dissabte, 6 de juny del 2009

VISITA AL METGE DEL SENYOR TROM

El senyor Trom, feia temps que sabia que estava malalt, una malaltia greu, d'aquelles que et porten a la caixa a criar malves. Només era una qüestió de temps i, de tant en tant, anava a que li confirmessin els pitjors auguris. No ho feia per morbositat, ho feia per fer un càlcul del temps que li quedava en funció de la cara que feia la metgessa.
Va arribar a la consulta de la doctora Miradetes, una rossa imponent, jove i simpàtica. Era un dels al·licients d'anar al metge, veure la doctora Miradetes revifava un mort i el senyor Trom no n'era una excepció.
- Bon dia doctora.
- Bon dia. Com es troba? -Respongué ella amb amabilitat i mostrant-li un generós frontis. Era estiu i la bata blanca no podia ocultar els seus encants naturals.
- Miri, això va a dies. Hi ha dies que em trobo bé i d'altres que em passo el dia buscant-me. - Digué ell amb sornegueria. Com vol que es trobi una persona que sap que li queda un temps limitat de vida?
- Bé, veig que té la moral alta, això és bo. Les darreres proves confirmen que evoluciona normalment... - Va dir-li ella.
Ell la va mirar de fit a fit i va pensar: "evoluciona normalment".... què vol dir això, que avanço cap el final?, que em guareixo?. Què deu haver volgut dir? No va voler fer-li explicar, ho considerava una estupidesa i no volia que la metgessa engrandís més el seu despropòsit.
- D'acord, va dir ell. Però... quant em queda? Vaig encarregant la caixa i les flors? O potser encara gastaré unes quantes camises d'estiu?
- No, de moment encara en té per un temps... , va dir ella.
- Val, però, i no vull fer-me pesat ni pressionar-la, quant temps em queda? Tampoc cal que m'assenyali el gran dia al calendari, però em pot fer una aproximació? No ve d'un mes..., ho dic per planificar-me una mica la vida...,va respondre ell.
- Es que no ho sé. De fet, no ho pot saber ningú. En tot cas, més d'un any. - En aquell moment, la metgessa es va aixecar de la seva cadira i va seure sobre la taula, davant d'ell, en plan familiar...
- Gràcies doctora. No sap com m'alleuja. Per cert, sap que aquest nou pentinat l'afavoreix molt. S'adiu molt bé amb aquests meravellosos ulls que té.
- És molt amable, va dir ella. Estava entre cofoia i confosa.
Ella no podia reaccionar... va creuar les cames com a la pel·lícula Instint bàsic i el senyor Trom va pensar que en un any tenia temps suficient per lligar-se-la.
- Molt bé doctora. Li tinc moltes coses a agrair i voldria trobar la manera de fer-ho, va dir ell.
- No cal, senyor Trom, estem per això...
- Insisteixo doctora... per cert, es diu Clàudia oi?.
- Si...
- Un nom encantador. Sempre m'ha agradat molt aquest nom. Em recorda als emperadors romans. També em recorda a les prunes clàudies, tant dolces...!!
- Com és vostè...!!!
- Si us plau, no em parli de vostè, tutegem-nos. Ja fa prou temps que ens coneixem i considero que ja hi ha prou confiança. Tu, Clàudia coneixes totes les meves intimitats, almenys mèdiques...
- Si, això és cert, et conec totes les intimitats....
En aquell moment, ell la va mirar fixament als ulls i li va agafar la mà. Va notar com li tremolava una mica, tota suada, i com es posava vermella. Però no va retirar la mà ni la mirada, aquella meravellosa mirada... Ell va saber que allò marcava un punt d'inflexió en la seva relació. Ho havia viscut altres vegades i ja sabia quins eren els símptomes de la "malaltia".
- Ara crec que t'he de deixar, marxo.... però aquí tens el meu mòbil. Truca'm...., li va dir ell mentre li apuntava el seu mòbil en un paper.
- D'acord, va dir ella. Ho faré... escolta.... -Ell ja havia sortit per la porta i ja no tenia oportunitat de dir res més. Tot estava dit...
Es va guardar el paper amb el mòbil d'ell a la seva bossa i es va quedar una estona pensativa. Finalment, va somriure dels seus propis pensaments. Coneixia totes les intimitats d'ell.... i no li desagradaven, ans al contrari, l'atreien molt. El trucaria i no li faria res viure una història amb ell.
Ell estava segur que el trucaria, li havia vist a la mirada i a la forma d'agafar-li la mà. No en tenia cap dubte.
Per un moment, va pensar que era una avantatja estar malalt. Si no fos així, mai hauria conegut aquesta dona tant meravellosa. També era una avantatja saber que aquesta possible relació tenia data de caducitat.... la seva mort.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada