t'enlluernin, acabes caient fora de la tarima. És com el conte del sastre del Rei, però sense sastre i sense Rei...