dimecres, 14 d’abril de 2010

TELETENDA EN VIU

Avui ha sigut un gran dia. He rebut l'oferta de la meva vida -quantes vegades es penediran d'haver-me-la fet!!!- i no he pogut rebutjar-la. M'han oferit participar en una espècie de teletenda cutre i en directe. 
Hem de ser dos (noi i noia) i atès que la meva partener anirà vestida d'hostessa -jo preferiria de col·legiala- he decidit anar vestit amb un tanga de lleopard que ja tinc -préstec d'un amic- i un corbatí. 
Ja sé que aquesta indumentària pot semblar irreverent i provocadora, però el que a mi em sembla realment irreverent i provocador és muntar una teletenda tan cutre i salsitxera. També ho és seguir el rotllo a una banda de capritxosos que fan com els nou rics i no tenen consciència del que és mesura i bon gust. Tot s'hi val per fer-se notar!!!
M'esperen dies de rialles intenses i de noves edicions del cambrot dels germans Marx. Cada dia ho veig més clar, he d'aprendre a gaudir de l'espectacle i no capficar-me tant per les coses que em provoquen vergonya aliena. Potser aquesta visió de conjunt i aquest sentiment de pertinença és el que em fa sentir malament quan veig que el ridícul passa de ser individual a col·lectiu, quan l'aquelarre agafa grans proporcions i quan el desgavell és monumental.
Personalment, sembla que aquests dies -malgrat l'increment d'activitat- el cos em continua aguantant. No m'he ressentit i puc continuar donant guerra. Mentalment hi ha alts i baixos. La situació no s'acaba de concretar i això m'impedeix reorganitzar tot allò que hauria d'estar estretament lligat i funcionar com la maquinària d'un rellotge, amb un objectiu comú i amb una sola direcció. Aquesta delació en la pressa de decisions no fa altra cosa que escurçar el temps d'adaptació i de planificació dels nous reptes. 
Avui m'he retrobat amb un amic del passat i m'ha semblat rejovenir uns quants anys. Hem parlat dels bons temps, de sentiments que mai més tornaré a experimentar i d'altres coses úniques i irrepetibles.
Bé, el temps corre i no puc fer-lo tornar enrere. La vida continua i a mi m'espera el sopar. Després, si l'episodi d'avui de Bones no m'acaba d'agradar, reprendre aquesta història...

PS: Sembla ahir i ja són 400 posts publicats, esborranys en són molts més.

2 comentaris:

  1. Deixar-se estimar és deixar-se subornar?
    Deixar-se estimar és deixar-se comprar?
    Deixar-se estimar és permetre que t'afalaguin?
    Deixar-se estimar és callar quan has de parlar?...

    Des de quan deixar-se estimar és cedir en allò que saps que és essencial?

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  2. No, deixar-se estimar és resistir-se a tot això malgrat et facin molt bones proposicions. Si aquestes proposicions van en contra d'allò que consideres correcte, digne i "essencial", les has de rebutjar.
    Un petó.

    ResponElimina