LUPUS (LAWRENCE) D'ARÀBIA

Veig que el Lupus ha fet honor a la seva paraula i ha tornat a Riyadh. El divendres sopàvem junts a Barcelona i ahir agafava un avió. Aquesta matinada m'ha deixat un comentari al bloc. He tingut una gran sorpresa quan, aquest matí, he vist la seva visita i el seu comentari. Aquesta vegada, pel que em diu, va acompanyat del Ronin -un altre gran amic- per a fer una de les seves "maleses". Són incorregibles, però me'ls aprecio de veritat i són de la poca gent amb la que aniria a la fi del món. 

Durant molts anys vàrem treballar junts i va quedar el pòsit d'una gran amistat. Una amistat forjada a base d'esforç, de viatges, de fer feines junts. Sembla ahir i ja han passat sis anys des d'aquells temps en els que tot importava ben poc. Els dies els vivíem com si fossin el darrer. Les "festes" eren espectaculars i no hi havia ni un bri de desconfiança entre nosaltres.

No, no val la pena recordar tot allò. Cada vegada que ho faig, em venen records que no fan més que contrastar aquella vida amb la que visc ara. Comparo vides, amistats, feina, festes i.... em deprimeixo molt. Sóc conscient que potser mai més podré tornar a aquella vida i això m'omple de pesar. Com enyoro tot allò!!!

Bé, la vida és així i ara tinc nous reptes, noves emocions -res comparable, és clar- i he d'adaptar-me a aquesta nova vida. Divendres em van encomanar noves activitats, noves tasques. Bé, cap problema. Això mai ha suposat cap impediment per a mi. Potser aquest nou repte em retornarà a l'activitat frenètica a la que jo estava acostumat i que tant enyorava. No és el mateix, ja ho sé, però sempre és motivador iniciar nous projectes. Sé que l'esforç haurà de ser gran i que reorganitzar, integrar i posar en funcionament aquest nou projecte serà dur, absorbent.... només espero que no tingui a ningú papallonejant constantment pel mig!!! Sé que serà inevitable (aquest vici està molt enraigat). Quan les coses surten bé tothom vol "participar" de l'èxit i és gràcies a ells que les coses surten bé. Quan les coses van malament, sempre ets tu el que no sap fer les coses que són de "la teva exclusiva responsabilitat". Llavors, ni et coneixen.... 

Una persona em deia fa uns dies: "Vols dir que has de dir això per aquest mitjà". La sort és que a en Lupus, en Ronin i a mi ens la sua tot. Sempre hem tingut el privilegi de no amagar-nos, de fer les coses quan i com volem fer-les, peti qui peti (normalment, els altres). És l'avantatja de ser conscient de que totes les coses són finites i que, un dia o un altre, tot s'acaba. Reconduir aquest sentiment de supervivència innat -que és el que provoca la por- és el que ens fa lliures i no dependents de fer o no fer les coses en funció del perill que comporten. Sempre hem de ser conscients del perill de cada cosa o situació, el que no hem de fer és ser esclaus d'aquest perill. La preparació per afrontar el perill, el cobrir-nos les espatlles, el saber com reaccionar i quan fer-ho és el que ens dóna la suficient confiança per afrontar coses que d'altres descartarien per por (a vegades desmesurada i basada en l'egoisme de l'autoprotecció). Tot plegat, d'aquí cent anys tots estarem calbs i criant malves. Val la pena viure sempre amb la por de no fer les coses pensant en què pot passar si surten malament? I si surten bé? Tot és comença pensant en que ha de sortir bé. No està de més preparar un pla B, no ho nego (i jo sóc el primer que sempre en té preparat un B, C, D....), però no cal obsessionar-se amb aquestes coses. Moltes coses passen perquè han de passar i ja està, no cal viure permanentment amb por.

Bé, de moment prou. Després més.