dissabte, 17 d’abril del 2010

TARDA CONFUSA

Acabo de llevar-me d'una potent migdiada. Només el temps de contestar un comentari em separa d'aquest post i tinc les idees confuses. Penso en tot i en res. Poso música, una mica de Luís Eduardo Aute. Em deixo abraçar per la música suau i les lletres significatives. Des del despatx veig la prunera i recordo com, aquest matí, gaudia de la seva ombra. Ara fa una mica de fresca i no és moment de tornar-hi. Sento una veu de fons i penso en totes les coses que han passat el darrer any i mig. No, no m'autocompadeixo. Mai no ho he fet i no començaré a fer-ho ara. La vida ens ofereix aquestes proves -dures però instructives- i mai s'ha de malbaratar un repte nou. Tots els reptes, totes les vivències, ens ofereixen la possibilitat d'enriquir-nos personal i humanament. Aprofitem-ho, no deixem de banda tot allò que podem aprendre.
He d'escriure un relat que em demanen des d'una revista. No en tinc cap ganes! Això d'escriure no és un acte mecànic, però sembla ser que no tothom pensa igual. Podria fer trampa i passar-los un relat antic, d'aquells que tinc sense publicar. No, no m'agrada fer trampa. Un SMS em diu que tinc fins dimarts per lliurar l'original del text. Potser demà estaré més "inspirat". Avui no puc, no vull. 
Ara només puc -i vull- passar l'estona fins l'hora del partit. Penso en l'Anna, que em plantejava un repte, una prova -potser no era això- i volia que li fes una descripció del que veia des de sota la prunera. Veia moltes coses, el pas de la vida davant dels meus ulls, la vida al meu voltant... Penso que no és tant important el que es veu com les sensacions que es tenen. Hi ha una sensació que s'està tornant molt valuosa -per inhabitual i escassa- que és la calma. Moltes coses em provoquen una insatisfacció constant. No hauria de ser així, però és. 
Ahir em vaig quedar amb una sensació agredolça. Tenia pressa i no vaig poder acabar de rematar un tema. No m'agrada deixar els temes oberts. Tinc l'experiència que, a mida que passen els dies, tot canvia i no pots confiar en allò que t'han dit. Això em provoca la incertesa de no saber si estic fent el que s'espera de mi. També va ser un moment que no em va agradar per un motiu concret: sé que no era agradable -malgrat intentaré fer tot el que pugui per ajudar- per una persona que aprecio. A vegades, a la vida, hem de fer coses que no ens agraden, però que són inevitables. No traïm a ningú fent-les. Si les nostres accions van acompanyades de bona fe, no poden ser considerades traïcions. Hi ha coses que desgasten molt, massa. Aquests propers dies poden ser decisius, poden convertir-se en unes "rebaixes" o, pel contrari, també es poden convertir en una època de claredat i complicitat. No ho sé, no ho sé... Hauré de fer cas a un rumor que m'ha arribat? No voldria fer-ho, però qui diu les coses amb misteri -i a mitges- provoca aquestes situacions.
Tarda confusa, ja ho veieu. No vull pensar en el futur, com no vull pensar en el passat. No tinc cap tipus de problema ètic o moral en fer-ho, però em cansa molt estar pensant en coses que són invariables, sobre les que no tinc poder de decisió.
Ho deixo, vaig a aclarir les idees i -finalment sempre ho faig- a mirar de "construir" aquest relat, almenys faré una estructura del text. Demà ja miraré de vestir l'esquelet. Mi sé dir que no a un oferiment d'un relat... i així em va després! Ara ho deixo, després més...

2 comentaris:

  1. Hola xaval!
    Com et vaig dir el divendres, ja torno a estar a Riyadh. Quants records, eh???
    Has de fer un parèntesi i venir aquí. Al desert les coses es veuen d'una altra manera (què t'he d'explicar eh?)
    Quan torni ja t'explicaré un parell de coses dels teus "amics". Ahir, quan veníem en l'avió, vaig estar parlant amb el Ronin i em va ensenyar coses que, quan tu les vegis, fliparàs...
    Bé, una abraçada i fins aviat.

    ResponElimina
  2. Sempre em sorpreneu tu i en Ronin. Feu-me un correu i avanceu-me alguna cosa. Ja sabeu que els "falsos conversos" són els més perillosos.
    Què cabrons!!! Segur que avui ja teniu algun "festival" preparat. Alguna dansarina, potser? Algun ball dels vels? Repeteixo: Què cabrons!!!!
    Una abraçada i records al Ronin

    ResponElimina