COMPOSITORS I COMEDIANTS

Ella també és diu Hendel (Agnieska), com el compositor barroc. Ho sento, però he pensat que aquesta imatge donava més vida al post que no pas el retrat del compositor de la música que estic escoltant.

Avui és un dia per escoltar música clàssica, barroca, suau, complexa. La tranquil·litat ha de presidir aquesta tarda-vespre. Compositors? Els que composen. Comediants? Els que fan comèdia. Tots ells manipuladors, uns de melodies i els altres de sentiments, malgrat no sempre amb l'èxit desitjat (la majoria de vegades per utilitzar el següent raonament: jo llest/resta del món tonto). 

Aquesta tarda he pensat en una conversa per telèfon. És una persona que li explica una història força estranya, surrealista a un altre amic (en el que jo em poso en la seva pell) que m'ha fet reflexionar (com penso que hauria de fer-ho algú). La conversa hauria anat més o menys així:

-Què passa xaval!! -diu el meu amic, content de parlar amb mi.

-Hola guapetón!!! Qué llevas puesto???? -dic jo tot rient.

-Mira, aquí, fent bullir l'olla i meravellant-me de l'estupidesa humana -em comenta amb un to de decepció.

-Què et passa? -li responc, tot encuriosit.

-Res, que es pensen que sóc un autèntic anormal i que no me n'adono de les coses -diu amb un punt d'indignació.

-Vinga, explicat'!

-Avui al matí he rebut una trucada en la què l'absència d'una pregunta significava una afirmació predeterminada.

-Hòstia! Si no t'expliques més...

-Resulta que jo tenia la possibilitat de fer una cosa o no. Resulta que jo sabia que fer-la no seria gaire popular i més aviat comprometedor.

-I????

-Doncs que no m'han preguntat si la faria, malgrat qui m'ha trucat frisava per saber quina seria la meva decisió.

-I tu què has fet? -Ara ja em començava a posar nerviós amb tanta indefinició.

-No he fet cap comentari del tema en tota la conversa, esperant comprovar si s'atrevia a preguntar-m'ho.

-I ell què ha fet?

-El de sempre, pensar-se que no el veia a venir i que ja xarraria més del compte. El problema és que, en aquesta ocasió, he declinat fer el paper de tonto al que ell està acostumat. No he fet cap referència a aquesta decisió.

-I aquí s'acaba tot?

-No. Més tard he rebut una altra trucada. D'una altra persona, aquesta amb més valor i que va més de cara. Volia saber on estava per tal de visitar-me. Finalment, així ho ha fet. El més curiós és que quadrava amb l'hora de la marxa de la primera persona a un lloc de terminat on no li feia gràcia que jo anés.

-I tu què has fet?

-Li he seguit la veta. Sabia quin era el propòsit de la seva visita. Sabia que volia tenir-me controlat durant una estona. Volia condicionar aquella decisió que havia de prendre i que no li feia gràcia a la primera persona.

-Però perquè no feies la teva i ja està? -li pregunto tot encuriosit i encara sorprès d'aquesta història.

-Volia gaudir del moment, demostrar que conec a la primera persona i les seves reaccions com si fossin meves. Saps què passa? Que ja n'estic fart de que es pensin que sóc un passerell i que ells són els llestos. Jo no tenia cap interès en prendre una decisió en un sentit o en l'altre. Només una paraula de la primera persona -amb la que crec que tinc prou confiança- m'hagués dit el que em volia dir, tota la resta hauria sobrat.

-I no els has fet veure que havies descobert la seva jugada?

-No, gaudeixo més així. Suposo que ells deuen pensar que no sóc tan estúpid com per no veure'ls a venir. Suposo que, a hores d'ara, ja deuen haver deduït que encara em queda alguna neurona activa. Saps què passa? Ja fa dies que aquesta persona va intentant que no m'assabenti de segons quines coses. El problema és que, passats dos minuts, jo ja sé què ha dit, a qui i quan. Té massa presumptes "amics" que m'expliquen les coses per tal d'enfrontar-nos. Jo mai cauré en aquest parany, l'aprecio massa per fer-ho.

-Però com pots apreciar a una persona que et fa aquestes jugades?

-Un dia, amb calma, ja te les explicaré una per una. N'hi ha un munt. Jo sempre he callat i només en comptades ocasions he fet evident el meu enuig. Sempre he pensat que, per sobre de tot, hi ha la fidelitat, la lleialtat, l'amistat i totes aquestes coses que jo valoro tant i que li demostro cada dia.

-Però no siguis estúpid!!! No veus que s'aprofita de tu?

-Prefereixo no pensar-ho. Prefereixo pensar que té prou problemes com per pensar en com em puc sentir jo amb la seva actuació (seria molt egoista i egocèntric per part meva). Per aquest motiu -malgrat ell em demostri el contrari- jo seguiré mostrant-li la meva lleialtat. Són "pecats de joventut i de vida poc putejada" Potser per això, perquè ho ha tingut tot, no aprecia res. Ja l'he vist massa vegades fent el saltimbanqui per salvar situacions compromeses. Jo he mirat cap a una altra banda, com si no m'adonés dels seus equilibris. Tampoc volia que se sentís violent.

-Ets la hòstia!!! Sempre m'he quedat meravellat de la teva capacitat de comprensió. Capacitat que ell no demostra tenir, per cert.

-Tant li fa però, si li he de fer un retret (petit), és que no em digui les coses directament. Ja hauria de saber que si odio una cosa en aquesta vida és el que m'enviïn missatges a través de tercers.

-Doncs res, xaval, tu continua així i veuràs què en treus. Vols que jo et digui què en trauràs? Res, absolutament res.

-Perdona, es que tampoc vull res. Mai he necessitat que em regalessin res. Aquesta sempre serà la meva avantatja, que no faig les coses esperant res a canvi. Les coses les faig perquè vull fer-les. Perquè em ve de gust fer-les. Potser només demano una cosa: una mica de consideració i sinceritat. No crec que sigui demanar massa!

-Massa? Tu no saps el que dius!

-Bé, tu tot bé? -diu com volent acabar aquest interrogatori al que sembla que l'he sotmès. Potser era ell qui tenia ganes que algú l'escoltés i no trobava qui ho fes.

-Sí, jo tot bé. Ara ja plego, avui no he dormit i a les 6.30 h. ja estava treballant. Ara ja són les 17.45 i necessito descansar (quan arribi a casa segur que em trobaré algun pastel). Per sort, jo tinc la satisfacció de fer allò que crec que he de fer, que és la més gratificant.

-Quedem un dia per dinar? Amb més temps ja t'explicaré més coses -em diu com implorant algú que l'escolti.

-Quan tu vulguis, truca'm i dinem. Un dia amb temps, una tarda per nosaltres.

-Adéu amic. A reveure.

-Adéu.... - Penjo amb la certesa que ho està passant malament, de que mai es queixarà i de que mai defallirà en la seva lleialtat. Malgrat tot i tots...

Bé, així és com he parit aquesta conversa. Potser l'aprofitaré per algun relat. Sens dubte hi ha moltes coses a millorar, però ara m'interessa l'estructura i els sentiments que hi apareixen.  Els silencis, aquells silencis que tant de mal fan... 
Després, potser, més...