divendres, 31 de juliol del 2009

MARXEU, MARXEU TOTS.

Ja heu marxat? Ja esteu contents? Doncs au, bon vent i barca nova... Treballar a l'agost és un dels millors plaers de la vida. Tothom ha marxat. Han passat de la massificació de la ciutat a la massificació de la majoria de destinacions turístiques. Vinga, prepareu-vos vilatans, que arriba el ramat.
Si treballes a l'agost pots seure al tren, tens taula als restaurants, els llocs de copes no estan massificats, el trànsit és perfecte i, en definitiva, gaudeixes de l'absència de gent. Sembla un paradís impossible.
Inconvenients: les Administracions aprofiten per fer obres, per tallar línies de tren i per fer totes aquelles actuacions -algunes necessàries i d'altres de cara a la galeria- que no es veuen capaços de fer durant l'any. És igual, els avantatges sempre superen els inconvenients.
D'altra banda, no fer les vacances a l'agost implica tenir un romanent de dies pel setembre o l'octubre, que el temps no és tant calorós, els preus més assequibles, no hi ha gent als llocs d'estiueig, t'atenen amb més amabilitat -aquella amabilitat que sempre tenen i que perden a l'agost, producte dels nervis de la massificació- i, per sobre de tot, et permets el luxe de deixar amb un pam de nas als qui tornen de vacances sabent que no descansaran fins l'any vinent.
Feu-me cas, el proper any, demaneu les vacances al setembre o l'octubre. Notareu la diferència a l'agost. Jo continuaré aquí, gaudint de la feina i martiritzant-vos amb un post diari (més o menys). Vosaltres, gaudiu de les vacances i penseu que aviat arriba el setembre...

dimecres, 29 de juliol del 2009

REFREDAR-SE A L'ESTIU

Direu que agafar un refredat amb la calor que fa és la cosa més rara del món. Doncs, no, no i no. Cada any, per aquestes dates, afegeixo a la calor la penitència d'un refredat. "Això et passa per dormir amb el cul a l'aire" em deia ahir un amic.
Sí i no. El problema està en els aires condicionats dels transports públics i dels centres de treball. Hi ha dies que utilitzar un transport públic es converteix en una expedició al Pol Nord. No tenen mida ni mesura a l'hora de fixar la temperatura i et pots trobar que passes d'una calor -amb tota la seva xafogor- de 33 graus a una temperatura de 17 o 18 graus a l'interior d'un vagó de tren.
Desprès d'aquest canvi climàtic -semblant a una glaciació- tornes a la realitat i sues com un esquimal al Sàhara. Minuts desprès, puges a un autobús i tornes a notar que ha tornat l'hivern. Baixes de l'autobús i tornem-hi amb la calor.... i així fins a l'eternitat.
No ajusten els aires condicionats per tal que morim de descompensació climàtica? Tant difícil és? No ho crec, però també crec que no tenen cap interès en fer les coses d'una manera racional. Aquesta racionalitat que sembla haver perdut la nostra societat.
Doncs bé, aquí estic, refredat com una rata per culpa dels aires condicionats. Sort que ja fa uns dies que ho estic i això s'acaba. El que és un autèntic sofriment és no poder viure de calor i , a sobre, congestionat.
No hi ha Dret....

dimarts, 28 de juliol del 2009

EL MORT ACALORAT

Només li quedaven els ossos i encara tenia calor. Ja feia temps que no li quedava carn, ni greix, ni cap altre teixit corporal. Continuava a la platja, prenent el sol. Només hi havia una petita contradicció: hi havia anat per posar-se moreno i ara estava més blanc que mai.
La darrera gota d'aigua del seu cos ja feia molt de temps que s'havia evaporat i ja no en tenia més. De sobte, una persona es fa fixar en ell i li va oferir una llauna de refresc a un preu abusiu. En veure que no es movia, el venedor, va entendre que no volia cap llauna.
Més tard, va ser un venedor de cocos qui li va oferir la seva mercaderia. No, ni es va immutar. El venedor també va marxar. Posteriorment, van ser uns venedors d'ulleres de sol, un venedor de collarets i bijuteria diversa, un venedor de crema solar i, finalment, un carterista. Va donar diverses voltes fins que es va asseure al seu costat. Va intentar prendre-li la cartera però no la va trobar i va marxar...
Tots van cometre el mateix error: estaven tant obsessionats amb el seu objectiu que no es van fixar que estava mort. No tenien ulls per veure-hi, no tenien oïda per escoltar el seu silenci. Només pensaven en els seus interessos i això no els deixava veure el que tenien just al davant.
A la vida, a vegades ens enceguem en una cosa i no podem veure el que realment és. Estem tant preocupats en satisfer els nostres desitjos que perdem el món de vista. Fixem la nostra mirada en un punt llunya però som incapaços de veure el que tenim a un pam de la cara.
Suposo que això forma part de la condició humana...

dilluns, 27 de juliol del 2009

PASSA EL TEMPS...

Passa el temps, un temps que mai tornarà. Passen els minuts, les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys... i la vida continua. Aquests darrers dies he mirat enrera -cosa estranya en mi- i he vist un reguitzell de bones estampes, de bones vibracions.
He recordat amics, que ja no hi són; companys, que ja no podran gaudir mai més de la nostra amistat. La vida ens dóna grans sorpreses i ahir en vaig tenir una que considero magnífica. Una amiga ha decidir iniciar-se en aquest món dels blocs, de l'escriptura, del vòmit ideològic i de la nuesa pública.
Encara recordo quan ens vam conèixer, ja fa uns quants anys i com ha evolucionat la nostra relació. Ha passat per tots els estadis, per totes les raconades de la vida. És força satisfactòria i es basa en la voluntat de no cansar-nos, de no caure en la rutina més absoluta, de no fer-nos ombra l'un a l'altre.
Encara no sé què us vol explicar, fins quin punt arribarà a explicar les seves intimitats i desvetllarà com ha estat la seva vida. No ho sé. No he volgut parlar-hi. No vull condicionar-la ni mediatitzar-la. Ella sabrà què us explica i per quin motiu. En tot cas, si us explica una desena part del que ha viscut, crearà una història inquietant, apassionant i molt enriquidora per les noves generacions.
Només una cosa amiga: sigues tu mateixa. Només amb això ja n'hi ha prou, n'hi ha suficient per entendre la teva pròpia existència, el teu ser o no ser. El perquè de tot plegat. No et preocupis pel teu estil, preocupa't per la teva història.
Una abraçada i que tinguis molta sort en aquesta nova aventura.
Un petó Nikita...

dissabte, 25 de juliol del 2009

VIURE.

No sé si esta tierra en la que estoy es el corazón del universo o si no es más que una mota de polvo perdida en la eternidad. Ni lo sé ni me importa. Pues sé qué felicidad puedo alcanzar en esta tierra. Y mi felicidad no requiere un propósito más elevado para ser vindicada. Mi felicidad no es el medio para fin alguno. Ella es el fin. Es su propio objetivo. Es su propia razón de ser.
Tampoco soy yo el medio para que otros lleguen a los fines que anhelan conseguir. No soy una herramienta para que me usen. No son un sirviente de sus necesidades. No soy un vendaje para sus heridas. No soy un cordero a sacrificar en sus altares.

Soy un hombre. Este milagro de mi ser está para que lo posea yo y lo vele yo, y lo guarde yo, y lo use yo, y sea yo quien se arrodille ante él.

No cedo mis tesoros ni los comparto. La fortuna de mi espíritu no está para ser convertida en monedas de cobre y ser esparcida al viento cual limosna para los pobre de espíritu. Yo guardo mis tesoros: mi pensamiento, mi voluntad, mi libertad. Y el mayor de ellos es la libertad.

Nada debo a mis hermanos, ni voy buscando que estén en deuda conmigo. A nadie le pido que viva por mí, ni me ofrezco para vivir por los demás. No anhelo el alma de ningún hombre, ni está mi alma para que la anhelen los demás.

¡Vivir! - Ayn Rand

Viure, si, viure fora de la massa, fora del ramat. Aquesta tarda estava llegint aquest meravellós i instructiu llibre del qual us he posat un petit fragment a dalt. L'individualisme que, l'Alissa Zinovievna Rosenbaum -sota el pseudònim d'Ayn Rand-, converteix en objectivisme. Té raó l'Ayn, té raó... ens estan anul·lant com a individus per tal de crear una societat uniforme, plana i submisa.
Estic d'acord en que hi ha d'haver unes normes de conducta, de comportament, de relació entre els diferents membres de la societat, però en el que no estic d'acord és en que l'individu hagi de sacrificar la seva empremta única i personalíssima per tal de beneficiar la societat. No té cap sentit. L'individu és la mínima expressió social i la més vulnerable. També és la més emprenedora, la més competitiva i la més creativa.
Mentre no vulneri aquestes normes socials, que haurien de ser mínimes i bàsiques, la societat no té cap dret a espoliar-lo de la seva creativitat, dels seus bens -que ha guanyat amb el seu esforç- i de la seva llibertat.
Algun dia, aquesta societat, s'adonarà que no és res més que la suma d'individus amb la seva pròpia idiosincràsia. L'adoctrinament no porta altre cosa que la ruïna moral i existencial de l'individu, que ha sigut, és i serà la font del progrés.
Ja m'ho direu...

EL GURÚ

A totes les organitzacions del món hi ha una figura prou curiosa i freaky: el Guru. Aquests espècimens, a cavall entre la divinitat i allò que és terrenal, esdevenen gestors i transmissors del gran oracle. Més enllà del bé i del mal, es creuen els guies espirituals de tota l'organització. Sense els seus consells i directives -a vegades incomprensibles i altres vegades pròpies del sentit comú d'un nen de 6 anys- l'organització no funcionaria.
Normalment ocupen un lloc que no els hi correspon però en el que s'han instal·lat per vegetar -mai ningú sap quina és la seva activitat diària- i, de tant en tant, surten del seu obscurantisme per dir-hi la seva sobre temes dels que tenen un desconeixement absolut i que no són del seu àmbit. Curiosament, sobre aquelles coses que si que -teòricament- són de la seva competència, no estan disposats a fer-hi cap canvi i només ells es veuen facultats per decidir l'esdevenidor de tot plegat, només faltaria que algú dubtés que ells són els únics i exclusius poseïdors de la veritat absoluta sobre totes les coses i aspectes de la vida.
Les seves decisions, inspiracions, pensaments i filosofades van sempre encaminades a deixar de treballar ells per tal que ho facin els altres. Les seves "genials" idees mai suposen un increment de feina per a ells. Si algú -quin atreviment!!!- intenta racionalitzar les coses, si això implica que hagin de començar a treballar una mica, rep la crítica més absoluta i el menyspreu etern d'aquests il·luminats.
Basen el seu coneixement en l'experiència en vegetar, no en treballar. Moltes vegades cometen el gran error de la seva vida i intenten donar lliçons de moral a qui té més moral que ells. Llavors, s'indignen per la reacció lògica d'aquells que no permeten que els gurus els hi desfacin una cosa que ha costat molt d'organitzar i que funciona. Una de les coses que els molesta més als gurus és que les coses funcionin sense la seva intervenció divina, sense el seu placet. Llavors, intenten totes les maniobres possibles per desprestigiar allò que funciona. No poden permetre que algú sigui capaç de fer les coses sense que ells hi fiquin cullerada... tingueu en compte que la seva pròpia existència, el mantenir-los malgrat no tinguin lloc, es veuria amenaçada. Ja no hi hauria cap motiu per venerar-los i el seu futur a l'organització seria prescindible.
Guardeu-vos dels gurus, amics, normalment basen la seva existència en la traïció, la maniobra obscura i vergonyosa, la mala fe i tot allò que representa fer el que sigui -noble o innoble- per tal de continuar vegetant, mai treballant...

divendres, 24 de juliol del 2009

CARTA A UN AMIC (TU JA SAPS QUI ETS)

Benvolgut amic, no calia, de veritat. Tu saps que la nostra amistat està per sobre de totes aquestes coses. Ha estat una jornada intensa, divertida i m'ho he passat molt bé, però no calia...
Ja saps que sempre t'he tingut una gran estima -que espero que perduri al llarg dels anys- no pel que fas, només per com ets. Et vull dir que la vida continua, que has de començar a fer un pensament i que no vull que en facis una veritat del que jo avançava en un post. No vull que malmetis la teva vida -avui t'ho he dit i t'ho diré les vegades que calgui- fent coses per les que jo ja he passat i superat.
No és aquesta la solució, de veritat, no ho és. La solució és fer d'aquestes jornades una excepció, en les que es cremen totes les naus. No pot ser un costum ni un subterfugi per anar més enllà del que és raonable per la simple excusa d'estar cremat. Has de tenir molt clara quina és la línia del no retorn, la línia de l'abisme. És paradigmàtic que això ho digui algú que ha estat als dos costats de la línia però, precisament per això, perquè conec que hi ha a l'altre costat -del que em va costar molt retornar- no vull que tu hi vagis. Fes-me cas, amic, no vulguis ser el que més i millor ho fa. No val la pena... En aquesta vida, només mereix la pena ser com ets, sense voler ser una altra cosa, sense voler aparentar una altra cosa. Sigues com ets, com jo et conec, que així sí que vals la pena.
Amic, fes el que vulguis. Ja tens una edat i jo no sóc qui per dir-te el que has de fer. Jo només et puc aportar la meva experiència -bona i dolenta- per tal que tu no cometis els mateixos errors. Si tu acceptes els consells o no, és el teu problema, però crec que, almenys, hauries d'escoltar-los.
El dilluns pot ser un gran dia... tu ja saps per quin motiu. Ja et trucaré i t'explicaré com ha anat. Només pensa una cosa. Tot plegat només és una diversió... purament diversió, res més. Quan deixa de ser diversió, ja no val la pena...
Una abraçada, amic. Semper fidelis!!

dijous, 23 de juliol del 2009

UNA ENTRE MIL

Desprès d'un dia dur, sempre hi ha d'haver un petit moment que ens rescabali de tots els patiments. Eren les 9 del vespre que encara treballava però, com una aparició, ha sorgit una dona que m'ha donat tot allò que el dia m'havia pres.
Quan coneixem algú, no esperem res especial. Només esperes que tingui uns paràmetres mínims de normalitat. Avui he estat de sort, cap a quarts d'onze, fa una estona, he tingut el privilegi de parlar amb una dona que, penso, s'amaga davant d'una façana de duresa i transgressió per tal d'ocultar o protegir-se de la seva gran sensibilitat.
Ha sigut com a la fotografia que il·lustra aquest post una flor vermella i diferent, en mig d'una mar flors homogènies, iguals, avorrides. Té caràcter, això és indubtable, però crec que sap com fer feliç a la gent. No la reconec, no es correspon la seva conversa amb els seus escrits -penso que això ens passa una mica a tots els que escrivim- i això és molt significatiu.
En algunes ocasions s'ha de llegir entre línies per tal de veure l'autèntic missatge. Un missatge molt diferent del que ens oculten les lletres i les paraules que llegim. Crec haver descobert l'autèntic missatge -que ja sospitava des de fa temps- i m'agrada, m'agrada molt...
Bé, ha estat un plaer, sigui dit amb tota la franquesa del món. Ha estat un autèntic plaer.

dimecres, 22 de juliol del 2009

PENSAMENTS LABERÍNTICS

Heu analitzat mai quina és la vostra vida? Heu pensat quin és el poderós motiu que us impulsa cada matí fora del llit -que és on millor s'està a les hores intempestives en que jo m'aixeco- i us fa afrontar la vida amb l'energia suficient per "gaudir" d'una jornada estressant? Quina necessitat tenim de fer-nos mala sang per una cosa que ni és nostra, ni sobre la que tenim el control? Per quin motiu la gent es pensa que som estúpids i que no ens assabentarem d'allò que és del tot evident?
No intenteu contestar cap d'aquestes preguntes. No tenen resposta. La vida, és com és i no ens la podem passar -i malgastar- intentant canviar allò que és immutable.
Mentre tornava cap a casa, desprès de treballar, he pensat en la resposta d'alguna d'aquestes preguntes i totes tenien múltiples respostes. La llàstima és que cap resposta m'ha satisfet. Si a tot això hi afegim que els gentils i meravellosos senyors de la RENFE han decidit que jo havia de compartir més temps amb ells i, amb aquest propòsit, han deixat aturat el meu tren, durant una bona estona, en una estació, us podeu imaginar amb quin humor he arribat a casa...
No patiu, als cinc minuts -temps de posar-me les xancles i els bermudes, ja m'havia passar el mal humor. Si hi ha una cosa que odio profundament en aquesta vida és perdre el temps per culpa d'altres. Qui té el dret diví de disposar del nostre temps? Per quin motiu ho hem de permetre gratuïtament?
Mireu, avui ha estat un dia dur, molt dur. No és bo preguntar-se segons quines coses. La resposta pot ser més inquietant que la pregunta...

dimarts, 21 de juliol del 2009

POTSER QUE ENS ACLARÍSSIM...

En aquesta època, als matins, quan agafo el tren per anar a treballar ja no hi trobo gaire gent. Aquesta és una tendència que s'accentua en el mes d'agost. Avui, he sentit una conversa -penseu que jo agafo el tren a les 6.30 h.- que m'ha inspirat aquest post. Hi havia una noia, asseguda davant meu, que parlava pel mòbil. Feia uns crits brutals, com si el seu interlocutor l'hagués d'escoltar sense necessitat de mòbil. Penso que volia que l'escoltéssim, d'altra banda em sembla innecessari cridar d'aquella manera. Tot anava d'un marit -o parella- de la que es volia separar i de com li explicava a una altra persona que, sembla ser, era el seu amant.

La noia, petitona i primeta, era un sac de nervis, cridava com una posseïda i semblava força empipada.
-Santi, saps que m'ha dit? -deia tota indignada-. Doncs m'ha dit que ja n'està fart de trucades d'estranys i de que jo sempre estigui enganxada a l'ordinador. Això no m'ho pot dir, no li permeto!. Avui li diré que ens separem!
-Eva, no li facis cas, has de mantenir el tipus i continuar. No li diguis res de separar-te. Has pensat en els nens? A més, què faràs una vegada et separis? -Li deia ell amb evidents ganes de mantenir el seu estatus actual de "ni contigo, ni sin tí"-. Ja saps que jo t'estimo molt, però aquestes coses s'han de pensar, no es pot prendre una decisió així com així.
-Però ja n'estic farta i, a més, ho acabarà descobrint. Em penso que ja s'ensuma alguna cosa i tu en tens molta culpa. No m'has de trucar a segons quines hores! Prou faig que espero a que ell dormi per obrir els correus que m'envies. Si ho sabés...!!
-No siguis tonta, ell mai ho descobrirà. Si algun dia descobrís alguna cosa, sempre tenim el plan B, sempre podem dir que és un altre qui et truca, que és un altre qui t'envia els correus -li deia amb molta seguretat. A més, tingues en compte que jo t'estimo... quedem desprès?
-No, avui no. Avui no pot ser. Tot el matí estaré controlada i desprès, quan surti, he d'anar a comprar, a recollir els nens, fer el sopar... Ja tinc ganes de veure't, ja, però avui no podrà ser.
-Escolta, ahir em va semblar veure't amb el Pepe, en el seu cotxe, a mig matí. Hereu vosaltres? On anàveu? Com és que estàveu junts? Com és que et va venir a veure? No li ve de pas entre casa seva i la feina... -recriminant-li amb un punt de gelosia.
-No, és que havíem quedar per esmorzar, però... per quin motiu et creus que t'he de donar explicacions a tu? Ja fas com ell, ja vols controlar-me. Tots sou iguals. Qualsevol dia em faig lesbiana, ja n'estic farta dels homes!!! Adéu, ja parlarem... -dit això, li penja el telèfon i fa una altra trucada.
-Pepe? Sóc jo...si, jo. Encara no has sortit de casa?
-T'he dit mil vegades que no em truquis mentre encara estic a casa... la meva dona... -diu ell, tot preocupat.
-Perdona. No, ja sé que no et puc trucar mentre estiguis a casa. No tinguis por, la teva dona no descobrirà res. Vols que quedem avui a mig matí? Tinc ganes de veure't, moltes ganes.
-Ahir ja vàrem quedar, al final sospitaran. Jo no puc justificar cada dia el venir a veure't, però m'agrades tant!!! -declara amb passió i libidinitat submisa.
-No et preocupis, a mig matí tindré una bona estona lliure i podrem estar junts, al teu cotxe. Ahir ho vaig passar molt bé i avui vull repetir -respon, incitant-lo i excitant-lo.
-De debò, em pensava que no t'havia acabat d'agradar. Et vaig notar molesta quan et vaig demanar que em fessis la pinça birmana... -diu amb por de ser rebutjat.
-Per cert, en Santi m'ha preguntat per tu. Ahir ens va veure quan sortíem en el teu cotxe però, no et preocupis, ja ho he arreglat. Cada dia em molesta més, crec que està gelós de tu. No ho sé. Jo no hi tindria mai cap tracte amb ell!!!
-Si et molesta m'ho dius, ja saps que jo et defensaré sempre, sempre!! -diu fent-se el milhomes.
-Ja ho sé amor. Només et dic que no és bo que ens vegi junts. Potser hem de ser més prudents... Avui prepara't que et menjaré tot. Però tot, tot. No saps com et desitjo. Amb tota la teva experiència, la teva classe, la teva intel·ligència... -diu amb la boca petita-. En aquell moment, li sembla que l'ha ensabonat massa i pensa que és millor deixar-ho. -Escolta, ara t'he de deixar, he de baixar del tren. Ja estic a punt d'arribar a la feina.
-Adéu cigronet, ja ens veurem a mig matí. Et vull demanar si..., és igual, no he dit res -ell pensava en la pinça birmana, aquella tècnica ancestral que sempre havia sentit anomenar i que mai cap dona li havia fet. -Adéu...
Ella guarda el telèfon i baixa del tren. Encara no fa dues hores que s'havia llevat i ja ha via enganyat al marit -o parella- i a dos amants: a un per dir-li que no podia quedar amb ell, a l'altre per dir-li quan bon amant era. En veritat, el trobava repulsiu, però li pagava molts capricis. Així no havia de donar explicacions al marit sobre les grans despeses que tenia en autèntiques tonteries... Per això, per tonteries, s'havia complicat la vida amb coses molt serioses...

Què us sembla, creieu que puc desenvolupar i detallar més aquesta història? En poden sortir uns quants posts més?


dilluns, 20 de juliol del 2009

ESTAR COM UN LLUM.

Les malalties mentals són molt tristes i dignes de consideració. La Sandra, la protagonista d'aquesta història fictícia, reflexa les complicacions i malestars que han de viure les persones que han de mantenir contacte amb aquest tipus de malalts. En moltes ocasions, els propis malalts no són conscients de la seva malaltia i això encara ho complica més. Avui he llegit un article sobre aquest tema i he decidit fer una petita història.

La Sandra era una noia força inquieta, amb un passat emocionalment molt inestable i contradictori. Durant un temps d'estabilitat emocional va aconseguir fer una vida familiar, social i laboral més o menys normal. Ella mateixa, amb el pas del temps, es va anar complicant la vida i va arribar un moment que, pel seu mal cap, va tornar a recaure en aquella inestabilitat emocional. Havia mentit a la seva família, s'havia creat una fantasia social i relacional, i havia iniciat relacions sentimentals (extraconjugals) que la tenien atrapada.
Només va veure una sortida i, fent ús d'aquella facilitat que tenia per fabular, va implicar a tothom en la resolució d'aquell laberint emocional que ella s'havia creat. Va manipular als seus amants, a les seves relacions socials i a la seva família, fins a fer-los creure la seva mentida, que ella assimilava com a certa. Tot això la va portar a focalitzar tota la seva ira, aquella ira que si l'hagués focalitzat en ella mateixa -que seria el més lògic, doncs tot era producte de les seves males accions- l'hauria portat a l'autodestrucció.
Va focalitzar-la en una persona que li era pròxima i que res tenia a veure en tot plegat. Només complia les condicions per tal de fer creïble la seva història. Altres van pujar en aquest roin carro de la falsedat i la vergonya per a satisfer revenges personals. Ella i els seus col·laboradors necessaris, van fer objecte de les seves maquinacions a una sola persona.
Només van cometre un gran error: no van valorar suficientment la capacitat de resistència d'aquesta persona, la seva sang freda i la seva impassibilitat. Tampoc van valorar la seva suficiència i mitjans a l'hora d'emprendre un contraatac.
Passat el temps, la Sandra continuava mantenint la seva farsa. Ella no contava amb una incidència del camí: el seu principal valedor havia desaparegut i no li convenia cridar gaire l'atenció. Tampoc els hi convenia cridar gaire l'atenció als antics col·laboradors d'aquell valedor. Havien fet el que podien -i també el que no podien- per tal de mantenir viva la farsa i la faula de la Sandra. Ells sabien que la història de la Sandra era una farsa i, malgrat saber-ho, l'havien recolzat per uns motius personals inconfessables.
També en la Sandra havia canviat una cosa: admirava cada vegada més la resistència del seu adversari i protagonista de la seva farsa. De fet, aquesta mateixa admiració i la seva impotència, era el que li provocava la seva ira. Havia arribat un moment que ella estava més cansada que ell, la gent ja s'adonava de que tot era una farsa i el final de tot plegat s'acostava. El seu oponent havia utilitzat les seves millors armes: la paciència, la constància, la prudència, la humilitat i l'obediència ("Fama, honor i vida són del Soldado de Fortuna", com deia Calderón de la Barca).
Ara la situació era la següent: Ella mantenia una farsa que, a hores d'ara, es feia increïble per tothom -excepte per aquells que li donaven una credibilitat interessada-, estava cansada i feia coses totalment desconcertants i il·lògiques. Ell havia mantingut la calma i moralment estava en el millor moment, la seva credibilitat no era producte de les seves paraules, era producte dels seus fets. La credibilitat d'ell també era producte dels fets desconcertants i sense sentit d'ella, que desmentien les seves pròpies paraules.
Ella, que s'havia complicat la vida i que no sabia ni podia fer marxa enrera, demostrava que havia retrocedit en el temps i que tenia els mateixos problemes del passat. Els seus problemes no els provocava ni els havia provocat ningú, només ella n'era responsable amb les seves fabulacions i els seus enganys per a tapar els forats i esquerdes que s'obrien, cada vegada amb major número, a la gran tina fantasiosa de la seva vida.
Ara, només li quedava completar el numeret i acabar demostrant la darrera cosa que li quedava per demostrar: Que estava com un llum...


QÜESTIÓ DE CONFIANÇA...

En ningú, en aquest món no pots confiar en ningú, ni en homes, ni en dones, ni en bèsties... En això pots confiar (referint-se a la seva espasa).

Aquesta és la frase que li dedica el seu pare a Conan a la pel·lícula "Conan el bárbaro". Potser és una frase una mica exagerada, però si veus tota la pel·lícula t'adones que és una veritat com un temple. En un món on la vida no tenia cap valor, on tothom lluitava contra tothom per la simple supervivència, no confiar en ningú era una manera de salvar la vida.
Com ja us deia al post corresponent, em vaig quedar a veure aquesta meravella dels anys 80. Una magnífica pel·lícula feta amb quatre duros on podem veure l'aparició de la Nadiuska, fent de mare de Conan, i el Jorge Sanz, fent de Conan quan era un nen.
Actualment, passa una mica el mateix. M'explico, no us poseu nerviosos. Vivim en un món on les enveges, la manca d'honor -digueu-ne com vulgueu- els subterfugis, la mentida, la mala fe, el voler-se aprofitar de la debilitat del proïsme, són una realitat. A diferència dels temps d'en Conan -és una ficció però, a l'època feudal, podia anar una mica així la cosa- ara tenim tribunals de Justícia i una societat estructurada amb normes que la regeixen.
Només hi ha una petita diferència: malgrat que malauradament en alguns casos si que ho és, la nostra no és una societat tant brutal i violenta com la que vivia en Conan. Aquí s'abusa de la bona fe de les persones i de la seva confiança. Dic això en relació a un reportatge que ha oferit aquesta nit TV3 sobre les enganyifes i abusos a unes persones, especialment vulnerables, a València.
La tàctica era ben clara: atabalar-los amb tot de bones paraules i suposats regals per tal de fer-los signar un document que els vinculava a un crèdit amb una entitat financera. Un despropòsit, un autèntic despropòsit, un robatori, estafa.... tot el que vulgueu, agreujat per la condició de les persones que eren estafades. Eren persones de poca cultura, de poc recursos, que eren enlluernats pels regals i acabaven comprant coses totalment inútils a uns preus molt elevats.
El que més em rebenta de tota aquesta situació és que era un autèntic abús de confiança i que hi havia centenars d'afectats. Com pot haver-hi gent amb tant mala sang per enganyar a aquestes persones que són d'extractes socials als que no els hi sobren els diners? Com pot ser que aquests casos es produeixin per centenars sense que ningú ho aturi?
No ho sé... potser haurem de fer cas al pare d'en Conan. El problema és que desprès encara serem nosaltres els dolents de la pel·lícula....

dissabte, 18 de juliol del 2009

TROBADA IMPREVISTA.

Fa uns dies, vaig tenir una trobada imprevista amb un ex-company de l'escola. Feia més de 30 anys que no ens veiem -amb la vida tant atrafegada que he portat jo, no és estrany- i vàrem prendre un cafè junts. Encara el recordava amb pantalons curts -les nostres vides es van separar en acabar l'EGB- i mentre preníem el cafè no el sabia reconèixer. No l'identificava amb aquell nen que sempre somreia, magnífic estudiant, amb ganes de viure i amb un futur prometedor.
La conversa anava agafant un caire biogràfic i jo li vaig explicar les meves anades i vingudes per mig món, les meves aventures i algunes incidències més de la meva vida. Arribat el moment, em va preguntar si estava casat i si tenia fills. La meva resposta va ser rotunda: no, per voluntat pròpia.
Es va fer el silenci i, quasi bé amb llàgrimes als ulls, em va dir que ell s'havia casat i separat tres vegades, tenia set fills i ara vivia amb una altra senyora, aquesta vegada "en pecat". Es va tornar a fer el silenci i li vaig preguntar sobre com s'ho havia fet per a tenir una vida sentimental -i sexual- tan activa.
Es va tornar a fer el silenci, aquesta vegada més llarg, i caient-li les llàgrimes em va dir el següent:
-Mira xxxx (Exorcista) voldria esborrar la meva vida a partir dels 17 anys. Tota, absolutament tota. Vaig tenir un primer matrimoni que va durar set anys i que em va donar dos fills. La meva dona em va abandonar. Desprès un altre matrimoni de nou anys i tres fills més. També em va abandonar la dona. El tercer matrimoni va durar sis anys i vàrem tenir dos fills més. També em va acabar abandonant la dona... Actualment, visc amb una dona des de fa dos anys i encara no tenim cap fill....
Desprès d'això vaig pensar que la meva vida era un paradís, comparada amb la seva. Però va acabar de buidar el pap:
-Faig autèntics equilibris per tal de pagar la pensió de les tres dones i els set fills, les hipoteques i per tal de poder menjar la meva actual parella i jo. Treballo a qualsevol hora, del que calgui i per a qui calgui.
En aquell moment, el seu plor ja era espectacular i la gent de les taules del costat ens mirava. Estava tant tocat que va arribar a abraçar-me i plorava sobre meu. Finalment, vaig buscar una bona excusa i vaig marxar. No volia que es suïcidés davant meu, obrint-se el ventre amb la cullereta del cafè... Vaig pagar els dos cafès i vaig marxar. Ell es va quedar encara assegut en aquella taula.
Mentre continuava caminant pel carrer, vaig pensar en quina era la situació d'aquest conegut, tot intentant posar-me en la seva pell. Impossible, m'era impossible assimilar tanta desgràcia. En aquell moment vaig pensar en la gran sort que tenia i quan n'era de bella la vida... sense tres ex-mullers i set fills!!!! Vaig pensar que la soledat era una benedicció del Senyor que mai li podria agrair suficientment...
Desprès d'aquest record, no em queden ni ganes de sortir. Avui em quedaré a casa, amb glaçonera, refresc, beguda esperitosa i veient "Conan el bárbaro", que fan a les 23.45 h. a Cuatro. Serà un retrobament amb el cinema d'aventures. El que no arribaré a entendre mai és per quin motiu han de fer aquestes pel·lícules a hores tan intempestives. Diuen que són violentes i que ho fan per tal de protegir els espectadors. Potser no és més violent tenir el panorama vital del meu ex company de classe?

TORNAR A LA RUTINA

Ja m'he llevat, desprès de dormir poques hores, i el meu primer impuls ha estat escriure aquest post. Tenia aquesta idea al cap i no la volia deixar escapar... Bé, us explicaré la veritat: la veritat és que a les 12.00 h. Lucrècia de Borja parla a la Cadena Ser de València, volia sintonitzar-la i escoltar la seva veu. Aquesta és la veritat!!!

La rutina ens proporciona seguretat però també empobreix el nostre esperit. Sortir de la rutina sempre ha estat un dels grans reptes de la humanitat. Llevar-se cada dia, fer les mateixes coses, escoltar (a vegades, només sentir) i respondre a les mateixes estupideses -algunes de les quals s'eleven a la categoria de fets imprescindibles i vitals per a la supervivència- suposa un gran desgast, tant físic o psíquic.
Suposo que es tracta d'això, d'anar fent bullir l'olla i autojustificar la pròpia existència. Crear necessitats per tal de satisfer-les. Només és això, un cercle viciós sense fi. Una roda que mai para de donar voltes. El secret de tot plegat és situar-se al centre de la roda, estar en un punt d'observador i no passar per tots els estadis del despropòsit. Potser si, potser sigui aquest el secret...
Posats a parlar de secrets, m'he assabentat d'un nou "secret" -un tema nou per a desenvolupar en relació a la trama de Companys & Companys- (tema, idea, etc.) que m'ha passat l'amic (o era amiga?) Tapes, que mai descansa. A aquest/a noi/a li hauré de fer un monument. Faré una col·lecta entre els membres de la "colla pessigolla" i veurem quant en traiem. El "secret" va de... no, no us ho puc dir, encara no. Només un petit apunt: em servirà de tema a "Revenja". Tapes és un/a observador/a de la realitat, molt perspicaç, que em subministra temes per tal que jo els reconverteixi i desenvolupi a les meves històries. Bé, com que us heu portat bé us faré un petit avançament d'aquesta nova idea o tema: resulta que tota la història contra en Pol estava pactada, cosa que en Pol ja sabia, però li han passat documents que, atenent a la data de redacció, a les anotacions manuscrites que hi ha, a la successió dels fets i a la coincidència de molts fets en el temps i en qui en són els impulsors, demostren l'acord existent entre els actors d'aquesta auca, frenètica i esquizofrènica, que és la vida a Companys & Companys.
Com us deia, la rutina no és bona. Per aquest motiu em proposo, amb les noves aportacions que Tapes i altres amics fan constantment, complicar una mica més la trama de Companys & Companys. Ara és una bona hora.
D'altra banda, sento per la ràdio que ha mort un soldat anglès que havia participat a la primera Guerra Mundial i també a la segona Guerra Mundial. Sembla ser que era un avi amb molts anys i amb molt bon humor. Segons declaracions d'ell mateix, aquest caràcter, benestar i longevitat es devien "a la seva afició pel tabac, el whisky i les dones". Res a dir, jo també crec que aquestes coses, amb mesura, són font de salut i benestar, físic i psíquic.
Música: Déjame de Los Secretos i alguna coseta de Fito i los Fitipaldi.
Vaig a desenvolupar les idees que, de tot plegat, m'han vingut al cap. Desprès més...

FINAL DE FESTA.

Final de festa. La festa s'ha acabat. És tard, molt tard i estic esgotat. Desprès de l'últim post, on la Nikita i jo ens dutxàvem, cap a les 7 de la tarda, encara hem sortir a prendre unes cerveses, a sopar, de festa, tornada a casa seva, tornada a la gimnàstica de matalàs...
Un ja té una edat. Ella té 13 anys menys que jo, i això es nota. És inesgotable. Jo acabo aquest post i marxo cap a casa meva, a dormir, que ja toca. Aquest ha estat el relat d'un dia sencer amb la dona amb la que, intermitentment, surto de festa, dino, esmorzo, em fico al llit, i ens relacionem de la manera més rara del món.
No us penseu que és una història rara. La relació amb la Nikita és indescriptible, inclassificable, in.... tot el que vulgueu, però és així i ja fa 12 anys que ens veiem. Aquest només ha estat un dels dies, només un.
Fa una setmana o dues, una persona, curiosa per naturalesa, em va preguntar per les meves relacions amb el sexe contrari. Mentre m'ho preguntava, em posava ullets -ja us ho vaig explicar en un post- i, una vegada consultat a la Nikita, he decidit explicar-li. Explicar-li quines són les meves relacions amb el sexe contrari, explicar-li que jo no em lligo mai amb ningú, explicar-li que en qüestions d'amors, sóc fidel però anàrquic, completament anàrquic. Mantinc la fidelitat durant anys, però faig parèntesis de descans. Aquest és el tracte que tenim la Nikita i jo. No fem cabal de les relacions que té cadascú. El dia que volem, ens truquem i només existim ella i jo al món.
Bé, noieta, t'ha quedat clar? Vols més detalls? No, encara que me'ls demanis no te'ls donaré. Ja t'he explicat prou i massa. Avui em venia de gust, mira... Un altre dia potser t'hagués fotut un moc. Que et consti que, com que sé que ets una reprimida -i curiosa, per més detalls- t'ho he explicat per tal que gaudissis una estona, almenys, amb el que fan els altres i tu mai t'atreviràs a fer. Tant em fa el que pensis. És la meva vida i la visc com em ve de gust. No he de donar explicacions a ningú, només a mi mateix.
Doncs bé companys, ara ja sabeu el perquè d'aquesta sèrie de tres posts. Tres posts que expliquen un dia de la meva vida amb una de les persones més meravelloses -si no la que més- que conec. Ja haureu pogut comprovar pel seu comentari que, sembla ser, és un sentiment mutu.
De totes maneres, com podeu comprovar sóc lliure, ben lliure -ho dic per a possibles interessades, jejejejeje- de fer el que vulgui, quan vulgui i amb qui vulgui. Aquest és el meu privilegi.
Per cert, quan ens tonem a veure, fes-me aquells ullets, que em van encantar... però, per pietat, fes-te un favor i no obris la boca!!!!

divendres, 17 de juliol del 2009

MENTRE DORM...

Mentre dorm, desprès d'haver-me lliurat el seu cos i la seva ànima en vàries ocasions, la miro. Miro aquesta dona, dolça però salvatge, amiga i enemiga, mentre escolto "Return to innocence" d'Enigma. Ni es mou. Dorm, dorm plàcidament, amb una respiració tènue i assossegada. Les nostres trobades són esporàdiques -per decisió de tots dos-, però intenses, captivadores, úniques. Només ella i jo sabem el que sentim l'un per l'altre, però mai ens ho hem dit ni ens ho direm. Això és part del pacte... D'un pacte sense signatura -un pacte de voluntats-, un pacte sense escrits ni paraules, un pacte de mirades entenedores. No calen paraules, el silenci és el nostre codi, les mirades el canal d'aquest codi. Es mou al llit i el seu cos, de perfecta imperfecció, m'ofereix una visió tendre i generosa de la vida. En ella hi veig aquella generositat que ens està prohibida en altres àmbits, la tendresa que ens està prohibida demostrar, el sentiment més profund que ens fa vulnerables.
Fa molts anys que ens coneixem i tot continua essent com el primer dia, millor que el primer dia!! Ha passat el temps i ens coneixem l'un a l'altre com si fóssim la mateixa persona. Continuo escoltant Enigma: Sadeness i Mea culpa. Genials per aquest moment!!! Ella es desperta i ve cap a mi. Jo estic a una tauleta que ella té a l'habitació, escrivint aquest quatre ratlles. Ara les llegeix i.....
********************************************
Ho sento... bé, no ho sento. Ha tornat a lliurar-se'm i ara s'està dutxant. Si existeix un paradís desprès de la mort, ha de ser molt semblant a les estones que passo amb ella. És així, ... ja torna. Torna a mirar el que he escrit i arrufa el nas.... jejejejeje. M'ha fet pessigolles, sap que són la meva debilitat. La seva nuesa humida sap que em torna boig i ho fa expressament, com aquest petó inacabable que he rebut. Diu que quan jo acabi aquest post ella hi farà un comentari, que també té dret a dir-hi la seva. Bé, fes el que vulguis nena, quan jo acabi l'ordinador és teu, tu mateixa... Comença a vestir-se i ho fa d'una manera única, pausadament, sense presses, amb tota la parsimònia del món, fent-me patir.... Bé, vaig a dutxar-me, deixo que ella us faci el comentari, espero que sigui benvolent i no em deixi massa malament...
Potser al vespre més....

A LA PLATJA

Si, encara que sembli mentida, m'he deixa't convèncer per una amiga i estic a la platja. Des d'una terrassa escric aquest post. El dia no és dels millors per anar a la platja, però l'objectiu tampoc era prendre el sol.
A la meva amiga ja la coneixeu d'algun comentari en el meu bloc: és la Nikita, meravellosa dona i millor persona. Feia temps que no ens veiem i aquesta era una bona ocasió per a passar una estona junts, per a parlar de les cuites que ens assalten a tots dos i de les coses més inversemblants que us pugueu imaginar. Ella és així, és capaç de treure el millor de l'Exorcista i de la persona que hi ha al darrera.
No renuncio a ser com sóc i us poso una imatge prou graciosa. L'home invisible fent de les seves amb una pobra noia a la platja. Si gaudíssiu de la vista que jo tinc ara, també tindríeu ganes de fer d'home invisible. La Nikita, que està al meu costat mentre escric, m'ha mirat malament.... (o bé, amb ella no se sap mai) deixem-ho.
Bé, avui, darrer dia de vacances, tindré el plaer de la companyia de la Nikita, pel matí platja -jo no gaire, jo sóc més de terrassa i gerra de cervesa-, una bona dutxeta a casa de la Nikita, un bon dinar, migdiada a casa de la Nikita, sopar i festa. Dia complet, dia comansi (bé, dia Nikita). Per sort, sempre porto el meu notebook (una meravella de només 8,9 polsades) amb mi i puc estar connectat tot el dia.
Ahir al vespre no tenia humor per a fer un nou post, el dia va estar ensopit i em vaig contagiar. Al final, vaig mirar-me uns quants posts dels que segueixo habitualment, un d'ells em va fer força gràcia -va significar el retrobament amb una persona i una manera d'escriure que m'encanta-, vaig deixar uns comentaris i a dormir.
La vida és dura, molt dura... La primera gerra ja s'ha acabat i n'hauré de demanar una altra. La vida és així.... tot comença i tot s'acaba. Com aquest post....

dijous, 16 de juliol del 2009

LA TRAMPA (II)

L'arribada d'en José marcava un punt d'inflexió en tot aquell assumpte. Ara ja s'havien acabat les bromes. En José no tenia costum d'estar per orgues. Rebia un encàrrec i l'acomplia, sense cap mirament, sense motius personals.
En Pol havia sigut el seu mestre. L'hi havia ensenyat tot feia anys. Quan en Pol va decidir retirar-se i dedicar-se a una vida més tranquil·la, abans de marxar de la Casa, va deixar un substitut prou preparat.
Amb en Pol van fer una excepció i el van deixar marxar de la Casa en atenció a tots els mèrits que havia acumulat i sabedors que, sempre que el necessitessin, ell estaria allà. De fet, ja l'havien fet servir per un parell d'encàrrecs com a free lance. Hi ha ocasions en que la Casa no es pot permetre fer servir gent pròpia i contracta free lances.
El va anar a recollir a l'aeroport, on arribava de Madrid amb el Pont Aeri, i van anar al pis franc on s'allotjava normalment. El primer que va fer en José va ser dutxar-se. Havia estat viatjant des d'un país del tercer món fins a Madrid i d'allà, desprès de tancar l'expedient a la Casa, venia a ajudar al seu mestre i amic Pol.
En Yasha, gran analista i estratega, també tenia la virtut de ser un gran "aconseguidor" i ja tenia tot l'equip que li havia demanat en José. Cal dir que desprès de cada encàrrec, el material utilitzat es fa desaparèixer. És una manera d'evitar que altres Cossos hi fiquin el nas i ho acabin malmetent tot. El subministrador del material que farien servir per aquest encàrrec era molt amic d'en Pol -el coneixia dels temps en els que en Pol estava en actiu- i havien fet negocis junts.
Encara mullat de la dutxa i tapant-se amb una tovallola, en José va seure a la sala de reunions d'aquell pis. Va examinar el material que li proporcionava en Yasha i, desprès de fer un parell d'apreciacions tècniques, li va semblar bé.
La conversa era prou animada però concreta, hi havia diversos objectius i en José va estar llegint quina era la vida i miracles de cadascun d'ells. Depenent de com era la seva vida, l'encàrrec es duria a terme d'una manera o d'una altra. Uns utilitzaven transport públic, cosa que era una gran avantatja. D'altres utilitzaven motos, vehicles molt vulnerables. Alguns utilitzaven vehicles particulars però tenien localitzat on els guardaven durant la nit i, per tant, podien ser manipulats. També quedava l'alternativa de realitzar l'acció mentre passejaven pel mig del carrer. No us podeu imaginar quant en som de vulnerables els humans!!!
Ara només es tractava de camuflar cada acció amb un accident. Tothom pot caure a les vies del metro, del tren o del tramvia... Tothom pot sofrir un cop lateral mentre porta la moto... Tots tenien punts febles, molts punts febles....
En Pol no volia interferir i només donaria la seva opinió si en José li demanava, era una qüestió de respecte professional. De moment, el que sentia, li semblava bé. Amb matisos, era com ell ho hauria planificat si hagués sigut la seva responsabilitat. En José era un digne successor i n'estava orgullós... Encara quedaven moltes coses per definir, llocs, dates, etc. i es feia tard.
En Pol havia de tornar a casa seva i ho havia de fer de la mateixa manera que n'havia sortit, sense que ningú s'adonés de la seva absència. Durant algun temps havia tingut la sensació que el seguien i es va divertir molt despistant-los. Enviaven a fer la feina a uns aficionats -cosa que era quasi bé un insult- davant d'un professional. Ara, els contactes amb en José i la resta de l'equip tindrien que ser molt discrets. L'espectacle estava a punt de començar i en Pol només podia ser un espectador a qui tothom tingués controlat en tot moment: aquesta seria la seva coartada. Les comunicacions amb l'equip es farien pels conductes habituals, és a dir, per conductes de la Casa. En Pol només confiava en els seus companys de la Casa, sempre pots confiar en aquells que t'han ofert la seva vida i als que tu els hi has ofert la teva...

Què us sembla? És creïble i factible?. Segur que hi ha errades importants, però jo crec que vosaltres m'ajudareu a esmenar-les. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris.

dimecres, 15 de juliol del 2009

LA TRAMPA

D'aquesta trampa de la fotografia en diuen "trampa para el corazón". Molt apropiat, sens dubte. En Pol, en aquesta ocasió es reuneix amb uns amics, especialistes en diverses disciplines per tal d'analitzar tot el que han aconseguit durant la seva recerca. Una recerca fosca, discreta i sacrificada, però molt efectiva. Us proposo com podia haver anat la reunió. Ja em fareu els vostres comentaris.

En una habitació d'un pis franc, dels que encara utilitzen els ex-companys d'en Pol, té lloc una reunió. Només hi assisteixen sis persones, a l'espera d'una setena que arriba el dia següent. La tipologia d'aquestes persones és prou diversa i les seves especialitats prou curioses pel que no està avesat en aquests temes. Hi ha dos analistes i estrategues, un tècnic en telecomunicacions i informàtica, dos especialistes en seguiments i en Pol, que en altres temps havia estat el cap de tots ells. Només hi manca una persona, que arriba al dia següent, que té una especialitat molt concreta: és capaç de que tot sembli un accident i un planificador únic, coneixedor de la ciutat com ningú, pot fer encaixar tots els elements per tal que no existeixi cap sospita sobre res.
Un dels analistes, en Santi, treu tres caixes de documentació i la desplega sobre la taula. Hi ha fotografies, documents, factures d'hotel, DVD,s de càmeres de seguretat i tot un reguitzell de coses que sembles estar desordenades.
L'altre analista, en Yasha, d'origen israelià i molt amic d'en Pol, comença a moure-ho tot fins que aconsegueix fer unes petites piles que no semblen tenir un ordre concret. Mentrestant, l'Alfonso i en Charlie, els especialistes en seguiments, es serveixen un cafè. En Pol s'ho mira tot com absent, sense cap interès, mentre fuma i repassa amb la mirada tota l'habitació. Li recorda altres temps, quan havia dormit en aquell pis més d'una vegada.
En Santi, crida l'atenció de tothom i comença la seva exposició: L'Alfonso i en Charlie han estat durant mesos seguint els objectius i han aconseguit de tot. Mentrestant, en Santi i en Yasha han aconseguit dades molt sucoses sobre el passat dels objectius, rescatant inclús una gravació de les càmeres d'un hotel en la que hi apareix la Barragana i el director.
Fotografies dels objectius amb els seus amats en actituds difícils d'explicar, llocs, dates, factures d'hotel, còpies de llibres de registre d'hotel i més papers, i més, i més. Tot amb un ordre que només podien comprendre els analistes.
El tècnic en telecomunicacions i en informàtica, aporta gravacions de trucades, de missatges, de correus electrònics, etc. que, si bé son il·legals, es poden utilitzar davant dels familiars dels objectius i en l'àmbit de l'empresa Companys & Companys.
Tots plegats estan durant un parell d'hores parlant de tot allò que relaciona tots els elements que hi ha sobre la taula i els analistes proposen una estratègia d'actuació. En Pol hi està d'acord, ha de fer-se així, com ells proposen. En altres temps sempre els hi havia fet cas i li havia anat molt bé.
Continuarien els seguiments, com si res no passés. Encara que la feina ja estava feta, es podia esperar qualsevol cosa d'aquells elements i de la seva inutilitat manifesta. Encara podien ficar-se una mica més de peus a la galleda.
Al dia següent arribava en José, que seria qui proposaria on i quan. El què ja estava decidit...

TERCER DIA DE VACANCES (TRUCADES PERDUDES)

Com ens ho muntàvem abans de tenir mòbil? Segurament, millor que ara. Desprès d'una meravellosa migdiada -en la que m'he negat a agafar el mòbil- he repassat totes les trucades perdudes i he realitzat el mateix exercici que m'agrada fer amb els correus electrònics: eliminar, eliminar, eliminar... Així fins que només ens queda el que realment és important. Només us diré que, de 14 trucades perdudes, només he retornat 3 trucades.
Una de les trucades que he retonat és d'un ex-company i gran amic que ha retornat de l'extranger. Li diré Jose, que és com ell es fa dir. Ha valgut la pena parlar amb ell. Ja hem quedat per anar a dinar algun dia. Penso que em pot ser de gran ajuda amb un parell de qüestions. malauradament ha arrivat avui i ahir no va poder estar al pantagruelic esmorzar.
Això de les trucades perdudes és extraordinari. Hi ha persones que fan la trucada i desprès es pensen el que volen dir-te. En aquests casos, l'aparell crea la necessitat. Moltes trucades, si no es poguessin fer immediatament, no es farien.
Per cert, estic intentant trucar a l'amic amb el braç de fusta (és un dir) i no em contesta. Deu estar utilitzant l'únic braç bo que té per a tasques més plaents...
Us resumiré el dia: llevar-me tard, esmorzar, vegetar, llegir correus, dinar, migdiada... i ara si, ara és el moment màgic en el qual m'estic sota la prunera -ja deu ser la més famosa del món- i em dedico a la gimnàstica: com dèiem als vells temps, "barra fija y levantamiento de vidrios". És a dir, taula de jardí, glaçonera, refresc i alcohol divers. És el moment d'anar picant una miqueta per fer-ne el sopar i acompanyar-ho amb uns glopets d'alguna barreja miraculosa.
La vida és dura, molt dura i només em queden dos dies de vacances. Aprofito per escriure una mica. Desprès ja us faré una nova proposta per "Revenja", inspirada en unes idees que em va passar l'amic Tapes i que ja vaig comentar a la reunió d'ahir al matí amb els ex-companys.
No us ho havia dit però tinc l'atreviment d'escoltar alguna cançó del José Luís Perales. Brutal, extraordinariament brutal. N'hi ha una que és molt bona: ¿Y cómo es él?. Us aconsello que l'escolteu, però amb calma, escoltant la lletra, analitzant-la...
Bé, nois, noies, amics, amigues, colla pessigolla i d'altres viciosos que freqüenteu el bloc d'aquest pobre mortal, que sigueu feliços, mengeu anissos i visqueu la via tant bé com pugueu.
D'aquí a una estona us penjo la nova proposta de "Revenja".

dimarts, 14 de juliol del 2009

PURITA DINAMITA

Fa una estona estava prenent un dels darrers combinats del dia i he recordat que ahir vaig trobar una autèntica joia de la música dels anys 80. Eren dos discs del grup Dinamita pa los pollos, grup d'Euskadi que va col·laborar amb Duncan Dhu i que, inclús, va tenir com a membre el bateria de Duncan Dhu.
Un dels discs es titulava "Purita dinamita" i l'altre "Los mejores años de nuestras vidas". Encara recordo com sonaven en les nits desfasades de joventut. En aquella època jo tenia de 20 a 25 anys i estava en plena efervescència de festa total.
El nom del grup era tan extraordinari com el de la resta de grups d'aquella època: "Los ilegales", "la polla records", "Los inhumanos", Kortatu", etc. Tot un món de magnífics grups que van marcar un període històric de la música.
D'aquells temps només em queda l'esperit. Tots ens hem fet grans, tots hem avançat. Només ens resta ser fidels a tot allò i, malgrat sigui en discs de vinil, rememorar i homenatjar, de tant en tant, a tots aquells atrevits que tant ens varen fer gaudir.
Trona, ara trona, però no crec que plogui. Fa molta xafogor i estic fora, al jardí, prenent la fresca. Apuro l'últim glop de la beguda que m'he preparat fa una estona i, penso en tot el temps que ha passat, les aventures que m'ha tocat viure des de llavors i tot el que he gaudit de la vida. Una vida que, no us enganyeu, és efímera i imprevisible. El temps corre ràpid, molt ràpid, massa ràpid. El problema és que encara em queden moltes coses per a fer, molts moments per a gaudir i moltes aventures per viure.
Com deia James Dean: viu intensament, mor jove i deixa un formós cadàver. Ell ho va fer, va ser conseqüent amb el que pensava. Chapeau!!
No, nois i noies, jo no marxaré. Serà la vida qui decidirà quan he de marxar... i encara no és l'hora, o això crec....
Música: Dinamita pa los pollos, en auriculars, això si. Ja és tard i tampoc cal fer una revetlla fora de dates.

PS: Per cert, "Nena, tu vales mucho", com deien en aquella època... i gràcies per tenir la molèstia de connectar-te a hores tant intempestives, així com durant tot el dia.

SEGON DIA DE VACANCES

Si, si... segon dia de vacances. Matí molt pròsper i tarda molt avorrida... i aquí s'acaba el post.
No, fora de bromes, ha estat un dia complet, dia comansi, i desprès d'un matí molt bo -ja us ho explicat a l'anterior post, amb petites variacions- la migdiada no ha pogut ser. No estic acostumat a descansar i ja començo a tenir el síndrome del treballador sense feina.
Abans que m'oblidi, música: Locomia. No patiu, no m'he donat cap cop al cap ni m'ha passat cap cosa estranya. M'explico: aquesta tarda, víctima de l'avorriment més sublim i profund, he decidit que l'Exorcista havia de tenir un perfil al Facebook i l'he creat. Mirant, mirant, he trobat a un peassssso conegut meu fent posturetes al costat d'una piscina, en plan Esther Williams. També reconegut com a Lailololailolailo, aquest element té el "labio partío". Entre altre gent sempre hem dubtat si era de naixement, si li han partit de gran o si era producte de l'adaptació de l'òrgan a la funció, és a dir, si era producte de treure's de la boca, apressadament, aquells trossos de carn que s'hi fica. Bé, tampoc en faré una qüestió d'Estat d'això.
El cas és que aquesta tarda m'he dedicat a aquesta feixuga activitat que és crear el perfil dels collons. La segona tasca d'aquesta tarda ha estat més filosòfica i m'he llegit uns quants soliloquis d'en Friedrich Nietzsche.
Ja us vaig dir ahir que vaig desvirgar la temporada de lectura estival amb un llibre d'en Charles Bukowsky. El que no us vaig dir és que, normalment, llegeixo tres llibres a l'hora. El tercer és un llibre d'en Pio Moa que es diu "Los mitos de la guerra civil". Un gran llibre, sens dubte!!!
Desprès d'una quantitat suficient de combinats, he trucat a l'amic que s'ho ha de fer amb l'esquerra. El pobre està molt avorrit i així el distrec una mica. Què menos que monix!! Per un amic el que calgui... Estic pensant en anar a la platja. Potser demà hi aniré. Només hi ha un petit problema: cada vegada que vaig a la platja està núvol o, directament, acaba plovent. A més, jo sóc d'aquells que al minut dos ja marxaria. Que si massatges, que si llaunes de begudes, que si ulleres de sol, que si.... de tot, la platja s'ha convertit en un gran mercat.
Bé nois i noies, com us deia aquest matí, estic molt cofoi de les visites que rep el bloc. Ja sé que moltes són de la mateixa gent de sempre però jo les aprecio igualment. Silenci, toca Loquillo "Cadillac Solitario". Desprès seran Celtas cortos "20 de abril". Digueu-me carca, vell, el que vulgueu, però ja no es fan cançons com aquestes...
Au revoir, mes enfants... desprès més.

REUNIÓ DE PASTORS

"Reunió de pastors, ovella morta". Això deien fa uns anys. Actualment, els que s'estan morint són els darrers pastors.
Aprofito l'ocasió per fer-vos evident la meva satisfacció pel gran número de visites que té aquest bloc. Suposo que moltes són de la "colla pessigolla", grans amics meus, que sé que em segueix amb delit i autèntica fal·lera.
Bé, al que anàvem... Avui hi ha hagut reunió de pastors. Un esmorzar potent amb els antics companys és una de les coses que més plaer em dóna. Comentaris dels vells temps, quan les coses eren com havien de ser, quan les persones eren com es suposava que havien de ser..., en fi, tot allò que crea caliu a una reunió d'ex-companys.
Només érem 6 persones, només 6. Prous i suficients. Els necessaris per a planificar l'estratègia i portar a terme l'acció. L'assignació de tasques s'ha fet per a rigorosa antiguitat al càrrec, com ha de ser. El gran joc ja pot començar, ja estem preparats.
Ja pot continuar la partida del gran joc de rol que és la vida. Darrerament, havíem estat preparant els següents moviments, les següents tirades. Avui hem posat sobre la taula tota aquesta informació que hem recopilat entre tots. Us faríeu creus de la quantitat de documentació, fotografies, localitzacions geogràfiques, temporals, etc. que es pot aconseguir durant més d'un any. Cadascun de nosaltres, en la seva especialitat, hi ha dit la seva sobre cadascuna de les peces que composen el trencaclosques. Detalls, petits detalls, que un humà qualsevol no veuria ni relacionaria, han estat analitzats, estudiats, disseccionats i tornats a recomposar. Tot amb un únic objectiu: guanyar la partida.
Ara ja està, ja està fet. Tots tenim la nostra tasca concreta per a continuar jugant. Tots tenim un encàrrec. Som un equip i hem de guanyar. Si guanyem, guanyem tots. Si perdem, perdem tots.
Aquesta és la grandesa del treball en equip: tots hi sumen i ningú hi resta. Ara només toca esperar que l'altre equip vulgui respirar, vulgui fer valer els seus arguments. Els seus propis arguments seran el principi del fi per a ells. Ho tenim apamat, molt ben apamat. Ara ja només cal esperar que continuïn jugant la partida amb maledicència. Aquesta serà la seva tomba...
Feia anys que no gaudia tant preparant un "joc de guerra" com ho he fet aquest matí. Em recorda altres temps, no gaire llunyans en els que la preparació i la planificació era el ser o no ser, la vida o la mort. Ara, només és una estratègia sobre el paper....
Més tard, més. Ara no tinc ni ganes de dinar. L'esmorzar ha estat brutal !!!. Ara toca migdiada i descans.

dilluns, 13 de juliol del 2009

PRIMER DIA DE VACANCES.

Com ja us vaig dir, fa uns dies, en un post, avui he començat cinc dies de vacances. Les vacances, teòricament, són aquest estat mental i físic de laxitud, tranquil·litat i benestar que es caracteritza per l'absència d'activitat laboral i la dedicació plena i exclusiva a la bona vida.
He fet l'incís de "teòricament"?, Si? Doncs això, teòricament. M'explicaré: Començament de la jornada: 06:30 h. zulú. Per quin motiu? Molt senzill: avui tenia una cita al banc a les 08:15 h. zulú. Gestions diverses, fer la Primitiva, els cecs del divendres, comprar el diari, comprar pintura per a pintar aquest be de Déu de tanca de ferro que rodeja casa meva (uns 40 metres) i tornar a casa. Hora d'arribada a casa: 11:05 h. zulú. Durant tot aquest temps he rebut unes 13 o 14 trucades de la feina, amics que tenien ganes de quedar per anar prendre alguna cosa aquest vespre, etc. etc. etc.
Ja tornava a ser a casa i he tingut la genial idea de mirar-me els correus. Entre feina i particulars en tenia 57. Eliminar, eliminar, eliminar... desprès en quedaven 19. Contestats tots els correus, i escrit el corresponent post, he dinat. Un dinar senzill, frugal, monàstic, com cal... Val, val... no era tan senzill, frugal ni monàstic. Ha estat un festival...
Migdiada -això si que és un luxe- i tornar a mirar el correu, el bloc i diverses tasques que tenia pendents de fa temps. 17:30 h. zulú. Trucades perdudes, algunes que jo faig i van caient els combinats sota la prunera -un altre luxe- mentre penso en quin serà el llibre que tindrà l'honor de ser el primer en ser desvirgat.... uhm... si, serà un d'en Charles Bukowski "La màquina de follar". De fet, en tinc dos més d'ell: "Escritos de un viejo indecente" i "Factotum" que ja he llegit i que no em canso de rellegir.
Lectura pausada, amb glops de combinat i poques ganes de fer res més... Una trucada, necessito fer una trucada. Un amic malferit que només se la pot remenar amb l'esquerra i del que vull saber com es troba. El truco i em confirma el que jo ja em suposava: continua essent un peasssso..., no, és broma. És un bon tio.
D'aquí sis mesos acabarà demanant hora a "Borrachos Conocidos", que sempre és millor que demanar-la a "Alcoholicos Anónimos". També acabarà xutant-se penicil·lina com un foll per les pústules que li sortiran a l'altre cap, el cap inferior, degut a la seva promiscuitat... Espero que no, això voldria dir que no ha entès res de tot plegat i que necessitaria un consell d'amic. A mi sempre m'ha fotut molt haver de donar consells d'amic i, a més, ara estic de vacances -teòricament, es clar-.
Aquest dia ha passat ràpid i fa una estona, mentre estava al pati -llegint i bevent-, la Neths ha contactat pel xat del gmail. Jo no estava davant l'ordinador i això m'ha fotut molt. Hi gaudeixo molt de la conversa amb la Neths, encara que sap que, per molt que intenti donar-me la volta, no li contestaré la gran pregunta.
Bé, d'aquí una estona ja ampliaré aquest post...o no, ja veurem com es presenta la nit i les seves ombres.

ELS MESTRES LIENDRES

A la col·lecció "Vides exemplars" hi faltava un perfil que sempre m'ha provocat un fàstic profund i el vòmit. Quan jo era més jove hi havia una dita que sembla que ha caigut en desús i en l'oblit. Deia així (en castellà): "Eres como el maestro Liendres, que de todo sabes i de nada entiendes". Són grans teòrics de la vida. Ho saben tot, de tot plegat. Del que més saben és d'allò que no els hauria d'importar. Del que és la seva responsabilitat, en demostren ser uns grans ineptes...
Transportat en el temps, descobreixo que aquest tipus de personatges encara existeixen. Generalment, són uns grans inútils que intenten dissimular-ho ficant-se en totes les cuines. Intenten estar presents en totes les reunions, en tots els esdeveniments, en tots els saraus i, de fet, voldrien ser el nen al bateig, el nuvi a les noces i el mort als enterraments. Ascendeixen a l'organigrama empresarial igual que la resta de companys però, constatada la seva incompetència, són relegats a llocs on no puguin fer gaire mal.
De tot en tenen una opinió, encara que no sàpiguen de què va el tema. Els hi és ben igual, el cas és fer-se notar. El problema és que, moltes vegades i producte de la seva ignorància, fiquen la pota. Per fer més perversa la situació, fiquen la pota quan prenen decisions sobre qüestions que ni tant sols són de la seva competència, és a dir, ells mateixos es fiquen de peus a la galleda. Quan veuen que han ficat la pota, tenen la suficient habilitat per treure's del mig, deixant a l'autèntic responsable amb el cul a l'aire i amb tot el merder que han creat ells solets. Malauradament, sobre allò que si que tenen competència no prenen cap decisió, no fos cas que es demostrés, una vegada més, la seva inutilitat.
La seva distribució del temps també és força curiosa: tenen temps per a ficar-se allà on no els demanen, però sempre estan estressats i es queixen de la manca de temps que tenen per a fer la seva feina.
No fa gaires dies, he tingut oportunitat de tractar amb un d'aquest mestres Liendres. Ja feia mesos que anava tocant els collons amb xorrades que ni li anaven ni li venien però, com que sempre hi ha algú que vol donar peixet a aquests anormals, li anaven fent cas encara que fos per tal que no molestés. Un incident sense importància va aconseguir convertir-lo -ell solet i sense ajuda- en el preàmbul d'una catàstrofe, va mobilitzar a un petit exercit i, no content amb això, va intentar tapar les seves vergonyes -inutilitat, en diria jo- desviant l'atenció cap a altres temes que no són de la seva incumbència. Cal dir que, aquest personatge, està molt interessat per la vexil·lologia i té un TOC molt evident per la neteja, produït per la manca de coses que fer o per manca de ganes de fer-les.
És la vida i hem de conviure amb aquest elements. Sempre he pensat que, quan morin, mereixen ser dissecats i exhibits públicament com a mostra del que no s'ha de ser. Segurament, futures generacions ho agrairien.
En un pròxim episodi de "Vides exemplars" parlaré de l'arquitecte venedor de fum (o motos). Em penso que aquesta col·lecció tindrà una llarga vida i varietat.

diumenge, 12 de juliol del 2009

PENSANT, QUE ÉS GERUNDI...

Ja s'ha acabat la migdiada -llarga, aquesta ha estat llarga- i descobreixo amb satisfacció que uns amics m'han deixat uns comentaris al post d'aquest matí. Bé, em sento obligat moralment a respondre i ho faré des d'aquí.
Doctora Trapella: espera amiga, espera... El que es fa esperar es gaudeix més quan s'obté. No desesperis, has de mantenir la calma i estar preparada per quan sigui el dia. Has d'entendre que jo tinc molts fronts oberts i que prefereixo ser poc constant en el temps però intens, molt intens.
Nikita: gràcies amiga, moltes gràcies. Per la teva comprensió i per les floretes que em dediques. Ja saps que jo sempre em lliuro amb tota la bona fe i completament, sense reserves. Fa anys que ens coneixem però, darrerament, estem una mica distanciats i penso que ens hauríem de veure per tal de recordar vells temps. Ja et trucaré i quedem. La nostra relació és intermitent -per decisió comuna- però intensa, molt intensa. Potser aquesta intermitència és el que li dóna tanta intensitat.
Lupus: Mestre? No. Jo ja et vaig ensenyar tot el que et podia ensenyar -i sembla que prou bé-. D'això ja en fa uns quants anys. Jo només et podia ensenyar qüestions professionals. Les qüestions amatòries o seductores són innates. Hi ha d'haver una base natural i desprès potenciar-la amb l'autoaprenentatge. Ja sé que sempre vas quedar bocabadat de la resposta de les dones davant els meus "encants". Només cal observar, analitzar quin tipus de dona tens al davant i actuar en conseqüència. Jo mai he forçat les situacions. Sempre vaig sobre segur. Aquest és el secret. Quan faig la pregunta, ja en sé la resposta.

*****************************************

Bé, ara que ja he donat resposta als comentaris, només voldria dir-vos que aquesta propera setmana estaré de vacances (serveixi això d'avís a navegants). Això no vol dir que tanqui el bloc. Més aviat vol dir que tindré més temps per escriure i per fer totes aquelles coses que no puc fer, per manca de temps, durant la resta de l'any. Acabaré de llegir uns quants dels 23 llibres que tinc pendents de llegir, passaré els apunts i els vostres comentaris de "Revenja", accentuaré la meva vida social nocturna i, per sobre de tot, em relaxaré. Em relaxaré -si em deixen- i reorganitzaré la meva vida -com es deia a l'anunci, la redecoraré- i prepararé el que en podríem dir "El retorn del Jedi".
Són moltes coses a canviar, a redefinir, a tornar a formular. Molts aspectes de la meva vida s'han vist modificats -imperativament- durant els darrers temps i encara no m'he adaptat del tot a les noves regles del joc. Ho he de fer, no tinc opció. Només cal adaptar-me en les millors condicions possibles, només això.
Malgrat sempre he pensat que la vida s'ha de viure sense limitacions -només m'ha limitat el no fer mal al proïsme- també penso que les coses han de canviar. No és que la vida que porto ara no sigi prou satisfactòria, però he de redifinir les meves prioritats, les meves preferències a l'hora de triar. Aprofitaré aquest dies per a fer un exàmen exhaustiu de les meves actuals prioritats i, analitzant-les una per una, redefiniré l'ordre que ocupen en el meu cosmos particular. Crec que és necessari que ho faci.
Bé, ja he pensat una mica. Ja és alguna cosa. Coneixo gent que no ho fa mai. Aquesta nit, potser, us torturi amb un altre post, o no... qui ho sap!.