Tinc la sensació de perdre el temps, de no fer res profitós. Una vegada més, tarda de diumenge, m'he deixat atrapar pes braços de Morfeu i he decretat el suïcidi del son nocturn. Serà molt difícil dormir de nit havent dormit aquesta tarda. Per sort tinc molt avançat el relat que he de lliurar dimarts i ja només em queda fer els darrers retocs, les darreres pinzellades. Escolto Celtas Cortos mentre escric aquest post i recordo anys passats. Aquesta propera nit no podré dormir i demà estaré insuportable. Ho sento, de veritat. No puc fer-hi més, el cansament té aquestes coses.
Fa dies que estic donant voltes a una nova idea, un nou projecte i no acabo de veure com puc arrodonir aquesta idea. Molt poques vegades em passa però, quan passa, és difícil sortir d'aquesta espiral. Tinc 31 pàgines escrites però encara no sé com donar forma a tota aquesta història. Va d'un home que sap que l'estan apunyalant i, tot i així, manté el tipus i va seguint la veta a qui ho fa. Fins i tot, en una mostra de fredor i fortalesa, fa veure que ajuda a qui l'està apunyalant. Només és una manera de preparar el terreny pel gran dia. El dia en el que començarà a desfer-se dels seus enemics. Durant molt de temps els ha fet creure que es creia tot el que li deien, per molt increïble que fos.
Ara estic en la part del relat en la que -una vegada tots estan tranquils, pel pas del temps i la inoperància del protagonista- ell ja té tota la informació que li cal i començarà a fer-los desaparèixer mica en mica. Cal deixar un temps entre un i l'altre, d'aquesta manera podrà veure com es posen nerviosos i pateixen una angoixa que, fins aquest moment, només havien simulat. També és significatiu que ho faci coincidir amb l'aniversari del dia en el que van intentar fer-li mal a ell. També s'encarrega d'aquells que han simulat estar del seu costat -en un exercici cínic, però estèril- però que només han fet que tenir-lo controlat. Ja veurem com escric les pròximes pàgines d'aquest relat. Hi ha aspectes que encara no tinc clars i necessito que me'ls "diguin" els propis personatges.
Encara estic mig adormit i tinc el cap espès. Tinc la sensació d'haver perdut el temps i, contràriament, també tinc la sensació d'haver guanyat unes hores de son. És aquesta permanent contradicció, aquest permanent veure la vida des de tots els angles, avaluar totes les possibilitats...
"Demà pot ser un dia fantàstic -més aviat grotesc- i puc assistir a un dels espectacles més denigrants i lamentables que hi pugui haver. Podré veure com, aquells que s'apunyalen diàriament, es fan petons i abraçades. La quantitat de "baba" per metre quadrat pot ser d'unes proporcions increïbles. Una manera de fer evident aquell "malestar" al que feien referència fa unes setmanes, seria no assistir-hi. La resta és comèdia pura i dura. És voler quedar bé, sigui com sigui. És anar voluntàriament a l'escorxador i, a sobre, donar les gràcies a qui et sacrifica. Bé, ja s'ho faran. Però després que no vinguin explicant històries. Ha arribat un moment en el que ja em sento -m'han fet sentir- aliè a tot plegat."
Continuo donant voltes a com fer-ho, a com continuar la història i acabar el relat. Repeteixo: estic espès. Vaig a donar la darrera repassada al relat que he de presentar dimarts i a sopar. Després més...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada