No cal que us expliqui quant n'és d'útil aquesta etiqueta... A continuació teniu una conversa d'aquest matí:- Un cafè? -responc
- Bé, jo a tot li dic "un cafè"... -afirma maliciosament
- D'acord... -dic dubitatiu però entenent el doble sentit.
- Demà ens truquem i fem un cafè o els que calguin...
- OK -contesto amb la seguretat que demà pot ser un gran dia.
Sempre he pensat que la vida ens ofereix grans oportunitats sense demanar-les. Són aquells moments en els que saps que Déu existeix però en els que creus que, alhora, tens algun pacte amb el diable, signat en un moment de virtuosisme existencial. Aquest n'és un cas molt clar. Avui, sense haver mogut un sol dit, ha sorgit la gran oportunitat. A més demà és dimecres, un dia a santificar en el meu calendari festivaler.
Menteixo una mica quan dic que el dimecres és el meu dia dels festivals. Tant em fa quin dia de la setmana sigui, el cas és fer un festival de tant en tant. Quan el cos i la ment ho necessiten, és fonamental per tal d'alliberar tensions i reprendre la setmana amb més força, calma i temprança. Abans muntava els festivals els dijous. Passes el matí del divendres com pots i ja arriba el cap de setmana. Ara és, prioritàriament, els dimecres. Pel matí treballes, arriba el migdia i ja pot començar el festival non stop. Un bon dinar i, a partir d'aquí, el que surti.
Demà alliberaré les tensions de setmanes de feina intensa, de moltes cabòries, de moltes hores de dedicació, de moltes enrabiades per la frustració de la manca de resultats. Demà culmino la quadratura del cercle. Els dos grans projectes d'aquest primer semestre s'han completat amb nota, penso que amb molt bona nota.
Ho sento, jo no sé celebrar-ho d'una altra manera. A mi no em van els "besamanos" ni els somriures forçats. Jo acabo la feina i rebento. Rebento de totes les tensions, de les pressions, de tot plegat. I el més bo del cas és que ho faig quan acabo, sé que tinc 17 hores d'esbarjo, de no donar explicacions, de bogeria total i absoluta, de relaxació....
Malgrat la ment ho agraeix, el cos en queda tocat. La recuperació ha de ser ràpida i total, l'endemà la feina continua i he d'estar al 110%. No hi ha opció. És així i no pot ser d'una altra manera. Fa molts anys que és així, sempre al límit, sempre exprimint la vida fins a la darrera gota de suc... no fos cas que no hi hagués vida per exprimir. Sacrificant-ho tot quan convé i gaudir com ningú de la vida quan convé. Treballar al límit i gaudir al límit. No hi ha més...
Si demà és dimecres, toca festival....
- Bé, jo a tot li dic "un cafè"... -afirma maliciosament
- D'acord... -dic dubitatiu però entenent el doble sentit.
- Demà ens truquem i fem un cafè o els que calguin...
- OK -contesto amb la seguretat que demà pot ser un gran dia.
Sempre he pensat que la vida ens ofereix grans oportunitats sense demanar-les. Són aquells moments en els que saps que Déu existeix però en els que creus que, alhora, tens algun pacte amb el diable, signat en un moment de virtuosisme existencial. Aquest n'és un cas molt clar. Avui, sense haver mogut un sol dit, ha sorgit la gran oportunitat. A més demà és dimecres, un dia a santificar en el meu calendari festivaler.
Menteixo una mica quan dic que el dimecres és el meu dia dels festivals. Tant em fa quin dia de la setmana sigui, el cas és fer un festival de tant en tant. Quan el cos i la ment ho necessiten, és fonamental per tal d'alliberar tensions i reprendre la setmana amb més força, calma i temprança. Abans muntava els festivals els dijous. Passes el matí del divendres com pots i ja arriba el cap de setmana. Ara és, prioritàriament, els dimecres. Pel matí treballes, arriba el migdia i ja pot començar el festival non stop. Un bon dinar i, a partir d'aquí, el que surti.
Demà alliberaré les tensions de setmanes de feina intensa, de moltes cabòries, de moltes hores de dedicació, de moltes enrabiades per la frustració de la manca de resultats. Demà culmino la quadratura del cercle. Els dos grans projectes d'aquest primer semestre s'han completat amb nota, penso que amb molt bona nota.
Ho sento, jo no sé celebrar-ho d'una altra manera. A mi no em van els "besamanos" ni els somriures forçats. Jo acabo la feina i rebento. Rebento de totes les tensions, de les pressions, de tot plegat. I el més bo del cas és que ho faig quan acabo, sé que tinc 17 hores d'esbarjo, de no donar explicacions, de bogeria total i absoluta, de relaxació....
Malgrat la ment ho agraeix, el cos en queda tocat. La recuperació ha de ser ràpida i total, l'endemà la feina continua i he d'estar al 110%. No hi ha opció. És així i no pot ser d'una altra manera. Fa molts anys que és així, sempre al límit, sempre exprimint la vida fins a la darrera gota de suc... no fos cas que no hi hagués vida per exprimir. Sacrificant-ho tot quan convé i gaudir com ningú de la vida quan convé. Treballar al límit i gaudir al límit. No hi ha més...
Si demà és dimecres, toca festival....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada