dissabte, 25 de juliol de 2009

VIURE.

No sé si esta tierra en la que estoy es el corazón del universo o si no es más que una mota de polvo perdida en la eternidad. Ni lo sé ni me importa. Pues sé qué felicidad puedo alcanzar en esta tierra. Y mi felicidad no requiere un propósito más elevado para ser vindicada. Mi felicidad no es el medio para fin alguno. Ella es el fin. Es su propio objetivo. Es su propia razón de ser.
Tampoco soy yo el medio para que otros lleguen a los fines que anhelan conseguir. No soy una herramienta para que me usen. No son un sirviente de sus necesidades. No soy un vendaje para sus heridas. No soy un cordero a sacrificar en sus altares.

Soy un hombre. Este milagro de mi ser está para que lo posea yo y lo vele yo, y lo guarde yo, y lo use yo, y sea yo quien se arrodille ante él.

No cedo mis tesoros ni los comparto. La fortuna de mi espíritu no está para ser convertida en monedas de cobre y ser esparcida al viento cual limosna para los pobre de espíritu. Yo guardo mis tesoros: mi pensamiento, mi voluntad, mi libertad. Y el mayor de ellos es la libertad.

Nada debo a mis hermanos, ni voy buscando que estén en deuda conmigo. A nadie le pido que viva por mí, ni me ofrezco para vivir por los demás. No anhelo el alma de ningún hombre, ni está mi alma para que la anhelen los demás.

¡Vivir! - Ayn Rand

Viure, si, viure fora de la massa, fora del ramat. Aquesta tarda estava llegint aquest meravellós i instructiu llibre del qual us he posat un petit fragment a dalt. L'individualisme que, l'Alissa Zinovievna Rosenbaum -sota el pseudònim d'Ayn Rand-, converteix en objectivisme. Té raó l'Ayn, té raó... ens estan anul·lant com a individus per tal de crear una societat uniforme, plana i submisa.
Estic d'acord en que hi ha d'haver unes normes de conducta, de comportament, de relació entre els diferents membres de la societat, però en el que no estic d'acord és en que l'individu hagi de sacrificar la seva empremta única i personalíssima per tal de beneficiar la societat. No té cap sentit. L'individu és la mínima expressió social i la més vulnerable. També és la més emprenedora, la més competitiva i la més creativa.
Mentre no vulneri aquestes normes socials, que haurien de ser mínimes i bàsiques, la societat no té cap dret a espoliar-lo de la seva creativitat, dels seus bens -que ha guanyat amb el seu esforç- i de la seva llibertat.
Algun dia, aquesta societat, s'adonarà que no és res més que la suma d'individus amb la seva pròpia idiosincràsia. L'adoctrinament no porta altre cosa que la ruïna moral i existencial de l'individu, que ha sigut, és i serà la font del progrés.
Ja m'ho direu...

2 comentaris:

  1. hi ha molts exemples a la literatura de que l'adcotrinament és un error... i tot i aizí, és continua tractant a la població com nens petits i idiotes.


    i cada cop és pitjor. On anirem a parar? no ho sé pas...

    ResponElimina
  2. Oh i tant.

    És més, procuren que siguem uns "inútils", que no sapiguem fer res per nosaltres sols i que depenguem de la societat per fer o arreglar qualsevol cosa. I si podem fer-nos-ho nosaltres, llavors és quan posen lleis per prohibir-ho o homologacions (és a dir, paga i calla).

    ResponElimina