DINAR NÚ

Aquests darrers dos dies han sigut de "corre, corre" inesperat. Estic cansat d'arrossegar-me per sales d'espera plenes de gent que no guarda la mínima compostura, que confon cridar amb parlar, que t'explica el seu historial mèdic sense haver-li demanat, que es pensa que et coneix de tota la vida i que pretén fer-te pensar en una altra cosa diferent de la que, en aquell moment, és del tot prioritària per tu. Potser sóc una mica raret, però hi ha circumstàncies i situacions en les que t'importa ben poc la vida i miracles del proïsme.

Sort que ja m'he fet un habitual d'aquestes sales d'espera i dels box. Ja vaig preparat pel món i ja m'emporto el notebook. Em serveix tant per escriure com per llegir. Aquests darrers dos dies no he escrit massa, però he llegit força. He rellegit un llibre que forma part dels meus icones literaris. Us el vull recomanar. És del William S. Burroughs (res a veure amb l'autor de "Tarzan", Edgard Rice Burroughs) i es diu "El almuerzo desnudo", en concret el capítol titulat La fiesta anual de A.J. (pàgina 54) és sensacional.

Hi ha tota una generació d'escriptors -Truman Capote, Burroughs, Salinger, Bukowski- que em fan trempar molt. El realisme psicodèlic que imprimeixen a la seva obra em fa pensar-me si el camí literari que he emprés està ben orientat o precisa d'un canvi de rumb. El problema és que la majoria d'ells "experimentaven" en carn pròpia gran part de les seves obres.

Finalment, vaig poder abandonar aquell submón de les sales d'espera i, ahir a la tarda, vaig retornar a casa. Avui he de pencar i analitzar diverses coses dels darrers dies, sobretot de divendres. Va passant la nit -una altra sense dormir- i encara em queden moltes coses per pensar i decidir. Ja he desistit de fer entendre moltes coses, més quan veus que travesses en solitari el desert.

Alguns dies, penso que no hi ha res que valgui la pena. Miro al voltant i veig patiment d'alguns, covardia d'altres i seguidisme -cec i suïcida- d'alguns altres. Res, res que justifiqui cap esforç extra o cap gest de perdó piadós. Només sento pena pel que ha de venir -serà dur i no tothom ho superarà- i reflexiono sobre la immensa estupidesa de l'ésser humà, aquell que s'autoproclama racional...