TARDA DE DIUMENGE (CALMA TOTAL)

Les tardes de diumenge són un dels invents més avorrits del món. Acabes de dinar -amb un menjar més copiós que de costum- amb aquella sensació de letargia, que envaeix i s'apodera de tot cos vivent, i no tens cap altra aspiració vital que vegetar estès en un sofà fet al teu cos després de moltes migdiades.

Tinc un indicador per saber si la migdiada serà productiva o no: Si als tres minuts he deixat de veure i escoltar les bajanades de la TV, vol dir que la migdiada serà potent. Si passat aquest temps encara escolto la TV, vol dir que començaré a donar voltes i no dormiré. És així de senzill. 

Avui no m'he adormit abans de tres minuts. Mal rotllo, molt mal rotllo. Això vol dir que no dormiré i que m'hauré de dedicar a una altra activitat. Bé, si tingués cinc germans, em podria dedicar a fer piràmides humanes com les que fan, els diumenges a la tarda, les germanes Coolway (mireu la foto). No és mala opció, no us ho penseu, però aquesta activitat tampoc entra en les meves prioritats.

He refet una mica un relat que vaig començar ahir (aquell que despertava la curiositat de l'Anna) i poca cosa més. És curiós però, en el moment en el que t'has aixecat del sofà, quan et poses davant de l'ordinador, és quan t'entren les granes de dormir. Sempre igual, sempre amb aquella contradicció permanent entre el que es vol i el que es pot.

Demà dilluns. La tarda del diumenge també és apta per pensar -i intentar preveure- com es desenvoluparà la propera setmana. El meu pronòstic per a la propera setmana és clar (per una qüestió de lògica elemental): Si creiem que encara queda algun rastre d'intel·ligència en alguna ment considerada "privilegiada", aquesta hauria de ser una setmana de canvis. És un bon moment per tal d'establir les bases d'un nou projecte, d'una nova manera de fer les coses. Apurar fins el final i demorar -sense cap sentit, només per la mandra i una certa resistència/por al canvi-  els canvis que són inevitables només pot portar un temps d'incertesa, presses i desgavell en un futur pròxim. Fer les coses -els canvis també- d'una manera ordenada i sistemàtica, sempre aporta seguretat, temps de rectificar i planejament previ. Ja sé que jo estic condemnat a viure en mig d'un etern desgavell -aquesta és la meva penitència per no sé quina mala acció d'una vida anterior- que sempre acaba venint a les meves tesis inicials. El problema és que entre que jo formulo la tesis i que (al final) es porta a terme, hi ha un acte fallit i una rectificació (amb la consegüent pèrdua de temps i recursos). Però passa una cosa: Ja n'estic fart d'intentar que les coses es facin bé a la primera. Sembla que els sàpiga greu que les coses surtin bé i a la primera!!! Suposo que és qüestió de si la idea ha sigut pròpia o no....

Bé, com deia, la propera setmana -parlant seriosament- ha de ser una setmana de canvi. A nivell personal sé que ho serà. Ja no penso renunciar a cap projecte personal. Tampoc penso posposar ni retardar cap qüestió personal. Per quin motiu? Doncs per un motiu molt concret: No confio en que aquella activitat -per la qual renuncio als meus projectes personals- sigui lògica, eficaç, efectiva, basada en criteris racionals i que tingui uns resultats. Massa marejar la perdiu -per por, per manca d'iniciativa, per manca de.... collons, diguem-ho clar!!!- té aquestes coses i desmotiva -i fa desconfiar del projecte- fins a la persona més motivada i confiada del món. No cal immolar-se per no res. Només vull veure un canvi, un indici d'iniciativa, una petita mostra de claredat d'idees, mantenir una línia coherent durant dos dies seguits, una petita demostració de caràcter (encara que només sigui una mica, ja en conec les limitacions) i visualitzar que es fa el que s'ha de fer, per tal de no continuar caient en els mateixos errors de sempre.

Continuo escoltant a "Heroes del Silencio" mentre s'escola la tarda del diumenge entre les manetes del rellotge. Ja no queda res. A les 9.15 h., a 8TV, una sèrie que m'encanta: Inspector Poirot. Va de les aventures de l'Hèrcules Poirot, famós detectiu creat per l'Àgatha Christie. Ja fa setmanes que segueixo aquesta sèrie i és prou entretinguda. Què més es pot demanar un diumenge? Poder-se entretenir, només això...

Després més.... o no, ja veurem.