divendres, 23 d’abril del 2010

EL "NIÑO DE LA BOLITA"

Havia fet alguna "faena" meritòria però la desconfiança s'havia instal·lat en ell. Ja feia temps que no tallava orelles i les seves tardes de glòria no tornaven a arribar. Part de la seva "cuadrilla" el mirava amb el recel i la desconfiança que inspiren els perdedors.
Aquella setmana havia estat mirant-se els toros que hauria de lidiar la propera tarda del ser o no ser. Durant el sorteig no va tenir gaire confiança en les seves possibilitats i va arribar a l'hotel amb el cap fet un embolic. No sabia què fer ni què pensar. Una part de la seva "cuadrilla" -els que mai volien posar les banderilles, els que només sortien quan sabien que el toro era mort, aquells que només l'acompanyaven en la "vuelta al ruedo"-  li aconsellava que continués igual, que anés fent tardes mediocres fins acabar la temporada. Quan no s'està en ratxa, no s'hi està i no s'hi pot fer res més. Una altra part -els més vells, els que havien estat al seu costat en els temps de les ferides profundes- li aconsellava un canvi de rumb -arriscat, però significatiu- en el que demostrés al públic que el valor i el coratge no l'havia abandonat.
Finalment, va confiar en aquells que li demanaven que arrisques, que tornés a tenir la mentalitat de quan va rebre l'alternativa. "Si he de morir, que sigui d'èxit", va pensar. No volia acabar morint empitonat en la seva fugida cap el "burladero".
La tarda era grisa, però no es podia predir si acabaria sortint el sol. Va fer el "paseillo" i es va senyar. Uns quants de la seva "cuadrilla" li van desitjar sort i ell va desplegar el capot. Tocaren els clarins anunciant la sortida del toro i ell -posseït per l'energia que li havien insuflat- va dirigir-se a la porta dels torils. S'agenollà i esperà al toro. La porta oberta, el fons negre, sense cap figura visible. De sobte, s'entreveu una figura acompanyada d'uns cops. És ell, el toro, imbuït d'orgull i força, amb uns quarts posteriors potents i arrodonits. El toro surt amb fúria, amb una força descomunal, però ell ni es mou. El rep a "portagayola". Demostra al públic -i el més important: a ell mateix- que no ha perdut el valor. A un membre de la "cuadrilla", presa del pànic i de la por -ara haurà de posar banderilles-, li agafa un cobriment. Un altre membre es posa a plorar de por en veure l'autoritat del "Niño de la Bolita". Ja s'han acabat les tardes mediocres en les que estaven acostumats a vegetar i a filosofar sobre el sexe del àngels.
Trempa el toro i el prepara pel terç de vares. Surt el picador -fidel al seu mestre- i fa una feina mesurada i impecable. El terç de banderilles se'l reparteixen els altres dos membres de la "cuadrilla" que no han fugit o s'han desmuronat. La seva actuació és bona, el públic aplaudeix i el "Niño de la Bolita" els permet saludar des del terç. 
Tot és a punt i es treu la "montera". Demana permís al president i es dirigeix al públic. Vol brindar aquell toro. Finalment, localitza a la persona. És un famós locutor de ràdio, propietari de la seva emissora, que l'havia criticat cruelment per tardes no massa afortunades. "No te queda ná por aguantar" li diu el matador, i li llença la "montera". Sorprès,  amb la recança de veure que el matador ha recuperat el valor, i preocupat per veure que el públic -i els que han quedat de la seva "cuadrilla"- el recolza incondicionalment, deixa entreveure un rictus de preocupació en el seu rostre. Ara ja no podrà manipular i criticar un matador insegur i sense recolzaments.
El "Niño de la Bolita" agafa la muleta i l'espasa de matar. Morirà o triomfarà, però ho farà amb dignitat i coratge. Comença la "faena" i el públic el segueix. Ja no hi ha ni un bri de desconfiança en ell. Sap què vol fer, quan i com ho vol fer. El toro està rendit i ell el fa anar on vol. Passats uns minuts, prepara l'espasa de matar i li administra una estocada letal. El toro cau rodó i el públic envaeix l'arena. Tothom vol acostar-se a ell. Ha demostrat força i confiança. La seva "faena" ha sigut antològica. S'obre la porta gran i ell surt aixecat pels aficionats.
La seva "cuadrilla" s'ha vist reduïda però ha guanyat en efectivitat. La resta de la temporada serà dura, però compta amb una cosa impagable: creu en ell mateix. Això fa que la resta també creguin amb ell. Aquell cop de timó -jugant-se la vida, això sí- li ha fet guanyar-se el respecte d'aquells que ja s'atrevien a tot i que creien que el podien dominar. Fins i tot aquells dos membres que li resten de la "cuadrilla" han recuperat la motivació i ara ja no els importa continuar jugant-se la vida pel matador. Saben que es juguen la vida per algú que s'ho mereix, per algú que està disposat a jugar-se la vida en cada "corrida". Si ell està disposat a fer-ho, ells també.
Voleu saber què va passar amb els altres dos membres de la "cuadrilla"? Sí, el del cobriment i el ploraner? Doncs bé, van acabar junts a l'espectacle del Bombero-torero. Un com a pallasso que corre davant del toro i l'altre plorant (es veu que porta una "pera" d'aigua a la butxaca i simula que plora).

Després ... molt més!!!

5 comentaris:

  1. genial!!
    ja sentia els ole!!! a cada volta del torero amb el capote i de fons un pas doble.
    Però em pregunto una cosa:
    que sent el torero quan està a punt d'entrar a matar. i el toro?
    gràcies
    Anna,

    ResponElimina
  2. Hola Anna,
    Jo penso que és el moment de la veritat. El toro i el torero es miren als ulls. Ha de ser un moment molt intens i, alhora, dramàtic. Hi ha d'haver un instant únic, breu i definitiu en el que toro i torero pretenen acabar amb l'oponent. És un caixa o faixa, vida o mort.
    Fins aviat.

    ResponElimina
  3. Et faig un seguit de preguntes en tres grups:

    Grup A:

    -Qui ha tingut la iniciativa d'estar allà, el toro o el torero?
    -El torero és responsable del toro?
    -Per què el torero es vesteix amb tanta floritura i tanta proteció a "la carn d'olla"?
    -Per què el torero gaudeix de barreres on protegir-se, en cas de perillar del tot i el toro no?
    -Per què el torero té la iniciativa de fer-se el xulo davant del toro i provocar-lo?

    Grup B:

    -On condueix tota la parafarnàlia taurina?
    -Posem que l'home ha creat aquest animal i posem que l'home és el pare i alhora la mare del toro, quin pare o quina mare li volen fer mal al seu fill
    (li volen fer mal la nineta dels seus ulls)?
    -És possible que l'home hagi creat aquest toro tan salvatge, a la seva imatge i semblança?
    -Per què tota una plaça plena aplaudeix la crueltat que li fan al toro, però si el toro si torna els sembla injust i ofensiu?


    Grup C:

    -Per què en lloc de posar un toro, davant d'un torero que es fa el presumit, no hi posen un torero davant d'un altre torero i que es matin l'un a l'altre tot fatxendejant?
    -Veure dos toreros bombats o petulants, enmig d'una plaça i estomacant-se fins a la mort, oi que també donaria calers i el negoci rutllaria prou bé?
    -O tot plegat seria injuriós i abusiu?
    -I per què seria abusiu o injuriós, si estarien en igualtat de condicions
    i la inicitiva sí que hauria estat de tots dos?

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  4. T'ho resumiré: Mai he estat en una plaça de toros i és molt improbable que m'hi puguin trobar.
    En aquest post no volia enaltir el toreig, només volia mostrar la meva admiració pel valor, pel concepte de fidelitat i el meu rebuig per aquells que abandonen el vaixell quan veuen que s'apropa una tempesta.

    ResponElimina
  5. "En aquest post no volia enaltir el toreig, només volia mostrar la meva admiració pel valor, pel concepte de fidelitat i el meu rebuig per aquells que abandonen el vaixell quan veuen que s'apropa una tempesta."
    (L'Exorcista)

    Volies enaltir el toro, doncs? ;-)

    Llàstima que ell no tingui la porta oberta per marxar abans de sentir la fortor a miserable que fa el torero i tot el públic!

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina