TEMPUS FUGIT

Un comentari d'un amic, en Lupus, m'ha fet recordar un temps i una edat que ja no tornaran. Unes sensacions m'han tornat a la memòria. Sensacions d'un temps de perill, de viure al límit, de joc, de deixar-se anar sense pensar en res, d'amics de veritat, de grans bogeries que sempre acabaven bé.
Per sobre de tot, m'ha recordat una edat que mai més tindrem tots plegats. Ni la Sònia, ni en Dimitri, ni en Sergei, ni aquell polonès mig boig.... ara no recordo com es deia. Tots vivíem temps de canvi, d'obertura i teníem poc més de 25 anys. Era una època daurada. Tots els diners que volíem, despeses pagades, ganes de fer el que s'havia de fer i unes ganes terribles d'exprimir la vida com si fos una llimona. Ho vàrem fer, això és veritat, i de quina manera!!!. No sabíem si l'endemà estaríem vius i aprofitàvem la nit com si fos la darrera de la nostra vida. Cada hora lliure era la darrera que teníem la certesa de viure.
Van arribar els trenta i continuàvem fent la mateixa vida. Viatges, ara a altres contrades, més feina, més viure la vida al límit, més de tot... i va aparèixer en Lupus, un pobre nenet que havia acabat la carrera, amb un cervell privilegiat (ara ja ho puc dir). Recordo el dia que ens vàrem conèixer i com em va dir el meu cap: "espavila'l i fes que t'odii a mort, això voldrà dir que estarà preparat". Jo crec, i l'amistat que ara tenim així ho demostra, que vaig fer bé la meva feina: encara respira i treballa. Van passar els anys, de festa en festa, de feineta en feineta, i en arribar als quaranta, de sobte, vaig donar un tomb a la meva vida. Vaig entendre que ja no podia ser, que havia de canviar radicalment i ho vaig fer. Ara només em queda el record d'uns anys meravellosos, que de tant en tant rememoro (mentalment i amb alguna festeta menor, això si), i dels que mai renegaré. Jo penso que en Lupus tampoc.
El temps passa inexorablement i ens hi hem d'adaptar. Adaptar-nos o morir, aquesta és la qüestió. Només cal ser conscients de les nostres pròpies limitacions per tal de no excedir el límit. Arribar a aquest límit, sense traspassar-lo, no és dolent, és una necessitat...