dissabte, 23 d’agost de 2014

RETORN

Han passat molts dies des de la darrera entrada, des del darrer post. De fet, han passat mesos (com passa el temps!). Feia dies que volia fer un nou post però tenia seriosos dubtes sobre si havia de ser un comiat definitiu o un retorn. Pel cap em voltaven diverses idees (començar un nou bloc, continuar algun altre bloc que vaig començar fa temps i que vaig deixar aturat...) però, finalment, he decidit que la millor opció era donar un nou alè de vida al bloc més genuí dels que tinc: aquest. 
El post que estic escrivint és el número 1001. Considero que començar un nou miler ha de significar un canvi de gir i, potser, una remodelació integral de l'aspecte del bloc (s'accepten idees). L'esperit resta intacte però amb el pòsit de totes les coses viscudes i de les noves descobertes, neguits i il·lusions dels darrers mesos. Mica en mica tot s'anirà fent. En aquests darrers temps he aconseguit aprendre a administrar el temps amb més eficàcia (no productiva però sí gratificant). 
També he pensat donar un altre alè de vida (un més!) al Consultori de l'Exorcista i, per això, he incrustat un enllaç directe a la columna dreta d'aquest bloc (sota Sobre mi). Allà podeu plantejar les qüestions sobre els temes específics que vulgueu i, amb tota humilitat, intentaré dir-vos què en penso.
Torno amb un altre tarannà i amb més força. Potser és la força dels que dominen el temps i saben que, malgrat passa i fuig, és el que ho determina tot. Saber que la vida és finita -i que, per tant, el temps també ho és- i adonar-se que la millor manera de viure-la és jugant el joc a l'inrevés (no esperant viure molt de temps, sinó de la millor manera possible), és un triomf sobre les limitacions de la condició humana i mortal.
De moment, ho deixo. Temps -i espai- tindré per parlar de tot plegat, des del punt de vista del que sap que, un dia o altre i d'una manera o altra, ha de morir inexorablement (com els antics gladiadors). Salutacions!

dijous, 12 de desembre de 2013

"AMICS" INVISIBLES

Fa dos mesos que no deixava testimoni de vida a la blogosfera. Moltes coses han passat des de la darrera entrada en aquest bloc però, per sort o per desgràcia, em sento completament aliè a la voràgine i amb capacitat suficient per no desviar-me del camí que he triat. El silenci no és absència: és discreta preparació. Només hi ha un objectiu: acabar allò que s'ha començat, sense pressa però sense pausa.
S'acosta el Nadal i tornen els sopars d'empresa i els "amics" invisibles. Aquest costum sempre m'ha resultat una simple al·legoria de la trista realitat. Són el "regals" dels "amics" invisibles, covardament anònims, fets per l'esquena, els que durant la resta de l'any intenten somoure els nostres fonaments. Res a fer, ja ho dic ara... però també dic que ha de ser molt trist ser tan roin! O potser no, potser tot plegat forma part d'una cultura basada en la pràctica de la més absoluta mesquinesa que sóc incapaç d'entendre i practicar. Em penso que tampoc em perdo res de l'altre món!
Diumenge passat compartia taula i estovalles amb uns amics -dels que no són invisibles, dels de veritat- i em mostraven la seva preocupació per la deriva irresponsable i crispada en la que ha entrat la nostra societat. Amb raó? No ho sé, però la crispació i la irresponsabilitat -traduïts en violència- són els que furten la legitimitat a qualsevol iniciativa. Sembla que hi hagi un neguit irrefrenable per tirar-se al buit sense saber si hi ha aigua a la piscina. Per això, el millor serà fer un pas lateral i deixar que els que tinguin pressa per tirar-se a la pira ho facin amb tota comoditat, sense empentar ni arrossegar ningú.
Mentre, continuaré amb els meus relats i les meves lectures. Tot plegat, la plena llibertat no existeix però potser ara gaudeixo d'allò que més se li sembla. El futur? El futur el decidim nosaltres, sempre que estiguem disposats a ser deixar de banda els dubtes -porucs o espuris- i fer el que calgui, conscients que tot té un final i que només cal decidir quan volem escriure la darrera paraula, abans de posar el punt i final...

PS. Per cert, aquest és el post 1.000 d'aquest bloc. Sembla ahir quan vaig començar!

diumenge, 13 d’octubre de 2013

GESTUALITAT ESTÈRIL

Potser hauria d'estar alienat a una o altra banda però sempre m'ha molestat -fins límits insospitats- la gestualitat estèril. Constato -amb certa preocupació- com n'hi ha que s'obsessionen en incrementar les distàncies entre les diferents posicions -també la crispació- i prenen partit, privilegi que no els ha estat concedit per ser qui són. Malgrat sembli el contrari, poques coses es decideixen fora de la Casta. La resta només és distracció del personal i anar fent bullir l'olla. De fet, només és una lluita de poder entre diferents castes, totalment aliena a la vil canalla (el populatxo).
No ens enganyem: sempre ha estat així i només les revolucions -ja siguin d'un signe o d'un altre, sempre sobtades i radicals- han aconseguit canviar-ho. Francament: ja no me'ls crec! La simple observació de la realitat mostra quin és el seu objectiu: l'enriquiment personal. Fem una repassada en l'abans i el després de la situació econòmica dels ex-polítics?
Suposo que tot té el seu moment i aquest encara no ha arribat. Espero, mentre observo els moviments erràtics de la Casta, que la capacitat de curvatura arribi al seu límit i tot plegat es trenqui. És lamentable però, pel que s'entesten a demostrar, inevitable...

diumenge, 6 d’octubre de 2013

FALSOS CANVIS DE GIR

ESCOLTO Manà i penso -fugisserament- en un canvi de gir d'una història antiga. Penso en dits que teclegen falsos missatges, falsos canvis de gir. Realment, aquesta història ja està tancada des de fa temps -anys- i no hauria de prendre'm ni un segon del meu temps. Només la curiositat per saber fins on es poden -volen- manipular els personatges m'impulsa a continuar. Malgrat els pretesos nous canvis de gir, tot continua igual. 
PENSO en escenes i situacions possibles, impossibles, probables i improbables. Hi ha personatges que ho admeten tot; d'ells et pots esperar qualsevol cosa. Sembla mentida com en són de mal·leables i com les seves reaccions són tan miserables i falses -també de covardia dissimulada rere una dignitat impostada- com les humanes.
JUGO a canviar peces del tauler de forma inesperada. Sí, ja sé que el joc no és així... però es fa més emocionant, pedagògic i exemplaritzant. Tot plegat, què pot passar? Potser que hagi d'acabar el joc abans d'hora? És indiferent: el resultat -que ja tinc decidit de fa temps- serà el mateix. Aquest és el meu privilegi: decidir quin és final, quan esdevindrà i com hi arribem. Durant el recorregut, puc jugar -com m'encanta jugar!- i rescabalar-me dels moments de bloqueig mental que em provoquen algunes històries. En ocasions, sembla que els personatges adquireixin vida pròpia i siguin capaços de complicar-li la vida a qui els anima, malgrat aquest pugui decidir sobre el seu futur vital.
ESPERO la reacció al silenci. Realment tampoc m'obsessiona, però el silenci sempre m'ha semblat deliciosament exasperant. M'agrada molt jugar amb el silenci en totes les vessants: el silenci distant i que distancia, com si podés evitar l'inevitable (propi de personatges porucs i caragirats) i també, entre molts altres, el silenci pretesament enigmàtic... quan fa temps que la jugada s'ha descobert! Aquest darrer silenci és molt divertit: només cal seguir el joc i veure quins equilibris -grotescs i ridículs- han de fer alguns personatges per continuar nedant i guardant la roba (aquest és més propi dels personatges falsos i covards).
CONTINUO escoltant Manà -una autèntica debilitat-, mentre alguna ullada de sol compensa les estones de tènue plugim. La tardor ha entrat amb força i no es poden desaprofitar els, cada vegada més esporàdics, vigoritzants rajos de sol. Vaig a prendre el solet i a pensar noves històries.

divendres, 4 d’octubre de 2013

NÚVOLS TARDORENCS

Avui és un d'aquells dies brúfols, de típica tardor, ennuvolat i amenaçador de pluja. De fet, ja ha plogut un parell de vegades -res destacable- però tinc l'esperança que la nuvolada s'animi i m'estalvii regar. 
Fa una estona arreglava la meva biblioteca -que s'havia convertit en una munió ingent de llibres, sense ordre ni concert- i redescobria alguns tresors mig oblidats. La lleixa de la producció pròpia sembla que, mica en mica, es va omplint (com la pica...) i ara ja ofereix un aspecte més digne. Res destacable, també ho he de dir: col·laboracions a diverses revistes, contes en llibres compartits i alguns premis més des de la darrera vegada que els vaig recol·locar. Suposo que -intentar- alimentar l'ego d'aquesta manera és tan vàlida com qualsevol altre per tal de compensar la grisor del dia. 
S'aproxima l'autèntica tardor i l'hivern. Són mesos de refugi a la vora del foc i de molta lectura i escriptura. La primavera i l'estiu conformen un altre univers i són més proclius a les activitats exteriors i físiques, en detriment de les activitats intel·lectuals i creatives (això segon és qüestionable). Malgrat tot, el canvi -la diversitat- és el que ens esperona a continuar actius i a ficar-nos al llit amb la sensació d'haver aprofitat el dia... malgrat no era previsible en llevar-nos.

PS. Ja ho deien: "S'ha de tenir molta barra o estar molt acollonit (o haver perdut tota dignitat i vergonya en un darrer -patètic i desesperat, però inútil- intent per salvar els mobles)..."