TOT ESPERANT LA PLUJA...

Mentre espero la pluja, observo com algú -pretesament ianki, dit sia amb tot el meu respecte- té una malaltissa obsessió per llegir els meus posts de principis del 2009. Aquella era l'època de La Barragana i de les llargues nits d'hospital. Encara recordo amb profunda estimació personatges com en Pol, la Montse Mar..... Com passa el temps!

Deia que espero la pluja -assegut, això sí- amb el paraigües a la mà, no cal descuidar-se. Passo hores escrivint tot d'apunts inconnexes i -aparentment- sense sentit. Només la posterior tasca de connexió -talment fossin fils elèctrics- és el que proporciona flux i conductivitat a tot plegat. Poso una mica de música i una mica més.

La pluja és una amiga de la que només es pot dir una cosa: tard o d'hora sempre retorna. La seva reaparició és inexorable. És una d'aquelles de les coses de la vida que saps que passarà. Tampoc pots evitar-ne el retorn. Només pots tapar-te tant com puguis i estar preparat per tal que no et deixi xop. Aquesta és la meva pretensió i, per això, torno a reviure cadascun dels passos donats en cada història i amb cada personatge. El pas del temps dóna una visió molt diferent de tot plegat i fa que les reaccions airades d'alguns personatges, actualment, esdevinguin grotesques.

Avui festa -bé, mitja festa: sempre hi ha algun Iluminati disposat a esguerrar-te-la- (música i més música). Demà no: demà fes-te fotre! S'ha de pencar, quin remei! No, no hi faré cap fàstic. Per sort, sempre he tingut l'habilitat. de saber gaudir de la feina i de tot allò que l'envolta. Sóc així de raret, què voleu que us digui? Suposo que en aquesta vida, tots tenim dèries més o menys confessables.

Doncs au, a descansar i ser feliços, que la infelicitat ja truca sola a la porta. El secret està en no obrir-li la porta i deixar que passi a les nostres vides.

UNS QUANTS "PER CERT..."

Només uns quants "per cert"...

1.- Abans d'ahir em van oferir escriure un llibre -a dues plomes- d'una història que jo ja tenia tancada. És una versió més treballada i amb una visió menys subjectiva. Un retrat costumista d'uns "noiets salva-mons". Potser digui que sí. Potser és necessari que digui que sí. Potser és higiènic que digui que sí... (peti qui peti)

2.-Tinc el notebook a punt de "morir". Fa molts anys que m'acompanya en les meves excursions -també en les incursions- i s'ha tornat lent i mandrós. Potser hauria d'eutanasiar-lo, però jo no tinc per costum deixar tirats a aquells que m'han acompanyat en el camí vital. Esperaré que ell sol s'apagui.
3.- La rentadora s'ha "mort" sola. Un soroll de mil dimonis em va fer veure la necessitat de practicar-li una "autòpsia" i resulta que el coixinet de l'eix del tambor està massa gastat. Intentar comprar-ne una de nova és una odissea. Bé, no he tingut més remei que fer-ho. Divendres a la tarda ja vaig comprar un nou enginy. Després d'anys de posar la rentadora a cegues, ara tocarà aprendre com funciona la nova. Dimarts a la tarda porten la nova.
4.-Sento -malgrat pugui semblar el contrari- ímputs molt positius. Tinc la sensació d'enfortir-me proporcionalment a l'afebliment de la raó aliena. Per sort, sempre he sabut mantenir la calma en els moments difícils i no tinc cap dubte sobre l'esperit de les coses i del seu desenllaç.
5.- Demà festa i passat fes-te fotre.
6.- Començo un nou projecte que potser titularé "Tinc els lacrimals secs". Un amic diu que el tituli "¡Que me meo toa!". Un gran amic aquest tipus!. No ho sé, finalment igual li poso algun altre títol. Darrerament estic escrivint coses molt gore. Potser és l'ambient, potser sigui que necessito canviar una mica de gènere. Qui ho sap?
7.- La foto d'avui? Doncs la primera que he trobat. He decidit posar la primera que trobés i ha sigut aquesta.
PS: Per cert: M'encantava aquell anunci que deia "Ell mai t'ho faria".

DISFRESSES DIVERSES

Quina meravella de disfressa! De granota, sí senyor!!! Atès que aquesta setmana s'acabava el Carnestoltes, he estat temptat d'utilitzar aquesta disfressa en dues o tres reunions -en unes present i en d'altres absent-. De les presencials, n'hi ha hagut una que ha sigut espatarrant. Mitjançant una bona -però excessiva i ridícula- escenografia es vol -que no es pot- convertir un gran buit, sense cap substància ni sentit, en la cosa més transcendent del món. En això hi col·laboren aquells que haurien de ser paladins de la neutralitat, els que haurien de fugir de tot protagonisme, de qualsevol conat de parcialitat. Doncs no! Resulta que no fan prou rucades ordinàriament -patètiques i lamentables, però definitòries de la seva capacitat cognitiva i intel·lectual- i intenten superar-se en les ocasions extraordinàries. Oh! Quin riure!!!! Allò semblava el sopar dels idiotes però en versió energúmena i amb alguna pinzellada d'òpera bufa. Quines grans sobreactuacions d'uns actors de tercera regional, capaços de fer avergonyir a les colles d'aficionats que representen "Els pastorets" durant les festes nadalenques a diversos llocs de les nostres contrades. Aquesta obra que han "tramat" entre tots es podria titular "Sense cervell també es pot viure", "Mirades que intenten matar... però no en saben (o poden)" o "M'he fet cacona".

L'altra reunió -de la que em van "dispensar" d'assistir-, també va tenir un assistents -no tots- prou reeixits intel·lectualment. Per sort, alguna ànima caritativa -no va ser per caritat, va ser per motius més espuris com continuar mantenint artificialment a l'aparador al "caganer oficial del regne"- va pensar que no em tocava "saber i entendre" d'aquell assumpte. Millor, molt millor. Viure en la ignorància de segons quins assumptes sempre és beneficiós i t'allibera de moltes cabòries. Serà curiós veure quant de temps passa fins que algú em faci algun comentari d'aquest assumpte.

Per sort ja torno a estar en companyia de la Heidi i les cabretes, lluny del pantà podrit i corromput en el que viuen les alimanyes i els escurçons. No serà una estada massa llarga però, sens dubte, serà reparadora. Aquest dies tindré l'oportunitat de redescobrir la diferència entre el que val la pena i allò que -per molt espectacular i important que es vulgui fer semblar- no cal que ens preocupi, en tot cas que només ens produeixi pena i decepció. Pena de veure com es pot degradar l'ésser humà -en una cursa inexorable cap a l'autodestrucció- i decepció en veure quan inconsistents i febles de caràcter són d'altres (sort que no és una qüestió de vida o mort).

Doncs bé, com deia al principi, aquesta setmana s'han guardat les disfresses, fins el proper Carnestoltes. Ara, només cal anar fent....

DARRERS GLOPS

A hores d'ara, ja només queda un cul de whisky en el got. Un parell de glops i el darrer rastre d'aquest líquid exquisit haurà desaparegut per sempre. També significa el final de les restes d'una ampolla que un amic em va regalar fa uns mesos. Tot té un final, i tot i tothom hi arriba.

La vida, en essència, no deixa de ser un tast continu en el que anem deixatant els seus sabors i aromes en petits glops. Unes vegades, aquests glops ens proporcionen satisfacció i goig. D'altres, els tragos són amargs i indesitjables. Malgrat tot, per saber com és una cosa, s'ha de provar.

Hauria d'anar passant al llit. L'hora d'aixecar-me arribarà en un tancar i obrir d'ulls -mai més ben dit- i els dilluns són mortals de necessitat. Francament... m'és igual! Tot plegat no té solució i jo no puc fer miracles. Les coses són com són i n'estic segur que molts voldrien que alguns moments no arribessin mai. No hem d'adoptar aquesta actitud i menys si nosaltres mateixos hem provocat aquests moments. És un tema de conseqüència: si no vols pols, no vagis a l'era. Ara ja és massa tard per moltes coses i només queda aguantar amb la màxima dignitat possible (almenys aixo, si us plau!).

Aquesta propera setmana serà divertida. Ho intueixo, ho veig a venir. Tinc uns quants compromisos i, a més, avui me'n acabo de crear més. A mitja setmana tinc una sèrie de reunions ineludibles, però he fet uns quants forats per retrobar-me amb la Niki, el Lupus, el Ronin i tots aquests personatges del passat que, de tant en tant, truquen a la porta per tornar a donar-me un cop de mà. 

Potser que ho deixi. Ja és tard. Ja sé que per alguns/nes no. Aquests que escriuen de matinada -com feia jo abans, per circumstàncies de la vida- intentant buscar en el silenci i la solitud l'ànima que els anima. Escriure de matinada té una avantatja: el retrobament amb la nostra cara interior és més intens i sincer, més autèntic. Això permet transmetre als escrits un aire diferent.

Ho deixo, ara sí, però estic segur que aquesta propera setmana tindré moltes coses a dir!