divendres, 31 de desembre del 2010

TOT S'ACABA I TOT COMENÇA

Diferenciar el punt exacte en el que es produeix el final d'alguna cosa i el principi d'una altra, és molt difícil. Moltes vegades aquest procés és llarg i gradual; no esdevé d'una manera brusca i traumàtica. Durant la nostra vida iniciem i finalitzem etapes. L'inici d'una sempre significa el final de l'anterior. Així fins a la mort, que jo sempre he considerat una etapa més de la vida. Físicament significa el punt i final, espiritualment només ho considero un canvi d'estat.
Avui pinten bastos i no és un bon dia per parlar de segons quins temes. No vull cridar allò que sé que és inevitable, però que voldria retardar tant com pugui. La nit ha sigut llarga i dura però m'ha permès evocar tot allò de bo que he viscut.
Tot s'acaba? Potser algunes coses sí. La vida és un cúmul de vivències i d'experiències que no comencen i s'acaben en el mateix punt cronològic i temporal. Unes succeeixen a d'altres en aquest reguitzell d'emocions, de sentiments, de pensaments i de vivències. Algunes ja han arribat a la seva data de caducitat -potser no ben bé això- i han de deixar pas a noves experiències. El canvi és bo, regenera les nostres vides i amplia els nostres horitzons.
Avui canvia l'any. És dia de desitjos, de propòsits i d'encetar nous projectes o maneres de fer les coses. Moltes vegades no cal fer-se el propòsit de canviar i només cal prendre la decisió, sigui quin sigui el dia de l'any. Jo avui em faig un propòsit que ja fa temps que m'havia d'haver fet. M'ho demana el cos i m'ho demana la ment. Ho he anat deixant córrer i retardant per un sentiment -per una concepció de la vida- que potser -així m'ho demostren alguns fets- està fora de lloc, malgrat no tingui res de dolent. 
Demà serà un nou any i una part de mi serà -vull que ho sigui-, ni millor ni pitjor, diferent.

dijous, 30 de desembre del 2010

CONFESSIONS SINCERES

Podria començar a enrotllar-me dient què espero del proper any, què ha significat aquest any que ha passat... però no ho faré! No, no espero res del nou any. De fet, només em conformo amb anar fent -que ja és molt- i amb anar passant.
No em produeix cap satisfacció mirar enrere i veure el que veig. Tampoc té cap al·licient continuar amb el mateix. Sempre més del mateix! Les mateixes discussions, les mateixes càbales -que després no serveixen de res- per aconseguir el millor o més òptim. 
Fa una estona estava amb el meu dentista. Hem acabat una feina en un queixal que teníem a mitges i l'hem fet petar, com sempre. El meu dentista i jo ens coneixem des de fa més de vint anys, tenim la mateixa edat i una manera similar de veure la vida. Crec que ens confessem mútuament cada vegada que ens veiem. Tant per ell com per mi és una "necessitat" poder-li dir el que penses a algú que no té cap interès en saber-ho. Un empast pot durar més d'una hora i mitja. 
Fa una estona em deia que "m'agrada parlar amb tu per un motiu: no t'espantes del que penso ni del que dic". No us penseu que em deia res de l'altre món. Només uns quants raonaments sincers, estructurats, racionals però políticament incorrectes. Té alguna cosa de dolent? No, evidentment, no. Sembla ser que en aquesta societat ja s'ha creat la "Societat Secreta dels que Pensen Normal", és a dir, dels que no són cumbayàs o bonistes interessats. 
No ho sé, però no m'agrada la deriva que prenen les coses. No vull ser au de mal averany però no veig un futur clar en tot això. Només impostura, tensió reprimida i falsejada que un dia o altre explotarà. Veig l'inici d'episodis obscurs. No vull continuar. Potser demà faré el que he dit que no volia fer: un balanç i una proposta de futur. O potser no. Potser ja no val la pena...

dissabte, 25 de desembre del 2010

NADAL DE NO-CANVIS

Avui és Nadal i la nimfa Irun vol treure el nas en aquest post. He trobat aquest dibuix que reflexa molt bé com hauria de ser la seva imatge. Només vol sortir per desitjar-vos a tots -en nom de tota la resta de personatges que fan vida en aquest bloc- un Bon Nadal i un feliç any 2011.
Ara que ja sou complimentats, voldria fer una vegada més aquell exercici que tant m'agrada fer, que a vegades em surt be i d'altres no. Filosofaré una mica sobre els canvis, els no-canvis i les relacions humanes (aquest món tant sorprenent com insondable). Aquesta vegada, potser no tothom entendrà aquest post en tota la seva dimensió però em conformo si l'entén qui ho ha de fer.
Tots tenim els nostres somnis, les nostres il·lusions, les nostres esperances, les nostres frustracions, les nostres pors i els nostres fantasmes. També ens caracteritzem per tenir unes prioritats, unes maneres de fer, una empremta personal que ens fa únics. El que és important de tot plegat no és des de quin lloc -o posició- fem les coses, el que és important és quines coses fem i amb quin ànim. Si bé el lloc pot condicionar o facilitar el portat endavant els nostres projectes, és la nostra capacitat de lluita, de resistència i mantenir la moral alta el que ens portarà a l'èxit o al fracàs. La perseverança en les nostres conviccions i en les nostres maneres de fer són els puntals en els que he de recolzar la resta d'accions per portar a terme els nostres projectes i per arribar als objectius finals.
Un canvi o un no-canvi no implica res. Només és una petita alegria o lleugera ferida en un mar d'emocions contraposades -la majoria molt més profundes i intenses-, res més. La pròpia convicció de fer el que toca, saber-se recolzat per aquells que han compartit -i ho seguiran fent, com fins ara o més si cal- els bons i els mals moments és el que ha de conformar el món d'aquells que estan cridats a saber-se guanyadors malgrat no siguin reconeguts més enllà d'un cercle estret però intens i fidel.
La vida continuarà més enllà d'unes noves obligacions que -ara em deixaré portar per la sinceritat dels amics i em puc equivocar-, malgrat havien de ser volgudes i satisfactòries per "obligació", "compromís del passat" o "lògica", podien constituir un mal de cap i un auto-sacrifici pel futur. Una persona molt pròxima sempre m'ha dit una cosa carregada de saviesa: "Val més menjar poc i pair bé". Malgrat el repte era important i engrescador... és podia portar a terme sense condicionants i interferències que esdevinguessin en fracàs o desautorització? No seria igualment -o més- frustrant aquesta situació d'impotència? Sempre he relativitzat i he dubtat de la viabilitat d'aquests "grans canvis" que s'havien de produir (mai he confiat en la voluntat -o possibilitat- real de fer-los). 
Potser aquest no era el moment, potser les coses que s'hauran de fer immediatament -si de veritat es vol fer alguna cosa- podrien passar una factura personal massa elevada en un futur no gaire llunyà. Potser és millor esperar que escampi la tempesta -dels primers combats fratricides i interessats- i que la llum del sol deixi veure les coses amb més claredat i tranquil·litat. Veure els "cadavers" del costat del camí sempre ajuda a saber -o endevinar- on hi ha enterrades les mines.
En tot cas, sempre queden els festivals, els riures sincers i alliberadors de "la tonteria imperant". També quedem aquells que sempre valorem les coses i les persones atenent a com són i no al que són o al que poden (o no) ser.
Semper fidelis!

dimecres, 22 de desembre del 2010

DIES AGÒNICS I PRODUCTIUS

Cada dia em costa més llevar-me als matins. No sé si és el fred, la pluja, les poques ganes de viatjar o, directament, la son que em té dominat.  Arribar a la feina ja suposa un gran esforç i mantenir-me seré i impertèrrit ja és una lluita titànica contra mi mateix.
Aprofito les nits en blanc -o en negre, segons es miri- per anar prenent apunts, anotacions i per fer esquemes de personatges o de situacions (escenes). El problema de tot plegat és que l'endemà estàs fet una coca i no estàs per orgues o per "meditacions transcendentals", "idees genials" o "grans i irrealitzables il·lusions". Malgrat tot -en el meu descàrrec-, intento ser el més educat i tolerant -sense caure en el papanatisme- possible.
Ja ha passat el sorteig de Nadal d'enguany i una vegada més -i ja van....- no m'ha tocat res de res. Bé, suposo que n'hi ha que ho necessiten més que jo. He estat educat en l'esforç personal i -malgrat sempre tinc l'esperança d'un cop de sort- només compto en allò que puc aconseguir fruit del meu treball. La vida és dura i -algunes vegades- injusta, però finalment sempre es treu un benefici de l'esforç. Ocasionalment no és un benefici immediat i no podem gaudir-ne instantàniament. Per aguantar l'amargor i ingratitud de segons quins esforços només hem de pensar que, tard o d'hora, aconseguirem un rescabalament. 
S'acosta el final d'aquest any i els dies són agònics. Cada any penso en algun propòsit per l'any que comença i faig balanç de l'any que finalitza. Això formarà part d'un altre post, però vull avançar que aquest any he aconseguit una part molt important d'allò que m'havia marcat com objectiu. Fins i tot he assolit algun objectiu no previst inicialment (deixar de fumar). Em queden pocs dies per acabar d'assolir els objectius que resten. Penso que vuit o nou dies és temps suficient per tal de "rematar" allò que encara no està conclòs i per arribar a l'Acte Final d'aquest any amb els deures fets i amb la perspectiva de plantejar-me nous reptes. Això, com ja he dit, ho explicaré en un nou post...

diumenge, 19 de desembre del 2010

TRIAR O REBUTJAR

No existe la felicidad. A lo largo de la vida hay briznas
de dicha que se deshacen como pompas de jabón. 
Miguel Delibes

Ens passem la vida triant i prenent decisions. Dreta o esquerra, blanc o negre, a sobre o a sota... pit o cuixa! Totes aquestes obligacions ens les hem creat nosaltres. Cal decidir entre coses innecessàries? No podem optar per no triar res? En ocasions, el més aconsellable és rebutjar qualsevol opció proposada.
Avui em trobo una mica fora de lloc. Volia pujar a la muntanya i -malauradament- no he pogut fer-ho. Coses de casa, ja se sap. Cada vegada és més complicat planificar les coses i poder atendre tots els fronts. Malgrat tot, no queda altre remei que continuar.
Fa dies que no puc -no em deixen- dormir bé i penso en moltes coses. La soledat de la nit, el seu silenci -trencat pels laments- em permet fer un exercici d'anàlisi comparatiu de les circumstàncies socials que m'ha tocat viure. Tinc recança de tot el que passa. Podrà aguantar gaire aquesta situació? Assisteixo al desmembrament moral, econòmic i social de la societat. Anys de sembrar preceptes reaccionaris i utòpics -la majoria amb el resultat final de l'enriquiment delictiu d'alguns- ens porten a recollir èpoques dures i desestabilitzades com l'actual.
Avui és dia de Marató a TV3 i, des d'ahir al vespre, també és dia de "Muevete contra el paro" a Intereconomia TV (suposo que a tot el grup Intereconomia). Penso que totes les iniciatives solidàries -això sí que és ser realment solidari!!!- són prou encomiables. Crec més en aquests actes voluntaris que en les "donacions forçades" a les que m'obliguen els governs -estatals, autonòmics i locals-, que normalment afavoreixen ONG,s de la seva corda política.
Venen temps difícils. Espero equivocar-me, espero no encertar-la. Ho sento, no tinc cap confiança en aquells que ens governen. Només cada individu, des del seu lloc a la societat -obviant aquells que només dilapiden els seus impostos- podrà aixecar i superar aquesta situació. Només l'acció individual -normalment més assenyada i menys esclavitzant que la col·lectiva- contribuirà a reconduir aquesta situació. No fer-ho així és encaminar-se al desastre individual i col·lectiu.
Demà, potser, més.

dijous, 16 de desembre del 2010

PENSAMENTS ESTRATÈGICS.

Ja fa dies que no escric aquí. No, no he abandonat aquest respectable vici de dir el que penso o d'inventar-me petites faules. Aquesta setmana he tingut força feina -no sempre estrictament "feina"- i he hagut de multiplicar-me (per sort, no per zero).
Moltes coses agradables i alguna desagradable han marcat aquests darrers dies. Des de sentir veus anònimes -no, no m'estic tornant boig- que només coneixia a través de lletres, fins a tenir coneixement de coses que, si bé en un principi podrien semblar extremadament surrealistes, a  mida que passa el temps només em provoquen una hilaritat prudent i continguda. No cal anar més enllà en els temes desagradables -fer-ho seria jugar un joc que mai s'ha de jugar- i, d'altra banda, prou enrenou porten aquestes coses com per anar-les esbombant gratuïtament.
Bé, anem amb les coses agradables -festes, festivals i d'altres- que sempre dóna més plaer parlar-ne. Aquesta setmana està resultant força pròdiga en àgapes diversos i en festivals mundans. Res a dir! Una bona tertúlia -alguna premonitòria- sempre és motiu de satisfacció. L'art de conversar sempre ha sigut una de les coses que més he admirat en alguns d'aquells que m'envolten. Les entonacions, els silencis, les coses dites i no dites, els pensaments estratègics i la vida que passa davant els teus ulls mentre escoltes idees genials que mai arribaran a materialitzar-se. Un plaer, un autèntic plaer! Potser el plaer rau en dir i donar voltes sobre coses irreals i irrealitzables. 
Mentre escric aquestes línies, sento una remor de fons. Identifico a què -a qui- pertany, però ha arribat un moment en el que ja prefereixo no sentir-la. És inevitable i sempre pot més l'obligació moral que la voluntat d'obviar-ho. Ho deixo momentàniament. 
Torno. No res, només més realitat a dosis elefantíaques. Tan li fa, la vida continua i no hi ha moviola. A vegades faig l'exercici -ingrat i gratificat alhora- de mirar enrere. Veig com ha evolucionat tot, com érem i com som. Només un sospir- en mesura vital- separa els instants però el canvi és gran. Moments durs però amb la satisfacció -inesperada i innecessària- de saber que s'ha fet tot el possible (i alguna vegada, una mica més). Ja no cal res més, només anar vivint i passant els dies. 
Demà pujo a la muntanya. Trobaré fred, ho sé, però el fred no és dolent. El fred, com moltes altres coses, forma part de la vida i s'ha d'acceptar com ve. No podem construir un món personalitzat. No podem adaptar el món a les nostres necessitats, hem d'adaptar les nostres necessitats al món i conformar-nos en els petits moments bons que ens proporciona la vida. La resta, la resta no té importància (o potser és que no vull donar-li).

dilluns, 13 de desembre del 2010

FER TEMPS I CAMÍ

Darrerament, només faig temps. Espero que s'aixequi la boira i que alguna glopada d'aire fresc renovi aquesta broma humida i espesa de la que no s'en veu el límit. Això em -ens- permetrà veure què hi ha a la fondalada d'aquest paisatge que recordo tènuement. 
Ja no recordo la puresa de la virtut -entesa com honradesa, fidelitat, honorabilitat, etc.- i se'm fa difícil destriar allò que és autèntic del que alguns volen fer passar per genuí. No, no puc esperar que qui no ha conegut la puresa de la virtut la sàpiga apreciar. 
Miro enrere i observo el camí tortuós i esquerp que es dibuixa als pendents de les muntanyes. Un mal pas i ets mort -em digué, fa anys, aquell que coneixia el camí. Temps, només temps. Ara espero, pacientment -resignadament-  en un racó del camí que m'avancin aquells que tenen pressa. Ja descobriran que -mentre no aixequi la boira- no és bona idea ser els primers en fer el camí. Prudència, ara és temps de prudència. La boira ens impedeix veure què està passant a la vall i hem de saber esbrinar quina serà la visió del conjunt que ens oferirà quan desaparegui.
Mai m'ha agradat atendre "peticions vicioses", falsament piadoses i basades en la debilitat de caràcter. Mai m'ha agradat trair el meu concepte de la vida, de com ha de ser viscuda i de quins preceptes morals i ètics l'han d'inspirar. No demano a ningú que comparteixi aquesta manera de veure la vida -per sort, no em cal- i només pretenc ser conseqüent amb mi mateix. Potser no és la millor manera però és la meva manera.
Cada vegada em miro amb més distància tot plegat i ja no em crec res (potser a algú sí, però cada vegada menys). És trist, però és així!!!

dissabte, 11 de desembre del 2010

CAVALLERIA RUSTICANA

No he escrit ni el títol d'aquest post però ja vull inserir-hi aquest enllaç amb la melodia que servirà de fons. Aquest post no és comprensible si no heu vist la tercera part d'El Padrino i no us heu delectat veient com la seva gent acaba amb els seus enemics mentre ell escolta el seu fill com canta l'òpera Cavalleria Rusticana. 
Aquesta cançó té aquest punt de record dels bons moments, de pena pels moments que mai han de tornar i, malgrat això, la fermesa de la decisió presa i executada. No totes les decisions són plaents però sí que són necessàries. La necessitat d'una decisió la podem trobar en l'autoprotecció, en la reafirmació de l'autoritat i del poder annex, en reorganitzar les fitxes sobre el taulell, en la simple -i periòdica- demostració de que despertar a la bèstia -que, normalment, viu i deixa viure-  és molt perillós.  Aquesta bèstia, en circumstàncies normals, només demana que ningú es fiqui al seu jardí i li trepitgi la cua. Tan fàcil com això!!!
Si us mireu fredament la motivació que té el Padrino en executar la seva venjança, no trobareu altre cosa que la provocació prèvia, l'intent d'aixecar-li la camisa, la deslleialtat i el deshonor. És il·lícit o immoral actuar contra això???? Crec que només és una qüestió de Rispetto, res més.
Sempre he admirat aquesta habilitat per fer que les coses surtin com un desitja o planeja. A vegades no cal ni forçar les situacions, només cal esperar. Esperar que allò que altres han encetat esdevingui realitat, a ser possible en la versió d'aquesta realitat -totes les realitats tenen més d'una versió- que a nosaltres més ens interessa. 
La vida és bella, amics. Vinga, un parell de cançons -autèntiques meravelles- per celebrar-ho. Una i dues ( i aquesta de propina, malgrat és una mica patètica).
Per avui és el final (The End). Demà potser més, potser no. Darrerament, ja només estic segur de dues o tres coses. La resta no em mereix cap fiabilitat i així -amb la prudència i reserva que implica la desconfiança- resto expectant davant els nous esdeveniments.

dijous, 9 de desembre del 2010

FE DE VIDA II

Estic molt, molt, molt, molt, molt... cansat!!!
Només vull donar fe de vida i descansar. 
Demà serà un dia en el que hauré de treballar força i fer el que avui no he volgut fer per prudència i per tenir temps d'esgotar les darreres oportunitats.
Potser ho podia haver fet millor -sens dubte, sempre es pot fer millor-, però quan hi ha interferències, no puc jugar bé les meves cartes. Una pena, jo no volia que això acabés així.
Vaig a descansar. Demà més, molt més....

dimarts, 7 de desembre del 2010

PRENDRE CONSCIÈNCIA

Avui és el dia. Aquesta nit tornaré a prendre consciència de que em faig gran i que m'he engreixat uns quants quilos. Cada vegada que intento -i aconsegueixo- embotir-me dins de l'esmòquing, comprovo que hauria de començar a dedicar-me a una altra cosa. Anar a aquests sopars (cena-espectáculo, diuen alguns) sempre té el seu què. Et retrobes amb gent interessant -d'altra que només es creu que ho és- i pots assabentar-te de coses prou curioses i útils. 
Els sopar és a les 10.00 h. -òndia, encara faré tard- i sempre comença amb una copa-aperitiu previ, a peu dret. Una bona ocasió per posicionar-te, per veure quines són les persones interessants, per estrènyer la mà dels coneguts i fer abraçades als amics. Aquesta copa prèvia sempre et dóna la oportunitat de veure per on aniran les coses, qui ve sol o amb acompanyants que abandonaran a la primera de canvi. Localitzades les persones interessants, també és una bona oportunitat per canviar les targes de taula i poder seure al costat de qui pot fer-te passar una bona vetllada.
Una vegada s'ha aconseguit l'objectiu d'aproximació, ja tot depèn de la manera de fer de cadascú. El sopar és el de sempre i el menú no ofereix, normalment, cap novetat digna de menció. Quan arriben els postres i les begudes esperitoses posteriors a l'àpat, també és el moment en el que l'orquestra deixa d'oferir música ambiental i comença a fer gaudir al personal amb unes hores de música ballable. Aquest és el moment de veure si has jugat bé les teves cartes durant el sopar i si tens algun futur amb aquella parella de taula -gens casual- o amb aquella noia que t'ha obsequiat amb un somriure des de dues taules més enllà mentre el seu acompanyant -de compromís- es desfeia en explicacions sobre un tema que l'avorria sobiranament. Recordo -i el cor encara em cavalca bojament- el somriure d'una noia de fa dos anys (potser són tres) i la gran vetllada que vàrem passar.
Bé, tot això s'acaba a les 5 de la matinada. En aquell moment, els del Grup marxem, ens canviem de calça curta i comencem -encara tocats per l'esperit de la botella- a córrer per la muntanya, buscant coses que ningú ha perdut, redescobrint camins que coneixem de memòria i reconfortant-nos de poder fer-ho un any més. Quan arribem a la nostra destinació, uns xurros amb xocolata calenta ens alleuja del fred i ens proporciona les calories necessàries per tal de continuar funcionant durant tot el dia. No és un dia qualsevol, no són hores qualssevol. És el nostre dia, són les nostres hores! Dels que estem allà i dels que ja no hi són. Aquests darrers anys les presències físiques van minvant però malgrat això, tots hi som.
Demà més (tard, molt tard....)

dilluns, 6 de desembre del 2010

COSES IMMUTABLES

Avui estic escoltant una recopilació de temes dels anys 80 entre la que he trobat aquesta cançó. Coses de fer-se vell, coses s'haver-se de conscienciar de que els anys passen. Per sort, hi ha coses immutables en el temps i en l'espai.
Com cada any, demà toca sopar i demà passat -de matinada, encara cec com una rata- carrera en calça curta. Són d'aquelles coses que passen cada any, plogui, nevi o faci vent. És una d'aquelles coses que -sí o sí- ningú es planteja si han de passar o no, simplement passen. No cal dir que cada vegada em costa més posar-me els pantalons d'esport i desafiar el fred amb l'ajuda inestimable i solitària d'una barreja. Són moments en els que desitjaries haver trobat una bona excusa per tal d'haver-te absentat del sopar del dia anterior i no haver de pagar el tribut de congelar-te en vida.
Recordo com va començar aquesta bajanada -per motius molt lloables i honorables- i com ha anat degenerant en una cursa preparatòria -espaviladora- per aguantar tot una sèrie de rituals inexcusables i que requereixen una mínima formalitat per part dels assistents. No participar en aquesta cursa representaria un cec -estat d'alienació producte de les quantitats ingents d'alcohol ingerides- non stop durant dos dies.
Aquests darrers anys, la cosa s'ha complicat una mica i, malgrat tots sabem el punt final de la cursa, hem d'anar orientant-nos i buscant punts concrets en els que hi ha coses concretes que hem de recollir -tot això, a les 6 de la matinada d'un dia festiu- i aportar al final. Qui tarda menys i porta més objectes, guanya. El què? Doncs la satisfacció d'haver-ho aconseguit, simplement això. La satisfacció d'haver passat una estona amb una gent a la que aprecies i a la que sempre em sentiré vinculat. La satisfacció d'haver fet el paperina una estona i d'haver rigut sincerament, sense cap tipus de compromís ni pensant en el què diran ni en el què pensaran. Només això, us sembla poc?
Ja deia Jean Paul Sartre que la felicitat no és fer allò que volem. La felicitat és voler allò que fem!!!

dissabte, 4 de desembre del 2010

COSES PRÀCTIQUES

Aquesta àvia em fa tornar boig. De fet, trobo que l'anunci està molt aconseguit. Si ens fixem, tenim tres personatges que són prou interessants: d'una banda, l'àvia -posseïda pel poder del consum (suposo que no deu cobrar 400 € al mes)-; d'altra banda, el client apàtic i que no participa de la "marxa" que proporciona l'ús d'aquesta targeta de crèdit; finalment, el dependent que es va posant catxondo a mida que l'àvia fa ús de la seva targeta (suposo que la compra descontrolada, en temps de crisi, posa catxondo a qualsevol comerciant). Vull fer un apunt i m'agradaria que us fixéssiu en la cara del dependent. No sé si pensar que té algú sota el taulell -fent-li un "rentat de baixos"-, si és un anormal que no sap què més fer o si s'imagina les comissions que li cobrarà la entitat financera per aquestes vendes. 
Aquestes darreres setmanes estic força ocupat en mil històries que jo he volgut iniciar. 
Un moment, poso música. Una cançó que darrerament m'encanta escoltar, de l'Ana Torroja. Aquesta cantant sempre ha sigut un dels mites musicals -i eròtics, perquè negar-ho!- que he tingut.
Continuem. Com deia, aquesta setmana ha sigut densa i intensa -com m'agraden a mi- en fets i esdeveniments: CIU tornarà ha guanyat les eleccions al Parlament de Catalunya -de fet, sempre les havia guanyat- i podrà formar govern. Potser ara s'acabarà aquest estat de desgavell continu que hem viscut aquests darrers anys. No ho tenen fàcil, que tothom ho recordi. Estem en mig d'una crisi i afecta a qui governi, sigui qui sigui. L'acció de govern estarà condicionada per unes arques públiques buides -potser seria bo i convenient saber en què (en quines bajanades) s'han gastat els diners públics els anteriors governants- i per una dinàmica de tantsemenfotisme i irresponsabilitat absoluta que han fomentat els governants sortints. Per part meva, només puc dir que apreciaré i valoraré aquella acció de govern tendent a reduir la despesa pública, a racionalitzar i fer més eficients les limitats recursos i a reduir el deute públic que tenim els catalans. Per fer això no calen diners, només cal una acció de govern decidida, valenta i responsable. Una acció necessària i urgent que ha de passar per sobre dels interessos de partit -cosa que no van saber (voler o poder) fer altres- i que s'ha de dur a terme, peti qui peti. No és hora de ser "populars" -les eleccions ja han passat-, és hora de ser efectius i recuperar aquest país. Ara és hora de demanar sacrificis als catalans. Jo crec que estarem disposats a sacrificar-nos si veiem que l'objectiu és legítim i forma part d'allò que en diuen "bé comú". Que no demanin sacrificis per incrementar la despesa sumptuosa, per incrementar el nombre d'amics i amiguets col·locats a l'Administració Pública, per subvencionar iniciatives improductives -sense futur i innecessàries en aquests moments- i que només es poden qualificar de "brindis al sol". Molta sort. La sort d'aquest govern, serà la sort de tots els catalans!
D'altra banda, tinc la gran satisfacció d'haver vist un altre 5-0 del Barça al Madrid. Ja són.... No ho recordo. Ja són molts des del 0-5 del Barça del Sadurní, Torres, Rifé, Asensi, Juan Carlos,  Sotil, Marcial..... Quins temps i què jove era!!!! Aquesta vegada té el plus d'haver vist al pobre Mouriño en estat catatònic i observant la desfeta d'aquest equip d'opereta que entrena.
En acabar la setmana, els controladors aeris m'han donat la satisfacció de veure que sempre han de cridar als mateixos per fer que les coses funcionin. Bé, només una qüestió de temps, com tot a la vida. Darrerament veig com les meves previsions -aquelles per les que sempre he rebut crítiques, algunes ferotges- es van acomplint sistemàticament. Potser algun dia algú descobrirà que no es pot viure permanentment en els mons de Yuppie, que la vida és dura i que amb els "jetas" només hi ha una actitud possible: la inflexibilitat. 
Aquest darrers dies he experimentat una cosa que feia temps que no experimentava: la felicitat. Felicitat de veure pròxim el final d'una aberració i l'inici d'una nova situació.  Apartar els obstacles del camí sempre m'ha fet feliç i m'ha proporcionat força renovada per reafirmar la meva posició. El divendres al matí felicitava a un amic i acabava el meu SMS amb la frase "Alea jacta est".  Durant el dia aquesta frase va adquirir condició de polivalent i podria ser considerada premonitòria (o no), però això forma part d'un altre post....

PS: Maca la imatge, eh? Potser a algú li agradaria practicar? No n'hi han, no n'hi han!!!! El més trist és que ho saben...