Avui, en terra gavatxa, he assistit a un acte d'aquells que posen la pell de gallina. El reconeixement a un amic -i abans pupil meu- sempre és una satisfacció pròpia. El acte en sí, tampoc tenia cap misteri, cap cosa de l'altre món. El que ha sigut un acte verdader i sentit ha estat el retrobament -després d'anys- d'un grup de gent que estava molt unida.
L'homenatjat no en sabia res de la nostra presència i ha sigut un sorpresa afegida a les emocions que sentia ell en aquell moment. No us estic parlant d'una persona normal, us estic parlant d'un home diligent, efectiu, sense gaires manies i que fa coses que jo he vist fer a molt poca gent. Només un petit grup l'acompanyàvem en aquell moment tan emocionant per a ell. Els de sempre, els de veritat, els que mai deixarem de ser amics. Podeu comptar-los amb els dits d'una mà. Pocs però bons, com diu sempre ell. Enhorabona amic, t'ho mereixes!
Avui ha començat plovent i semblava que seria un dia gris com ahir. Finalment, a la tarda, s'ha aclarit una mica i el sol ha tornat a lluir. També ha sigut un dia de llum, de molta llum sobre assumptes dels que tenia grans dubtes. Lligant caps, he vist clares moltes coses, moltes postures, molts silencis. A vegades, les notícies t'arriben a través de qui menys t'ho esperes i avui he trobat molta gent amb ganes d'explicar-me coses.
Heu intentat parlar alguna vegada per telèfon amb la boca anestesiada? Brutal! Mentre estava al dentista -malgrat hi ha un cartell avisant que s'ha d'apagar el mòbil- he rebut una trucada molt insistent. He fet parar la feina al dentista -bon amic meu, per cert- i, sobre la marxa, m'han anat passant noves idees i informació. Era un espectacle dantesc. Jo amb la boca anestesiada, intentant explicar-me i dir alguna cosa intel·ligible, escoltant tot allò que em deia el meu interlocutor i el dentista esperant-se a que acabés la conversa i amb la fresa a la mà. Finalment, ja amb tota la informació al meu abast, ha continuat la seva feina (molt ben feta, com sempre).
Avui ha sigut un dia feliç. Reconeixement a un amic, descrèdit d'un enemic, trobada amb amics que m'ajudaran en un futur pròxim... Què més es pot demanar? Només una cosa: que algú es deixi de ximpleries, que torni a somriure de veritat i que pensi que la vida és com és. No cal mortificar-se per allò que és lícit i lògic fer. Potser les coses es poden fer de moltes maneres i no ha escollit la millor, però malgrat voldria fer-ho, en això no puc ajudar-lo. Aquest és un tema que ha de fer tot sol, quan abans millor, sense companyia de ningú. Hi ha situacions en les que tercers són multitud. Ja sé que fer-se acompanyar és una opció fàcil i que provoca una major distensió. No, amic... Així no, no caiguis en aquest parany!
Després més....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada