dimarts, 26 d’abril del 2011

ERRORS REITERATS I RIDÍCULS

El pitjor no és cometre un error, sinó tractar de justificar-lo
i no aprofitar-lo com avís providencial de la nostra lleugeresa
o ignorància.
Santiago Ramón i Cajal
Aquests dies estic delint-me d'uns quants llibres que vaig adquirir -entre compres i regals- el dissabte passat. N'hi ha un -que, per cert, m'he deixat a la casa de la muntanya- que l'he acabat en un instant. Tracta d'errors humans comesos amb reiteració. D'una manera sistemàtica, ordena tots ells errors més comuns a la nostra pobre i depauperada espècie. Tots aquells que són motiu d'escarni, els que fan que quedem "retratats", els que ens defineixen i defineixen què es pot esperar de cadascun de nosaltres.
Un exemple: Tots coneixem a "l'emprenedor" que vol començar tots els projectes (normalment, els comença "per Decret", els emmerda i espera que algú o altre els acabi, negant pel més sagrat que mai hagi tingut res a veure amb aquell projecte). Només hi ha un petit inconvenient: encara no ha començat i ja s'ha hagut de rectificar -a ell mateix i les seves decisions- i desautoritzar. De fet, no és més que una mostra més d'inseguretat, de no saber fer les coses i de no escarmentar (segons l'autor, de no tenir cap sentit del ridícul i de la dignitat). Com li passa al senyor de la imatge d'avui, sempre acaba cagant-la i sense res amb què eixugar-se.
Ja s'han acabat els dies de relax a la muntanya. Volia fer menys dies de vacances, però hauria sigut com furtar-li a algú l'oportunitat de cagar-la. És simptomàtic i gairebé una regla aritmètica, una acció-reacció, una causa-efecte: marxar, intentar-ho (fer veure que s'en sap) i cagar-la. Impressionant... I lamentable!!! Tenia intenció de personificar aquestes "virtuts" en un nou personatge -el gat Lapo-, del que ja us en he parlat en posts anteriors, però he decidit que aquest tema relacional entre gat i malifetes ja ha estat prou amanit per autor de reconeguda solvència. 
De fet, crec que em prendré uns quants dies més de vacances. Potser d'aquí dues o tres setmanes i també a principis de juny. He d'incrementar aquest ritme de gaudi existencial i fer que tot plegat sembli el que és: una gran broma!!!

dijous, 21 d’abril del 2011

SOLITUDS I FUGIDES.

Vida ciutadana: milions d'éssers vivint junts en solitud.
Henry David Thoreau
Hi ha veritats que són immutables en temps i una d'aquestes és aquella que diu que el temps posa a cadascú al seu lloc. Diu la llegenda que els aprenents de bruixot creien saber-ho tot i van voler fer un encanteri ells sols. El mestre, sabedor de la conxorxa, els va deixar fer i va esperar que la seva inexperiència els traís i els fes víctimes del seu propi neguit de poder (sense sentit). Van oblidar aquella lliçó que diu que qui té poder no li cal demostrar-ho constantment; fer-ho és una mostra evident d'inseguretat.
Una altra veritat immutable -almenys en el meu cas- és que la solitud és una bona medicina pels mals de l'ànima. No cal sentir-se malament ni culpabilitzar-se per coses sobre les que no tenim poder de decisió. Tampoc és bo pensar que la nostra solitud només està justificada pel rebuig dels altres. Nosaltres podem voler gaudir de la solitud, sentir-la com refugi i fer-ne un estil de vida. Només hi ha un problema: haver de conviure amb aquells que es creuen amb el dret d'intervenir en allò que ens és privatiu i que no estem obligat a compartir amb ningú. També és força curiosa la relació amb aquells que volen intervenir en el començament de tot i que es deslliuren de qualsevol responsabilitat o autoria en el mateix moment en el que les coses ja els avorreixen, tenen més sacrifici del que es pensaven, es veuen avocats al fracàs o,simplement, ja han vists acomplerts els seus desitjos de tenir un moment de glòria pública. 
No cal fugir d'aquestes coses. La solitud voluntària no és una fugida. Una amiga d'un altre bloc, expressava el seu desig -sembla ser que reprimit i descartat- de fugir. No, fugir no arregla res! Una fugida és una carrera en cercles: sempre -inexorablement, per una simple qüestió de temps- es retorna al punt de partida. Ho sento, no accepto fugida com animal de companyia. 
Avui el dia ha sigut canviant -sol i pluja-, com la vida, com els sentiments, com tot plegat. No tenim cap obligació d'adaptar-nos als canvis, malgrat els canvis sempre tenen un plus de revitalitzant anímic, però jo sempre he sigut partidari de trobar la part positiva i un nou al·licient -o repte- per seguir remant.. Per sort, sempre ens queda una oportunitat en un altre lloc, amb una altra persona, amb una vida diferent.

diumenge, 17 d’abril del 2011

PASSIÓ

La passió no la pot comprendre
qui no la experimenta.
Dante Alighieri

Els remordiments s'ensopeixen en la prosperitat
i s'aguditzen en els mals temps.
Jean Jacques Rousseau

Torno a la meva cita -intento que, almenys, sigui setmanal- amb aquest racó, que tantes satisfaccions i moments de relax em proporciona. Sí, ja ho sé: massa relaxat no se'l veu al personatge de la foto (ho dic amb tot el meu respecte).
La vida són moments de relax i moments de passió. La passió la podem entendre de moltes maneres i en les diferents accepcions de la paraula. És com aquella relació entre el ying i el yang, entre el bé i el mal, entre el blanc i el negre, entre positiu i negatiu. 
La passió pot ser un acte de plaer suprem i un acte de patiment suprem. Ambdós moments tenen una cosa en comú: són actes intensos i fan arribar l'esperit humà -i la carn- a la màxima expressió del sentiment. Malgrat pugui semblar el contrari, patir -amb mesura- és bo i convenient. Sense patiment no hi ha la recompensa posterior de la tranquil·litat, del plaer de sentir-se (fictíciament) immune a aquell mateix patiment. També és una manera d'endurir-nos davant la realitat de la vida i de la duresa descarnada que la caracteritza.
Ahir vaig veure -tard, molt tard, després del futbol- una pel·lícula que és objecte del meu culte  -potser per analogia- des de fa anys: The Hunted (La Presa) -00.00 h. Cuatro- amb Benicio del Toro i Tommy Lee Jones. Una bona mostra de que el patiment i la passió són instructives. Jo sempre m'he quedat amb una frase: "Començar a matar no és difícil. El que és difícil és saber parar de matar". És a dir: mantenir el cap fred per tal de saber on es troba el límit entre allò que és legítim, convenient i necessari i allò que ja no ho és.
Aquest cap fred també és necessari per saber esperar el moment oportú. Caçar -ja sigui a l'espera o perseguint la peça- requereix paciència. Cal saber estar a l'expectativa i en el moment de l'acte suprem -sempre motivat per un error de la presa-, no fallar. Normalment, la presa es confia per dos motius: per no haver advertit la presència del caçador o per pensar-se que -finalment, passat el temps- ha desistit del seu propòsit. Un caçador mai descarta o rebutja una presa. Pot passar el temps, la persecució (o l'espera) pot ser llarga i dura però, finalment, sempre intentarà cobrar la peça. Només és qüestió de temps i paciència.
Aquest dies he limitat la meva presència en aquest racó per aquest frenesí descontrolat i passional que s'ha apoderat de mi i que em fa pintar, arreglar, construir i reformar tot allò que té a veure amb el meu entorn residencial. Després d'un hivern llarg i cru, ara és l'hora de fer que tot reviscoli i de posar-ho tot a punt -ara és quan fa el millor temps: ni fred ni calor- per tal de poder passar un estiu plàcid i a raser de les calors excessives. Moltes coses em queden per fer i molta feina per endavant però no us podeu imaginar quan plaent i satisfactori és el treball que és fa en benefici propi, sabent que ha estat concebut i planificat correctament abans de dur-se a terme, lluny de les incerteses i canvis constats -producte d'una capacitat intel·lectual limitada combinada amb una concepció capritxosa de la vida- que em fan viure la meva pròpia passió. 
Demà comença una nova setmana. No és una setmana qualsevol: m'esperen uns quants dies de festa -traducció de festa: treball constant, però plaent, en coses lògiques i que tenen un sentit pràctic- en els que em dedicaré a descansar i treballar en coses meves. Una espècie de "Ora et labora", sabent que no hi haurà interferències dels Arquitectes de castells de cartes, dels Decoradors d'interiors i tampoc dels Asfixiats, Arrastrats o Regaladors d'esforços aliens.
Tot un luxe, tot un plaer en el meu oasi... Una autèntica passió!!!

diumenge, 10 d’abril del 2011

ABDICAR TEMPORALMENT

Fa anys, quan el rei de Bèlgica -Balduí, de profunda creença catòlica- havia de sancionar la Llei de l'Avortament,  va abdicar (o "dimitir") temporalment. Una vegada el govern -en exercici de la Regència- va sancionar la Llei de l'Avortament, va ser restituït en el seu càrrec. D'aquesta manera no va faltar a les seves conviccions morals i tampoc va marxar definitivament del seu càrrec.
Quan algú creu que no ha de col·laborar en una comèdia, en un teatre d'aparador i que no ha de seguir-li la veta a algú que no fa més que intentar acontentar a tothom cal retirar-se, tot preservant la pròpia dignitat i deixant que quedi en evidència als tapadors de forats que s'estan quedant sense mans per fer-ho.
Fer veure durant una hora allò que és fals durant un mes no és més que una pantomima i una nova edició d'una història que ja ha estat tancada en altres àmbits i que algú persevera en mantenir viva d'una manera irracional i soterrada.
En aquests casos, cal fer el mateix que el propi rei de Bèlgica: abdicar temporalment, no ser còmplice d'aquells que no tenen la valentia de posar les coses en el seu lloc i que ens reserven un paper secundari, molt per sota del que ens correspon. Allà ells i la seva consciència -si és que en tenen-, que la vida dóna moltes voltes i en altres circumstàncies ens retrobarem.
Encaro la nova setmana amb aquesta nova mentalitat que m'adorna i que em fa flotar en mig de tanta merda. Ara estic avocat en tota aquesta munió de feines i feinetes que em queden per fer a casa, que al final és el que importa. Avui ha sigut un altre dia de "corre corre", però això ja no importa a ningú. És més important la genuflexió fàcil i  la profunditat de la denigració que implica l'adulació constant.
Sóc feliç. Intueixo el final d'aquest món superficial, teatral i mogut per conductes enfrontades directament amb la dignitat, el respecte.... i totes aquelles coses que diferenciaven el pensament i la conducta humana dels éssers considerats "no racionals". Un món com l'actual no pot durar massa, ja sigui per canvi (rectificador i regenerador) o per autodestrucció. També auguro -ja semblo Nostradamus- l'aparició en escena de nous competidors per alguns que es creien molt segurs. Són alguns que procedeixen de canvis però que en el seu nou lloc juguen amb avantatja. Serà qüestió d'anar veient les reaccions de tots els personatges de l'auca.

divendres, 8 d’abril del 2011

EL GAT LAPO

Avui -i això és el més irrellevant de tot- faig anys; 46 per a ser més exactes. Aquesta banda amb la que mantinc una relació d'amor-odi (molt més del primer que del segon) ha tingut l'amabilitat de fer-me un present i ha recalat sobre la meva taula un animaló que no para de dormir: un gat. 
Moltes vegades, de broma, deia que m'agradaria parodiar aquella escena de El Padrino (la primera, la del Marlon Brando) en la que algú li demana un favor el dia de la boda de la seva filla (crec recordar que és el pastisser... O potser era el propietari d'una funerària). Be, avui aquesta banda -no tenen un altre nom i tampoc perdó de Déu- han satisfet el meu desig i ja està! Primer problema: posar-li un nom. Problema resolt: li direm Lapo (Lost Animal, Poor Offender). Malgrat això, jo em quedo amb la versió més cañí del nom i prefereixo pensar que és en record a l'escopinada més salvatge.
Què és un lapo? Una escopinada, una excreció que acaba al terra, trepitjada per tothom i que està condemnada a ser esborrada del mapa per la màquina netejadora (o Karcher) i que el futur més brillant que li espera és acabar en una claveguera després de ser arrossegada per la pluja purificadora.
La vida et dóna moltes sorpreses. Veurem com evoluciona tot plegat. De moment, després d'una tarda -i van...- de treball, vaig a dormir. M'espera un cap de setmana dur i he d'estar preparat. 

diumenge, 3 d’abril del 2011

DOLOR PREVISIBLE.

Avui sí que puc dir que estic fet un fàstic. Fa anys -més de 25- algú, amb una saviesa molt superior a la meva (si en tinc alguna), em va dir: "La vida és dolor, acostuma-t'hi". El que no sabia en aquell moment era que pots acostumar el cos i la ment al dolor -fins a un nivell alt, molt alt- però que la manca de pràctica constant redueix significativament aquesta resistència al dolor. 
Malgrat estem parlant de nivells diferents, aquests dies -després de temps de vegetar sedentàriament- he redescobert el significat del terme "dolor" encarnat en unes agulletes d'espant. Coses de fer més enllà del que és raonable per algú de la meva avançada edat. El dolor, en aquest cas, era previsible i no exempt d'un cert esperit competitiu  -que mai he perdut- que sempre m'obliga a portar les situacions al límit, fins saber quina és la resistència de la corda.
Aquesta propera setmana serà una setmana de cordes de les que m'agradarà verificar-ne la resistència (algunes intueixo que ben poca). Segurament, per fer aquestes proves hauré de tornar a sofrir el dolor dels que no es conformen amb anar tirant i que prefereixen sacrificar-se per saber de què han de morir.
Una persona -amb la que m'agradaria posar-me en contacte- em feia un comentari sobre els dimonis que tots tenim i que -com molt bé intuïa aquesta persona- jo elimino mitjançant la relaxació que em produeixen les tasques manuals, per molt delicades i per molta paciència que requereixin. Molts es sorprendrien del canvi d'actitud que experimento quan he de desenvolupar alguna tasca d'aquest tipus i quan perfeccionista arribo a ser en relació al resultat final. En aquest sentit, prefereixo cremar alguna obra meva abans de condemnar-me a la visió constant  -recordatori- de la seva imperfecció. La imperfecció -per conformisme- d'allò que he creat és la meva pròpia imperfecció -per manca d'esperit de sacrifici, cosa que abomino- i, per tant, no mereix continuar existint. És una manera de reconduir-me, d'eliminar de mi la sensació de que no cal ser curós amb les coses, de que tot s'hi val i tot és possible sense esforç. No, que ningú s'enganyi: res -que pagui la pena- no és possible sense esforç, sense dedicació, sense sacrifici. El valor de les coses el mesuro per quant m'ha costat aconseguir-les (no em refereixo al seu valor crematístic). Una societat sense esforç, sense sacrifici i sense la sensació de que tot té un preu i que aquest només es pot pagar amb més esforç i sacrifici, no té futur.
Per acabar, una sèrie de casualitats i números cabalístics: després d'aquest, em falten 33 posts (edat de la mort de Crist) per arribar als 666 posts (número de la bèstia). Bé, per alguna cosa em faig dir -algun dia explicaré perquè- l'Exorcista. Però això ja forma part d'un altre post, d'un dels 33 que encara em queden fins els 666.

FE DE VIDA III

Només trec el nas per donar fe de vida, mostra de que encara respiro. Estic immers en una mar de martells, pinzells i d'altres estris per fer bricolatge compulsiu i desfer-se dels mals rotllos (a mi em funciona així).
Només el punt negre de contestar a algun -tristament- analfabet, incapaç d'entendre allò que llegeix (malgrat, segurament, reforça la lectura amb el moviment de llavis i la vocalització en veu baixa).
La resta? La resta bé. El Madrid ha perdut i el Barça ha guanyat. Què més es pot esperar? Segurament moltes altres coses molt més importants, però ja és tard, estic amb els ossos que em fan mal tots ells i les agulletes són irresistibles. 
Ho deixo, vaig a dormir i a descansar. Demà toca pintar tot allò que, entre ahir a la tarda i aquest matí, he construït i al que, aquesta tarda, he donat una primera mà de segelladora. Coses de fer-se les coses un mateix -bé, segons quines coses- i de gaudir-ne mentre les faig. Demà  -d'aquí unes hores- més, molt més!!!