divendres, 9 d’abril del 2010

FINALMENT, DESCANS.

Finalment, després de tres dies esgotadors, descans. Fins fa una hora -o una mica més- encara estava d'un costat a l'altre, intentant buscar la quadratura del cercle o la perversió de Santa Pura. Finalment, m'he pogut asserenar, seure al davant de l'ordinador sense haver de contestar correus-burrada (ja sabeu, hi ha els correus brossa i els correus burrada) i poder escriure quatre línies -no gaires més- per a resumir el dia d'avui i els sentiments contradictoris que m'han despertat. "Guanyarem", diu l'anormal. Doncs mira, guapeton, jo segur que sí. Tu no ho sé. "Hem de fer un dinar"... Val, espera't que encara no ho entès... Fa un any, ni em miraves a la cara i avui vols dinar amb mi? Hòstia xaval! D'acord, d'acord... dinarem! Pot ser divertit veure com ets capaç de canviar "las masas por las nalgas",  com deia el Luís Eduardo Aute. Què voluble i canviant que és el personal, depenent de com bufa el vent!
M'esperen dos dies de descans -no descarto una nova sex-session amb les puber- i poder fer coses que encara tinc pendents. Avui -no m'ho negareu- he estat sublim. Ficar-me al llit a les 3.30 h., llevar-me a les 5.00 h., treballar fins a les 15.00 h., viatge a Sabadell i retorn (sense haver dinat) a les 17.00 h... No és fantàstic? 
Malgrat tot, considero aquest dia com un dia dels bons. M'ho he passat molt bé amb l'espectacle del bombero-torero d'aquest matí. Quin fart de riure que ens hem fet! Mirat des d'una certa distància, escoltant atentament i veient els moviments sense cap tipus de coordinació, les arengues i soflames, la "venuda de moto", i el meu moment -ho reconec, m'he tallat una mica. M'ho guardo per a un altre dia- "Padrino" que ha fet que algunes paraules es glacessin a la boca d'algú, puc dir-vos que he gaudit del matí. Genial, dia genial...
Ho sento, ho deixo. Menjaré una mica de fruita i a clapar. Estic fet pols, cremat (físicament),  digueu-li com vulgueu. Necessito descansar, tant com l'aire que respiro. Demà ja us explicaré més coses, avui ja no em queden forces.

3 comentaris:

  1. Tot aprofitant que el què dius avui no em fa ni fred ni calor, goso comentar-te que ja he visitat el blog (bloc) de la teva amiga Nikita.

    Que què puc dir d'aquell lloc? El text no l'he llegit i no crec que ho faci; no m'obstina...
    I sobre les fotografies dir-te que em són imatges previsibles, vaja, que si fa no fa més del mateix!

    Ara bé, tu no et desani mis pas; sempre pots pensar que ella o ell et desitja i això és possible que t'ajudi a desitjar-la o desitjar-lo.

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  2. M'oblidava...

    Escolta, tu que ja tens una edat: has assistit mai a una gala per la menopausa?

    Crec que és necessari que les dones no ovulin per tal d'assistir-hi, oi? Però els homes, com que no ovulen mai, sempre hi poden participar. Oi?

    Bé, ja diràs si són divertides o avorrides.

    Que passis un bon dia!
    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  3. Hola Anònim(a)
    Ahir no estava per històries. A vegades, s'ajunten el cansament i l'obligació de fer coses ineludibles. Coses que surten quan surten i que són impressibles.
    La Nikita fa temps que està treballant fora i ha deixat d'escriure al seu bloc. Això li has de dir a ella. Jo només li vaig ensenyar com obrir el bloc. A partir d'aquí va ser ella qui va decidir la resta de coses.
    Pensar en que em desitgen o no? No m'importa. El que m'importa és que m'ho fa evident quan estem junts.
    Gala per la menopausa? No, no ho havia pensat. De et, és un tema que tampoc forma part de les meves prioritats existencials.
    Un petó i que, també, passis un bon dia.

    ResponElimina