diumenge, 28 de febrer del 2010

NO FIXAR-M'HI

Fa una estona he fet un descobriment que sembla mentida que m'ha passat desapercebut: l'ametller ja ha florit. Des de la finestra del despatx, veig la prunera, encara mig morta per l'hivern, però no m'havia fixa't en l'ametller que hi ha una mica més enllà. Un núvol blanc -un blanc immaculat- embolcalla les branques primes i, presumptament, seques. No, no estan seques. La vida ha tornat a elles i fan que la prunera es mori d'enveja.
Hi passo cada dia pel costat i no m'havia adonat que estava florit. Potser el fet que darrerament he anat tan atabalat podria disculpar aquesta manca d'interès. No és disculpable perdre'm aquesta meravella. Un pinçà solitari picoteja entre les flors i en fa caure els pètals, que talment semblen flocs de neu. El terra queda entapissat de blanc i ofereix un mantell sota l'ametller.
La vida continua, això és el que em diu l'ametller. Res no importa i res pertorba el cicle de les coses, només la mort. Cada any, puntualment, passa el que ha de passar, sense avançaments i sense retards, sense poder-hi intervenir. Potser alguna cosa em queda per aprendre de la natura i dels seus cicles.
Mentre escric aquest post m'arriba l'avís que algú m'ha deixat un missatge en un altre post. Me l'hauré de mirar i respondre. Sempre responc els comentaris. Penso que no fer-ho és una manca d'educació i que és el mínim que li dec a aquells que fan l'esforç de llegir els posts i comentar-los.
Vaig a fer una repassada dels correus que m'han arribat. Avui és diumenge i no hi haurà gaire cosa. Malgrat això, no vull deixar-me feina per a demà. Aquesta propera setmana promet i tindré prou feina. Més tard, més.... 

PS: Fa una estona parlava amb una persona i m'ha sobtat quants punts de coincidència teníem sobre un tema concret. Existeixen les coincidències, les conjuncions astrals? Començo a creure que sí. Ja he escrit prou i molt sobre com m'apassionen les mirades. Amb una mirada es pot dir més que amb una hora de conversa. Un gest, una mirada, una carícia diuen molt més que cent posts. Potser aquest és el secret, potser aquesta sigui la quimera: trobar algú que sàpiga reconèixer el valor d'una mirada...

   

SER-HI O NO SER-HI

Fa anys -segles- el dilema era ser o no ser. Avui el meu dilema és ser-hi o no ser-hi. Assisteixo,  impàvid i sense ganes de fer-hi res, a la destrucció -lenta però constant, per donar satisfacció a egos insatisfets- d'allò que m'havia costat molt de crear. Tant em fa, de veritat. Ja m'he buscat altres prioritats, altres coses de les que ocupar-me. Només espero que aquests egos insatisfets també em substitueixin en els mals moments, quan s'ha de donar el do de pit, en aquelles situacions en les que t'hi jugues alguna cosa. Espero que davant d'aquestes situacions no tornin a emprendre la fugida, no tornin a no ser-hi. Cada dia em costa més continuar preocupant-me per coses que no tindrien que preocupar-me. Qui es mengi la carn, que es mengi els ossos!
M'he llevat fa una estona i he contestat un parell de correus. No volia fer-ho, però ho he fet. És allò de voler ser-hi o no ser-hi. Encara amb el cos cansat d'aquesta nova nit de bogeria passional, penso en quina necessitat tinc de escarrassar-me per fer coses que ningú faria. Quin motiu -quin al·licient- hauria de tenir? Veure com es desfà el meu treball de setmanes a canvi de cinc minuts de glòria dels egos insatisfets? Ho sento, no hi estic disposat, tinc altres coses més interessants per a fer.
Fa anys, quan era més jove i encara no intentaven acabar amb la meva il·lusió, en recriminar-li a una persona la seva inoperància, la seva desídia, em va dir el següent: "A mi em paguen per "ser" -per "estar"-, no per "fer"".  En aquell moment, aquella resposta em va causar una gran indignació i vaig pensar que no mereixia "ser" o "estar". El pas dels anys i el tarannà que han pres darrerament algunes coses, em fan reflexionar sobre si no tenia una mica de raó aquella persona. Potser la seva frase estava motivada pel constant menyspreu -a ell i al que feia-, per veure la inutilitat del seu esforç, per veure com el que gaudia de major recompensa eren actituds diferents a la seva.  La major valoració  d'aquells que ja no tenien pèl al pit de tant arrossegar-se, enfront d'aquells que consideraven que el més important és l'eficàcia, és el que provocava la desídia d'aquell veterà, el que havia acabat amb la seva il·lusió. En aquella època jo era massa jove per entendre la seva frustració.
La propera setmana pot ser força curiosa, força interessant. Potser hi haurà grans, sorprenents i  inesperats esdeveniments. Algunes caretes cauran de forma definitiva. Per sort, jo mai n'he portat de careta. No em cal, només em cal tenir memòria.
Aquest matí he acabat un parell de relats més. Els vull presentar a uns concursos literaris i els he acabat de perfilar i de polir. Sé que, aquesta tarda, amb aquesta permanent insatisfacció -amb aquesta permanent recerca de la perfecció-, els tornaré a refer. És el que hi ha, tots som com som. També he de preparar un parell de reunions d'aquesta propera setmana, però no en tinc cap ganes. Què m'hauria de motivar a tenir-ne ganes? Veure com desprès m'ho desgavellen tot? Quina manera més estranya de motivar a la gent! 
La vida, però, continua impassible i sempre ens compensa amb altres al·licients, amb altres il·lusions, amb altres prioritats. Ja he après que no cal continuar insistint en allò que no és possible canviar, només cal canviar d'objectius, canviar de prioritats, canviar l'actitud i pensar-se dues vegades quines ocasions mereixen ser-hi o no ser-hi. 

Un deixo un parell de cites de l'Amado Nervo per tal que reflexioneu:
"La sabiduria consiste, muchas veces, en canviar una cosa por otra."
"El que no espera nada de los hombres, és superior a todos los hombres."

EL CIM DEL MÓN

Després d'una nit d'intens gaudiment dels cossos de les dues puber-lolites, no em quedar res més per fer (o sí, molt més) abans de ficar-me al llit. Avui m'hi ficaré i dormiré tres o quatre hores. El darrer cap de setmana, vaig cometre l'error de no ficar-me al llit i he anat de corcoll tota la setmana.
Una vegada més he aconseguit fer-les felices, tenir jo un moment de felicitat i recarregar el meu ego -tampoc massa, en el seu terme exacte- per una setmana.  Cada vegada que arribo a casa després d'una sessió amb elles, tinc la sensació d'haver rejovenit vint anys i d'estar al cim del món. Qualsevol dia faré un pet i s'haurà acabat tot, ho sé.  Malgrat saber-ho, valoro més morir gaudint d'aquesta vida efímera i curta -massa curta-, que no fer bondat i morir uns pocs anys després (o no), fet un desgraciat i intentant buscar la quadratura del cercle, activitat a la que sembla que alguns hi tenen una afició i dedicació malaltissa. 
La vida és senzilla. Som nosaltres els que la fem complicada. La vida té uns sentiments bàsics i nobles, exempts de qualsevol complicació. Nosaltres, amb el nostre comportament i amb l'adició de nous sentiments complicats, que res tenen a veure amb els sentiments bàsics, som els que fem que sigui tot retorçat i complicat. No, no vull aquesta vida complicada, no vull passar l'estona mirant què fan uns i què fan els altres, intentant complicar les coses fàcils per la meva major glòria. Mai no ho he fet i no ho penso fer ara.
Plego, tanco la paradeta fins d'aquí unes hores. Una vegada hagi descansat, tornaré a fer la murga a uns i a intentar fer feliços als altres. Mai es pot acontentar a tothom, aquest és un fet científicament provat, malgrat algú encara no s'ho pugui creure...

dissabte, 27 de febrer del 2010

DESCONEGUDES CONEGUDES

Començo a escriure aquest post amb l'alegria d'haver conegut a una desconeguda. "Estàs com un llum", direu. No, tot té una explicació. No us puc dir qui és -per desig exprés d'ella- i, en futurs posts,  l'anomenaré "La Innombrable". Com és ? Físicament, no ho sé. Si voleu que us digui la veritat, tampoc m'importa massa. Primera impressió: Fantàstica. Conserva aquell punt de vergonya que tant trobo a faltar i que la fa molt més atractiva. D'altra banda, desprès d'una conversa breu però molt profitosa, crec que puc dir que és una persona una mica tímida, delicada, sensible i que té tot allò que no es troba. Penso que ha valgut la pena conèixer-la. No vull avançar esdeveniments, però crec que en pot sortir alguna cosa bona de tot això. Ho deixo, quan ella llegeixi això, li pujaran tots els colors i tampoc vull que es senti incòmoda.
Parlant d'una altra cosa, avui he quedat amb les puber-lolites. Una mica més tard, tornaré a passar la nit amb elles. Demà estaré destrossat i tornaré a maleir/beneir l'hora en la que les vaig conèixer. Un ja té una edat i he de començar a cuidar-me. Tant d'esforç amatori contribueix a mantenir-me en forma i a que el meu cos no es rovelli. D'aquí una estona, dutxat i canviat, estaré en els braços d'aquests feres jovenívoles i insaciables, deixant-m'hi la pell i creient-me que encara tinc alguna cosa per oferir a aquesta joventut que cada dia em meravella més. No vull que La Innombrable es pensi que em passo la vida de llit en llit -bé, una mica sí- i que sóc una persona extremadament promíscua. Sóc promiscu, això sí, però penso que la vida són quatre dies i que ja n'he viscut tres. He d'aprofitar el dia que em queda sense concessions. Prefereixo viure 18 hores intensament que 24 hores fet un desgraciat i sense cal al·licient. Ho tinc molt clar això. 
Escolto Streets of Philadelphia del Boss, alguna cosa de Celtas Cortos, alguna cosa de Manà i, finalment, començo a posar una mica de música Trance per anar fent ambient amb les puber-lolites. Qui m'havia de dir que jo acabaria amb dues noies de 19 anys!!! Cada dia em sorprenc més de la meva capacitat de seducció. Ja no d'això, del que em sorprenc més és de que vulguin continuar amb mi i que em mostrin aquesta veneració -amb el bon sentit de la paraula- sense condicions. Aquestes són les coses que et fan tirar endavant i que fan que oblidis les ofenses i les anormalitats diàries.
Acabo, no sense abans deixar clara una cosa: Quan jo dic que faré una cosa, no cal que ningú comprovi si ho he fet a través de tercers. Quan jo dic que sí, és com si hagués signat un contracte. Quan veig que no podré fer una cosa, dic que no -que és el més honest, el més fàcil és dir a tot que sí-, però quan em comprometo, ho faig. Aquesta és la petita diferència entre els venedors de bíblies i les persones serioses. Queda clar? Doncs ara sí que s'ha acabat. M'esperen les puber-lolites i no les puc fer esperar.
Potser, de matinada i esgotat, més...

SENTIMENTS DE MATINADA

Una altra vegada, gaudeixo del silenci de la matinada. No res, cap soroll, cap so que pertorbi la calma i el relax. Hores de producció intensa i metòdica, d'inspiració provocada per la nova coneixença. He fet una parada en el camí, he mirat enrere i no he vist el punt de partida. Miro endavant i tampoc veig el punt de destinació. Miro a dret i esquerra i veig un gran cercle. No hi ha sortida d'aquest espiral. Només queda continuar caminant amb l'esperança de tornar a fer aquest camí -repetitiu i cíclic- des de la perspectiva de l'experiència.
Fa una estona, treballava en un nou text i competia amb la son i amb les ganes de poder dormir cinc hores seguides. Fa dies que no puc -no em deixen- dormir. Avui és dissabte i, d'aquí una estona, em ficaré al llit i podré quedar-m'hi més que un dia normal. Ho necessito, ho necessito molt. 
Desprès de perdre qualsevol esperança d'acabar el text que havia començat ahir al vespre, desisteixo de fer les coses a mitges i avui serà un altre dia. La pressa i l'escriptura no són bones amigues i prefereixo continuar d'aquí unes hores.
Senzillesa, això és senzillesa: saber reconèixer que, a hores d'ara, sóc incapaç de continuar amb el relat. Res, una volta pels blocs amics i a dormir. A especular sobre com serà aquesta nova coneixença. Bé, tampoc m'obsessiona, però si m'encurioseix. És una curiositat sana, exempta de tota recança i amb l'ànim d'aprendre. Sempre he pensat que sempre aprens coses de les coneixences. D'una nova coneixença sempre en treus un enriquiment personal. 
Faig la repassada i a dormir, que ja toca!

divendres, 26 de febrer del 2010

CASUALITATS, ENCISAMENTS I ALTRES HISTÒRIES

A vegades, hi ha coincidències, casualitats que ens resulten prou significatives. Fa un parell o tres de dies arribava als 666 dies d'un fet prou conegut per aquells que m'envolten. Aquesta matinada he arribat al post número 333 (la meitat de 666). Casualitat? No ho sé, el cert és que no he notat cap canvi en la meva vida. Potser no l'he sabut apreciar, potser no ha existit mai. Només continuo enamorat de quatre coses essencials, vitals, bàsiques i d'una simplicitat esfereïdora. No pretenc coses complicades, artificials, espectaculars... Només pretenc continuar amb la meva vida, amb les puber-lolites (amb les que ja tinc "quedada" aquest cap de setmana), amb els pocs i intensos moments de felicitat que em proporciona la vida i que intento aprofitar al màxim.
D'altra banda, des de fa uns dies estic experimentant una nova sensació: ser l'encisador d'algú que no tinc el plaer de conèixer. M'agradaria que aquesta segona part s'esmenés i poder conèixer aquesta (sens dubte) meravellosa persona. Atenent al que he llegit i vist d'ella, ha de tenir una gran sensibilitat -cosa que em plau- i ha de conformar-se  essent feliç amb les quatre coses simples, naturals i essencials de la vida. Penso que ha de ser així -potser m'equivoco- tenint-ne poques referències.
La vida continua i les altres històries ja tenen poca importància. Potser durant massa temps els hi he donat una preeminència que no tenien, que ningú ha arribat a apreciar mai. Bé, ho he apreciat jo i, al final, això és el que importa. Tenir la consciència tranquil·la i ser conseqüent -i coherent- és el que queda, el que el proporciona satisfacció i la autoritat moral per poder dir el que em sembla, a qui em sembla i com em sembla (qui no estigui content, que aixequi la mà i ho digui...si li queda una mica de valor i dignitat).
No cal que ningú em faci el favor d'escoltar la meva veu -que es la impressió que a vegades tinc quan parlo amb certes persones-, que ningú em faci el favor de deixar-me fer tot l'esforç que faig (no pel meu propi benefici) i que tampoc em facin el favor de deixar-me existir (si existeixo és perquè vull fer-ho. El dia que no vulgui fer-ho, actuaré en conseqüència amb una valentia que ells mai tindran). Ja fa molts anys que ningú m'ha de "permetre" viure.  Que us vagi de gust la menjada mútua (ja sigui individual o coral).
Ser feliç, aquest és l'objectiu. Les circumstàncies -morals i materials- hi són i només cal redefinir algunes coses, algunes relacions i aplicar un quid pro quo que, fins ara, ha sigut desigual.
Reflexioneu sobre tot plegat, mireu què teniu a cada plat de la balança i actueu en conseqüència. Ah!, i sobretot, intenteu ser feliços -com a mínim aquest cap de setmana, dilluns serà un altre dia (i setmana)- i viviu la vida pensant que no deveu res a ningú. Jo ho intento cada dia ...

I VAN....

Una altra nit de vetlla, i van... No recordo ni quantes en van! No, la foto no fa al·legoria al meu cas. El meu cas no és d'insomni, el meu cas és de "serenata nocturna". Continuo llegint "La Muntanya Màgica" mentre escolto musiqueta relaxant. Fa una estona pensava -a diferència d'alguns, tinc aquest vici- en com n'és de curiosa la vida, en com s'intercanvien els papers... Com es pot passar d'una posició desfavorable a una de favorable i a l'inrevés. 
Aquest post no serà massa llarg. Només és una aturada en el camí de la lectura. El temps de fer una cigarreta i un cafè. El temps de dir quatre coses incongruents marcades pel cansament i per unes ganes boges de poder dormir. 
Avui pot ser un gran dia (o no) i finalitza la setmana. M'agradaria que fos un dia tranquil, amb poques novetats (ahir algú ja me'n va avançar alguna de surrealista) i que em permetés reorganitzar una mica totes les coses que ha quedat al sac d'aquesta setmana. Ja sé que no serà possible, quan més ho necessites, menys temps tens. D'altra banda, també em temo que rebré algun "regalet" inesperat (o molt esperat, per costum).
Si té alguna cosa bona això de no dormir és que l'endemà estàs més tranquil. Tens aquell "tantsemenfotisme" que fa que no et sulfuris fàcilment. De fet, fas el que has de fer com una màquina sense cervell. Bé, una mica sí que l'utilitzo el cervell, però només per a les coses importants. Les anades i vingudes, les xorrades esotèriques, les elucubracions sobre el sexe dels àngels i tot allò superflu i improductiu t'importa ben poc quan no has dormit. La poca energia que et queda als enllaços neuronals l'utilitzes per coses que paguen la pena. 
D'aquí una estona, quan hagi acabat un nou capítol del llibre, començaré a preparar-me per anar  treballar. Sembla una xorrada però, encara que no dormi, em poso el pijama i corro per la casa amb un batí. És com el vestit de nit al que no vull renunciar malgrat no estigui al llit. La meva imatge, aquí al despatx, amb pijama i batí, a les.... hòstia! un quart de quatre de la matinada, és lamentable.
Demà més, molt més... fins el final, fins el límit... com ha de ser!!!!!

DIA CONSTRUCTIU

Mira fixament aquesta imatge i repeteix amb mi: "Per donar-li la volta a L'Exorcista no n'hi ha prou amb creure'm intel·ligent. A més, hauria de ser-ho". Lleig, molt lleig. Bé, també pot ser una nova mostra pública de què ets i com ets. Intentar donar-me la volta, utilitzant una persona que no té res a veure, és lleig. Creure's que això és possible és d'una anormalitat supina (més, coneixent-me). El que és més definitori és fer-ho d'una manera tant barroera i implicant a més gent. Des del minut 0 (zero) he vist la jugada. Portava el teu segell, la teva empremta. Encara no has entès que sempre t'he vist a venir? Ja fa anys que et vaig veure a venir. El fet de seguir-te la veta no vol dir que no estigués preparat. Per quin estrany motiu et penses que estic tant tranquil? Potser et pensaves que amb dues miradetes tendres ja en tenies prou? Ja, ja, ja, ja......ja! (Menys el meu nom, la resta és part d'un relat que estic escrivint i que presentaré a un concurs que es veu que convocaran a l'empresa on treballo).
Avui gran dia, reunió potent, feina potent, solucions potents. Fins i tot creu que una iniciativa que he emprès avui pot donar els seus fruits. Vull acabar amb una situació que -entre tots- no hem estat capaços de tancar definitivament i que només genera mals rotllos. Penso que ara és un bon moment per posar fil a l'agulla i intentar-ho definitivament.
Avui he escoltat una pregunta que m'ha sobtat per dos motius: De qui venia i la insistència per obtenir una resposta. M'ha donat una idea. Tenia una sospita i ha estat confirmada. La propera setmana em divertiré una mica. Res, només una mica (una mica de les meves, és clar). Posaré en evidència a un parell d'elements als que he seguit la veta fins ara. A més, ho faré amb escarni, és a dir, públicament. 
Aquests darrers dies estic cuidant -és un dir- a una persona que, si bé podia ser que no li tingués gaire afecte, amb el temps sembla que s'ha volgut acostar més a mi. Cap problema, jo mai defujo un acostament, més si aquest pot tenir altres avantatges i beneficis. No, no és una qüestió d'interès calculat. És una qüestió de "ja que hi som posats..." Si, potser tenies raó em quan deies que la vaca deixarà de donar llet. Però.... tu li faries fàstics? Doncs? A més, d'aquí cent anys tots calbs, i l'últim que apagui el llum. O potser et creus que viuràs eternament?
Hem de desdramatitzar la nostra existència, gaudir de la vida i intentar fer tot allò que puguem tantes vegades com puguem. El dia que desapareixem del mapa, tant ens farà el que es digui de nosaltres. En el darrer moment, quan poca cosa quedi, només quedarà el record dels moments genials, fantàstics, únics i superbs que ens hem (si, nosaltres) permès viure. Algú es recordarà d'alguna anormalitat de les que hem de sentir cada dia? Evidentment, ningú. 
Vaig a intentar -per consell facultatiu de l'amiga Maria- dormir. No sé si serà la nit sencera, una estoneta o gens. En tot cas, demà continuaré lluitant, com sempre, per ser feliç.

dijous, 25 de febrer del 2010

EXORCISTA, LA NUIT

Torno a escriure de matinada -això em matarà- des d'aquest despatx que ja s'ha convertit en el meu microcosmos durant les nits. Porto els cascos posats -només en una orella- i escolto música per una orella mentre per l'altra escolto les remors de la nit. Ja són excessives nits seguides i començo a notar-ho al dia següent. M'és igual, què pot passar?
Ahir a la nit no vaig poder escriure el meu post ritual i quasi diari. Penjar-li el telèfon a un amic i començar el "festival" casolà va ser tot un. Us resumiré una mica el dia d'ahir. Feina: Bé, prou bé. Fins i tot vaig sentir una veu que em recorda a línia 807. Bé, com us deia, el dia va ser intens però agradable i molt rendible. No hi ha major satisfacció que veure que l'esforç obté resultats. No sempre és així i, a vegades, m'emprenyo per la manca de resultats (senyal inequívoca de que m'importa el que faig). Dinar.... no vaig dinar. Al migdia la cosa es va complicar i no vaig tenir ni temps d'anar a dinar. Tampoc m'importa massa, tot sigui dit. Finalment, vaig arribar a casa a les 7 del vespre amb tres tallats i dos caramels de menta al cos. Això és una part de la dieta del cucurutxo!! De l'altre part, també vaig ben servit -fins i tot massa darrerament- per diverses seguidores de la mateixa dieta.
Parlant de seguidores de la dieta del cucurutxo, ahir a la tarda, vaig tornar a rebre una trucada de la Susan, aquesta britànica potent i eixelebrada amb la que acabaré perfeccionant la tècnica de la pinça birmana. Són coses que passen. Jo no ho vull, però passen. 
Ahir també vaig concretar un dinar per a la propera setmana amb una noia que em va semblar molt deprimida -bé, no sé si aquesta és la paraula- i a la que espero aixecar-li l'ànim. En la nostra conversa, m'ha semblat que ho necessitava. De fet, crec que necessita anar a dinar, airejar-se una mica, reconsiderar la seva vida i començar a veure la realitat de les coses. Jo crec que el problema és haver focalitzat i limitat el seu cosmos a aquella sola cosa que li produeix neguit, que l'absorbeix fins a no pensar en res més. Benvinguda al club!
Avui serà un dia distret: reunió a primera hora- -que es preveu tensa- en la que tinc una posició dominant, acabar de lligar unes quantes coses més, passar com pugui fins al migdia i tornada a casa. Necessito descansar com poques vegades ho he necessitat. És el que hi ha...
PS: Torno a les barricades amb l'esperança de dormir la propera nit. Bé, ja em conformo amb una migdiada potent. El llibre... p'allá que vá!!!! La resta... la resta no importa!

dimecres, 24 de febrer del 2010

RELAX DE MATINADA

És tard, molt tard. Es d'hora, molt d'hora. Quan és aquesta hora, mai podré decidir-me sobre aquest aspecte existencial. Davant l'absència absoluta de possibilitats de dormir, he decidit llegir una estona -ja fa dues o tres hores que ho faig- "La Muntanya Màgica" del Thomas Mann. Llegir em relaxa molt, tant o més que escriure i, desprès de la rauxa de l'anterior post, ara toca el seny. Seny per a discernir el correcte d'allò que no ho és, per a destriar el gra de la palla. Per a penar en qui té la fama i qui carda la llana -aquesta tarda, algú em parlava d'alguna cosa de la fama-, per sentir el silenci -per fi- que fa que tot es vegi i es pensi d'una altra manera. 
Darrerament m'he constituït en observador de les reaccions humanes. Malgrat sigui gran l'ofensa, continuo impàvid -que no amnèsic-, veient com s'autodestrueixen aquells que moren de pretesa intel·ligència. M'encanta redactar posts incendiaris -amb un cert grau de ficció- per tal d'escalfar el personal -alguns membres del qual sembla que ja no tinguin sang a les venes- i poder observar les seves reaccions, a ser possible, viscerals. Les reaccions viscerals tenen de bo que mostren el que és més real i pur de cada caràcter. En una reacció visceral no hi ha fingiment ni maquillatge possible. En aquests moments, si saps aguantar  -estoica i fredament- la violència de la reacció,  pots comprovar quina és la fortalesa del teu oponent, el seu grau d'atreviment i fins a quin punt creu aconsellable tocar-te el voraviu. Si combinem aquests tres paràmetres, aconseguirem saber fins a quin punt podem provoca-lo sense que la reacció ens afecti.
Avui vull saludar a una persona que fa un parell de dies que em comenta els posts, cosa que m'agrada i que em motiva: Hola Maria!
D'altra banda, també voldria dir-vos que la meva amiga Susan, de la que us parlava en un post del diumenge, s'ha separat, ha agafat un vol des de Londres i ja està a Barcelona. Viu a casa la Carol -que és com es diu la seva amiga que ja fa temps que viu a Barcelona. M'ha sobtat molt que em truqués en arribar -durant el partit de futbol del Barça- per reiterar-me el que ja m'havia explicat el diumenge. Bé, ja veurem com acaba aquesta història.
Ah, no us ho havia dit... com en sóc de despistat! Avui  m'he trobat al tren amb les puber-lolites (la Sílvia i la Sònia). Han tingut la gentilesa d'agafar un parell de trens abans del que habitualment agafen i hem coincidit. Com són aquestes ninetes!!! Ha sigut breu, jo no tinc gaires parades fins a la feina, però intens. El tren que jo agafo -suposo que per una qüestió d'horari matiner- va mig buit i hem pogut seure i xarrar una estona. Arribar a la feina desprès d'haver tastat aquells llavis melosos i suaus, sempre és un plaer que t'alegra el dia i millora el teu rendiment. Espero que es repeteixi moltes vegades.
Vaig a començar a preparar les coses per d'aquí a una estona. Torna a tocar pencar i encara no he dormit gens...

dimarts, 23 de febrer del 2010

666, 23-F, FULMINADES I GANES DE FER COSES.

Gran, fantàstic, memorable, extraordinari, inoblidable, reafirmant i instructiu (per aquells que encara no em coneixen prou)...dia! Crec que avui ha estat un dels dies més meravellosos que he tingut el privilegi de viure en els darrers temps. La confluència de diversos factors ha fet d'aquest un dia dels que cal subratllar al calendari, fer-se una foto amb el cap de la peça abatuda i fumar-se un cigar (com recordo aquells temps en què ho feia més sovint!!!!). Avui ha estat un dia per a recollir els fruits de la sembra. Malgrat alguna llavor és força nova -i havia estat rossegada per alguna rata-, sembla que s'ha posat al nivell de les que havia sembrat abans i avui he rebut la recompensa de veure com fructificaven totes a l'uníson. La fidelitat i l'esperit d'equip enfront l'enemic són unes de les coses que més valoro.
Bé, començaré a explicar una mica el títol -que podria resultar sorprenent per alguns- que encapçala el post. D'una Banda, el 666: Sí, amiguets, avui fa 666 dies del començament de tot plegat. Ja sé que no és obligatori recordar aquestes coses, però fer-ho em permet mantenir la mateixa "energia" i "sentiments" que en el minut 0. Durant tot aquest temps, he vist reforçada la meva posició, he vist com canviaven les filies i fòbies i també -faig un "mea culpa", sincer i penedit- he portat al límit relacions d'amistat sincera i reconstituent. Potser hauria d'haver cuidat més alguna relació -algunes, molt poques. La majoria m'importen una merda- que, darrerament, he descuidat. No l'he descuidat per cap tipus d'interès personal -qui cregui això està molt equivocat-, ho he fet amb un objectiu: l'efectivitat, assolir els objectius i per major glòria d'aquesta pròpia relació. Tinc una mala -o bona- mania: quan em marco un objectiu, elimino els obstacles del camí sense miraments i sense remordiments. Quan em marco un objectiu només hi ha una cosa important: el resultat final.
En relació amb això, i encara que em salti l'ordre del títol, vull dir el següent: a mi ningú em diu que hi ha coses, que considero de la meva responsabilitat, que no funcionin. Mai, ningú. Repeteixo: mai, ningú. Un altre aclariment: només jo decideixo a qui permeto penjar-se una medalla a la meva esquena. Repeteixo: només jo ho decideixo. Una darrera cosa: ningú s'aprofita d'errades d'altres per a fer-me el llit a mi. Repeteixo: ningú se n'aprofita.  Són els "petits" avantatges de posar-hi cada dia el coll, fins on calgui (a diferència d'alguns, potser més valorats). Sembla ser que, darrerament, he recuperat un esperit que feia temps que no tenia i això, em posa com un morlaco. Avui -oficialment, demà-, n'hi haurà la primera mostra. Ja n'hi ha prou de papallonejar. Qui pugui i en sàpiga -i tingui el que s'ha de tenir- que faci el mateix.
Tema 23-F: Bé, aquí podem distingir dues vessants. D'una banda, el 1981 -com passa el temps!!- cop d'estat. Algú recorda què feia aquell dia i on era? Jo sí. En aquella època jo tenia 15 -prop de 16- anys. Recordo que havia tornat de treballar -jo sempre m'he guanyat les garrofes, des de la meva tendre joventut- i anava cap a l'Institut de Batxillerat on estudiava BUP en horari "nocturn". Aquell dia no tenia la primera hora de classe i podia anar-hi més tard. En arribar al Centre -la primera estació del Via Crucis sempre era el bar- vaig sentir que ho deien per la radio. Vaig tornar immediatament cap a casa i vaig seguir tota l'evolució d'aquell tema des de casa. El que sí que em va sobtar molt és que hi va haver -i això la gent més jove ho hauria de saber- "defensors de la Democràcia i de les Llibertats" que els van haver d'anar a buscar a Perpinyà (ja havien fugit). D'altres es dedicaven a cremar papers com a bojos. Tanta demostració de "valor heroic", combinat amb la meva edat, em va fer obrir els ulls i em va ensenyar a plantejar-me dues vegades les afirmacions vehements i interessades d'alguns polítics. No entraré a qualificar el cop d'Estat. Tothom que em coneix sap quina opinió en tinc i quina reacció em provoca.
També hi ha un altre 23-F, el de 1983. Va ser el dia de l'expropiació de Rumasa. En la reprivatització hi va "sucar" molta gent. Va ser el primer "pelotazo" per alguns. El cas és que, passats els anys, el senyor Ruíz Mateos -desprès de fugides, "que te pego leche", vestits de superman i mil històries més- ha aconseguit muntar un altre imperi empresarial. Per cert.... i judici? Alguna vegada li han fet un judici? Reflexions de l'ignorant: "Si havia defraudat, si tenia tants deutes.... per quin motiu no el van jutjar mai? Com és que les seves empreses no van costar gens de "recol·locar"?"
Passem al punt final -avui és llarg, però tenia ganes de dir moltes coses- i parlem de les energies renovades, de les ganes de fer coses, de l'agraïment per la paciència i de la fidelitat immutable en el temps -malgrat hagi pogut semblar el contrari- que m'uneix a segons quines persones. Jo no prodigo massa la fidelitat i només la reservo per a persones concretes. No sóc un repartidor de fidelitat, no la reparteixo segons les circumstàncies del moment. La meva fidelitat només l'ofereixo a qui jo considero que se la mereix i és per sempre. Per tenir-la s'ha de guanyar, mantenir-la cada dia i en cada moment, i saber que amb aquestes coses no hi jugo. És el que hi ha...
PS: Sento aquesta vehemència, però avui estic pletòric. Ja tocava i que no decaigui!!!

dilluns, 22 de febrer del 2010

UN DIA (GAIREBÉ) FELIÇ

Hi ha gent per la que el ser feliç i/o fer feliç és converteix en una necessitat. No és el meu cas, us ho puc assegurar. Considero que ser o fer feliç ha de ser una cosa natural, donada per les circumstàncies i mai forçada. Detesto profundament aquells que es passen el dia amb un somriure impostat d'orella a orella. Què pretenen? Potser pretenen que algú es cregui que viuen en un permanent estat de felicitat? Són capaços de somriure inclús quan els hi trepitgen l'ull de poll? No ho crec, ho sento.
Avui -llevat de la dolorosa notícia del patiment d'un amic per la mort d'una persona estimada- semblava que havia de ser un d'aquells dies feliços -comptats i cada vegada més escassos- que adornen la meva vida. El matí havia començat bé, fent coses d'una forma efectiva i eficaç -com m'agrada fer-les sempre- però sempre hi ha d'haver algun esgarriacries que et toqui el voraviu quan menys necessitat en té (fent troballes inesperades), però sense cap importància. No entraré en detalls, no cal i tampoc faria que veiessin la llum. La resta del matí i del dia, perfecte. Fins i tot he aconseguit uns complements informàtics que necessitava.
Recordo que, fa anys, vaig sentir una frase dita amb molt de sentiment (i una considerable mala llet): "Si la teva màxima aspiració en aquesta vida és fer-te veure i que te la mengin constantment (signe inequívoc d'inseguretat i de tenir poc caràcter), tingues la dignitat de no fer el borinot i no et passis el dia desfent el que altres fan", o alguna cosa així (em penso que és l'adaptació d'alguna frase d'algun guru oriental).. Em va quedar gravada aquesta frase i sempre l'he tingut present. Quan una cosa funciona, no la toquis i gaudeix de la tranquil·litat que et proporciona el treball dels altres. Viu i deixa viure, no hi ha més...
Demà pot ser un dia espectacular, fantàstic i digne del vodevil més boig i tronat. Ja us en faré cinc cèntims de com ha anat la cosa. Assistiré a l'aquelarre dels despropòsits amb -i aquesta serà la meva actitud a partir d'ara- la indiferència més absoluta, separant-me de la situació i gaudint del diàleg d'ineptes al que estic convidat. Sóc exagerat, ja ho sé... però no us podeu imaginar com gaudeixo darrerament d'aquests moments de vergonya aliena i de càtedra barata. Desprès de dormir una potent migdiada, escric aquestes quatre línies, amb l'esperança de passar-m'ho bé, molt bé, i de gaudir d'aquesta curta i imprevisible vida que ens ha tocat viure. 
No mateu el gatet, ni així somriuria!

diumenge, 21 de febrer del 2010

CONFIDÈNCIES SOLITÀRIES

Confidències solitàries? Tampoc sabia com titular aquest post i m'ha semblat que era un títol prou atractiu. També hagués pogut no titular-lo, però no seria el mateix. Bé, comencem.
Els dies de festa s'han convertir en els únics en què tinc temps per a escriure i deixo anar tot el que he pensat durant la setmana. Ho sento, però és així. Desprès de dormir una mica i llevar-me encara pitjor -no us podeu imaginar amb quina mala llet em desperto- he pres contacte una altra vegada amb el món real. La realitat és dura i trista, molt trista. Només el fet de saber que faig tot el que puc, em recompensa del patiment que experimento cada vegada que tinc la visió de la decrepitud i lenta extinció d'un ésser humà. Tant s'hi val, la vida és així i sempre hem de ballar pel ball que toquen. No hi ha més, res més. 
Moments desprès de despertar-me he rebut una trucada força encoratjadora i estimulant: una amiga anglesa -amb la qual no he tingut mai cap relació carnal, que ja és un mèrit- m'ha trucat per informar-me que venia uns dies a Barcelona. Es veu que la noia demà es separa de la seva actual parella i vindrà a viure a casa d'una amiga seva -que jo no conec, què estrany!- per tal d'airejar-se una mica i recompondre el seu microcosmos. Mentre em parlava, escoltant les seves paraules, tenia una sensació estranya: no crec gaire congruent separar-se a data fixa (demà), venir a Barcelona i, abans d'això, preguntar-me a mi per l'ambient nocturn de la ciutat. Digueu-me perspicaç, malfiat, amb una mentalitat retorçada, però no em quadra, no em quadra gens ni mica. 
Us situaré una mica en com vaig conèixer aquest tros de dona -el record que tinc d'ella és fenomenal, però inabastable- i veureu que tot plegat escama. La Susan (nom fals) és una noia d'uns 32 anys a la que vaig conèixer, per motius de feina, en un país estranger. Ella i jo ens dedicàvem al mateix ram, però no treballàvem per a la mateixa "empresa". En aquella època, fa uns 9 anys, era una dona espectacular (i encara ho és, si no ha canviat des del novembre passat). Baixeta, com moltes angleses, però espectacular. Per sort, jo mai he barrejat feina i plaer -menys en aquella època- i no vàrem arribar a res més que una bona amistat. Passats els 6 mesos que vàrem coincidir, cadascú va marxar cap el seu país i només ens hem tornat a veure un parell de vegades cada any, quan venia a visitar aquesta amiga seva que viu a Barcelona -la darrera vegada, va venir amb la seva parella-.
Recordo que fa un parell d'anys -abans que tingués parella- la vaig obsequiar amb una polsera el dia en què retornava a Anglaterra. Li va agradar molt i sempre ha tingut la gentilesa i la classe de posar-se-la en les ocasions en les que hem quedat per a dinar o sopar. Avui m'ha reclamat una còpia de la fotografia que tinc amb ella i en la que porta el meu regal de comiat. Ja ni em recordava d'aquesta fotografia! Bé, el cas és que s'ha desfet en elogis envers meu -quan no hem tingut cap relació significativa més enllà de l'amistat- i això m'ha escamat. Tampoc calia fer-ne un món d'un simple obsequi. 
Calia dir-me que venia? Potser sí. Calia preguntar-me per la nit de Barcelona? Potser també, però no és molt habitual quan et separes al dia següent. Calia alabar les meves virtuts -que les tinc, sens dubte, com també defectes- d'una manera tant intensa? No, no calia. Calia intentar quedar un dia d'aquesta propera setmana per sortir de festa? No, no calia. Calia preguntar-me sobre la meva vida amorosa i amatòria d'una forma directa i sense subtileses? No, no calia.
Conclusió: potser ja és hora de "fer més intensa" la meva relació amb la Susan (a petició indirecta, però evident, de la interessada). Em molesta molt, això sí, fer el paper de voltor, planejant sobre la zebra ferida. O potser no hauria d'estar d'aquests miraments?
Vaig a sopar una mica. Ja us aniré informant de com evoluciona el tema...

CARTA D'EN POL ALS VENEDORS DE FUM

Avui, desprès de prendre un cafè i llegir el diari, sense haver dormit, amb aquella tranquil·litat i seguretat que em caracteritza (recordo una persona que l'admirava molt aquesta seguretat), he decidit acabar aquesta carta que em quedava de "Revenja". Mil són els camins que porten a Roma i mil són les maneres de veure les coses. En Pol només vol fer reflexionar els "Venedors de fum" sobre quines poden ser les conseqüències de vendre fum a costa de la persona equivocada (molt més si es tenen "cosetes" a l'armari).

Benvolgut amics:
Uns dies enrere vaig rebre una contestació a un correu que, en un primer moment, no vaig saber valorar en tota la seva extensió. Jo havia fet una consulta sobre un tema concret, objectiu i documentat. El meu correu ja era una reiteració, una demanda de confirmació d'un fet prou clar i sabut. Per un moment, atenent als comportaments aliens, havia dubtat de tot plegat. No podia entendre com es podia mentir d'una manera tan flagrant sobre un tema tancat, objectiu i positivat.
Només es pot mentir per dos motius: conscientment -demostrant tenir una barra espectacular i una manca absoluta de dignitat-, o per un tema de malaltia mental -cosa prou trista i que jo atribuiria a la gran pressió que representa viure, irrealment, diverses vides paral·leles-. Si es pretén mentir conscientment, s'ha de fer amb una mínima intel·ligència i no dir coses falses a persones que ja tenen constància escrita de quina és la veritat. D'altra banda, si tot és producte d'una malaltia mental, tampoc cal anar fent exhibició pública de les pròpies misèries i algú -aquells que us auto-proclameu "amics"- hauríeu de fer alguna cosa per tal d'evitar aquests lamentables espectacles. 
No és un plat que em plagui veure la caiguda, irreversible i en picat, de la credibilitat i de la dignitat de segons quines persones, amb més motiu quan han sigut objecte en el passat del meu afecte més sincer. Comprovar que s'ha perdut qualsevol rastre de dignitat, o que s'ha perdut el seny, no em produeix cap satisfacció.
Considero que tot obeeix a una fugida endavant i a una manca absoluta de valor per a reconèixer que hi han hagut moltes equivocacions. La primera va ser comentar coses que no eren veritat a persones que res tenien a veure amb tot plegat. La segona va ser aquesta incontinència verbal -i, mal que us pesi, també escrita- i la manca de mesura que ha adornat la vostra actuació, confiant en que la vostra sola paraula ja era prou creïble. La vostra actuació precipitada, basada en arguments eteris, fantàstics i no fonamentats, només podia desembocar en un fiasco. La tercera va ser no dir la veritat a temps i permetre -reitero que per falta de valor o per una fantasia mantinguda i esperonada per pretesos "amics"- que tot arribés a un estat de confusió i putrefacció inaudit. La quarta, i potser la més important, el mantenir -contra tota lògica i evidència- una versió cada vegada més surrealista i que, en contrastar-la amb la documentació existent, queda en foc d'encenalls.
Encara pot quedar una cinquena equivocació -només enumero les més importants i de forma genèrica, però n'hi ha un reguitzell prou ampli- que seria definitiva i marcaria, d'una manera greu i amb conseqüències prou humiliants,  l'esdevenidor d'aquells que han falsejat la realitat. En arribar el moment de fer-se públiques les mentides irracionals i les maniobres innobles i enganyoses, tot tindrà un altre caire. Només hi ha una cosa que em desagrada d'això: per fer sortir la veritat, alguns veureu afectades les seves vides personals. No tinc ganes de malmetre la vida de ningú per una qüestió molt personal d'una sola persona. Sempre he pensat que tothom té dret -si més no, moralment- a equivocar-se. El que no és normal és mantenir una mentida que es pot tornar en contra vostre, amb uns efectes molt més greus del que mai heu pogut pensar. El millor de tot plegat és que hi ha constància escrita de tot el recorregut erràtic i falsari que vàreu emprendre. També és molt "edificant" veure quina ha sigut l'actuació de cadascú i com en són de contradictòries les diferents versions sobre un mateix fet (encara més contradictòries si es comparen amb la documentació existent).
Bé, amics venedors de fum, feu-me cas, reflexioneu i poseu en un plat de la balança quin és el benefici esperat -valoreu també quines possibilitats (reals) teniu d'aconseguir aquest benefici- i a l'altre plat de la balança poseu tot allò que (realment) us pot perjudicar -considereu que hi ha accions sobre les que no teniu cap poder de decisió ni control: que es facin públiques coses que més us valdria que no ho fossin, evidenciar una falsedat continuada, demostrar documentalment  el vostre comportament fantasiós, etc.-.
En cap cas vull influir en la vostra decisió. Només heu de pensar quin és el benefici o pèrdua  (legal, familiar, laboral, social, etc.) que pot comportar a cadascú aquesta situació. Només això, d'una manera racional i asserenada, a ser possible sense les fantasies auto-complaents a les que us aferreu darrerament. A mi, com ja heu (o hauríeu) de saber, me la sua tot. Viure a crèdit des de fa anys i no esperar res de la vida té aquesta avantatja. 
Una abraçada molt forta i continueu com fins ara. Cada dia ho feu "millor" i és molt divertit.

Ara només em queda dinar i dormir una mica. La nit, com us deia en el post anterior, ha sigut molt llarga... llarga i dura.

DEIXAR-S'HI LA PELL

Ahir ho deia i avui ho reitero: al final m'hi deixaré la pell amb aquestes dues ànimes de l'Avern. És tard -o d'hora, segons com es miri- i estic destrossat. Ja no tinc edat per aquestes coses. La nit...bé, força bé. Ha sigut un festival potent, molt potent. 
No sé si ara aniré a dormir o faré temps fins a l'hora de dinar. Tinc coses per fer i hauria de començar a fer-les. Hi ha coses que vas deixant de banda i, arribat aquell dia fatídic en el que has de lliurar-les, de sobte t'entra la pressa. Tinc un parell de relats per lliurar. És cert que tinc fins el dia 28 per a fer-ho, però encara no he començat ni a pensar-los.
D'altra banda, estic fet pols i no tinc ganes de fer res. Ara mateix retornaria als llençols -aquesta vegada per a dormir- i no en sortiria fins d'aquí unes hores. M'he de començar a plantejar en quines coses val la pena esmerçar-hi esforços. No puc atendre tots el fronts -no durant molt de temps- i he de començar a seleccionar per quines coses estic disposat a moure'm. No puc fer-ho per tot i només ho faré per allò que em motivi i em resulti interessant. La resta... la resta serà resolt mecànicament.
Vaig a llegir el diari i a prendre un cafè. Desprès ja decidiré què faig. Ara, de moment, només vull recordar cadascun dels moments vibrants que he tingut aquesta nit. Potser d'aquí uns dies ja no caldrà pensar en res, només caldrà viure intensament aquells pocs moments que valgui la pena viure.
Desprès més...

dissabte, 20 de febrer del 2010

ENTRAR "EN COMA"

Mentre escolto aquesta nova dèria que m'ha sobrevingut, que farà que destrueixi la darrera neurona que em queda viva, al màxim de volum i intento que el meu cos sigui capaç d'estar-se quiet davant l'ordinador per tal de poder continuar escrivint, intento fer un petit resum setmanal.
Bé, la setmana ha estat bé -excepte, és clar, la luctuosa notícia d'ahir-, força bé. D'una banda, he sortit de festival i això ja és un què. D'altra banda, aquesta nit torno a tenir sessió amb les púber-lolites, que ja és un altre què. Sé que em mataran però, francament, m'importa ben poc. De fet, ja no em queda pràcticament res que m'importi. 
Durant aquesta setmana també he vist com -malgrat algun miratge puntual- la vida continua igual: els mateixos cagadubtes (incapaços d'improvisar i buscar solucions), els mateixos remenadors de cua (que donarien un braç -i, potser alguna altra cosa- per a poder fer-se veure a tot arreu), els mateixos hiperventilats (que diuen voler fer-ho tot, però que a l'hora de la veritat s'estressen), les mateixes irracionalitats (aquesta mania d'intentar fer feliç a tothom, a qualsevol preu!) i el picar sempre sobre el mateix ferro (aquesta és la part més divertida i la que em proporciona més satisfacció).
Aquest matí, he contestat alguns correus totalment surrealistes (no pel seu autor, sinó per la temàtica). També he vist que hi ha una altra persona que també s'ho passa d'allò més bé fent evident al seu proïsme el nivell de subnormalitat profunda que l'adorna. Et felicito company, pensa que això és el que ens queda davant d'aquesta banda: recordar-los-hi constantment com en són d'anormals i quin és l'únic motiu pel que estan allà.
Ha caigut a les meves mans un manuscrit dels anys 40 que relata la campanya de la Guerra Civil d'un oficial de l'Exercit. Durant els anys de la guerra, l'autor -avui mort- va anar anotant totes les seves actuacions. És una espècie de diari d'operacions que té l'afegitó de reflexar els sentiments que embarguen a aquesta persona. Hi ha episodis una mica extremistes -també s'ha de dir- però crec que polint-lo una mica em pot servir de base per un bon llibre. El més interessant és que va oferir aquest relat per tal de publicar-lo però no va tenir sort. Hi ha una col·lecció de cartes dels anys 50 i 60, opinant sobre el relat,  en les que es pot veure quin era l'esperit i sentiment que regnava en aquella societat. Serà una feinada, ho sé, però crec que val la pena intentar-ho. Si ho faig, em posaré a la pell de l'autor real i -amb uns certs canvis- crec que pot sortir alguna cosa bona. Ara tinc temps per tal de poder-ho fer i també en tinc ganes, en absència d'altres motivacions més importants.
Encaro la nova setmana amb optimisme, amb ganes de fer coses -com totes, malgrat sempre em decebin a mitja setmana- i amb la seguretat de que tot té un principi i un final. Les setmanes comencen, passen i s'acaben... com tot!
Marxo, no vull fer esperar a les puber-lolites.

divendres, 19 de febrer del 2010

OCASIONS DIFÍCILS

Hi ha ocasions en les que es fa molt difícil escriure un post. Unes vegades per manca de temes, d'altres per esgotament, d'altres... En aquesta ocasió, he canviat de tema per un fet sobtat. Poques vegades ho faig. La immensa majoria de vegades pre-escric el post en una petita llibreta -quatre apunts- i desprès el desenvolupo. Avui havia escrit un post -preparat de tornada a casa, al tren- sobre com n'havia anat de bé el matí i com triomfa, a vegades, el seny sobre la rauxa. També parlava de les persones raonables i de com em satisfà fer coses per aquells que saben què volen i com ho volen. De com l'absència de voluntat de fer el que sigui per quedar bé fa que tot funcioni millor. De com les coses raonables es fan ràpid i bé desprès d'haver descartat tot allò que és superflu i que només es fa per aquesta ànsia incontrolada de donar uns cops de cua que farien caure els murs de Babilònia.
Bé, avui he de parlar -ho vull fer, però preferiria parlar del tema que havia triat en principi- del sentiment de pena, del sentiment de dol. Aquesta tarda he rebut una trucada que no he pogut atendre. Estava parlant amb una altra persona i m'han deixat un missatge: una persona molt estimada per  aquesta persona havia mort. He intentat trucar-la immediatament però ja no m'ha contestat. Ho entenc i no he volgut pertorbar uns moments tan penosament intensos. Em consta que tenia una relació molt intensa amb el finat i que la seva pena ha de ser molt gran. No, no vull pertorbar aquests moments que han de ser íntims i d'introversió (jo ho considero així, però puc estar equivocat). No vull ser una distracció pels seus pensaments, que ara estaran ocupats en concentrar mentalment tot allò de bo que va tenir aquella relació. Prefereixo estar al seu costat en la distància, en esperit i moralment. Sé que aquesta persona sap que l'acompanyo en el sentiment, un sentiment dolorós i dur, extrem m'atreviria a dir. 
La vida és així amic. No la triem nosaltres, que només som petits i fràgils éssers que passem temporalment per aquest món. Es fa difícil dir com es pot sentir una persona en aquestes circumstàncies. Tots som diferents i les nostres reaccions davant d'un mateix fet poden ser diverses. En tot cas, has de saber que tens el meu recolzament i que estic aquí pel que et calgui.
Una abraçada i continua endavant!!!

dijous, 18 de febrer del 2010

CALMA, MOLTA CALMA

Ahir va ser un dia profitós en el que la calma no va hi va tenir cabuda. Matí de treball i tarda de festival. Un festival que ja necessitava, que era previsible que fos com va ser. La festa va continuar fins a les 4 de la matinada i avui estava fet pols. Si he de destacar alguna cosa del dia d'ahir és la bona estona de sobretaula de la que vaig gaudir. Una sobretaula és el marc ideal per a clarificar posicions i per tal de dir tot allò que en un altre context no seria possible parlar amb tranquil·litat. La declaració d'intencions ja està feta i només cal obtenir resposta.
La feina sembla que va endavant -cosa estranya i inusual, veient el ritme que portem- i potser, fins i tot, en sortirà alguna cosa bona. Darrerament, sembla ser que la satisfacció és creixent i que hi ha la percepció de que les coses es fan bé -percepció que és com la marea, que tant puja com baixa- i amb la satisfacció del reconeixement explícit.
Calma, necessito calma. Ahir ho deia durant la sobretaula i em miraven com si estigués dient una bajanada. Tant difícil és entendre que ja en començo a estar cansat de ser el que cardi la llana? Potser els que volen tenir la fama hauran de començar a pencar. Tinc moltes ganes de que arribi el cap de setmana. Necessito dormir dos dies seguits d'una manera generosa. Tampoc tinc cap seguretat de poder-ho fer, però saber que no sonarà el despertador ja és un gran què. 
Demà pot ser un gran dia. Una vegada més puc assistir al joc dels despropòsits. Per sort, darrerament estic adoptant aquesta posició distant i d'observador que em permet veure les coses des d'una altra perspectiva. Ja he decidit no implicar-me tant visceralment en les coses. Tot plegat, tots els esforços que puguis fer per un costat, són dilapidats sense cap sentit. No serveix de res racionalitzar i optimitzar els recursos si, amb decisions posteriors -exemptes de rigor i lògica- es malmet tot el que s'ha planificat. Ahir vaig poder riure molt en llegir un correu en el que els "psicòlegs de saló" m'aconsellaven sobre la conveniència o no de que una persona fes una cosa o altra. Des d'aquesta posició d'observador distant, he decidit fer-los feliços i dir amén a la seva "docta recomanació". Tot plegat, m'importa ben poc. Segur que el "guru" també hi va ficar cullerada. Són aquests aquelarres on deuen competir per dir la burrada més gran. Deu ser una competició non-stop sobre qui demostra tenir més sapiència sobre temes que a ningú importen. Un dia faré una llista amb temes importants no resolts. Potser llavors deixaran de teoritzar sobre el sexe dels àngels, de perdre el temps en qüestions etèries i començaran a preocupar-se de coses amb una mica de substància.
Bé, per avui ja n'hi ha prou. Avui he d'anar a dormir d'hora. Demà la meva matèria gris es veurà forçada a entendre, comprendre i assimilar qüestions surrealistes que en un altre àmbit ni es plantejarien. Bé, farem l'esforç. Això sí, permeteu-me el privilegi de riure...

dilluns, 15 de febrer del 2010

ESGOTAMENT

Feia molt de temps que no em trobava tan esgotat. Demà estaré bé, no us preocupeu (malgrat us pesi). Si tinc una cosa, és una -i està malament que ho digui jo- alta capacitat de recuperació. No sé si és degut a l'experiència de grans esforços realitzats de forma continuada durant anys, però el cert és que en un dia sempre em recupero totalment. Per sort, avui ha sigut un dia tranquil a la feina i això s'agraeix. Bé, això de tranquil és una manera de dir-ho.
D'altra banda, tinc mil coses per fer i no en tinc cap ganes:  he de preparar tres relats per a presentar-los a concurs, una col·laboració en un recull de relats i -això és el que més il·lusió em fa- també he de començar a preparar el tema de la nimfa Irun. Ja m'ho he pensat bé i la pintaré com una destroyer, com una pobre nimfa -innocent i pàmfila- que descobreix el món de fora del bosc i comença a fer-s'ho amb tothom. Bé, ja us aniré informant de com avança el relat.
Demà veig a venir que serà el dia de les gilipollades. Ho palpo a l'ambient i, normalment, no m'equivoco. Demà tothom tindrà una "idea genial", un "projecte importantíssim i urgent" o alguna cosa per a demanar-me. No m'importa, de veritat. Només demano que sigui una cosa prèviament pensada i valorada. Demano tant? No, oi? Doncs ja veureu com començaran a demanar les anormalitats més surrealistes.
Avui ja m'han fet un petit avançament del "sí però no, ui, ui, ui". D'altra banda, m'ha arribat informació d'un canvi d'orientació d'alguns elements fàctics. Bé, força bé. No, no us creieu que no aprecio aquest canvi d'orientació. També entenc que no podeu fer-los evidents de forma explícita i que no podeu donar un tomb espectacular d'un dia per a l'altre. Cap problema, sé esperar. El més important és el canvi d'orientació, no la intensitat d'aquest canvi.
Avui poca cosa més, sopar d'hora i a dormir (jejejeje, no m'ho crec ni jo). Algú em deia aquesta tarda "Quin bon rotllet, no?". Sí, company, l'hi heu d'agrair a les puber-lolites. Elles tenen el mèrit d'aquest dia de relax. Una mica de "tansemenfotisme", combinat amb poques ganes de deixar a la penya en evidència. No us confieu, demà serà un altre dia...

AL RITME DE LA MÚSICA

Ho reconec, he estat molts anys enganyat. M'havia perdut una de les experiències més brutals de la vida. Mireu que m'he passejat per mig món, he pujat a muntanyes i baixat a les profunditats dels oceans, he recorregut deserts i selves tropicals, he caminat per la Taiga i per la Tundra, però mai havia tingut una experiència com la d'aquesta tarda.
Jo sóc d'una generació marcada en la seva joventut per la música Disco dels 80. Com a molt, una mica de Tecno. Avui he tingut una experiència "religiosa" de la mà de les dues pubers-lolites. Acabo d'arribar a casa i encara penso en com n'he estat de cec, com he desaprofitat una bona part de la meva vida!
Aquesta tarda, desprès d'una potent migdiada, he quedat amb elles per tal de fer una jam... perdó una sex-session. Malgrat elles dues ahir van sortir de festa -però es van reservar per a mi, retirant-se aviat, cosa que deixa algunes coses clares- avui semblaven autèntiques bèsties de l'Avern. La joventut té aquestes coses, és insaciable i té una energia desbordant. Hem acabat en un local que tenen llogat, on es veu que munten unes festes del quinze amb algunes amigues, però avui només hi érem nosaltres tres. Bé, desprès de posar-nos unes copes, he vist que posaven una música que jo havia escoltat alguna vegada, però que mai havia identificat. Avui, aquestes autèntiques "matadores" han posat música "Trance",  per tal que no s'escoltessin els crits de plaer i luxúria mentre ens muntàvem el nostre festival particular.  
Potser m'estic fent vell, però poques vegades havia arribat a un nivell d'esgotament tant extrem. Durant unes quatre hores la sex-session non-stop ha estat amenitzada -he pres nota d'alguns- amb música de DJ Tiësto, Darude i Barthezz. Al ritme d'aquests genis de la música els nostres tres cossos han suat la cansalada fornicant com si fos el darrer dia de les nostres vides. Havia viscut jornades de grans esforços sexuals, però crec que avui ho ha superat tot. 
Ara ja em puc morir, ja ho he fet tot en aquesta vida. Millor no, millor ho repetim una i una altra vegada fins a morir d'inanició i esgotament. Sento no poder transmetre millor allò que sento. Només un petit apunt: quan hem acabat la sex-session hem anat al pub on ens vàrem conèixer i la Sandra -la tercera en discòrdia- s'ha unit a la festa. No he vist cap mal rotllo per part de la Sònia i de la Sílvia. Potser permetran que la Sandra s'uneixi a la festa? No ho sé, el temps ho dirà. No crec que em convingui enllitar-me amb les tres alhora. Dues ja arriben al límit... però no em vull morir sense haver-ho provat!
En tot cas, la Sílvia, la Sònia i jo ens hem regalat un fantàstic dia de Sant Valentí. Gràcies petites meves!

diumenge, 14 de febrer del 2010

DIA FRENÈTIC

Avui us penjo aquest acudit que m'ha tramés un amic meu -en Lupus- quan li vaig explicar el projecte de la Coloma Ros. No hi ha res com tenir gent que et fa somriure de tant en tant. Somriure de debò, vull dir, no aquest somriure que et surt quan saps que t'estan fent el llit.
Bé, comencem... Aquesta nit passada, sense dormir, ha sigut molt profitosa literàriament parlant. A primera hora del matí (08.00 h) he fet la passejada -a pas ràpid i amb esforç- per aquests freds paratges i desprès una dutxa amb aigua calenta (em sentia brut i he deixa't córrer abundantment l'aigua) per tal de treure'm la suor -amb la consegüent olor corporal- i escalfar-me el cos. Un esmorzar potent m'ha fet recuperar forces per escriure aquest post.
D'aquí uns moments, tancaré la paradeta i marxaré d'aquest refugi de pau i tranquil·litat. En un parell o tres d'hores ja estaré a casa i dinaré. Una potent migdiada -no haver dormit en tota la nit té aquestes coses- i una quedada amb les púber-lolites faran que aquest hagi estat un dia frenètic però fantàstic. Demà toca treballar i he d'encarar la setmana amb totes les necessitats cobertes. La pau espiritual ja l'he aconseguida durant aquest parell de dies a la muntanya (allò de l'estat Zen, ja sabeu). Avui toca aconseguir aquell punt de reafirmació de la capacitat de seducció. Cap problema, crec que encara el conservo.
M'encanta seguir aquestes rutines d'esforç i plaer. Divendres també vaig seguir aquell ritual mensual que s'ha convertit en part important de la meva vida: metge, banc i retorn a la muntanya. Aquestes petites coses em donen estabilitat en diversos aspectes: de salud, econòmic i espiritual.
Aquesta setmana he d'aconseguir un nou model de modem USB, aquest és antic i em deixa penjat cada dos per tres. Ja n'estic fart de connectar-me i desconnectar-me contínuament.
Us deixo, plego veles i desaparec. Al vespre, si em queden forces desprès de la sex-session amb les púber, ja us explicaré com ha anat tot plegat.
PS: Feliç dia de Sant Valentí a tothom. Em consta que a alguna se li acumularà la feina...

dissabte, 13 de febrer del 2010

FRED PURIFICADOR

Continuo a la muntanya, en aquest refugi espiritual que em permet reconstituir-me i continuar. Fa un fred de collons, però no el suficient per fer-me desistir de la meva passejada habitual. Us annexo una foto que he fet en una petita cascada -de les moltes que em trobo durant les meves passejades- completament gelada. Avui he sortit d'hora a passejar. Eren les 8 del matí quan jo ja grimpava per aquests camins nevats i difícils de transitar. Aquesta duresa climàtica em curteig i em permet afrontar els cops de la vida amb aquesta impassibilitat -que ratlla la indiferència més absoluta- que em caracteritza.
Quan he tornat a casa, he vist que l'amic Lupus -amic i avui resident a Hegen (Alemanya)- m'havia deixat un comentari en el post d'ahir. Ell sempre tan encoratjador! Sí, amic Lupus, aviat us necessitaré a tu i a la resta, aviat afrontaré el personatge de la nimfa Irun i vull que vosaltres em doneu un cop de mà. Les lolites? Bé, que siguin elles qui diguin si volen que quedem un dia tots plegats. Per mi -i em coneixes molt bé-, cap problema. Amb tu i amb la resta de companys ja saps que mai he tingut cap problema en compartir-ho tot. Sé que vosaltres no us arronseu i que no us feu enrere en els moments importants. 
Ara, l'escalfor de la llar de foc contrasta amb el fred exterior. Ara són hores d'escriptura i de preparar el futur. Són hores de relaxació en espera de la meva quedada de demà amb la Sílvia i la Sònia. Avui no dormiré. Passaré tota la nit vora del foc, mirant-me el ball de les flames, pensant, pensant molt. Aquests són els millors moments per a planificar una estratègia, per a planificar el futur de la nimfa Irun. Ha de ser un futur tràgic i dolorós. Haver marxat del bosc, haver abandonat la puresa li ha de costar car. Haver pervertit la seva pròpia essència i haver intentat arrossegar en la seva caiguda al seu amic del bosc, li ha de provocar una situació extremament desagradable. Penso que -fent un paral·lelisme amb un cas real- hauria de ser un esdevenidor semblant al de la Sònia Martínez, aquella presentadora de programes infantils que va acabar prostituint-se a la Casa de Campo de Madrid i que, finalment, va morir (crec recordar que de Sida). Aquest va ser un cas malaguanyat d'una persona que ho podia tenir tot i va acabar morint pel seu mal cap.
Deixo els temes tristos i continuo pensant en la sex-session que m'oferiran demà les meves dues púbers-lolites. Atès que ara ja sé que llegeixen aquest bloc, no cal amargar res. Per sort, elles ja saben que el que dic és el que penso i que no penso tallar-me pel fet de saber que elles em llegeixen. El mateix que escric els hi diria a elles a la cara. Jo sóc així de sincer. A qui li agradi, bé. A qui no li agradi, pitjor per a ell/a.
Vaig a fer una queixalada -un tros de botifarra, feta a la llar de foc, amb unes torrades- per aguantar tota la nit escrivint, pensant i planificant. Coses d'estar aquí, on el temps passa a la velocitat que un vol. Aquí jo sóc qui domino el temps, no ell a mi. Demà més...

divendres, 12 de febrer del 2010

NIMFES, MUNTANYES I LOLITES

Avui tenim temes diversos, però tots interessants. D'una banda, les dues púbers que darrerament m'alegren la vida han investigat i han localitzat aquest bloc. Bé, força bé, noies. M'afalaga que vulgueu emular-me en el terreny de l'escriptura. També m'afalaguen els vostres comentaris -que heu fet en l'anterior post- sobre com sóc i sobre la naturalesa de la nostra relació. Aneu una mica llançades, això sí. Potser és per la vostra joventut, però crec que tampoc cal exprimir tant les llimones. Només una cosa i que no us ofengui: Mireu, a la casa de la muntanya no hi porto mai a ningú. És el meu refugi, el meu darrer lloc privat -bé, encara en tinc algun altre-, la darrera frontera abans del no res.
Sí, avui torno a estar aquí, en el lloc en que, fa anys, va néixer la nimfa Irun (ara puta) i on vaig construir aquest personatge a partir de l'observació del bosc que rodeja el lloc en el que tinc la casa. En aquella època, encara no escrivia les històries directament amb l'ordinador. Recordo que primer escrivia a mà i desprès ho passava a l'ordinador. Estem parlant -en el cas de la nimfa Irun- de l'any 2000 o 2001 (la versió que teniu penjada en aquest bloc és de l'any 2004). Visc bé aquí a la muntanya. Fa fred, molt de fred, però m'encanta estar aquí. Aprofito per tal de reflexionar, carregar piles i blindar-me per a fer front a una nova tongada d'anormalitats, de remenades de cua, d'hiperventilacions, de mentides.... i, per sobre de tot, de lolites permanentment insatisfetes. 
Aquestes mateixes lolites m'esperonen a escriure més sobre la nimfa Irun. Sí, ho faré. Deixaré de banda "Revenja" i els seus personatges, i focalitzaré més el meu interès en aquest personatge. La nimfa Irun sempre ha sigut un dels meus personatges favorits. És un personatge agraït, que permet posar-hi fantasia i que, per la seva pròpia irrealitat, dóna molt joc i li pots fer coses inversemblants. A molt estirar, potser hi afegiré un personatge principal més. Res, només per acompanyar-la en les seves aventures, per escoltar les seves reflexions.
Aprofito per confirmar-vos que el diumenge ens veiem, lolites meves....I sí, estaré en plena forma.

dijous, 11 de febrer del 2010

APRENDRE A MENTIR.

Avui, nois i noies, proposo uns quant consells als mentiders/eres compulsius/ives que campen pels mons de Yuppie. Hi ha unes normes bàsiques que mai -repeteixo- mai s'han d'obviar quan es vol mentir amb una mínima dignitat:
1.- No digueu mai que una cosa és blanca si, a la vista de tothom, és negra. 
2.-No mentiu sobre coses que es poden comprovar (sobretot documentalment).
3.- No mentiu persistentment a la mateixa persona. L'avorriment fa dubtar.
4.- No vulgueu ser sempre la víctima o l'heroi en termes absoluts. Ningú és totalment innocent o culpable.
5.- No emprengueu una fugida desesperada basada en la mentida. Cada vegada la pilota es fa més gran i costa més de recordar els detalls de la mentida, entrant en contradiccions.
6.- No mentiu mai sobre coses objectives. Sempre queda el recurs de fer-ho sobre coses subjectives o opinables.
7.- No doneu mai diverses versions d'un mateix fet. Mantingueu sempre la mateixa mentida.
8.- No exagereu la mentida. La vostra versió ha de ser creïble. 
9.- Sigueu capaços de mantenir la vostra versió davant de qui calgui. No canvieu la vostra versió en funció de qui teniu davant.
10.- Si podeu, no mentiu. Al final, sempre surt la veritat i les conseqüències de la mentida sempre són proporcionals a la seva grandària i gravetat.
Fins aquí els consells. Ara vull fer unes consideracions personals que espero que seguiu: 
a) A la gent li cansa molt sentir sempre la mateixa història. L'avorriment aliè és molt mal aliat.
b) No us cregueu els més llestos del món. Paral·lelament us creureu que la resta són uns anormals i això serà la vostra perdició.
c) No intenteu fer passar per veritat coses que han estat demostrades com falses. A partir d'aquell moment ja ningú us creurà ni la veritat més categòrica.
d) La credibilitat costa molt de guanyar i molt poc de perdre, és un bé molt escàs i que cal conservar. Mai la dilapideu sense rebre res a canvi.
e) Mantingueu sempre una mateixa línia. Sigueu constants i persevereu en allò que feu o que digueu. Ser fiables és molt valuós.
f) No mentiu sobre aspectes que són el vostre punt dèbil. A ningú li costarà deixar-vos en evidència davant de tothom.
g) Mai mentiu sobre temes que no domineu. Podria ser que estigueu intentant mentir-li sobre un tema concret a un expert en aquella matèria.
h) No mentiu sobre temes que es poden tornar en contra vostre. No mentiu mai, però mai, sobre allò que convé que no surti a la llum de la vostra vida (ex. no mentiu sobre la vostra fidelitat conjugal si teniu cinc amants). Si no obriu un tema, no caldrà tancar-lo.
Bé, ja acabo. Avui m'ha donat per això com ho podia haver fet per un altra cosa. Només una darrera cosa: mai doneu el patètic espectacle d'intentar mentir a una multitud que sap que esteu mentint. Imagineu-vos cridant desesperats que plou quan fa sol i la gent us va passant pel costat mirant-vos amb cara de sorpresa, pena, fàstic i indiferència. Hi pot haver alguna cosa més trista i lamentable? No, n'estic segur!

dimecres, 10 de febrer del 2010

ATREVIR-S'HI

Fa dies que la vida sembla somriure'm. D'una banda, he recuperat la confiança en el meu poder de seducció. També he recuperat aquesta bis irònica i sarcàstica que em caracteritza i de la que en faig permanent exhibició. He de dir que no tothom entén aquesta faceta, però penso que tampoc faig cap mal a ningú. No dormo, això em falta per solucionar, però gaudeixo de les situacions que em planteja la vida i sembla que fins i tot el mite ja està arribant a llegenda (alguns ja sabran del que estic parlant).
Aquests dies no estic escrivint massa al bloc i és per un motiu: estic refent el darrer terç de "Revenja". Replantejo les situacions i faig que tot tingui un gir inesperat. Us explico una mica per on van les coses: D'una banda en Pol ha aconseguit desarticular la Colla Pessigolla. Ja en queden pocs membres i els té completament controlats. Això ha obert una escletxa profunda i, crec que insalvable, entre ells i la Montse Mar. Potser la disgregació, la mentida en la que han viscut i la visió d'un futur incert i negre, controlat per en Pol, fa que es replantegin les seves fílies i fòbies. Si no ho fan, pitjor per a ells. Cada vegada són menys nombrosos i més vulnerables.
La Barragana sembla haver descobert -per fi- la mentida de la Montse Mar. Això, combinat en la caiguda lliure del director, la deixa en una situació delicada i de conseqüències incertes. Cal recordar que tots som esclaus de les nostres paraules, dels nostres fets i dels nostres escrits. Sembla que s'ha separat de la Montse Mar i ha iniciat un apropament envers en Pol. Aquest apropament és molt valorat per en Pol i, si la Barragana vol normalitzar la situació, no trobarà cap resistència per part d'en Pol. Ell només vol el cap de la Montse Mar, la resta li és indiferent. Fins i tot està disposat a creure's que la Barragana i el director van actuar de bona fe i que tot va estar un lamentable error. Tot depèn d'ells. En Pol mantindrà aquesta actitud ferma que ha mantingut durant tot aquest temps. Les circumstàncies actuals -i molt més les futures- fan que la vida d'en Pol es normalitzi i, una actitud bel·ligerant per part de la Barragana no seria gaire aconsellable. En tot cas, en Pol aprecia en el que val la seva "bona intenció" i està disposat a concentrar els seus esforços en un sol objectiu.
La situació de la Montse Mar? Bé, només es pot dir que si fa un balanç de recolzaments veurà que cada vegada en té menys. Mentir a tothom passa factura. La vida és així i en Pol només espera que caigui com la fruita madura. Nerviosa? No ho sé. Potser hauria d'estar-ho. El final s'acosta i la fugida endavant té data de caducitat. Finalment, sempre hi ha un dia en el que les cartes es giren, la veritat surt i les llums i ombres, les misèries, les traïcions, les infidelitats i tot allò que havia quedat en un racó, surt a la llum. Bé, només hi ha una manera que això no passi. La Montse Mar ja sap què ha de fer.
Finalment acabaré aquesta història i les seves correccions. Aquesta és la darrera correcció que faig. Ja no queda més temps per a rectificar res més. Ara ja he definit quina ha d'estar la posició de cada personatge. 
Com us deia al principi, sembla que darrerament totes em ponen i sembla que tinc l'admiració d'una persona (una dona força atractiva, per cert) de la que mai m'ho hagués esperat. El món no és dels hiperventilats, dels cagadubtes, dels covards i dels políticament correctes. Al final, les dones que mereixen la pena, valoren el coratge, la gosadia, ser una mica descarat i, per sobre de tot, tenir el que s'ha de tenir i fer el que ningú s'atreveix a fer. Aquí estic, guapetona, jo m'hi atreveixo... i tu? Ara és l'hora de la veritat i no hi ha segones oportunitats.