dimecres, 21 d’abril de 2010

INSATISFACCIÓ.

Quan fem una cosa i no arriba a tenir el nivell o qualitat que esperàvem, quan no expressa allò que volíem expressar, no hi ha més remei que eliminar-la. La vista d'una cosa que no considerem satisfactòria i que és producte de la nostra creativitat no ha fer-nos caure en l'autocomplaença i en la satisfacció forçada, considerada com a darrer recurs.
Ahir al vespre, poc abans del partir de futbol (3-1 final), vaig escriure un post que, llegit amb deteniment, no va complir les expectatives de qualitat i de duresa que li volia imprimir. Em va quedar massa suau, massa impostat, massa directe i orfe d'aquell punt d'ironia i sarcasme que m'agrada imprimir en els posts crítics. Malgrat haver-lo publicat en un primer moment, va acabar a la pila dels esborranys. Ja hi haurà ocasió de publicar-lo. Segurament, el tema que tractava serà d'actualitat i vigència en els propers temps (cosa que no desitjo en absolut, però que, per cometre l'error -reiterat en el temps i en l'espai- de deixar les coses a mitges.
Ara, ja de matinada, el podria reescriure, tornar a donar-li vida, ressuscitar-lo, però no tinc ni temps ni ganes. D'aquí a una estona he de tornar a preparar-me per treballar. Avui la jornada serà llarga i no estaré per gaires gilipollades. Hi ha qui sí que té temps per aquestes coses. Jo, no.
La cosa es posa cada dia més interessant i estic expectant per veure com acaba tot aquest tema. Veig que, cada dia que passa, es confirma més aquella tendència a canviar de parer i d'orientació com qui es canvia de calçotets. Una altra cosa molt curiosa és el tema de la participació en la decisió. Sembla ser que, al final, s'haurà de demanar opinió, fins i tot, a l'Associació de Mongos Irrecuperables. Bé, continuaré expectant, com espectador privilegiat, de tota aquesta història. Al final, tot serà un retorn al passat camuflat sota un gran mantell de frases grandiloqüents i sense contingut. A vegades sembla difícil reconèixer les coses i acceptar els errors de les decisions irreflexibles i basades en les clarividències -repetitives i interessades- dels gurus de la Cort.
Ahir al vespre vaig veure una pel·lícula -El guerrero número 13- que, si bé no és cap meravella, sí que té un parell de moments prou interessants. El que més m'agrada és aquell en el que un home petit i amb una certa edat provoca una baralla amb un de més gran i jove. Simula durant una estona que està vençut i, quan més l'interessa a ell, acaba ràpidament amb el seu oponent. Amb aquesta acció també aconsegueix un altre efecte: crea la incertesa entre els acòlits del seu oponent i, per tant, la por a allò que no és evident, als cops amagats, a allò que no coneixen.
Bé, ho deixo. Ja m'he de començar a preparar. Agafaré un parell d'escuradents per tal de mantenir els ulls oberts. Si ho aconsegueixo, bé.... i si no, total, pel que s'ha de veure....

5 comentaris:

  1. Em plau llegir el títol de l'escrit. Concretament aquest: Insatisfacció.

    Per contra penso que l'escrit aprofundeix ben poc en el títol i que la fotografia no el defineix prou.

    No podem oblidar pas que la satisfacció alimenta vacuïtats i arrogàncies.

    Però saps per què em mou a escriure el títol? Perquè considero que la insatisfacció hauria
    de ser un goig i no pas un menyspreu com acostuma a semblar a ulls fútils i estufats. I hauria de ser tot un goig la insatisfacció, perquè et prepara per a fer de més i sense estarrufar la irresponsabilitat.

    Tota persona enfront la pròpia vida hauríem de ser uns éssers insatisfets, enclloc de saber-nos ridículament satisfets; la satisfacció atura i la insatisfació mou. I quan hi ha moviment el silenci s'agita, i de quina manera!

    Així, doncs, sóc del parer que la insatisfacció res no té a veure amb la infelicitat! I dic més:
    la insatisfacció pot fer néixer la felicitat, atès que és moviment permanent i en recerca...

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  2. On he escrit irresponsabilitat hauria d'haver escrit responsabilitat.

    Disculpa... Però ja veus, jo també puc estar insatisfeta ;-)

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  3. T'he de donar la raó. La insatisfacció ens motiva a trobar altres camins, altres maneres de fer. També ens provoca i ens impulsa a buscar alternatives.

    ResponElimina
  4. Ets tu qui dóna les raons?

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  5. No. Tampoc les trec. Però en aquest cas, volia dir que estava d'acord amb tu.

    ResponElimina