Ahir al vespre conversava amb una persona que des de fa setmanes -potser mesos- visita el meu bloc. Des de fa un temps, em concedeix el privilegi de dir-me el que pensa sobre els posts i això em motiva més.
La conversa va girar sobre nosaltres, sobre les nostres circumstàncies personals -amb aquest nivell genèric que tenen les primeres converses amb un desconegut- i sobre quins posts li agradaven més. Vaig quedar sorprès quan en va dir que els que més li agradaven -sembla ser que s'està llegint tots els posts del bloc- són els de caire costumista.
Perdoneu, poso una mica de música: avui toca Luis Eduardo Aute. Escriure sense música, un cigarret i una copeta de whisky se'm fa estrany.
Tornem-hi. Com us deia, vaig quedar sorprès de les preferències d'aquesta persona. Si voleu que us digui la veritat -malgrat tots són fills meus- si hagués de destacar deu o dotze textos dels 400 i escaig que ja he publicat, també en decantaria pels costumistes. El relat de les coses que ens passen, amb els corresponents sentiments associats, sempre és agraït. Moltes persones es poden veure identificades amb aquests mateixos sentiments i poden identificar-se amb la història que s'hi explica.
La meva vida és com la de qualsevol, amb amors, desamors, penes, alegries, riures i plors. Potser hi ha històries d'un passat que no tornarà i que són una mica estranyes. Tampoc he explicat amb detall aquest període i no crec que ho faci mai (si no és absolutament necessari), no fos cas que a algú li agafés un cobriment o s'angoixés molt i de veritat. La vida dóna moltes voltes i la naturalesa humana és molt canviant. El que avui és blanc, demà és negre i a l'inrevés. El que no ha canviat en mi és el gust per la conversa, per intercanviar idees.
Continua sonant Aute, ara No te desnudes todavia. Hi ha cançons que marquen temporades de la nostra vida i, precisament aquesta, va marcar una relació que vaig tenir fa anys. Les meves relacions sempre han estat -voluntàriament- curtes i intenses, mai han tingut aquells moments avorrits repetitius que les malmeten. Sempre he pensat que caure en la rutina i no reinventar-les cada dia és una manera de matar les relacions.
Ho deixo, vaig a fer el darrer glop d'aquest got i la darrera calada al cigarret. Si ningú no ho soluciona, vaig a mirar per la finestra com plou. Una "desconnexió", de tant en tant, sempre és benvinguda i necessària. Em passa el mateix amb el foc. Passar una bona estona mirant alguna cosa, fixament, sense pensar en res, és una magnífica teràpia antiestrès.
Aquesta propera setmana serà molt estressant i necessito afrontar-la amb la serenitat, la força i la decisió necessàries. Després, més...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada