dissabte, 3 d’abril de 2010

FA (APROXIMADAMENT) UN ANY

Fa, aproximadament, un any (30/03/09), escrivia als meus lectors amb un punt de desànim i regust de frustració. Ja no tenia ni temps ni ànim de seguir escrivint sobre  un tema concret. Problemes familiars havien fet que la vida tingués un altre sentit i volia fer un retorn als meus inicis com a escriptor ocasional i multi-temàtic. No em veia amb cor d'acabar la segona part de "La barragana del director" -"Revenja"- i volia donar un tomb a tot plegat. 
Ha passat el temps, he acabat "Revenja" i continuo escrivint sobre tot allò que m'interessa i que em fa fruir de l'escriptura. Moltes coses han passat durant aquest temps i torno a estar en plena forma per tal de continuar explicant històries -reals o fictícies- que m'ajuden a deixar anar el llast de les coses que em preocupaven.
El temps ens ajuda a destriar el gra de la palla i -raonaments meus- he arribat a la conclusió que si ja no m'importa ni em preocupa morir, ja no m'ha de preocupar res menys important. Som aus migratòries que passen per aquest país anomenat "vida" sense que sigui la nostra destinació definitiva. No cal esverar-se, nosaltres no tenim el control sobre quan i com s'acabarà el nostre viatge i, per tant, no cal encaparrar-se en coses sense cap importància.
Gaudir del moment és el que ens fa lliures. No embrancar-nos en pensaments retorçats i inútils és una manera de ser feliços. Cal preocupar-se per coses que avui són blanques i demà seran negres? No, evidentment, no. Cal perdre, ni un maleït moment, en pensar què pot passar demà si ni tan sols sabem què passarà d'aquí un instant? No, és clar que no. És necessari fer cas d'aquells que fan "de facto" el que "in iure" els ha estat negat? No, no cal. Fer-los posar vermells no és solució i vergonya no en sentirien (no en tenen, com tampoc tenen valor). Només cal esperar, només això.
Per sort, sembla que les coses han canviat positivament durant el darrer any i -malgrat hi ha situacions que perduren en el temps i són irreversibles- no puc fer altra cosa que alegrar-me de l'evolució i del caire que han pres algunes coses.
Aquest matí -d'hora, ben d'hora- he fet una passejada per la muntanya i he pensat en com ha evolucionat la meva vida des de que tenia 19 anys. Finalment, he arribat a la conclusió que he fet més del que es pot esperar de qualsevol humà normal. No estic descontent del que he fet. Sens dubte podia haver fet més, però no eren coses que em vinguessin de gust fer. Aquestes coses només haurien servit per a donar satisfacció a les convencions socials a l'ús i jo mai he servit per això.
D'aquí un moment, tornaré a reprendre la lectura dels darrers relats que he escrit. Tinc intenció de presentar-los a concurs i vull fer-los una repassada final. Avui és un d'aquells dies que són serens i racionals. Aprofitaré per fer coses racionals i serioses. Sense cap angoixa, això sí. Em queden un parell de dies de descans, de netejar i aclarir la ment. L'esperit ja l'he aclarit aquest matí, durant la passejada, en veure quantes coses senzilles, espontànies -cruels, diria algú- ens perdem per no voler mirar-les. La natura és així, senzilla, espontània i, fins i tot, cruel. 
Després, potser, més. Ara toca repassar, una i una altra vegada, cada paraula, cada frase, cada idea, cada moviment...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada