La nit em confon. Això deia un personatge de les revistes del cor, d'origen cubà, que tenia com a màxim mèrit cobrir a una famosa antediluviana. A mi també em confon la nit, però d'una altra manera.
Són les dues i escaig de la matinada i aquí estic, sota la prunera, el Lord ajagut al meu costat, amb el portàtil i un lot d'aquests que porten una pinça per tal d'agafar-los a qualsevol lloc. Completen l'equip de supervivència un paquet de tabac, cendrer, encenedor, glaçonera (indispensable pels whiskys barats), botella de whisky, calor i manca de possibilitat de dormir (m'oblidava dels pantalons curts i de les xacletes). La veu de l'habitació del costat ha tornat a sortir de les penombres i no em deixa dormir. Davant d'això només queda aprofitar el temps i fer un nou article que m'ajudi a confessar-me públicament dels meus pecats (no crec que trobés un capellà a aquestes hores disposat a escoltar-me en confessió).
Pels cascs, connectats al portàtil, escolto Coldplay i faig un glop d'aquest líquid infecte que em quedava al moble bar i que dubto que qualsevol persona decent en digués whisky. Sembla que hauria d'estar content per la trucada d'aquest vespre -una amiga metgessa ha donat el pas i m'ha trucat, per a quedar un dia- però no sé si estar-ho. Tinc grans dubtes sobre tot plegat. Ahir no va ser un dia brillant per a mi i no n'estic especialment orgullós.
Comença la confessió: m'estic tornant humà i, a vegades, tinc reaccions humanes. Sento coses que no havia sentit abans... ira per les humiliacions, per ser obviat d'una manera flagrant, per haver d'anar a remolc dels "besamanos" i de les xorrades que li passen pel cap a més d'un il·luminat (idem). Ja s'ho faran... En tot cas, la societat actual té aquestes coses i s'hi ha de conviure. Jo només penso en el de sempre: ser eficaç i efectiu, però no tothom rema en la mateixa direcció. Tant d'esforç per acabar fent el "passerell"... Mai renunciaré als meus principis i creences, mai. Penso que faig el que és correcte i, mentre algú no em demostri el contrari, continuaré fent allò que crec correcte. Potser a vegades tinc excessos de sinceritat, però penso que és millor això que ser un cuc que s'arrossega davant de tothom i que va dient les coses a l'esquena (inclús inventant-se històries fantàstiques)... i que quan s'ha d'estar, està!!
Bé, no tinc res més a per confessar... o potser si, ja penso amb la trobada amb la doctora. Si ha donat el pas és que va quedar impactada per les meves "intimitats", aquelles que ella coneix tant bé. Ja veurem com acaba tot plegat... M'inspira un sentiment libidinós que em provoca un esglai de plaer només de pensar-hi. És broma.... ja no sé què m'inspira.
Vaig a continuar amb el llibre -aquest llibre que ja he refet més de 6 vegades- i del que, fent servir la frase d'una amiga meva, podríem dir que "si, puc escriure. Per satisfacció d'alguns i desgràcia d'altres".
Són les dues i escaig de la matinada i aquí estic, sota la prunera, el Lord ajagut al meu costat, amb el portàtil i un lot d'aquests que porten una pinça per tal d'agafar-los a qualsevol lloc. Completen l'equip de supervivència un paquet de tabac, cendrer, encenedor, glaçonera (indispensable pels whiskys barats), botella de whisky, calor i manca de possibilitat de dormir (m'oblidava dels pantalons curts i de les xacletes). La veu de l'habitació del costat ha tornat a sortir de les penombres i no em deixa dormir. Davant d'això només queda aprofitar el temps i fer un nou article que m'ajudi a confessar-me públicament dels meus pecats (no crec que trobés un capellà a aquestes hores disposat a escoltar-me en confessió).
Pels cascs, connectats al portàtil, escolto Coldplay i faig un glop d'aquest líquid infecte que em quedava al moble bar i que dubto que qualsevol persona decent en digués whisky. Sembla que hauria d'estar content per la trucada d'aquest vespre -una amiga metgessa ha donat el pas i m'ha trucat, per a quedar un dia- però no sé si estar-ho. Tinc grans dubtes sobre tot plegat. Ahir no va ser un dia brillant per a mi i no n'estic especialment orgullós.
Comença la confessió: m'estic tornant humà i, a vegades, tinc reaccions humanes. Sento coses que no havia sentit abans... ira per les humiliacions, per ser obviat d'una manera flagrant, per haver d'anar a remolc dels "besamanos" i de les xorrades que li passen pel cap a més d'un il·luminat (idem). Ja s'ho faran... En tot cas, la societat actual té aquestes coses i s'hi ha de conviure. Jo només penso en el de sempre: ser eficaç i efectiu, però no tothom rema en la mateixa direcció. Tant d'esforç per acabar fent el "passerell"... Mai renunciaré als meus principis i creences, mai. Penso que faig el que és correcte i, mentre algú no em demostri el contrari, continuaré fent allò que crec correcte. Potser a vegades tinc excessos de sinceritat, però penso que és millor això que ser un cuc que s'arrossega davant de tothom i que va dient les coses a l'esquena (inclús inventant-se històries fantàstiques)... i que quan s'ha d'estar, està!!
Bé, no tinc res més a per confessar... o potser si, ja penso amb la trobada amb la doctora. Si ha donat el pas és que va quedar impactada per les meves "intimitats", aquelles que ella coneix tant bé. Ja veurem com acaba tot plegat... M'inspira un sentiment libidinós que em provoca un esglai de plaer només de pensar-hi. És broma.... ja no sé què m'inspira.
Vaig a continuar amb el llibre -aquest llibre que ja he refet més de 6 vegades- i del que, fent servir la frase d'una amiga meva, podríem dir que "si, puc escriure. Per satisfacció d'alguns i desgràcia d'altres".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada