dimecres, 28 d’abril de 2010

XANTATGE MORAL I EMOCIONAL

A la vida hi ha energúmens que, quan es veuen perduts, intenten fer algun tipus de xantatge moral o emocional. Pocs arguments tenen aquells que han de recolzar la seva influència o l'intent de manipular amb aquests tipus de xantatges. 
El perill de tot això és que aquella persona víctima del xantatge es deixi manipular per un sentiment d'apreci cec i irracional envers aquell que intenta fer valer -d'una manera infantil i barruera- les seves tesis per la via de la pena, del "pobre de mi" i del victimisme. Quan tota aquesta escenificació de "l'amant despitat i abandonat" es fa basant-se en el coneixement de quins ressorts psicològics s'han de tocar i en un ànim malaltís de fer mal, no té cap justificació i encara retrata molt més el tarannà de qui ho fa. Cal dir que encara és més patètic quan tot és producte d'una situació d'abús de sentiments (i d'amistat), d'una ànsia desenfrenada d'intentar fer entrar el clau per la cabota i de voler fer realitat -sí o sí- il·lusions interessades que només poden tenir cabuda en una ment malalta i allunyada del món real.
Si jo tingués alguna persona pròxima -algun amic, per dir alguna cosa- en aquesta situació, amb les limitacions que tinc en coneixements psicològics (limitat que és un...),  jo li aconsellaria -com amic- que es separés de la situació, que analitzés per quin motiu s'ha produït, qui l'ha provocat, per quin motiu l'ha provocat, quins arguments ha utilitzat per mantenir viu un foc que fa molt de temps que hauria d'haver estar extingit, qui fa (i ha fet durant anys) el favor a qui, perquè el xantatgista s'ha buscat aliats entre aquells que sap que van trair el seu amic (de fet, només podia tenir aquests aliats en una actitud que es retro-alimentava mútuament), per quin motiu ha d'aguantar un xantatge moral i emocional -totalment injustificat i producte d'una rebequeria sense cap consistència argumental- i, sobretot, si aquesta persona l'ha correspost amb la mateixa noblesa, despreniment i generositat amb la que ell l'ha tractat durant anys. 
Fetes aquestes reflexions, crec que podria estar tranquil. Podria inclús permetre's el luxe de pensar que és una bona persona que ha fet més del que ningú esperaria, que la seva amistat ha anat més enllà del que li ha demostrat que mereixia. Malgrat això, seria del tot comprensible que tingués moments de "falsa culpa", creada per ell mateix (persona d'elevada moral i sentiments nobles) i pel xantatgista (de baixa estofa i que cada dia estaria demostrant que només té en compte el seu interès personal).
Si jo tingués un amic en aquesta situació, només podria recolzar-lo fins el final, aconsellar-li que no mirés enrere i que es mantingués ferm en la seva postura... i, per sobre de tot, obrir-li els ulls malgrat això li pogués fer mal. Ho sento, a vegades qui t'aprecia et fa plorar (o et diu veritats descarnades, però a la cara, això sí). Només hi ha una cosa clara: després del plor es veuen les coses més clares i les postures es refermen, carregades de raons.
Poques coses més li diria. Crec que, a vegades no calen moltes paraules per expressar el recolzament als amics que passen (o als que altres volen fer passar) hores baixes. A mi sempre m'ha agradat dir (i complir fins el final) dues paraules que ho resumeixen tot: Semper fidelis!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada