EL MORT ACALORAT

Només li quedaven els ossos i encara tenia calor. Ja feia temps que no li quedava carn, ni greix, ni cap altre teixit corporal. Continuava a la platja, prenent el sol. Només hi havia una petita contradicció: hi havia anat per posar-se moreno i ara estava més blanc que mai.
La darrera gota d'aigua del seu cos ja feia molt de temps que s'havia evaporat i ja no en tenia més. De sobte, una persona es fa fixar en ell i li va oferir una llauna de refresc a un preu abusiu. En veure que no es movia, el venedor, va entendre que no volia cap llauna.
Més tard, va ser un venedor de cocos qui li va oferir la seva mercaderia. No, ni es va immutar. El venedor també va marxar. Posteriorment, van ser uns venedors d'ulleres de sol, un venedor de collarets i bijuteria diversa, un venedor de crema solar i, finalment, un carterista. Va donar diverses voltes fins que es va asseure al seu costat. Va intentar prendre-li la cartera però no la va trobar i va marxar...
Tots van cometre el mateix error: estaven tant obsessionats amb el seu objectiu que no es van fixar que estava mort. No tenien ulls per veure-hi, no tenien oïda per escoltar el seu silenci. Només pensaven en els seus interessos i això no els deixava veure el que tenien just al davant.
A la vida, a vegades ens enceguem en una cosa i no podem veure el que realment és. Estem tant preocupats en satisfer els nostres desitjos que perdem el món de vista. Fixem la nostra mirada en un punt llunya però som incapaços de veure el que tenim a un pam de la cara.
Suposo que això forma part de la condició humana...