dimarts, 13 d’abril de 2010

POQUES ESPERANCES

Ahir no vaig poder escriure el post meu de cada dia. Estava massa cansat, massa desesperançat, amb poques ganes de fer res i sense cap motiu per parlar de coses que cada vegada m'importen menys.
Cada dia veig més clar que tot es limita a deixar passar el temps, a esperar que tot segueixi el seu curs i a deixar que les coses se solucionin per elles mateixes (per avorriment). Quina poca confiança i esperança tinc en aquesta teoria!!! Per sort, jo mai faig servir aquesta filosofia de la vida. El que va semblar un alè d'esperança, ha acabat sent més del mateix. Res, la gent no canvia. Tot continua igual. Aquesta vegada ho ha sabut dissimular millor, però ha continuat sense poder enganyar a ningú. Tots sabíem que acabaria sense fer res. Tan li fa. Al final, serà el temps qui demostrarà quina era la actitud correcta davant de les coses.
Miro una fotografia de fa anys, observo aquells ulls blaus -porció del cel a la seva cara- i recordo tots els dies que vaig estar mirant-los. No podia alliberar-me de l'esclavitud d'aquells ulls meravellosos. Ara ja tot és indiferent, tot és igual, tot té la mateixa monotonia insubstancial. Com puc compensar el gran error que vaig cometre quan la vaig deixar! No, els errors es cometen i no cal penedir-se, cal aprendre'n.
Demà serà -hauria de ser-ho, en circumstàncies normals- un dia decisiu. És una oportunitat única pels eterns indecisos. No, no crec que la sàpiguen aprofitar! Tampoc crec que la vulguin aprofitar.
Ho sento, avui també estic molt cansat. Només volia fer palesa la meva decepció i les poques esperances que em queden de que tinguin una mica de coratge i valentia.
Demà -si no sorgeix algun motiu extraordinari- més...

5 comentaris:

  1. Lamento dir-te que el meu interès ha anat lliscant cap a la "fotografia" quan
    llegia les teves paraules. No sé què pensar del teu text..., però sí de la "foto".

    M'explico: sembla un home abatut, però és mentida perquè el puny és ple
    de coratge i d'ànima valenta!

    Un home abatut fóra un home que li fan creure
    que ell no es mereix el "premi". I un home a punt d'aixecar-se és un home
    que no li calen ni mereixements, ni premis perquè és un home entusiasta
    de la vida malgrat li sigui (en ocasions) adversa!
    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  2. Hola Anònim(a)
    Sí, reconec que el text no és cap meravella (per dir-ho d'alguna manera)
    La imatge em va agradar molt. No és si s'aixeca o és quan cau, producte del desencís que li produeix la desesperança.
    En tot cas, mai he esperat cap premi. Les coses s'han de fer per convicció, no per esperar res a canvi.
    Un petó.

    ResponElimina
  3. "La imatge em va agradar molt. No és si s'aixeca o és quan cau, producte del desencís que li produeix la desesperança."
    (L'EXORCISTA)

    No cau, ja t'ho he dit, és a punt d'aixecar-se.
    Ha estat solament el calfred d'una presència obscura qui li ha sotjat l'ànima.
    Ella s'arrapa a tots els marges, i ell amb ella...

    Les imatges s'han d'escoltar com s'escolten les veus...
    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  4. Per cert, ja has decidit com ho faràs per posar la teva veu aquí?

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  5. Ufff! M'ho estic pensant. Potser penjaré un arxiu MP3.
    Ha de ser un dia que estigui inspirat i amb ganes de complicar-me la vida...(és una mica complicat)

    ResponElimina