ALEA JACTA EST.

"La sort està decidida", va pensar en Pol, a l'igual que, fa milers d'anys, va pensar Juli Cèsar. Això ho pensava mentre esmolava l'espasa per la batalla final. Ja no hi podien haver mitges tintes. Era o la vida o la mort, sense pal·liatius.
Cada vegada li arribava més informació sobre el canvi de rumb (provocat per les seves pròpies cagades) d'aquells que, en altres temps, l'havien perjudicat. Ara només li calia agafar les regnes i decidir el futur de tot plegat. Durant molt de temps havia mantingut una posició passiva, semblant a l'estoïcisme, esperant aquest moment. Ara era l'hora de començar a actuar.
Primer tenia que descansar durant un període breu, per tal de mantenir el to muscular, agafar embranzida i acabar de lligar-ho tot amb la suficient llibertat i discreció. Després hauria de desactivar el grup d'aficionats a l'esgrima, que no sabien distingir entre una espasa, un sabre i un floret. Un grupet que es composava d'un vividor -que no representava cap amenaça i que no s'alinearia amb cap bàndol-, un pobre home, però bona persona -al que ara tenia prou atrapat-, i dos elements desafectes que eren bastant limitats intel·lectualment -si bé es pensaven que tenien en Pol content i enganyat-. El que no sabien aquest dos elements era que els quedava poc temps per viure sense control. D'altra banda, sempre els podia separar...
Hi havia un altre element, que no formava part d'aquest grup, però que s'havia alineat clarament amb ells. En Pol havia mogut alguns fils per tal d'afavorir-lo i ara li pagava així. Bé, encara estava per decidir què fer amb ell. Desitjava veure de prop les seves reaccions per tal de plantejar l'estratègia que caldria utilitzar.
El comportament de la Montse Mar començava a agafar un patetisme extrem. Fins i tot els seus propis aliats inicials ja començaven a renegar d'ella i criticaven obertament les seves pretensions. Ho feien en públic i l'opinió generalitzada, junt amb el seu comportament impecable, afavoria en Pol. Ella cada vegada reblava més els claus del seu propi taüt.
Els petits detalls s'han de cuidar molt en aquests afers d'amor i de guerra. Cometia errors de principiant. Es pensava que el seu telèfon de Companys & Companys podia estar intervingut i, per evitar que les seves converses fossin públiques, trucava des del telèfon del seu nou cap a l'empresa. Pobre noia... si una empresa externa a Companys & Companys pogués intervenir un telèfon de l'empresa per tal de practicar espionatge industrial, és del tot evident que ho faria amb el del cap, no amb el d'una pobra desgraciada. Com podia ser tant estúpida? Estupidesa que ja havia demostrat en diverses ocasions durant aquest llarg procés, amb actes com el seu embolic amb el missatger, etc.
Sobre en Gusi, també hi havia algun descobriment força interessant. No és or tot el que llueix i sempre s'ha de rascar amb l'ungla per tal de veure quin és el material que hi ha sota la pintura. Potser hauria de donar més d'una explicació i sobre temes que ja no recordava ni ell mateix...
En Pol ja tenia els sobres preparats amb tota la documentació. Els destinataris ja estaven escrits als sobres i només calia enviar-los. Tota la baixesa i vergonya de la Montse Mar, de la Barragana, d'en Palma, d'en Gusi, d'en Paco Porras, e inclús d'algun nou personatge que havia actuat des de l'ombra, pensat-se que en Pol no descobriria mai la seva participació en tot plegat, es farien públiques, primer a les seves respectives famílies i desprès a la resta del món...
Aquest era el primer acte de la revenja d'en Pol, una revenja lenta, mesurada, molt ben calculada i freda, molt freda, com es mereixien tots plegats...

Què us sembla, amics? Voleu afegir-hi alguna cosa? Ja sabeu que estic obert a noves propostes.