divendres, 31 de desembre del 2010

TOT S'ACABA I TOT COMENÇA

Diferenciar el punt exacte en el que es produeix el final d'alguna cosa i el principi d'una altra, és molt difícil. Moltes vegades aquest procés és llarg i gradual; no esdevé d'una manera brusca i traumàtica. Durant la nostra vida iniciem i finalitzem etapes. L'inici d'una sempre significa el final de l'anterior. Així fins a la mort, que jo sempre he considerat una etapa més de la vida. Físicament significa el punt i final, espiritualment només ho considero un canvi d'estat.
Avui pinten bastos i no és un bon dia per parlar de segons quins temes. No vull cridar allò que sé que és inevitable, però que voldria retardar tant com pugui. La nit ha sigut llarga i dura però m'ha permès evocar tot allò de bo que he viscut.
Tot s'acaba? Potser algunes coses sí. La vida és un cúmul de vivències i d'experiències que no comencen i s'acaben en el mateix punt cronològic i temporal. Unes succeeixen a d'altres en aquest reguitzell d'emocions, de sentiments, de pensaments i de vivències. Algunes ja han arribat a la seva data de caducitat -potser no ben bé això- i han de deixar pas a noves experiències. El canvi és bo, regenera les nostres vides i amplia els nostres horitzons.
Avui canvia l'any. És dia de desitjos, de propòsits i d'encetar nous projectes o maneres de fer les coses. Moltes vegades no cal fer-se el propòsit de canviar i només cal prendre la decisió, sigui quin sigui el dia de l'any. Jo avui em faig un propòsit que ja fa temps que m'havia d'haver fet. M'ho demana el cos i m'ho demana la ment. Ho he anat deixant córrer i retardant per un sentiment -per una concepció de la vida- que potser -així m'ho demostren alguns fets- està fora de lloc, malgrat no tingui res de dolent. 
Demà serà un nou any i una part de mi serà -vull que ho sigui-, ni millor ni pitjor, diferent.

dijous, 30 de desembre del 2010

CONFESSIONS SINCERES

Podria començar a enrotllar-me dient què espero del proper any, què ha significat aquest any que ha passat... però no ho faré! No, no espero res del nou any. De fet, només em conformo amb anar fent -que ja és molt- i amb anar passant.
No em produeix cap satisfacció mirar enrere i veure el que veig. Tampoc té cap al·licient continuar amb el mateix. Sempre més del mateix! Les mateixes discussions, les mateixes càbales -que després no serveixen de res- per aconseguir el millor o més òptim. 
Fa una estona estava amb el meu dentista. Hem acabat una feina en un queixal que teníem a mitges i l'hem fet petar, com sempre. El meu dentista i jo ens coneixem des de fa més de vint anys, tenim la mateixa edat i una manera similar de veure la vida. Crec que ens confessem mútuament cada vegada que ens veiem. Tant per ell com per mi és una "necessitat" poder-li dir el que penses a algú que no té cap interès en saber-ho. Un empast pot durar més d'una hora i mitja. 
Fa una estona em deia que "m'agrada parlar amb tu per un motiu: no t'espantes del que penso ni del que dic". No us penseu que em deia res de l'altre món. Només uns quants raonaments sincers, estructurats, racionals però políticament incorrectes. Té alguna cosa de dolent? No, evidentment, no. Sembla ser que en aquesta societat ja s'ha creat la "Societat Secreta dels que Pensen Normal", és a dir, dels que no són cumbayàs o bonistes interessats. 
No ho sé, però no m'agrada la deriva que prenen les coses. No vull ser au de mal averany però no veig un futur clar en tot això. Només impostura, tensió reprimida i falsejada que un dia o altre explotarà. Veig l'inici d'episodis obscurs. No vull continuar. Potser demà faré el que he dit que no volia fer: un balanç i una proposta de futur. O potser no. Potser ja no val la pena...

dissabte, 25 de desembre del 2010

NADAL DE NO-CANVIS

Avui és Nadal i la nimfa Irun vol treure el nas en aquest post. He trobat aquest dibuix que reflexa molt bé com hauria de ser la seva imatge. Només vol sortir per desitjar-vos a tots -en nom de tota la resta de personatges que fan vida en aquest bloc- un Bon Nadal i un feliç any 2011.
Ara que ja sou complimentats, voldria fer una vegada més aquell exercici que tant m'agrada fer, que a vegades em surt be i d'altres no. Filosofaré una mica sobre els canvis, els no-canvis i les relacions humanes (aquest món tant sorprenent com insondable). Aquesta vegada, potser no tothom entendrà aquest post en tota la seva dimensió però em conformo si l'entén qui ho ha de fer.
Tots tenim els nostres somnis, les nostres il·lusions, les nostres esperances, les nostres frustracions, les nostres pors i els nostres fantasmes. També ens caracteritzem per tenir unes prioritats, unes maneres de fer, una empremta personal que ens fa únics. El que és important de tot plegat no és des de quin lloc -o posició- fem les coses, el que és important és quines coses fem i amb quin ànim. Si bé el lloc pot condicionar o facilitar el portat endavant els nostres projectes, és la nostra capacitat de lluita, de resistència i mantenir la moral alta el que ens portarà a l'èxit o al fracàs. La perseverança en les nostres conviccions i en les nostres maneres de fer són els puntals en els que he de recolzar la resta d'accions per portar a terme els nostres projectes i per arribar als objectius finals.
Un canvi o un no-canvi no implica res. Només és una petita alegria o lleugera ferida en un mar d'emocions contraposades -la majoria molt més profundes i intenses-, res més. La pròpia convicció de fer el que toca, saber-se recolzat per aquells que han compartit -i ho seguiran fent, com fins ara o més si cal- els bons i els mals moments és el que ha de conformar el món d'aquells que estan cridats a saber-se guanyadors malgrat no siguin reconeguts més enllà d'un cercle estret però intens i fidel.
La vida continuarà més enllà d'unes noves obligacions que -ara em deixaré portar per la sinceritat dels amics i em puc equivocar-, malgrat havien de ser volgudes i satisfactòries per "obligació", "compromís del passat" o "lògica", podien constituir un mal de cap i un auto-sacrifici pel futur. Una persona molt pròxima sempre m'ha dit una cosa carregada de saviesa: "Val més menjar poc i pair bé". Malgrat el repte era important i engrescador... és podia portar a terme sense condicionants i interferències que esdevinguessin en fracàs o desautorització? No seria igualment -o més- frustrant aquesta situació d'impotència? Sempre he relativitzat i he dubtat de la viabilitat d'aquests "grans canvis" que s'havien de produir (mai he confiat en la voluntat -o possibilitat- real de fer-los). 
Potser aquest no era el moment, potser les coses que s'hauran de fer immediatament -si de veritat es vol fer alguna cosa- podrien passar una factura personal massa elevada en un futur no gaire llunyà. Potser és millor esperar que escampi la tempesta -dels primers combats fratricides i interessats- i que la llum del sol deixi veure les coses amb més claredat i tranquil·litat. Veure els "cadavers" del costat del camí sempre ajuda a saber -o endevinar- on hi ha enterrades les mines.
En tot cas, sempre queden els festivals, els riures sincers i alliberadors de "la tonteria imperant". També quedem aquells que sempre valorem les coses i les persones atenent a com són i no al que són o al que poden (o no) ser.
Semper fidelis!

dimecres, 22 de desembre del 2010

DIES AGÒNICS I PRODUCTIUS

Cada dia em costa més llevar-me als matins. No sé si és el fred, la pluja, les poques ganes de viatjar o, directament, la son que em té dominat.  Arribar a la feina ja suposa un gran esforç i mantenir-me seré i impertèrrit ja és una lluita titànica contra mi mateix.
Aprofito les nits en blanc -o en negre, segons es miri- per anar prenent apunts, anotacions i per fer esquemes de personatges o de situacions (escenes). El problema de tot plegat és que l'endemà estàs fet una coca i no estàs per orgues o per "meditacions transcendentals", "idees genials" o "grans i irrealitzables il·lusions". Malgrat tot -en el meu descàrrec-, intento ser el més educat i tolerant -sense caure en el papanatisme- possible.
Ja ha passat el sorteig de Nadal d'enguany i una vegada més -i ja van....- no m'ha tocat res de res. Bé, suposo que n'hi ha que ho necessiten més que jo. He estat educat en l'esforç personal i -malgrat sempre tinc l'esperança d'un cop de sort- només compto en allò que puc aconseguir fruit del meu treball. La vida és dura i -algunes vegades- injusta, però finalment sempre es treu un benefici de l'esforç. Ocasionalment no és un benefici immediat i no podem gaudir-ne instantàniament. Per aguantar l'amargor i ingratitud de segons quins esforços només hem de pensar que, tard o d'hora, aconseguirem un rescabalament. 
S'acosta el final d'aquest any i els dies són agònics. Cada any penso en algun propòsit per l'any que comença i faig balanç de l'any que finalitza. Això formarà part d'un altre post, però vull avançar que aquest any he aconseguit una part molt important d'allò que m'havia marcat com objectiu. Fins i tot he assolit algun objectiu no previst inicialment (deixar de fumar). Em queden pocs dies per acabar d'assolir els objectius que resten. Penso que vuit o nou dies és temps suficient per tal de "rematar" allò que encara no està conclòs i per arribar a l'Acte Final d'aquest any amb els deures fets i amb la perspectiva de plantejar-me nous reptes. Això, com ja he dit, ho explicaré en un nou post...

diumenge, 19 de desembre del 2010

TRIAR O REBUTJAR

No existe la felicidad. A lo largo de la vida hay briznas
de dicha que se deshacen como pompas de jabón. 
Miguel Delibes

Ens passem la vida triant i prenent decisions. Dreta o esquerra, blanc o negre, a sobre o a sota... pit o cuixa! Totes aquestes obligacions ens les hem creat nosaltres. Cal decidir entre coses innecessàries? No podem optar per no triar res? En ocasions, el més aconsellable és rebutjar qualsevol opció proposada.
Avui em trobo una mica fora de lloc. Volia pujar a la muntanya i -malauradament- no he pogut fer-ho. Coses de casa, ja se sap. Cada vegada és més complicat planificar les coses i poder atendre tots els fronts. Malgrat tot, no queda altre remei que continuar.
Fa dies que no puc -no em deixen- dormir bé i penso en moltes coses. La soledat de la nit, el seu silenci -trencat pels laments- em permet fer un exercici d'anàlisi comparatiu de les circumstàncies socials que m'ha tocat viure. Tinc recança de tot el que passa. Podrà aguantar gaire aquesta situació? Assisteixo al desmembrament moral, econòmic i social de la societat. Anys de sembrar preceptes reaccionaris i utòpics -la majoria amb el resultat final de l'enriquiment delictiu d'alguns- ens porten a recollir èpoques dures i desestabilitzades com l'actual.
Avui és dia de Marató a TV3 i, des d'ahir al vespre, també és dia de "Muevete contra el paro" a Intereconomia TV (suposo que a tot el grup Intereconomia). Penso que totes les iniciatives solidàries -això sí que és ser realment solidari!!!- són prou encomiables. Crec més en aquests actes voluntaris que en les "donacions forçades" a les que m'obliguen els governs -estatals, autonòmics i locals-, que normalment afavoreixen ONG,s de la seva corda política.
Venen temps difícils. Espero equivocar-me, espero no encertar-la. Ho sento, no tinc cap confiança en aquells que ens governen. Només cada individu, des del seu lloc a la societat -obviant aquells que només dilapiden els seus impostos- podrà aixecar i superar aquesta situació. Només l'acció individual -normalment més assenyada i menys esclavitzant que la col·lectiva- contribuirà a reconduir aquesta situació. No fer-ho així és encaminar-se al desastre individual i col·lectiu.
Demà, potser, més.

dijous, 16 de desembre del 2010

PENSAMENTS ESTRATÈGICS.

Ja fa dies que no escric aquí. No, no he abandonat aquest respectable vici de dir el que penso o d'inventar-me petites faules. Aquesta setmana he tingut força feina -no sempre estrictament "feina"- i he hagut de multiplicar-me (per sort, no per zero).
Moltes coses agradables i alguna desagradable han marcat aquests darrers dies. Des de sentir veus anònimes -no, no m'estic tornant boig- que només coneixia a través de lletres, fins a tenir coneixement de coses que, si bé en un principi podrien semblar extremadament surrealistes, a  mida que passa el temps només em provoquen una hilaritat prudent i continguda. No cal anar més enllà en els temes desagradables -fer-ho seria jugar un joc que mai s'ha de jugar- i, d'altra banda, prou enrenou porten aquestes coses com per anar-les esbombant gratuïtament.
Bé, anem amb les coses agradables -festes, festivals i d'altres- que sempre dóna més plaer parlar-ne. Aquesta setmana està resultant força pròdiga en àgapes diversos i en festivals mundans. Res a dir! Una bona tertúlia -alguna premonitòria- sempre és motiu de satisfacció. L'art de conversar sempre ha sigut una de les coses que més he admirat en alguns d'aquells que m'envolten. Les entonacions, els silencis, les coses dites i no dites, els pensaments estratègics i la vida que passa davant els teus ulls mentre escoltes idees genials que mai arribaran a materialitzar-se. Un plaer, un autèntic plaer! Potser el plaer rau en dir i donar voltes sobre coses irreals i irrealitzables. 
Mentre escric aquestes línies, sento una remor de fons. Identifico a què -a qui- pertany, però ha arribat un moment en el que ja prefereixo no sentir-la. És inevitable i sempre pot més l'obligació moral que la voluntat d'obviar-ho. Ho deixo momentàniament. 
Torno. No res, només més realitat a dosis elefantíaques. Tan li fa, la vida continua i no hi ha moviola. A vegades faig l'exercici -ingrat i gratificat alhora- de mirar enrere. Veig com ha evolucionat tot, com érem i com som. Només un sospir- en mesura vital- separa els instants però el canvi és gran. Moments durs però amb la satisfacció -inesperada i innecessària- de saber que s'ha fet tot el possible (i alguna vegada, una mica més). Ja no cal res més, només anar vivint i passant els dies. 
Demà pujo a la muntanya. Trobaré fred, ho sé, però el fred no és dolent. El fred, com moltes altres coses, forma part de la vida i s'ha d'acceptar com ve. No podem construir un món personalitzat. No podem adaptar el món a les nostres necessitats, hem d'adaptar les nostres necessitats al món i conformar-nos en els petits moments bons que ens proporciona la vida. La resta, la resta no té importància (o potser és que no vull donar-li).

dilluns, 13 de desembre del 2010

FER TEMPS I CAMÍ

Darrerament, només faig temps. Espero que s'aixequi la boira i que alguna glopada d'aire fresc renovi aquesta broma humida i espesa de la que no s'en veu el límit. Això em -ens- permetrà veure què hi ha a la fondalada d'aquest paisatge que recordo tènuement. 
Ja no recordo la puresa de la virtut -entesa com honradesa, fidelitat, honorabilitat, etc.- i se'm fa difícil destriar allò que és autèntic del que alguns volen fer passar per genuí. No, no puc esperar que qui no ha conegut la puresa de la virtut la sàpiga apreciar. 
Miro enrere i observo el camí tortuós i esquerp que es dibuixa als pendents de les muntanyes. Un mal pas i ets mort -em digué, fa anys, aquell que coneixia el camí. Temps, només temps. Ara espero, pacientment -resignadament-  en un racó del camí que m'avancin aquells que tenen pressa. Ja descobriran que -mentre no aixequi la boira- no és bona idea ser els primers en fer el camí. Prudència, ara és temps de prudència. La boira ens impedeix veure què està passant a la vall i hem de saber esbrinar quina serà la visió del conjunt que ens oferirà quan desaparegui.
Mai m'ha agradat atendre "peticions vicioses", falsament piadoses i basades en la debilitat de caràcter. Mai m'ha agradat trair el meu concepte de la vida, de com ha de ser viscuda i de quins preceptes morals i ètics l'han d'inspirar. No demano a ningú que comparteixi aquesta manera de veure la vida -per sort, no em cal- i només pretenc ser conseqüent amb mi mateix. Potser no és la millor manera però és la meva manera.
Cada vegada em miro amb més distància tot plegat i ja no em crec res (potser a algú sí, però cada vegada menys). És trist, però és així!!!

dissabte, 11 de desembre del 2010

CAVALLERIA RUSTICANA

No he escrit ni el títol d'aquest post però ja vull inserir-hi aquest enllaç amb la melodia que servirà de fons. Aquest post no és comprensible si no heu vist la tercera part d'El Padrino i no us heu delectat veient com la seva gent acaba amb els seus enemics mentre ell escolta el seu fill com canta l'òpera Cavalleria Rusticana. 
Aquesta cançó té aquest punt de record dels bons moments, de pena pels moments que mai han de tornar i, malgrat això, la fermesa de la decisió presa i executada. No totes les decisions són plaents però sí que són necessàries. La necessitat d'una decisió la podem trobar en l'autoprotecció, en la reafirmació de l'autoritat i del poder annex, en reorganitzar les fitxes sobre el taulell, en la simple -i periòdica- demostració de que despertar a la bèstia -que, normalment, viu i deixa viure-  és molt perillós.  Aquesta bèstia, en circumstàncies normals, només demana que ningú es fiqui al seu jardí i li trepitgi la cua. Tan fàcil com això!!!
Si us mireu fredament la motivació que té el Padrino en executar la seva venjança, no trobareu altre cosa que la provocació prèvia, l'intent d'aixecar-li la camisa, la deslleialtat i el deshonor. És il·lícit o immoral actuar contra això???? Crec que només és una qüestió de Rispetto, res més.
Sempre he admirat aquesta habilitat per fer que les coses surtin com un desitja o planeja. A vegades no cal ni forçar les situacions, només cal esperar. Esperar que allò que altres han encetat esdevingui realitat, a ser possible en la versió d'aquesta realitat -totes les realitats tenen més d'una versió- que a nosaltres més ens interessa. 
La vida és bella, amics. Vinga, un parell de cançons -autèntiques meravelles- per celebrar-ho. Una i dues ( i aquesta de propina, malgrat és una mica patètica).
Per avui és el final (The End). Demà potser més, potser no. Darrerament, ja només estic segur de dues o tres coses. La resta no em mereix cap fiabilitat i així -amb la prudència i reserva que implica la desconfiança- resto expectant davant els nous esdeveniments.

dijous, 9 de desembre del 2010

FE DE VIDA II

Estic molt, molt, molt, molt, molt... cansat!!!
Només vull donar fe de vida i descansar. 
Demà serà un dia en el que hauré de treballar força i fer el que avui no he volgut fer per prudència i per tenir temps d'esgotar les darreres oportunitats.
Potser ho podia haver fet millor -sens dubte, sempre es pot fer millor-, però quan hi ha interferències, no puc jugar bé les meves cartes. Una pena, jo no volia que això acabés així.
Vaig a descansar. Demà més, molt més....

dimarts, 7 de desembre del 2010

PRENDRE CONSCIÈNCIA

Avui és el dia. Aquesta nit tornaré a prendre consciència de que em faig gran i que m'he engreixat uns quants quilos. Cada vegada que intento -i aconsegueixo- embotir-me dins de l'esmòquing, comprovo que hauria de començar a dedicar-me a una altra cosa. Anar a aquests sopars (cena-espectáculo, diuen alguns) sempre té el seu què. Et retrobes amb gent interessant -d'altra que només es creu que ho és- i pots assabentar-te de coses prou curioses i útils. 
Els sopar és a les 10.00 h. -òndia, encara faré tard- i sempre comença amb una copa-aperitiu previ, a peu dret. Una bona ocasió per posicionar-te, per veure quines són les persones interessants, per estrènyer la mà dels coneguts i fer abraçades als amics. Aquesta copa prèvia sempre et dóna la oportunitat de veure per on aniran les coses, qui ve sol o amb acompanyants que abandonaran a la primera de canvi. Localitzades les persones interessants, també és una bona oportunitat per canviar les targes de taula i poder seure al costat de qui pot fer-te passar una bona vetllada.
Una vegada s'ha aconseguit l'objectiu d'aproximació, ja tot depèn de la manera de fer de cadascú. El sopar és el de sempre i el menú no ofereix, normalment, cap novetat digna de menció. Quan arriben els postres i les begudes esperitoses posteriors a l'àpat, també és el moment en el que l'orquestra deixa d'oferir música ambiental i comença a fer gaudir al personal amb unes hores de música ballable. Aquest és el moment de veure si has jugat bé les teves cartes durant el sopar i si tens algun futur amb aquella parella de taula -gens casual- o amb aquella noia que t'ha obsequiat amb un somriure des de dues taules més enllà mentre el seu acompanyant -de compromís- es desfeia en explicacions sobre un tema que l'avorria sobiranament. Recordo -i el cor encara em cavalca bojament- el somriure d'una noia de fa dos anys (potser són tres) i la gran vetllada que vàrem passar.
Bé, tot això s'acaba a les 5 de la matinada. En aquell moment, els del Grup marxem, ens canviem de calça curta i comencem -encara tocats per l'esperit de la botella- a córrer per la muntanya, buscant coses que ningú ha perdut, redescobrint camins que coneixem de memòria i reconfortant-nos de poder fer-ho un any més. Quan arribem a la nostra destinació, uns xurros amb xocolata calenta ens alleuja del fred i ens proporciona les calories necessàries per tal de continuar funcionant durant tot el dia. No és un dia qualsevol, no són hores qualssevol. És el nostre dia, són les nostres hores! Dels que estem allà i dels que ja no hi són. Aquests darrers anys les presències físiques van minvant però malgrat això, tots hi som.
Demà més (tard, molt tard....)

dilluns, 6 de desembre del 2010

COSES IMMUTABLES

Avui estic escoltant una recopilació de temes dels anys 80 entre la que he trobat aquesta cançó. Coses de fer-se vell, coses s'haver-se de conscienciar de que els anys passen. Per sort, hi ha coses immutables en el temps i en l'espai.
Com cada any, demà toca sopar i demà passat -de matinada, encara cec com una rata- carrera en calça curta. Són d'aquelles coses que passen cada any, plogui, nevi o faci vent. És una d'aquelles coses que -sí o sí- ningú es planteja si han de passar o no, simplement passen. No cal dir que cada vegada em costa més posar-me els pantalons d'esport i desafiar el fred amb l'ajuda inestimable i solitària d'una barreja. Són moments en els que desitjaries haver trobat una bona excusa per tal d'haver-te absentat del sopar del dia anterior i no haver de pagar el tribut de congelar-te en vida.
Recordo com va començar aquesta bajanada -per motius molt lloables i honorables- i com ha anat degenerant en una cursa preparatòria -espaviladora- per aguantar tot una sèrie de rituals inexcusables i que requereixen una mínima formalitat per part dels assistents. No participar en aquesta cursa representaria un cec -estat d'alienació producte de les quantitats ingents d'alcohol ingerides- non stop durant dos dies.
Aquests darrers anys, la cosa s'ha complicat una mica i, malgrat tots sabem el punt final de la cursa, hem d'anar orientant-nos i buscant punts concrets en els que hi ha coses concretes que hem de recollir -tot això, a les 6 de la matinada d'un dia festiu- i aportar al final. Qui tarda menys i porta més objectes, guanya. El què? Doncs la satisfacció d'haver-ho aconseguit, simplement això. La satisfacció d'haver passat una estona amb una gent a la que aprecies i a la que sempre em sentiré vinculat. La satisfacció d'haver fet el paperina una estona i d'haver rigut sincerament, sense cap tipus de compromís ni pensant en el què diran ni en el què pensaran. Només això, us sembla poc?
Ja deia Jean Paul Sartre que la felicitat no és fer allò que volem. La felicitat és voler allò que fem!!!

dissabte, 4 de desembre del 2010

COSES PRÀCTIQUES

Aquesta àvia em fa tornar boig. De fet, trobo que l'anunci està molt aconseguit. Si ens fixem, tenim tres personatges que són prou interessants: d'una banda, l'àvia -posseïda pel poder del consum (suposo que no deu cobrar 400 € al mes)-; d'altra banda, el client apàtic i que no participa de la "marxa" que proporciona l'ús d'aquesta targeta de crèdit; finalment, el dependent que es va posant catxondo a mida que l'àvia fa ús de la seva targeta (suposo que la compra descontrolada, en temps de crisi, posa catxondo a qualsevol comerciant). Vull fer un apunt i m'agradaria que us fixéssiu en la cara del dependent. No sé si pensar que té algú sota el taulell -fent-li un "rentat de baixos"-, si és un anormal que no sap què més fer o si s'imagina les comissions que li cobrarà la entitat financera per aquestes vendes. 
Aquestes darreres setmanes estic força ocupat en mil històries que jo he volgut iniciar. 
Un moment, poso música. Una cançó que darrerament m'encanta escoltar, de l'Ana Torroja. Aquesta cantant sempre ha sigut un dels mites musicals -i eròtics, perquè negar-ho!- que he tingut.
Continuem. Com deia, aquesta setmana ha sigut densa i intensa -com m'agraden a mi- en fets i esdeveniments: CIU tornarà ha guanyat les eleccions al Parlament de Catalunya -de fet, sempre les havia guanyat- i podrà formar govern. Potser ara s'acabarà aquest estat de desgavell continu que hem viscut aquests darrers anys. No ho tenen fàcil, que tothom ho recordi. Estem en mig d'una crisi i afecta a qui governi, sigui qui sigui. L'acció de govern estarà condicionada per unes arques públiques buides -potser seria bo i convenient saber en què (en quines bajanades) s'han gastat els diners públics els anteriors governants- i per una dinàmica de tantsemenfotisme i irresponsabilitat absoluta que han fomentat els governants sortints. Per part meva, només puc dir que apreciaré i valoraré aquella acció de govern tendent a reduir la despesa pública, a racionalitzar i fer més eficients les limitats recursos i a reduir el deute públic que tenim els catalans. Per fer això no calen diners, només cal una acció de govern decidida, valenta i responsable. Una acció necessària i urgent que ha de passar per sobre dels interessos de partit -cosa que no van saber (voler o poder) fer altres- i que s'ha de dur a terme, peti qui peti. No és hora de ser "populars" -les eleccions ja han passat-, és hora de ser efectius i recuperar aquest país. Ara és hora de demanar sacrificis als catalans. Jo crec que estarem disposats a sacrificar-nos si veiem que l'objectiu és legítim i forma part d'allò que en diuen "bé comú". Que no demanin sacrificis per incrementar la despesa sumptuosa, per incrementar el nombre d'amics i amiguets col·locats a l'Administració Pública, per subvencionar iniciatives improductives -sense futur i innecessàries en aquests moments- i que només es poden qualificar de "brindis al sol". Molta sort. La sort d'aquest govern, serà la sort de tots els catalans!
D'altra banda, tinc la gran satisfacció d'haver vist un altre 5-0 del Barça al Madrid. Ja són.... No ho recordo. Ja són molts des del 0-5 del Barça del Sadurní, Torres, Rifé, Asensi, Juan Carlos,  Sotil, Marcial..... Quins temps i què jove era!!!! Aquesta vegada té el plus d'haver vist al pobre Mouriño en estat catatònic i observant la desfeta d'aquest equip d'opereta que entrena.
En acabar la setmana, els controladors aeris m'han donat la satisfacció de veure que sempre han de cridar als mateixos per fer que les coses funcionin. Bé, només una qüestió de temps, com tot a la vida. Darrerament veig com les meves previsions -aquelles per les que sempre he rebut crítiques, algunes ferotges- es van acomplint sistemàticament. Potser algun dia algú descobrirà que no es pot viure permanentment en els mons de Yuppie, que la vida és dura i que amb els "jetas" només hi ha una actitud possible: la inflexibilitat. 
Aquest darrers dies he experimentat una cosa que feia temps que no experimentava: la felicitat. Felicitat de veure pròxim el final d'una aberració i l'inici d'una nova situació.  Apartar els obstacles del camí sempre m'ha fet feliç i m'ha proporcionat força renovada per reafirmar la meva posició. El divendres al matí felicitava a un amic i acabava el meu SMS amb la frase "Alea jacta est".  Durant el dia aquesta frase va adquirir condició de polivalent i podria ser considerada premonitòria (o no), però això forma part d'un altre post....

PS: Maca la imatge, eh? Potser a algú li agradaria practicar? No n'hi han, no n'hi han!!!! El més trist és que ho saben...

dissabte, 27 de novembre del 2010

REFLEXIONEU...O NO US CAL????

Ho feu? Sou dels pocs que encara no ho teniu clar? Bé, si a hores d'ara encara necessiteu reflexionar, valdria més que ho deixéssiu córrer i demà anéssiu a fer un tomb per qualsevol illa deserta (us podria dir de qui us podeu fer acompanyar, però no seria correcte). 
Potser aquesta actitud de cagadubtisme -permanent i patològic- és la que ens ha portat a l'actual situació. Aquesta manca d'empenta, de decisió, de voluntat d'assumir els errors -involuntaris i inevitables- en la convicció que sempre hi haurà més encerts és la que ens ha fet pobres individus sense esperança i sense confiança en la nostra capacitat de tirar això endavant. Francament, jo prefereixo equivocar-me sabent que he fet el que tocava i l'he encertat mil vegades. 
Ara que ja s'ha acabat la campanya electoral voldria fer la següent reflexió: Algú pot pensar que a la gent del carrer l'importen les promeses electorals? Jo crec que no. Prometre a quatre anys vista és -per se- temerari (en desconèixer com evolucionarà tot plegat en aquest espai de temps), fals (la majoria de vegades el que determina l'actuació d'un govern són les circumstàncies de cada moment) i gens creïble (només uns pocs alienats i abduïts, sense cap criteri ni personalitat, es poden creure la quantitat de bajanades que es prometen en campanya). 
Jo crec que la gent vota en funció de la comparativa entre el que ha fet el govern (com ho ha sabut "vendre") i el que ells s'esperaven que fes. He arribat a la conclusió que els partits no guanyen el govern per mèrits propis, ho fan per desgast i demèrit del partit que ha exercit el govern durant els darrers quatre anys. Saber "transmetre"els èxits -moltes vegades, "maquillar" els fracassos- és el que permet que un partit continuï o no en el poder i el que fa que els opositors hagin de fer un major o menor esforç per aconseguir el poder. 
L'alternança en el poder és bona sempre que no t'agafi "amb els pixats al ventre" i sense saber què fer (no voldria fer referència a ningú). En aquests casos, s'acaba fent el contrari del que feien els altres sense cap justificació o sentit, només per fer veure que es marca la diferència. El fracàs pot ser estrepitós (tampoc vull fer referència a ningú). Si no tens les idees clares, una línia coherent, una mínima organització interna i la voluntat permanent de governar -i no arribes al poder per carambola-, no tens res a fer. Pots enganyar a la gent durant un temps, pots despistar i dissimular l'absència de projecte, pots emmascarar aquests alts i baixos sense sentit, però al final caus... sense remei, inexorablement. Fins i tot el més ignorant dels mortals té una cosa que no el traeix mai: La percepció de que les coses es fan amb sentit comú o no. Es poden tenir més o menys coneixements sobre una matèria determinada però, al final, sempre s'examinen els resultats de les decisions en base al sentit comú (moltes vegades, el menys comú dels sentits). Les decisions comprensibles són les que menys greu sap que siguin afortunades o no. 
Jo sempre he comparat el govern d'un país amb una família. Econòmicament, no es pot gastar més del que s'ingressa i s'ha d'adequar el nivell de vida al nivell de renda. Els fatxendes que volen ser rics sense ser-ho (que estiren més el braç que la màniga, per un ànim de "ser igual o millor que..."), acaben hipotecats (us sona d'alguna cosa?). La vida és senzilla, clara i diàfana. No pots fer més del que et pots permetre. No pots fer viure tothom a costa de l'esforç d'uns pocs, no pots ser el que paga totes les banalitats i sense sentits. Al final, la factura sempre arriba i llavors tothom queda retratat.
Bé, que vagi bé aquesta reflexió de darrera hora, aquest "viure sense viure en mi", aquestes ganes de que s'acabi tot i que, aquells que viuen -cobren- de nosaltres, comencin a treballar, a preocupar-se de les coses tangibles, humanes i quotidianes. Lluny han de quedat les teòriques sobre què som i d'on venim. Això, qui més qui menys, tothom ho sap i ningú en menja. Deixem de malbaratar recursos que no tenim, deixem de somiar truites i posem-nos a treballar (que ja ens cal).

dimecres, 24 de novembre del 2010

IMPRESSIONS FICTÍCIES I FALSOS IMPRESSIONABLES

Fa temps, en relació al bloc, algú em va dir: Òndia, tio, vols dir que no hauries de canviar el teu pseudònim, la teva imatge i el títol del bloc? 
Per quin motiu hauria de fer-ho? -va ser la meva resposta.
Es que dóna mal rotllo. Fins i tot algú podria pensar que estàs com un llum o que ets carn de psiquiatra -va respondre força convençut. 
Aquesta ment privilegiada, era -i és- un fals convers -escric en genèric- que es mostra impressionat de l'aparença d'un bloc, del pseudònim d'algú que hi escriu per pura diversió i del que s'hi diu, malgrat s'adverteix -per activa, molt activa- que és pura ficció. Aquest mateix element -candidat a Salvador del Món i integrista de la moral aliena- és capaç de vendre sense cap contemplació a qui l'ha ajudat a estar on està, és capaç de mentir, d'utilitzar tots els recursos per manipular tot i a tothom en benefici propi (sense cap tipus de mirament) i gaudeix de viure en mig d'una mediocritat de la que en fa virtut pròpia i que l'eleva  -pretesament- a l'excel·lència per demèrit aliè més que per mèrit propi.
La vida és així i els que més s'espanten del que veuen fer i dir al proïsme, menys s'adonen de la gran tragèdia que és per la resta de la humanitat haver-hi de tenir el més mínim contacte, ja sigui directe o indirecte. El més trist de tot plegat és la presència del que en altres contextos i temps en dèiem "muditos", aquells que parlen quan no ho han de fer -quan són temes intranscendents, però que donen joc i només comprometen a tercers, en benefici propi- i que callen quan han d'adquirir el més elemental compromís o defensa -malgrat només sigui moral- d'aquells que permanentment adquireixen compromisos -que sí compleixen- amb ells.
Aquests darrers dies estic en plan pseudo-filosòfic (res greu ni que requereixi tractament, no patiu). No és un rampell sobtat que m'ha entrar de la nit al dia. Tot plegat només és un intent de començar a posar cada idea -de moment, només això- en el seu lloc. Potser no serà un intent reeixit -la mediocritat cada vegada avança més, només hem de veure l'entorn social- però sempre queda el consol i la justificació de poder dir allò de "Ja us ho vaig dir". 
La resta? La resta és intranscendent i ja no forma part de les coses que em preocupen. De fet, deixo que altres s'impressionin (?) i es preocupin (?) amb i d'aquestes coses. Mentre, jo sóc feliç i continuo vivint tan bé com puc.

dimarts, 23 de novembre del 2010

PARAULES, NOMÉS PARAULES.

Una o altra vegada, tots tenim la sensació de que les nostres paraules produeixen un efecte més o menys afortunat en funció de la nostra habilitat per expressar amb suficient claredat allò que volem dir. Tampoc cal fer un gran esforç per entendre que escriure és una de les maneres que tenim de fer evident el nostre estat d'ànim però que s'ha de relativitzar i contextualitzar cadascuna de les coses que escrivim i també les que llegim. 
Ara, de sobte, m'ha vingut al cap aquella història bíblica del gall que canta i la negació de Nostre Senyor. Perdoneu ha sigut un lapsus!!!
D'igual manera que hi ha persones que s'expressen d'una manera més o menys vehement, també podem escriure d'una manera més o menys efectista. Com he dit moltes vegades en aquest bloc res és el que sembla i res sembla el que és. D'acord amb aquesta premissa, he anat desgranant cadascun dels posts que conformem aquest bloc. Només paraules, idees, sensacions i sentiments. No cal anar més enllà, no cal donar importància a les coses que no en tenen, no cal donar patent d'autenticitat a coses que només són producte de moltes hores sense res a fer i de les ganes de passar aquests milers d'hores de simple companyia amb alguna activitat lúdica.
Fa uns dies, parlava amb una persona -fidel seguidora d'aquest bloc- que em deia una cosa que he pogut comprovar amb posterioritat i de la que no m'havia adonat. Resulta que l'evolució de la temàtica del bloc ha sofert alts i baixos com si fos un Dragon Khan. Sí, potser sí, però també està en consonància amb les circumstàncies -sense que els posts parlessin directament de mi- que m'han tocat viure. Els avatars de la vida sempre influeixen -malgrat no escrigui directament sobre la majoria d'ells- en les nostres temàtiques, en el to i en el llenguatge emprat.
Com ja he dit moltes vegades, ja només em queden dues o tres coses que m'importin de veritat (comptant amb generositat). La importància de les coses sempre és relativa i ja he abdicat -i renunciat- de fer entendre segons quines coses. Ni ara ni mai he pretés pontificar sobre cap tema, només he pretés expressar la meva opinió sobre temes determinats, amb l'únic ànim de millorar. Moltes vegades -la majoria- no eren ni opinions meves, eren opinions que assignava als múltiples personatges (que, evidentment, estaven influïdes per les meves opinions) i que han tret el cap pel bloc durant aquests dos anys i mig. Com moltes altres vegades, aquestes darreres setmanes -en les que l'activitat al bloc ha baixat- m'he plantejat tancar-lo definitivament. En el darrer moment, per sort, sempre penso que no tinc cap motiu per fer-ho.
No, no ho faré. Si estimo alguna cosa en aquesta vida és l'escriptura. Fa més de vint-i-cinc anys que escric sobre diversos temes i en diferents formats. Aquesta faceta forma part de mi, de les meves circumstàncies i és el que, moltes vegades, em permet tenir un petit respir en aquest camí llarg, dur i tortuós que és la vida. Durant tots aquests anys, he escrit en circumstàncies molt difícils i en llocs en els que la cosa que menys tenia era la tranquil·litat necessària per concentrar-me en la història. Per sort, conservo intacte l'esperit del principi i cada dia em motiva més el fet d'embrutar unes pàgines amb idees, notes i concebre embrions del que seran històries més o menys llargues i coherents. 
Ho deixo. Ja està, ja he dit el que volia dir. Tampoc era necessari dir-ho (o escriure-ho) però avui em venia de gust i, a diferència d'alguns -reprimits crònics- normalment, faig el que em ve de gust (sempre dins dels límits normals del que és escriure històries que haurien de ser intranscendents). Fer-ho així és, mentalment, molt saludable. Alguns ho haurien de provar....

diumenge, 21 de novembre del 2010

CONTINUA EL DESPROPÒSIT

Des de fa un temps assisteixo, impassible, a la desintegració de la societat. No és una desintegració -de moment- traumàtica. Mica en mica la societat va fent passes agegantades cap a la seva autodestrucció. No cal fer grans esforços per veure que això és així. Només mirant la TV, aquesta tarda assisteixo al despropòsit de veure com la policia local d'un poble de certa entitat -fins i tot tenen transport públic municipal- han "apatrullen la ciutat" en autobús. Resulta que l'ajuntament no té diners per pagar l'ITV dels vehicles policials. Bé, molt bé!!!! Fantàstic!!! Potser s'han gastat els diners dels impostos dels seus conciutadans en subvencionar coses que a ningú interessen, a agermanar-se amb pobles i ciutats miserables de països encara més miserables i dels que no sabem ni on són. Quina necessitat tenien d'agermanar-se, de donar subvencions, de fer d'ONG sense que ningú els ho demani i sense que sigui la seva funció principal????
Continuo veient la TV i veig el cas d'unes cases - Anglès (Girona)- a les quals els han robat la instal·lació elèctrica, les canonades de l'aigua, els radiadors i tot el parament que podria tenir algun valor. Què fan les Administracions? Potser estan massa ocupades en preocupar-se de gastar-se els diners en coses estèrils, inservibles, improductives i que no beneficien a ningú (bé, a algú sí que deuen beneficiar...).
Aquest camí, lent i inexorable, cap el desastre sembla no tenir retorn. Sembla que tot i tothom estigui preparat per arribar al final d'una època. Algú pot pensar que aquesta situació econòmica -que encara pot empitjorar encara molt més- agreujada per la mala gestió i l'endeutament de les Administracions Públiques després d'anys de malbaratar els recursos econòmics i humans en fer polítiques de pa sucat amb oli, pot durar gaire temps??? No, això no pot durar gaire temps. Cal que alguna cosa canviï, que la forma de governar, la forma d'educar, la forma de viure en societat canviï. 
Per cert, ara estic veient a la TV que per 600 € podeu vestir el vostre gos de nuvi o núvia. Potser la crisi encara no és suficientment aguda i algun anormal encara es pot gastar el que té i el que no té (segur que després dirà que li han de subvencionar alguna gilipollada) en vestir el seu gos?????? Ho sento, renego d'aquesta societat, d'aquests anormals, d'aquests vividors que després necessiten al "pare Estat" o a la "mare Administració" per treure'ls dels embolics en els que es fiquen. Com pot ser que una persona que es gasta 600 € per vestir el seu gos pugui dir que cobra poc a final de mes o que els llibres dels seus fills són cars o que la vida està molt cara???? Com s'atreveixen a insultar la intel·ligència d'aquesta manera????
Espero que això duri poc, molt poc... o la patacada serà espectacular!!!

ERRORS FATALS, ENCERTS MALÈVOLS

Em miro la prunera -vídua de fulles- i penso que aviat hi haurà el canvi de lluna adient per poder esporgar tots els arbres de casa. Esporgar els arbres és una imatge virtual i simbòlica del que toca fer en altres àmbits de la vida. Cal desprendre's d'aquelles parts inútils que no aporten res i que només serveixen de rèmores, d'aquelles parts que només "vesteixen" o que la seva única utilitat és fer de comparsa (del club del "sí senyor").
He avançat bastant en "Acte final". Aquesta propera setmana pot ser la dels errors o la dels encerts. Per sort, no depèn d'en Pol. Ell té les idees molt clares i sap el que ha de fer i el que no li pertoca fer. No crec que hi hagi algú tan imprudent com per intentar fer entrar el clau per la cabota i intentar maridar l'aigua amb l'oli. Seria un error fatal, el principi del fi de tot plegat (una acció/reacció de conseqüències imprevisibles). Ara ja està desproveït de qualsevol tipus de mirament. Ara ja ha entrat definitivament en la dinàmica que fa que cada pal aguanti la seva vela (o, dit més cruament, que cada gos es llepi la seva titola). El gos que vulgui llepar la titola aliena (n'hi ha autèntics especialistes a full time i amb una tècnica depuradíssima), que ho faci. En Pol no té cap inconvenient en que així sia, sempre que no incideixi en ell i en el seu entorn. 
Ja queda poc per les festes de Nadal. Prèviament haurà d'enviar un parell de "felicitacions" a gent que  les sabrà apreciar en tot el que valen. Els donarà la clau per obrir el pany de la porta de sortida d'algú al que -així li consta- aprecien molt. Per aquestes festes sempre li ve de gust "regalar". Coses de ser una persona despresa i sempre emetent al "benestar" aliè. En Pol farà gala i exhibició d'aquesta bondat que el caracteritza.
Vaig a continuar amb "Acte final". He pensat en complicar una mica la trama -en el sentit en el que abans m'expressava- i fer que surti a la llum l'embolic entre la Barragana i el Petaner. Cal que es faci públic en el moment just, quan el Petaner més necessiti que tot sigui una bassa d'oli. D'aquesta manera, l'impacte serà més fort i les conseqüències més letals pel seu futur.
Després, més.

dijous, 18 de novembre del 2010

DIA SATISFACTORI

Breu, seré molt breu. Només un parell de coses: 
Una presentació: Aquest petaner es diu Frisco. No és important ni com es diu ni de qui és. Només és important per la tipologia de petaner que representa. És molt nerviós, juganer i no para d'intentar caure bé a tothom. Bé, un fàstic de gos!!! Sabem que és un gos pel seu físic, però sabem per on ha passat pel rastre de bava  que deixa, talment fos un llimac. Sense caràcter i disposat a canviar d'amo a les primeres de canvi. La primera mà que l'acaricia -o que l'acollona-  és a la que fa cas. No sap el que és la fidelitat i l'agraïment. Em diuen que ja està tot preparat per tal que aquests propers dies torni a desplegar tota la seva habilitat per bavejar, adular i fer-se veure amb les seves cabrioles i festes gratuïtes que dispensa a tort i a dret. El que us deia: Un fàstic de gos!!!!!
Avui gran dia. Ha passat el que tantes vegades he repetit i havia de passar. El temps posa a cadascú en el seu lloc. Ni més ni menys, la vida és així i tot arriba. El dia ha sigut molt reconfortant i molt gratificant per l'autoestima. I tot això sense haver-me d'arrossegar, posar el cul, bavejar, riure les gràcies de tothom, oferir-me en cos i ànima, etc. etc. Per cert, conservant tota la dignitat. Només hi ha un secret: saber fer les coses i fer-les. No cal res més. Tota la resta de parafernàlia sobra i esdevé un espectacle ridícul i grotesc que només provoca la hilaritat, sorna i befa d'aquells que són els primers en ser adulats. Fer la rosca i denigrar-te públicament funciona durant un temps però, al final, es veuen els resultats. La resta és comèdia per anar tirant.
Bé, ho deixo. Avui hi ha pressa, molta pressa, per preparar l'acte final (no hi ha res com anar preparat per la vida).

dilluns, 15 de novembre del 2010

WAR (Punyalades a Parlament street)

Hi ha dues coses infinites: L'Univers i la estupidesa humana. I de l'Univers no n'estic segur. 
Albert Einstein

Ja està, ja ha començat la campanya electoral. Els nostres Pares de la Pàtria ja s'han embrancat una altra vegada en la seva "lluita fratricida" per aconseguir el major nombre de diputats al Parlament. Durant dues setmanes veurem com s'insulten, es menyspreen i es menystenen per  tenir garantit un plat de llenties durant quatre anys. Tots a mirar la bossa, el modus vivendi temporal -que alguns ja han fet professional i vitalici- que els permetrà accedir a un sou incomparable i a unes avantatges extraordinàries, inclús en temps de crisi.
El que em fa més gràcia de tot és comprovar com n'hi ha que es pensen que la diferència entre uns i altres és tan definitiva i definitòria. No, no és així. Estan en una opció política -excepte honroses i puntuals singularitats- com podrien estar en una altra. Només es tracta de fer-se lloc -inclús a cop de colzes i col·locant-se amb calçador- en l'arc de les diferents opcions polítiques, passant de la extrema esquerra -Ai, quin riure!!- a l'extrema dreta -encara més riure- en un recorregut que engloba esquerres moderades, centristes, dreta moderada.... i tota una sèrie de grupuscles sense cap opció. Famosos són els canvis de jaqueta i les "evolucions d'opció política" que permeten a persones que han militat en el comunisme, "evolucionar" fins la dreta més rància. 
Elegir? Realment elegim? No, crec que no. Només determinem quin número de membres d'un partit  concret viurà durant quatre anys a càrrec de l'Erari Públic. El propi partit ja ha elegit quina preeminència i ordre han d'ocupar -prèvia guerra sectària interna, moltes vegades mal dissimulada- els seus candidats atenent a la més o menys proximitat -coses de filies i fòbies- amb "l'aparell del partit". Una verdadera guerra per accedir a la Glòria del Poder. Un poder efímer però molt cobejat. 
Per sort ja fa anys que estic curat d'espant, que no confio en res del que em puguin prometre en campanya electoral i que el meu escepticisme voreja la incredulitat sobre la capacitat d'estirar d'aquest carro -ara excepcionalment pesant- d'aquells que no han demostrat res, professionalment parlant, abans d'accedir a la política. Moltes vegades correm el risc de convertir el "polític professional" en refugi de professionals mediocres i sense cap altra aspiració que anar fent la viu-viu. 
D'aquí uns dies, la nit del dia de les eleccions, assistirem al lamentable espectacle de veure com els representants de tots els partit polítics declaren "la seva satisfacció pels resultats". Uns diran que han guanyat. Els perdedors diran que esperaven perdre més escons i que els ha perjudicat això o allò. Uns altres, faran autèntics equilibris dialèctics per intentar transformar el que és una autèntica desfeta en una "fase transitòria d'estancament de la quota de vot". I tots ells tan feliços, tan ufans esperant rebre l'acta de diputat i ... medrant (vivint a la nostra esquena) quatre anys més!!!

dissabte, 13 de novembre del 2010

EL TEMPS S'ESCAPA

Tempus fugit
Ahir havia començat un post que, finalment, vaig esborrar. Estava força "calent" i no vaig voler anar més enllà del -segons les meves pròpies conviccions- límit del respecte. Hauria personalitzat la meva crítica, cosa que no faig si no és en comptades ocasions i mai per formular cap crítica.
El dia havia sigut molt dens en esdeveniments i no tots bons-alguns previstos, però sempre ens queda aquell petit percentatge que mai es compleix i que és el "la esperança de l'il·lús".
La nit anterior només vaig dormir un parell d'hores i vaig estar pensant  No era cosa de nervis, només era cosa de sensacions i sentiments contradictoris. D'una banda, pensava en quan efímeres són les coses i en la quantitat de temps que perdem preocupant-nos de coses que, en ocasions, són més efímeres que les nostres preocupacions. Val la pena?  La resposta, en la majoria d'ocasions és un "no" rotund i sense matisos. 
El temps s'escapa sense remei, sense manera d'aturar allò que és inevitable. Cal perdre el temps que queda -poc- en qüestions surrealistes i sense sentit? En coses que desapareixeran abans que les nostres preocupacions finalitzin?  Evidentment, no. D'altra banda, cal permetre que tot es converteixi en un camí sense paisatge, sense pedres, sense cap al·licient? Això tampoc!!!
Ara faré un incís només per dir una cosa que em crema la gola: No hi ha plaer més gran i extraordinari que veure com l'aprenent de botxí -molt maldestre, per cert- es penja amb la seva pròpia corda. Queda dit!!!!
El doctor Mabuse -o Menguele- va dir el que tenia que dir i "Que passi el següent!!!". Queden enrere els dies de la doctora Trapella. Ella sí que en sabia de tractar els pacients!!! Quantes bones estones havíem passat junts i quants posts va motivar!!!!!
Després, trucada inesperada -suposo, no ho sé, que "dirigida"- que semblava mostrar un interès sense cap sentit sobre el meu "estat". Sempre és agradable que algú es preocupi d'un, més venint de qui venia la trucada. No hi ha blanc sense negre i torno a comprovar com els remenadors de cua continuen amb la seva activitat principal: ficar-se en tot (en el que saben i en el que no saben).
Un cop dinat, vaig marxar cap a la muntanya, a airejar-me una mica i evitar caure en braços de la mediocritat temorosa. I així fins avui, fins aquesta hora en la que he fet una pensada. He vist que avui fan un Doc umentos TV (la 2, 22:30 h) en el que parlen d'aquell consultori radiofònic de la senyora Francis. Quina oportunitat!!!! Vista aquesta avinentesa, he decidit obrir un nou bloc que es diu "El consultori de l'Exorcista", que podeu trobar en aquest enllaç o a www.consultoriexorcista.blogspot.com. Sí, ja ho sé, la plantilla no és cap cosa de l'altre món, però ja la milloraré quan tingui més temps.
El procediment és el següent: Mitjançant un comentari, feu una pregunta. En un post contesto totes les preguntes i vosaltres en feu més. Podeu preguntar sobre qualsevol qüestió que us neguitegi. Només hi ha un límit: el respecte. Les meves respostes seran tan surrealistes, iròniques, sarcàstiques i catxondes com sigui possible.
Bé, ho deixo aquí. Ara toquen les vostres "consultes".

dijous, 11 de novembre del 2010

PREVISIONS

Aquests són dies maleits en els que les previsions (no confondre amb prediccions) no són exactes però molt aproximades. Trencar amarres sempre proporciona llibertat i fa que puguem prendre distància de tot plegat. Aquesta distància és la que ens permet tenir una capacitat d'anàlisi més global. També ens permet visualitzar quines són les relacions entre les diferents faccions en conflicte. D'aquesta visió global i del coneixement de les relacions d'amor-odi és del que en podem treure profit.
Veig un apropament molt simpàtic -igualment fals i interessat- d'una facció prou potent i amb suficient capacitat de maquinació com per interessar-me saber quin punt de vista té i què pot oferir. Fer-me saber que teníem interessos comuns sempre és un detall que sé valorar. És molt trist, ja ho sé, però mentre alguns m'ofereixen fer front comú, d'altres continuen ofegant-se amb la seva pròpia baba (inclús ara que ja haurien de ser conscients de la seva soledat). 
Són dies en els que la malaltia sembla haver fet niu en aquells que són propers a gent que aprecio. Els mals moments no són desitjables però ens proporcionen un coneixement molt didàctic del patiment que ens ha d'ajudar a entendre i superar les situacions difícils. Potser cada vegada la durícia és més gran i la nostra sensibilitat es ressent fins quedar del tot inhabilitada (jo ja estic a un pas d'aconseguir-ho).
També són dies durs per una persona especialment sensible -malgrat les males llengües i el seu comportament públic podrien fer-nos pensar el contrari- i que necessita un recolzament sincer que, moltes vegades, es fa car d'aconseguir. No defalleixis nena (millor escolta aquesta cançó), no val la pena. La vida ja t'hauria d'haver ensenyat que no som res i que els petits espais de felicitat són oasis en mig d'un mar de sorrenca insatisfacció. No cal lamentar-se dels espais d'insatisfacció, cal alegrar-se d'haver trobat -malgrat s'hagi d'abandonar per continuar caminant- un petit oasi en el que reposar i gaudir, en el que hem passat moments bons que ens han ajudat a guarir-nos les ferides dels peus. No t'enganyis nena. La vida ens permet -de tant en tant- guarir-nos les ferides dels peus per obligar-nos a continuar caminant, novament pel mig de les sorres que ens tornen a ferir. I així fins a l'eternitat. Espero que tinguis més sort que jo i que els teus peus recuperin -en aquests oasis- la sensibilitat. Els meus peus ja són una gran durícia que si bé no pateixen a la sorra, tampoc gaudeixen en els oasis. 
Ho començo a deixar. Demà tinc cita amb el Doctor Mabuse -m'han canviat la Doctora Trapella- i després, segons com, pujaré a la muntanya. Potser algun dia trencaré definitivament totes les amarres i no baixaré. De moment, baixaré i tornaré a assistir a aquest espectacle demencial i grotesc al que la vida m'ha proposat participar. Ja no tinc temps d'anar parant-me en detalls, ara ja només em conformo amb continuar caminant decididament i sense vacil·lar. La propera setmana la començaré amb episodis prou durs i que, malgrat el pas del temps, encara m'esquincen el cor i l'ànima cada vegada que he d'afrontar-los. No és la duresa del cas, és el record del que ha sigut i la visió del que és allò que em trenca per dins. Malgrat tot, continuo endavant...

dimecres, 10 de novembre del 2010

PETITS REPTES

Fixeu-vos en la cara de l'home de la imatge. El seu rostre no és greu i no sembla preocupat. Fins i tot podria dir que té un petit somriure als llavis. No és un somriure de gràcia. És un somriure sarcàstic, irònic i de rebuig envers aquells que es pensen que el poden ferir amb les seves fletxes.
No, ja no el poden ferir. Ja ha transformat el seu cos en una diana i és normal que les dianes suportin les fletxes. Altra cosa seria que no hagués tingut la capacitat de transformar-se i encara tingués forma humana. Llavors, el seu cos humà patiria els efectes d'aquells que tiren al bulto -mireu la seva poca punteria i la dispersió de les fletxes- i esperen encertar-la. 
La vida no és altre cosa que la concatenació de petits reptes. Moltes vegades, aguantar amb estoïcisme heroic les gilipollades és un mèrit que es tindrà en compte a l'hora de permetre'ns l'entrada al Paradís. quan traspassem.  Ho sento, mai he volgut anar al Paradís en una altra vida. Prefereixo gaudir-ne en aquesta vida i tot això que porto guanyat. Per sort, sempre queden estones agradables com la d'avui, en la que pots tenir una conversa interessant i confabular (crear noves situacions) una mica. Com m'encanta assabentar-me de que tinc interessos comuns amb altres persones!!!! Què gratificant és saber que no es fa mal, que tot plegat és un acte de compassió cristiana  i que accelerar la caiguda només és una manera d'evitar patiment!!!
Oh!!!! Quina gran vetllada d'acupuntura sense malalt!!!. Quina sessió de vudú (de punta de coixí, diria algú)!!!! No hi ha activitat més gratificant que preparar el suïcidi d'un enemic!!!! No hi ha imaginació més fructífera que la de dos enamorats de la tragèdia (en aquesta ocasió serà més aviat una tragicomèdia). Fa uns mesos, amb motiu de la mort del David Carradine (Kung Fu) com a conseqüència d'una pràctica sexual basada en limitar la respiració,  ja vaig avisar del perill de descompensar la respiració. No és bo respirar molt lentament i tampoc ho és respirar amb massa fruïció o de forma compulsiva (hiperventilar). Qui ventila poc es mor i qui ventila massa (per col·lapse), també.
Bé, ja tinc una mica de Salsa de la Vida. Ja tinc un nou repte. Ara, la qüestió no és saber si caurà o no. La qüestió és saber quin és el millor moment. Hi ha moltes variants i totes tenen algun tipus d'al·licient. Avui intentàvem -ja he dit que m'ha sorprès veure que compartia interessos amb algú (amb altres ja ho sabia)- fer un collage de quin podria ser l'escenari de cadascuna de les opcions possibles. Finalment, ja s'ha pres una primera decisió de com han de succeir-se cadascun dels fets. Ara cal polir-ho, donar-li forma (hi ha prou temps) i fer-hi participar aquells que faran la feina d'una manera més efectiva i desinteressada (o ignorant). Magnífic, extraordinari i, sens dubte, espectacular. 
Bé, ho deixo. Encara em queden per lligar moltes coses. El temps passa molt ràpid i he d'acabar de perfilar la trama d'aquesta tragicomèdia en poc temps. 

dimarts, 9 de novembre del 2010

DESCONCERT I RECUPERACIÓ

A vegades, quan mires algú als ulls, pots veure què passa pel seu cervell. Fixar-se en aquella mirada entre mig desorientada, mig indignada i mig atònita -ja són tres mitjos i no hi ha tantes meitats- és una experiència que podria dir-se religiosa. Sempre escric sobre arquetipus humans, quasi bé mai sobre persones concretes. No m'agrada personalitzar. 
La p.... connexió m'està fallant i no tinc cap ganes de repetir una altra vegada el que ja he escrit. No per res, simplement per un motiu prou important: tinc altres coses més interessants -i importants- a fer. 
Com deia, avui he tingut una experiència religiosa -grotesca, diria jo- que encara no sé com prendre-me-la. D'una banda, tinc la impressió d'haver vist la decrepitud humana en el seu nivell més extrem. D'altra banda, crec haver vist algú que, desposseït de qualsevol dignitat ha fet un intent desesperat de continuar pertanyent al grup dels que no cal que facin una passa endavant quan criden a aquells que ja  els ha abandonat la dignitat com si fos un desodorant de mercat dels dijous.  Francament, he vist millors intents. Bé, acceptarem pop com animal de companyia.... Què hi farem!!!
Més tard, he vist la cara contraria -la oposada- de la lluna. He vist la cara del menyspreu a la intel·ligència, la cara de saber-se -creure's, millor dit- més enllà del bé i del mal. La cara dels que es pensen que tenen a tothom a la seva disposició. No entenen res. Però res de res!!! El problema és que aquesta faceta s'ha permès i s'ha deixat enquistar. No, no és problema d'aquesta tipologia -anormalitat- humana. El problema és d'aquells que han consentit en permetre-la. He vist la cara de la por d'aquells que tenien alguna cosa a perdre. Per sort, jo ja fa molt de temps que no tinc res a perdre i això sempre et proporciona un marge de maniobra molt important. 
Avui sembla que em senti una mica millor dels meus mals físics -sóc un beneit i encara faig més esforços físics, malgrat el meu estat- però tardaré dies en recuperar-me del tot. No són aquests els problemes que més em preocupen. Són els problemes anímics -aquells que resulten de tenir una mínim sentit de la responsabilitat i de la dignitat- els que em fan anar de corcoll. Tinc seriosos dilemes i conflictes morals. Massa estic aguantant, sense cap necessitat de fer-ho. Les coses, en certes ocasions, es compliquen més del compte i s'ha d'apagar el foc mentre algú n'encén un altre. Potser ja és hora de no apagar-ne cap més i deixar que tot es cremi. Potser això és el que s'espera i jo estic equivocat evitant -des de la meva humil i modesta posició- que les fames avancin. 
Bé, vaig a descansar. Sembla mentida, però em cansen més les xorrades que el propi esforç de l'activitat normal. No ho sé, potser tot es limita a un canvi d'aires....

dilluns, 8 de novembre del 2010

SI, PERÒ NO.

Aquest és un post d'urgència, amb poc temps i moltes coses a dir. Impressionants els dies que m'esperen!!!! Tres dies de feina i uns dies de descans. Ja m'ho mereixo -ho sento, és així- després d'aguantar les anormalitats més surrealistes. El meu cervell i la meva capacitat cognitiva han estat seriosament tocats. La tribu del "sí, però no" ataca de nou i tornen a fer trampes. Dic tribu però ho podria restringir força (de fet, és una tribu unipersonal). Tornem a les "batalletes del ui, ui, ui" i de les concessions a qualsevol preu. Ara ja dubto si és una qüestió de rastrerisme patològic o de por, molta por.
Em decanto per una estranya barreja d'ambdues opcions. D'una banda hi ha unes ganes de reconeixement social -potser és algun trauma d'infància- que hagi de ser el protagonista de totes les festes -pròpies i alienes- i, d'altra banda, por. Una por malaltissa i sense cap justificació. Unes ganes terribles de que et perdonin la vida a canvi de fer les bajanades més insofribles que els passen pel cap. Un Síndrome d'Estocolm -una abducció- fruït de la por, no del respecte o de l'empatia. Hi ha bajanades que no poden merèixer el mínim respecte i, malgrat això, les defensa com si li fos la vida, com si hi tingués un interès personal....
Com deia, tres dies i faig una parada en el camí (vinga, vinga, encara que sigui un o dos dies, que sigui protagonista). Dijous cedeixo el dubtós honor -o plaer- de moure la cua als especialistes en "babes i adulació", divendres gran trobada amb el futur, dissabte i diumenge de relax i dilluns ja veurem (segons com hagi anat el divendres). Ja hi ha poques coses que em preocupin (de fet, cap) i estic més preocupat en anar passant de la millor manera possible. Avui ha tornat el formigueig i, finalment, les rampes a les cames. combinades amb un dolor insuportable al genoll esquerra (ja prou tocat de saltar -en el passat- en condicions sempre adverses). Suposo que tot forma part del mateix pack i és el preu -o la penitència- que he de pagar per haver fet el boig i aquelles coses que ningú volia -o s'atrevia- a fer (si voleu que us sigui sincer, encara tinc petits brots d'aquesta malaltia que jo considero "noble"). 
Ho deixo. Estic cansat i molt decebut de moltes coses i d'algunes persones (res que no s'arregli amb un glop de Glenmorangie, sense gel, a pal sec). Demà serà un nou dia i tindré una nova batalla per lliurar d'una guerra que ja s'està fent massa llarga pel meu gust. Potser ja és hora de deixar de jugar amb l'enemic -talment com el gat amb el ratolí, abans de sacrificar-lo- i cruspir-me'l definitivament (ara ja tinc suficients arguments i prou sòlids). Demà, demà, demà...

divendres, 5 de novembre del 2010

ÍNTIMES SATISFACCIONS

De tant en tant, la vida ens proporciona -nosaltres hem de posar-hi una mica de la nostra part- satisfaccions. Aquesta ha sigut una setmana dura però gratificant. Dura per la pressió, la pressa i tot el que rodeja aquesta vida que jo m'he triat. Quan s'acaba una feina, un repte al límit -als ulls d'alguns, impossible-, sempre hi ha la sensació d'haver-s'hi deixat una mica de pell, una mica d'un mateix. 
D'altra banda, aquests reptes impossibles, proporcionen grans satisfaccions. Jo mai he buscat -a diferència d'altres que només apareixen, quan ja tot està fet- cap tipus de reconeixement, ni cap tipus de gratificació o recompensa que no sigui -com sempre he pensat i així m'ho han ensenyat- la íntima satisfacció del deure acomplert. Saber que s'ha fet tot el possible, que no s'ha esmerçat cap esforç ni recurs, és una de les majors satisfaccions i tranquil·litats. Per sobre, a molta distància, el que més valoro és comprovar que compto amb un equip humà d'una qualitat personal i professional excepcional. Saber que les coses poden sortir bé o malament, però que pots tenir la confiança en que tothom farà el més profitós per assolir l'objectiu final i comú de la feina ben feta, és el que em produeix la satisfacció més intensa. 
Això compensa amb escreix tenir que aguantar éssers llefiscosos i servils que arriben a retratar la cara més grotesca de la submissió gratuïta, només reconeguda amb el rebuig i el comentari burleta d'aquells que ja fa temps que han descobert que no serveix de res posar el cul permanentment. Bé, sí que serveix; serveix per arrossegar-se pel fang deixant-se pel camí el darrer rastre de dignitat que quedava en tan patètica forma de vida. 
No hauria d'estar escrivint aquestes quatre ratlles. Tinc feina acumulada i de sobres per no haver de perdre -o guanyar- el temps fent públics aquests pensaments sincers. Potser aquesta és la darrera de les satisfaccions. Potser és la més minsa, la més insignificant, la menys espectacular. En tot cas, segur que és la més humil i sincera. Reconèixer públicament els mèrits d'aquells que treballen colze amb colze, cada dia amb un mateix, és la més humana de les satisfaccions. A vegades costa molt reconèixer l'esforç aliè, el treball dels altres. Aquest no és el cas.

diumenge, 31 d’octubre del 2010

FINALS, INICIS I CANVIS

Aquests tres dies de festa signifiquen canvis. També signifiquen l'inici i el final d'algunes coses. El més nimi dels canvis és el canvi d'hora. Res a dir, és la mateixa comèdia de cada final de març i d'octubre. Diuen que fer aquests canvis comporta un estalvi d'energia força significatiu. No ho sé. De fet, tampoc m'interessa!!!
Després d'una setmana de rumors, mala llet -provocada pel consentiment de la maledicència i per no dir les coses clares-, satisfacció per haver fet evident -una vegada més- qui té la fama i qui carda la llana, per haver tingut el plaer d'haver pogut desmentir els rumors i per fer que això ho sabés qui ho havia de saber, afronto la següent setmana amb molts canvis que he provocat i alguns en els que el factor sort -buscada i preparada- m'ha afavorit.
Aquesta propera setmana poden passar dues coses: Si no arribo, estaré més sol que la una. Si arribo, ja vindran els remenadors de cua a buscar la seva quota de llefiscosa notorietat. Són així de patètics, no s'hi pot fer més!!! Donarien la vida per un minut de glòria, per una xarrupada a l'entrecuix d'aquests anormals (que ja se n'han de tenir ganes). El que més em sobta és que la seva manera d'adquirir notorietat no és treure pit per les coses que fan altres (que ja és trist); la seva manera d'adquirir notorietat és oferir el que han fet altres i, a més, posar-hi el cul i arrossegar-se encara més. Ho sento, no sóc capaç d'entendre-ho. Transformen el que hauria de ser orgull -amb la consegüent quota de poder- amb submisa i patètica escenificació de la por -de fet, tampoc sé com definir-ho- que els té acollonits. Ja s'ho faran!!!
Jo continuo amb els meus canvis personals. Darrerament, he estat absent d'aquests fòrums per moltes històries que tenia la necessitat de solucionar. Sembla que, mica en mica, les coses tornen al seu estat normal -és una manera de dir-ho. Mai tornaran a ser normals- i em puc permetre encetar nous projectes, noves rutes vitals que em fan més patxoca que les d'ara. 
Començo una nova aventura literària, un nou estímul que es dirà -provisionalment- "Acte final. La caiguda dels ídols de fang". En aquesta nova aventura, en Pol -mantinc els protagonistes de "La barragana del director" i "Revenja"- continua la seva creuada personal contra la Montse Mar, el Gusi, el Paco Porres, la Barragana, el director, etc. etc. Us avanço uns canvis. El director ja no ho és i ha canviat d'amant (en un acte de supina desesperació). La Barragana s'ha buscat un nou amant (és un nou personatge que he retratat com insegur, sense empenta, temerós a l'hora de contestar els cants de sirena de la Barragana, però que finalment cau en els seus braços), però ha comés un error i en Pol ha aconseguit les comunicacions entre ella i el nou amant. La Montse Mar està com un puto llum -de fet la seva percepció de la realitat mai ha sigut massa fidedigna- i continua "festejant" amb aquestes dues llumeneres que són el Gusi i el Paco Porres. Ara en Pol té la paella pel mànec. Ha arribat el moment de la veritat i ell és qui té els asos a la màniga. Els darrers esdeveniments han demostrat que l'altre bàndol ja no té res més (Res que sigui real, verídic i demostrable. De fet, mai ha tingut res més que especulacions circumstancials). En Pol només ha ensenyat una mica la l'ullal i ha demostrat a l'altre bàndol que hi ha moltes coses que poden fer-se públiques. Ara només és qüestió d'anar traient a la llum cada document, cada imatge, cada testimoni. 
La màxima d'en Pol, treta d'altres temps, d'altres llocs, d'altres aventures és: Ex Notitia Victoria. Sempre li va funcionar i ara no ha de ser una excepció. Si una cosa va aprendre en Pol en altres temps és a recopilar dades, informació, documents i imatges. Un dia o altre poden servir. Només cal esperar el moment just per utilitzar-los, per fer-los públics. També sap que en totes les guerres hi ha els efectes col·laterals. Són efectes no desitjats i que no formen part de l'objectiu final de la guerra però que són inevitables. A la vida passa el mateix i gent que no té cap relació -aparent- amb un tema determinat, per acció o omissió n'acaba tenint.
També tinc una tasca que em resulta molt plaent i és la de ser jurat en un concurs literari mensual. Cada mes he de llegir-me una pila de relats i valorar-los. També és força productiu. Sempre pots pensar una història a partir d'alguna idea incipient d'algun microrelat. D'altra banda, també tinc les meves participacions en diferents concursos i premis literaris que es convoquen a casa nostra.
Bé, ja tinc feina, al·licients, objectius, com en vulgueu dir-ne. Ara només cal gaudir-ne!!!

dissabte, 30 d’octubre del 2010

NOVES SENSACIONS

En Pol havia aguantat fins aquest moment. Era un punt d'inflexió, un moment crucial per les seves aspiracions de Justícia. Ara ja podia començar a cremar les seves naus. Durant els darrers anys s'havia dedicat a recopilar tota la informació possible sobre els seus enemics i ara era l'hora de fer-la servir.
El que mai hagués pensat en Pol era que un dels seus enemics era un fan del "Gran Hermano". Tanta obsessió narcisista per "sortir a la tele" no és normal en una persona de certa edat i a la que se li suposa un cert equilibri emocional. Darrers esdeveniments havien aportat una informació molt valuosa sobre la fragilitat emocional dels enemics d'en Pol. Si la simple visió d'un paper sense més importància havia trasbalsat a un dels seus adversaris, què passaria quan sortissin les coses realment punyents -fotografies, documents comprometedors, etc.- i haguessin de donar una explicació que fos coherent. Què passaria quan tot això sortís davant de persones que fins ara havien viscut en la ignorància i en la confiança de que la versió que li havien explicat era la certa. Aguantarien la pressió? No, no ho farien. 
Realment, què tenia a perdre en Pol? Res, ell no tenia res -ben poc- a perdre. Què tenien a perdre els seus enemics? Molt, ja fos a nivell familiar, laboral, social... Això sense pensar en la quantiosa indemnització que podria reclamar-los en Pol. Malgrat tot, el que més els acollonia era el descrèdit laboral i social, que sortís a la llum la veritat en l'àmbit familiar, que es veiés d'una manera diàfana que tot plegat havia sigut un muntatge que a tots convenia, fins i tot a alguns que havien continuat "tolerant" en Pol. Les fotos, on són les putes fotos? --li deien des de feia temps al Pol. Ara, ara era l'hora de treure-les, d'ensenyar al món què era allò i com havia passat. 
En Pol tenia noves sensacions, noves idees sobre com s'havien de desenvolupar els esdeveniments. No calia córrer ni posar-se nerviós. Aquestes coses necessiten temps i paciència. També requereixen oportunitat, saber quan s'ha de donar cada pas. Feia anys que esperava aquest moment i no podia fallar ara. Pel seu cap passaven cadascun dels moments crítics que havia passat i com s'ho havia fet per superar-los. També pensava en com havia desitjat que arribés el moment de retornar cop per cop, augmentat exponencialment. De moment, dos d'ells ja s'havien posat en evidència i havien intuït que en Pol no tenia les mans buides. Sabien que això només era el principi, que ara el ritme el marcava en Pol fent públic tot allò que havia emmagatzemat durant aquest anys. Ara era ell qui podia destrossar-los la vida a ells. Ex Notitia Victoria, sempre havia pensat ell.
La vida és dura. L'avantatja que té és que també és canviant i la duresa que mostra envers uns, pot girar-se en contra d'altres en qüestió d'instants. Només cal aguantar, aguantar i esperar el moment oportú. En Pol, s'havia passat la vida esperant i aguantant. De fet, era el que millor sabia fer.

Del primer capítol de "Acte final. La caiguda dels ídols de fang" el llibre que ara he començat i que és continuació de "La barragana del director" i "Revenja".

dimarts, 26 d’octubre del 2010

UNA LLÀGRIMA FURTIVA

Una llàgrima rodola per la meva cara mentre penso en el final de moltes coses. No, no és el sentiment que em desperten aquestes coses, és que estic escoltant unes àries d'òpera mentre comprovo que el dolor de queixal disminueix de forma sensible i sembla que aquest prodigi de la ciència dels "pinyos" que és el meu -amic- dentista, ha aconseguit tallar d'una vegada aquest dolor insuportable que em feia rabiar. 
Bé, dit això, mentre continuo vessant llàgrimes com un desconsolat, escoltant la Callas & Cia, penso en el final de la llibreta negra. Avui, mentre esperava en la consulta -mai he entès per quin motiu es demana hora, si sempre acabes esperant- de l'amic-dentista, he embrutat les darrers quatre pàgines que li quedaven. 
Com ja vaig dir en un post anterior, havien de ser quatre pàgines especials, de final, d'acabament, de canvi profund. Així ha sigut. He dedicat aquestes quatres darreres pàgines a fer preguntes. Algú m'ha demanat que preparés unes preguntes i he pensat que era una bona manera de fer unes preguntes que acabessin amb un despropòsit -animalada- que ja dura massa. Faré mal, ho sé. No em penedeixo de fer-ho! No vull enganyar a ningú. A partir d'aquí, ja tots hem d'estar preparats per a qualsevol cosa. 
Sense pensar-m'ho, aquesta petició que em van fer ahir al vespre de preparar aquest qüestionari, ha donat un final digne, formal, greu i esperançador a una llibreta que ha sigut la meva companya -aquesta sí, fidel- durant un bon temps. Mica en mica es van tancant etapes, cicles, èpoques... Hi ha relacions que reneixen i d'altres que enterro definitivament. Mai he sigut una persona de mitges tintes i, malgrat volgués ser-ho, tampoc en sabria. Les coses són com són. No accepto traïcions, tampoc n'ofereixo. Quid pro quo, estimats amics. 
Demà serà un nou dia -espero que bo però, vist el que darrerament s'ha de veure i escoltar, tampoc hi confio gaire-, un nou flaire inundarà l'aire i una nova esperança mourà els fils del destí. Sempre em llevo als matins esperant batre el record de temps afable i feliç. A vegades són dues hores, a vegades tres, però sempre hi ha la "mosca collonera" que ha de venir a ennuvolar un dia que prometia ser clar i diàfan. Espero que demà no, que demà -que podré menjar sense dolor i que em toca quedar-me per la tarda- podré gaudir d'un bon àpat per celebrar-ho -no sé el què- tot plegat.
Demà, d'altra banda, també pot ser espectacular. Si interpreto correctament el que acabo de llegir en un correu, pot ser un festival. Potser són els efectes de l'anestèsia, però no puc creure el que llegeixo. No puc entendre com les coses poden degenerar tant i com algú es pot ficar a la boca del llop... 
Demà us ho explico!