diumenge, 8 de gener del 2006

GUSPIRA DE DESITG AL BOSC (La nimfa Irun)

Les gotetes de pluja s’escolen cau endins, desensopint la son del animalons que encara resten arraulits.

Les escorces dels arbres llegendaris, tibades gemeguen badallant petits cruixits. Les fulles s’espolsen les fresques carícies i llueixen tot el seu esplendor, brandant joioses el cos tremolós.

Avui amaneix tapat, els núvols espessos no deixen veure el sol i una boirina passa lleugera per tot el bosc, fent sonar una melodia melangiosa i suau, que acarona els sentiments amagats.

La nimfa més petita, l’Irun, ja fa una estona que està desperta. Arrufa graciosament el nas olorant les campanetes i les violes, que avui tenen un perfum penetrant i encisador.

Belluga lleugerament les precioses ales transparents, espolsant-ne el polsim de la pluja.

Té un somriure d’allò més dolç, que deixa escapar la barreja dels aromes de les flors silvestres.

El seu cos volàtil i menut, està perfectament dibuixat per tots els reflexes de l’arc de Sant Martí.

Fa saltirons, de nenúfar en nenúfar i els seus peus menuts esquitxen ansiosos i juganers.

Agenollada s’emmiralla en la llacuna i pentina els seus cabells del color de la mel fosca, amb una pinta feta de sospirs del bosc. Parpelleja i l’aigua li respon afalagadora, tornant-li la bellesa de la seva imatge.

Duu un vestit fet de diminutes plantes trepadores, que a primer cop d’ull la mimetitza en la natura.

Avui està especialment somiadora i el seu cor de colibrí, batega més compassat, suau i melangiós. S’endinsa entre les escorces obertes, cercant el món soterrani de les arrels profundes, buscant respostes en uns indrets on els sons i els silencis guarden molts secrets. Un viatge màgic per les arrels que creixen sense ser vistes.

En els ditets dels peus nota el tacte de la terra humida i freda i les puntetes més fines de les arrels s’enrosquen tremoloses a la seva fina cintura. Carícies innocents que ella no coneix, la pell de setí s’estremeix inquieta, despertant confosa i extasiada a sensacions mai sentides.

I en els ulls una teranyina que esvaeix la visió i la condueix cap a un estrany somni de sospirs que l'acaronen.

La petita nimfa, descobreix amb una estranya mescla de delir i desconcert, un món de tèbia escalfor que la confon.

Ara, a l’exterior en mig de les herbes tendres, balla tota nua. Els llavis entreoberts, els batecs inquiets, les gotes de pluja lliscant descarades, mullant-li els cabells, les ales esteses i el seu cos encès. És la primera guspira de desig que esclata, pujant per les llargues branques dels arbres misteriosos, fins a tocar les panxes dels núvols...

Per l’Irun........ la nimfa que sap treure el millor i el pitjor de mi.