Posar el fre de mà. És aquest el moment de fer-ho?. No ho sé. M'ho he de pensar... Ja fa dies que m'ho penso. Posar el fre de mà, canviar de direcció, digueu-li com vulgueu. L'altre dia vaig tenir un ensurt, un gran ensurt. Potser em faig vell, potser ja ho sóc.
Ahir la japo no m'ho va dir. De fet, va semblar que estava en el meu millor moment. La mínima conversa que mantenim en cada trobada va tenir com a tema aquesta sensació que ja fa dies que m'acompanya. La sensació d'haver d'acabar amb aquestes coses, de posar seny, de recapitular i fer alguna cosa nova. Ella em mirava mentre jo intentava fer-li comprendre que ja no era com abans. Quan ja portava una bona estona dient-li totes les coses en les que penso, només em va mirar als ulls, en va fer un petó i va demanar-me que fes honor al meu sobrenom i rematés la feina.
Si, vaig fer honor al meu sobrenom, malgrat em pensava que m'hi deixava la vida i alguna cosa més. Ja no és com abans. Ara necessito noves històries, nous reptes. Alguna cosa diferent que em faci sortir d'aquesta rutina en la que m'he instal·lat.
Vaig trucar a una amiga, que ahir feia anys, i em va reconfortar. Encara recordava amb enyor els dies en els que teníem una història. Em va semblar que volia alguna cosa més que una trucada i, passats 15 minuts, la vaig tornar a trucar. No va contestar fin la sisena o setena trucada. Només agafar-me el telèfon em va dir que no volia parlar, volia acció. Vaig anar a casa seva. No viu lluny del lloc on jo acabava de deixar la japo i em venia molt de gust veure-la. En arribar a la porta, ja m'estava esperant i va obrir sense haver de trucar. No em va deixar ni temps per a respirar. Jo també desitjava rememorar vells temps.
Sempre m'havia agradat molt i havíem "suat", com deia ella, moltes vegades junts. Crec recordar que tot es va acabar en el moment que ella es va enamorar. Això em va dir.... "ho sento, m'he enamorat"... es va oblidar de dir-me que no era de mi. Jo vaig desaparèixer. No va caldre cap altra paraula d'ella. Amb això ja m'ho deia tot: ara començaven les tonteries pròpies d'aquells que es creuen viure només per estimar i ser estimats. Jo no estic d'orges i vaig estar prop de dos anys sense veure-la. Finalment, un dia vaig rebre una trucada seva dient-me que s'havia separat d'aquella persona de la que s'havia enamorat temps enrere. Llavors vaig entendre que havia perdut dos anys meravellosos... no era de mi de qui s'havia enamorat!!! I jo l'havia deixat pensant-me que era de mi!!!. Dos anys perduts....
Ahir va ser diferent, jo ja venia una mica cansat de la japo però vaig treure forces d'allà on sembla no haver-n'hi. Ella em va dir que estava com sempre... esplèndid!!!! si, si, va dir això!!!. Que n'és de reconfortant que et diguin això per segona vegada en poc espai de temps.!!! Quan malament ho ha hagut de passar aquesta noia!!!. Quina llàstima haver estat abans amb la japo...
Resum: la japo contenta, l'altra també, jo també... però avui destrossat. Ha coincidit que aquesta nit passada tampoc he pogut dormir. Problemes domèstics....ja se sap. Avui tampoc puc anar a dormir aviat...
Bé, avui molt cansat, pensant en quanta sort tinc de poder portar una vida mínimament decent i donant gràcies a Nostre Senyor per aquest do diví que m'ha concedit de donar plaer al proïsme....
Ahir la japo no m'ho va dir. De fet, va semblar que estava en el meu millor moment. La mínima conversa que mantenim en cada trobada va tenir com a tema aquesta sensació que ja fa dies que m'acompanya. La sensació d'haver d'acabar amb aquestes coses, de posar seny, de recapitular i fer alguna cosa nova. Ella em mirava mentre jo intentava fer-li comprendre que ja no era com abans. Quan ja portava una bona estona dient-li totes les coses en les que penso, només em va mirar als ulls, en va fer un petó i va demanar-me que fes honor al meu sobrenom i rematés la feina.
Si, vaig fer honor al meu sobrenom, malgrat em pensava que m'hi deixava la vida i alguna cosa més. Ja no és com abans. Ara necessito noves històries, nous reptes. Alguna cosa diferent que em faci sortir d'aquesta rutina en la que m'he instal·lat.
Vaig trucar a una amiga, que ahir feia anys, i em va reconfortar. Encara recordava amb enyor els dies en els que teníem una història. Em va semblar que volia alguna cosa més que una trucada i, passats 15 minuts, la vaig tornar a trucar. No va contestar fin la sisena o setena trucada. Només agafar-me el telèfon em va dir que no volia parlar, volia acció. Vaig anar a casa seva. No viu lluny del lloc on jo acabava de deixar la japo i em venia molt de gust veure-la. En arribar a la porta, ja m'estava esperant i va obrir sense haver de trucar. No em va deixar ni temps per a respirar. Jo també desitjava rememorar vells temps.
Sempre m'havia agradat molt i havíem "suat", com deia ella, moltes vegades junts. Crec recordar que tot es va acabar en el moment que ella es va enamorar. Això em va dir.... "ho sento, m'he enamorat"... es va oblidar de dir-me que no era de mi. Jo vaig desaparèixer. No va caldre cap altra paraula d'ella. Amb això ja m'ho deia tot: ara començaven les tonteries pròpies d'aquells que es creuen viure només per estimar i ser estimats. Jo no estic d'orges i vaig estar prop de dos anys sense veure-la. Finalment, un dia vaig rebre una trucada seva dient-me que s'havia separat d'aquella persona de la que s'havia enamorat temps enrere. Llavors vaig entendre que havia perdut dos anys meravellosos... no era de mi de qui s'havia enamorat!!! I jo l'havia deixat pensant-me que era de mi!!!. Dos anys perduts....
Ahir va ser diferent, jo ja venia una mica cansat de la japo però vaig treure forces d'allà on sembla no haver-n'hi. Ella em va dir que estava com sempre... esplèndid!!!! si, si, va dir això!!!. Que n'és de reconfortant que et diguin això per segona vegada en poc espai de temps.!!! Quan malament ho ha hagut de passar aquesta noia!!!. Quina llàstima haver estat abans amb la japo...
Resum: la japo contenta, l'altra també, jo també... però avui destrossat. Ha coincidit que aquesta nit passada tampoc he pogut dormir. Problemes domèstics....ja se sap. Avui tampoc puc anar a dormir aviat...
Bé, avui molt cansat, pensant en quanta sort tinc de poder portar una vida mínimament decent i donant gràcies a Nostre Senyor per aquest do diví que m'ha concedit de donar plaer al proïsme....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada