dimecres, 18 de maig del 2005

L'EXPERIMENT

«Ostres! Què hem fet?» va dir, duent-se les mans al cap. Un munt de problemes els hi venien a sobre i semblava que només ell n’era conscient. «Això no té nom!» va dir.
«Jo li diria: Experiment 33».
«És una dona. Oi? Ho apuntaré al diari abans ningú no prengui mal»
Una dona nua reposava a sobre d’una llitera, inert, immòbil i freda, amb un munt d’elèctrodes connectats per tot el cos.
«Endolla i calla».En aquell moment, una forta tempesta batia la terra amb un doll d’aigua mentre que els llamps il·luminaven ocasionalment el negre dia «això sembla el laboratori del Frànkenstein, No hi falta ni el cadàver». I, just en el moment precís de fer la connexió, un llampec es va colar per la xarxa elèctrica i ... «Guaita! l’hem canviat de sexe».
«Això és un home, de totes totes!»
«Bé, i ara què fem? Tenim un home que no teníem!Penses que això ho podrem canviar d’alguna manera? I si ho tornem a repetir? Potser ho podrem capgirar?! ...Segur que això és un home!?».
«Un humà, segur...! Haurem d’estar a l’aguait i tornar a aquest ésser a l’estat original, sinó tindrem un greu problema! Caldrà una forta pujada de tensió elèctrica».
«D’acord. Connexió establerta ... Bateries al màxim ... Condensadors carregats ...» Anava dient mentre els indicadors assolien els valors més alts, a l’espera del moment en que tota l’energia acumulada circularia pels elèctrodes i faria (teòricament) un canvi en la matèria «I…, ara!» Tots els indicadors es van apagar al moment que el cos es va il·luminar en un flaix i inexplicablement es va transformar en...
«Una granota!?» va exclamar entre sorprès i amoïnat. «Per què no un conill d’índies?».
«Que més dóna! a la caixa n’hi ha d’altres. Ningú no notarà si hi ha les mateixes. Et penses que van comptades? Deixa aquesta i dóna’m una que estigui viva que faré un altre experiment».
«I ara què faig amb aquesta granota? Em sembla que ens les carregarem si no l’apunto a l’inventari».

(Nota de l'autor: ara pots llegir-la a l'inrevés, paràgraf a paràgraf)

dimecres, 12 de gener del 2005

UN LIBRO PARA LAS BARRAGANAS

En las Reales Ordenanzas para las Fuerzas Armadas de Carlos III (1768, y en vigor hasta 1979) se preveía la figura de las barraganas, que acompañaban a los Regimientos para solaz i descanso de los militares. Un Regimiento és como un mundo en pequeño y dispone de todos los servicios (panaderia, médico, cocina, e incluso... barraganas).
Me propongo escribir un libro sobre esta figura, en aquellos momentos necesaria, y que tan buenos servicios prestó. Tengamos en cuenta que los regimientos se desplazaban durante meses, a veces años, sin aparecer por su lugar de origen, guerreando y sabiendo que aquel podía ser el último dia de un soldado.
La adaptaré a nuestros días (seria muy aburrido retroceder a entonces. Puede ser de un presidente, un ministro, un director, etc.) y complicaré la historia con una pequeña intriga que dé un poco de juego a la trama argumetal. Ya veremos, he de madurar el proyecto, de momento es sólo un apunte mental que me hago. No sé... veremos de dónde saco el tiempo.
Hace años que pergeño negro sobre blanco pero nunca he tenido el atrevimiento de ir más allá de los relatos cortos, la poesia y algún esbozo sobre personas concretas. Me voy a lanzar a la piscina y lo intentaré... cueste lo que cueste.
Hasta entonces, continuaré con esta actividad que tantas satisfacciones me dá.

Un abrazo a todos.