SER-HI O NO SER-HI

Desprès d'una nit terriblement dura, he anat a treballar. Creia que les forces m'abandonarien però el costum de resistir allò que és irresistible m'ha ajudat a continuar fins el migdia. Sabia que ho havia de fer i, malgrat tot i tots, ho he fet. Al final del matí el meu rostre era blanc com un full de paper (dels d'abans del reciclatge). Finalment, amb penes i treballs -i amb més d'un mareig- he aconseguit tornar a casa i he pogut relaxar-me una mica.

Avui és un dia especial per a mi i, sobretot, per a una persona que té tota la meva estimació. Havien de celebrar aquest dia i tot estava preparat per a fer-ho. En un moment determinat, un d'aquells moments de lucidesa que, de tant en tant -cada vegada amb menys freqüència-, permet poder tenir-hi una conversa mínimament raonable, m'ha dit el següent: aquest any hi sóc. El que ve, ja veurem... Una tercera persona que hi havia present ha començat a plorar, d'una manera desconsolada i descontrolada. Per un moment he pensat que m'unia a la vall de llàgrimes en la que s'ha convertit el que havia de ser una celebració. No podia unir-m'hi i he hagut de fer el cor fort i alguna reflexió, totalment impostada, per salvar la situació. Aquesta persona té raó. Cada dia està més deteriorada física i mentalment. La seva capacitat cognitiva minva a marxes forçades i cada dia és més difícil la convivència.
La meva gran por és el progressiu, persistent i evident deteriorament físic i psíquic que està patint la tercera persona que esmentava. Aquesta és la meva gran por i preocupació, només aquesta... Aquest moments són els que em fan més mal i em fan sentir pitjor. No em fan sentir malament per cap sentiment de culpa -en el seu moment, quan toqui, ja es delimitarà de qui és la culpa d'aquesta situació-, sinó per un sentiment de realitat cruel i sense cap esperança barrejat, en ocasions, amb un sentiment d'esperança, conscientment falsa, que m'ajuda a tirar endavant.
Només em queda una gran satisfacció: en els moments de lucidesa aquesta persona m'ha fet sabedor de l'estimació i l'agraïment (totalment innecessari) que em professa, i em sento amb la consciència molt tranquil·la d'haver fet tot el possible per donar-li el millor de mi en aquests moments, com estic segur que faria per mi.
L'any que ve si que hi seràs, potser no físicament (espero que si, per molts anys), però si, als nostres cors, per sempre. Jo, mentrestant, ja hauré acabat -o estaré acabant de perpetrar- "Revenja", i et dedicaré totes i cadascuna de les seves pàgines.
Música (sempre me la deixo): Brothers in Arms (Dire Straits), "El Novio de la Muerte" i "La Muerte no es el final" (per elevar la moral i continuar lluitant).