dijous, 29 d’abril del 2010

PENA, MOLTA PENA

Normalment em costa molt sentir pena. Analitzo les situacions i sempre en trec un raig de positivitat. Avui he llegit una notícia al diari -un d'aquest que regalen a la boca del metro- que m'ha colpit. Resulta que un home ha mort als vuitanta anys en un hospital de Galícia. Fins aquí, no hi hauria cap motiu extraordinari per sentir pena d'aquesta circumstància que es reprodueix cada dia, que forma part de la pròpia vida i que no seria cap notícia rellevant que mereixés una menció especial en un diari. El que realment m'ha colpit ha sigut el relat de la vida d'aquesta persona. Amb tres anys el van abandonar a la porta de l'hospital -es veu que tenia algun tipus de problema psíquic, afegit a una distròfia muscular- i ha passat tota la seva vida -els 77 anys restants- en una habitació d'aquest hospital. Durant tots aquests anys només va sortir 2 dies al carrer. Un infermer -i ànima caritativa- el va portar a les Ries Baixes i va poder veure el mar. Tota la vida en un hospital!!!! 77 anys, una eternitat!!! He sentit una gran pena i, alhora, una gran admiració per ell. Descansi en pau....
Després de llegir aquesta notícia, m'he plantejat si és necessari, convenient i saludable passar-nos la vida fent la punyeta al proïsme. Cal? És necessari estar sempre pendent de la resta de la humanitat -quan aquesta preocupació no té res a veure amb el seu benestar-, de què fa i de què diu? Tant difícil és estar pendent de fer allò que ens toca a cadascú i no marejar la perdiu?
Avui, malgrat aquesta notícia, ha sigut un dia profitós... però estrany, molt estrany. He fet allò que volia i calia fer, però no he acabat d'entendre algunes reaccions. Potser sí que sóc una mica particular i que el meu caràcter no és d'una amabilitat per a tirar coets, però no entenc aquestes passades de pàgina sense mirar què hi ha escrit. No cal fer-ne cap comentari ni posar sal a la ferida -sempre he cregut que això és una postura poc intel·ligent- però també crec que és una postura poc intel·ligent mirar cap a una altra banda sense voler saber quin és el llast que es porta a l'esquena. Saber quina quantitat de sorra portem a les butxaques ens ajuda a calcular millor les nostres limitacions i també a saber de què hem de morir. Algú em va dir fa temps una frase que -ho sento- mai compartiré: "Prefereixo viure en la ignorància". No, a mi no m'agrada la ignorància. No m'agrada buscar la felicitat en l'absència de coneixement dels problemes. Malgrat no els vulguem afrontar, els problemes existeixen i persisteixen mentre no els tanquem definitivament. Les veritats a mitges, els "si però no", les indefinicions i els dubtes són un camí directe al desastre. La ignorància només ens proporciona inseguretat, felicitat "fictícia i transitòria" i una sensació efímera i falsa de felicitat.
Les mantes no cal espolsar-les al mig del carrer, públicament, però sempre cal saber què s'hi amaga a sota. Ignorar què s'amaga sota la manta és molt perillós i ens pot donar més d'un disgust. Jo sempre aconsello fer-hi una ullada i, una vegada se sap quin terra es trepitja, actuar discretament i anar traient mica en mica la pols. Si volem espolsar-les de cop, la mateixa quantitat de pols ens pot ofegar. 
Bé, aquesta història ja s'ha acabat per avui. Estic cansat, tinc gana i no vull fer res més. Escolto Nessun Dorma, del Turandot, cantat per Luciano Pavarotti. Fora, al carrer, el dia llangueix i el sol s'amaga... com molts.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada