EL "NIÑO DE LA BOLITA"

Havia fet alguna "faena" meritòria però la desconfiança s'havia instal·lat en ell. Ja feia temps que no tallava orelles i les seves tardes de glòria no tornaven a arribar. Part de la seva "cuadrilla" el mirava amb el recel i la desconfiança que inspiren els perdedors.

Aquella setmana havia estat mirant-se els toros que hauria de lidiar la propera tarda del ser o no ser. Durant el sorteig no va tenir gaire confiança en les seves possibilitats i va arribar a l'hotel amb el cap fet un embolic. No sabia què fer ni què pensar. Una part de la seva "cuadrilla" -els que mai volien posar les banderilles, els que només sortien quan sabien que el toro era mort, aquells que només l'acompanyaven en la "vuelta al ruedo"-  li aconsellava que continués igual, que anés fent tardes mediocres fins acabar la temporada. Quan no s'està en ratxa, no s'hi està i no s'hi pot fer res més. Una altra part -els més vells, els que havien estat al seu costat en els temps de les ferides profundes- li aconsellava un canvi de rumb -arriscat, però significatiu- en el que demostrés al públic que el valor i el coratge no l'havia abandonat.

Finalment, va confiar en aquells que li demanaven que arrisques, que tornés a tenir la mentalitat de quan va rebre l'alternativa. "Si he de morir, que sigui d'èxit", va pensar. No volia acabar morint empitonat en la seva fugida cap el "burladero".

La tarda era grisa, però no es podia predir si acabaria sortint el sol. Va fer el "paseillo" i es va senyar. Uns quants de la seva "cuadrilla" li van desitjar sort i ell va desplegar el capot. Tocaren els clarins anunciant la sortida del toro i ell -posseït per l'energia que li havien insuflat- va dirigir-se a la porta dels torils. S'agenollà i esperà al toro. La porta oberta, el fons negre, sense cap figura visible. De sobte, s'entreveu una figura acompanyada d'uns cops. És ell, el toro, imbuït d'orgull i força, amb uns quarts posteriors potents i arrodonits. El toro surt amb fúria, amb una força descomunal, però ell ni es mou. El rep a "portagayola". Demostra al públic -i el més important: a ell mateix- que no ha perdut el valor. A un membre de la "cuadrilla", presa del pànic i de la por -ara haurà de posar banderilles-, li agafa un cobriment. Un altre membre es posa a plorar de por en veure l'autoritat del "Niño de la Bolita". Ja s'han acabat les tardes mediocres en les que estaven acostumats a vegetar i a filosofar sobre el sexe del àngels.

Trempa el toro i el prepara pel terç de vares. Surt el picador -fidel al seu mestre- i fa una feina mesurada i impecable. El terç de banderilles se'l reparteixen els altres dos membres de la "cuadrilla" que no han fugit o s'han desmuronat. La seva actuació és bona, el públic aplaudeix i el "Niño de la Bolita" els permet saludar des del terç. 

Tot és a punt i es treu la "montera". Demana permís al president i es dirigeix al públic. Vol brindar aquell toro. Finalment, localitza a la persona. És un famós locutor de ràdio, propietari de la seva emissora, que l'havia criticat cruelment per tardes no massa afortunades. "No te queda ná por aguantar" li diu el matador, i li llença la "montera". Sorprès,  amb la recança de veure que el matador ha recuperat el valor, i preocupat per veure que el públic -i els que han quedat de la seva "cuadrilla"- el recolza incondicionalment, deixa entreveure un rictus de preocupació en el seu rostre. Ara ja no podrà manipular i criticar un matador insegur i sense recolzaments.

El "Niño de la Bolita" agafa la muleta i l'espasa de matar. Morirà o triomfarà, però ho farà amb dignitat i coratge. Comença la "faena" i el públic el segueix. Ja no hi ha ni un bri de desconfiança en ell. Sap què vol fer, quan i com ho vol fer. El toro està rendit i ell el fa anar on vol. Passats uns minuts, prepara l'espasa de matar i li administra una estocada letal. El toro cau rodó i el públic envaeix l'arena. Tothom vol acostar-se a ell. Ha demostrat força i confiança. La seva "faena" ha sigut antològica. S'obre la porta gran i ell surt aixecat pels aficionats.

La seva "cuadrilla" s'ha vist reduïda però ha guanyat en efectivitat. La resta de la temporada serà dura, però compta amb una cosa impagable: creu en ell mateix. Això fa que la resta també creguin amb ell. Aquell cop de timó -jugant-se la vida, això sí- li ha fet guanyar-se el respecte d'aquells que ja s'atrevien a tot i que creien que el podien dominar. Fins i tot aquells dos membres que li resten de la "cuadrilla" han recuperat la motivació i ara ja no els importa continuar jugant-se la vida pel matador. Saben que es juguen la vida per algú que s'ho mereix, per algú que està disposat a jugar-se la vida en cada "corrida". Si ell està disposat a fer-ho, ells també.

Voleu saber què va passar amb els altres dos membres de la "cuadrilla"? Sí, el del cobriment i el ploraner? Doncs bé, van acabar junts a l'espectacle del Bombero-torero. Un com a pallasso que corre davant del toro i l'altre plorant (es veu que porta una "pera" d'aigua a la butxaca i simula que plora).

Després ... molt més!!!