dilluns, 31 d’octubre del 2011

RECORDS I CASTANYES

Seré breu, se m'acumula la feina. Avui faig doblet amb l'altre bloc -el Consultori- en el tema. Respondre una pregunta que em feia una amiga, m'ha recordat moltes coses. Potser aquests dies ja estan fets per això, per recordar.
En tot cas, sí, vull recordar. Això és el que queda, el record. Res més que això, però tampoc menys que això. Tot un món de sensacions, de sentiments, d'enyorances, de gratitud...
D'altra banda, avui m'ha arribat el rumor -de moment ho deixarem en rumor- de la baixa forma -potser definitiva- d'un enemic al que li agradava fer mal gratuïtament. Només vull deixar constància de la meva indiferència. No me'n alegro de la seva pretesa desgràcia. Ho sento, podria fer meu allò que diu que "A cada porc li arriba el seu Sant Martí" (11 de novembre), però no ho faré. Només em faig ressò d'un fet -rumor- que, a hores d'ara, no em produeix ni fred ni calor.
La resta, bé. A punt de fer quatre castanyes i menjar-me uns panellets en companyia d'una persona molt estimada, tot recordant-ne una altra. Què més es pot demanar? Segurament, res més.
Bona castanyada a tothom!!!

diumenge, 30 d’octubre del 2011

DARRERES LECTURES

El cap de setmana s'acaba i, a corre-cuita, acabo de llegir alguns microrelats que m'ha tocat valorar per un concurs. Avui el dia ha estat curull d'activitat i no he tingut ni una sola estona per poder dedicar-la a aquest compromís.
Tinc la sensació d'acabar un cicle i començar-ne un altre. Des de fa un parell o tres de dies que tinc una inusual tranquil·litat espiritual i em miro les coses d'una altra manera. Potser és que tinc la tranquil·litat dels que són conscients de la finitud de les coses i de que el final no és cap tragèdia, només és un fet vital més.
Fa una estona, llegia una microrelat sobre la soledat, sobre quan productiva és -malgrat pugui semblar el contrari- la soledat. El breu raonament de l'autor del text, m'ha convençut. Argumenta l'autor que la soledat -malgrat altres inconvenients- ens priva de distraccions i de pèrdues de temps no desitjades, normalment està provocada per algun tipus de pèrdua -ja sigui familiar, sentimental, etc.- que ens pot servir de font d'inspiració i també ens permet organitzar-nos amb completa llibertat. Sí, hi estic d'acord!
Vaig a plegar. Demà -suposo- no serà un dia d'aquells que es caracteritzen per una frenètica activitat, però jo, fidel als meus costums, tornaré a llevar-me d'hora. Tampoc necessito dormir gaires hores, però avui no he fet migdiada per poder veure "El último Samurai", grandiosa obra èpica que, com ja he dit en més d'una ocasió,  és de les poques pel·lícules que encara em fa trempar. Avui, mentre la veia, pensava en el paral·lelisme existent entre la pèrdua de valors que representa l'argument de la pel·lícula i la pèrdua de valors que ha experimentat la nostra societat. No sé, potser serà qüestió de plantejar-nos cap on volem anar, sense oblidar d'on venim.

dissabte, 29 d’octubre del 2011

DARRERES REFLEXIONS

S'acaba el dia i no voldria privar a ningú del plaer d'escoltar aquesta meravellosa cançó. Tampoc és que hagi de passar a la història de la cançó, però és graciosa i està força bé, que és el que jo espero d'una cançó.
Avui canvien l'hora -s'endarrereix una hora a les 3 de la matinada-, segons diuen, per estalviar energia. Ho dubto, però si s'ha de seguir la veta, doncs es segueix. Darrerament, ja no vull entrar en contradicció. N'estic massa cansat (fart). Ara ja estic a disposat a deixar que tothom tingui raó, a deixar que tothom s'escorni contra la paret malgrat jo ho vegi a venir i pugui evitar-ho. No hi ha res pitjor que intentar ajudar a qui no vol que l'ajudis. No ho faig, com algú podria suposar -i d'altres fer constantment- per ànsia compulsiva d'imitació dels animals reptadors o per un intent desesperat de ser el millor adulador -sense cap dignitat- del món. Només ho faig per la passivitat, indiferència i passotisme al que m'han avocat.
Ara em ficaré al "sobre" i intentaré desconnectar-me durant unes hores de tot aquest cúmul de despropòsits. Demà tinc força coses per escriure i també he d'acabar de posar a punt la meva nova "joguina". Dilluns serà un dia de transició i dimarts he deixar acabades moltes més coses. A finals-principis de mes és quan més s'intensifiquen els compromisos -alguns per haver-los deixat al calaix fins a darrera hora, ho confesso- i és el període en el que vaig més curt de temps. Potser a partir d'ara, tindré més temps per les meves coses. 
Demà, més.


RETROBAMENTS I ABSÈNCIES

Benvolguts lectors: avui no m'he pogut resistir a obrir el post d'una altra manera que no sigui amb una cançó friqui però que reflexa com és una part molt important de la nostra societat. La dedico a... a... be, a qui vulgui fer-se-la seva! Ja sé que no té res a veure amb el tema del post -ni en el fons ni en la forma- però em venia de gust! Què voleu que us digui?
Dimarts passat em vaig retrobar amb part del meu passat i, tornant des de Madrid, vaig tenir l'oportunitat de pensar en si val la pena continuar malbaratant la meva vida amb coses que no importen a ningú (a mi, el primer). Crec que ja és hora de reorganitzar-me i de redefinir quin lloc ocupa cada cosa en la meva escala de prioritats.
Potser tot va ser producte del meu retrobament amb la Niki, amb la que continuo mantenint aquella relació que ja sembla el riu Guadiana. Per decisió de tots dos -bé, més d'ella que meva- i amb la coartada de la seva feina i dels seus viatges, estem junts uns mesos -"pero no revueltos", com diu ella- i desprès venen mesos d'absència amnèsica i cruel. Vaig ser una mica pendó i, a la taula del dinar, vaig seure al costat de la seva amiga, la noia garçon (les novetats sempre m'interessen), mentre ella continuava impertèrrita, com si no anés amb ella la cosa. El dimecres em va trucar, això sí, i em va preguntar, sense fer cap referència directa. Res, no hi ha res entre la noia garçon i jo!!! Malauradament, la Niki ha tingut feina aquests darrers mesos. Va començar l'any passat a Mauritània i després ha continuat per tot el nord d'Àfrica, amb petites visites al "Corn d'Àfrica". És sorprenent veure com aconsegueix mantenir-se en primera línia després de tants anys! Continua deliciosament irresistible, amb aquell aire de menja-mons -em penso que m'acabo d'inventar una paraula- i amb aquell somriure que et desarma, fen-te claudicar, tot sotmeten-te a la seva mirada.
No ho sé! Potser és hora de deixar que tot flueixi per ell mateix, sense fer cap esforç ni cap estrebada, mentre transcorre la vida, tot esperant -com diu aquella dita oriental- veure passar el cadàver del seu enemic, segons sembla, àvid i impacient per penjar-se amb la seva pròpia corda.

divendres, 28 d’octubre del 2011

PREGUNTES I CONVICCIONS

Sempre he apreciat la capacitat d'alguns textos -llibres- per deixar-me amb la sensació de que em falten respostes. No, no cal que les preguntes es formulin, només cal administrar les paraules i navegar per la línia de l'ambigüitat.
D'altra banda, davant d'algunes respostes, és necessari formular les preguntes adients, pervertint el cicle pregunta-resposta fins a convertir-lo en un bucle. Actualment, en relació a segons quins temes, ja no em ve de gust formular-me preguntes ni saber-ne les respostes. Total, la majoria de respostes són falses i dictades per interessos momentanis i puntuals!!! Con deia una amiga meva, prefereixo viure amb la felicitat que proporciona la ignorància. D'altra banda, hi ha temes en els que prefereixo respondre allò de "ni ho sé, ni m'importa". 
Continuo llegint un llibre força interessant -que recomano ferventment- del Bernardo Stamateas: Gente tóxica. No és que aquest senyor hagi descobert la sopa d'all, però sí que em serveix per recordar una cosa que ja havia oblidat: si et foten o s'aprofiten de tu, és que tu ho permets o que has interioritzat que és el més normal que passi. La filosofia d'aquest bon home, a primera vista, pot semblar cruel o fins i tot egoista: la teva felicitat passa pel davant de qualsevol altra consideració (per exemple: no cal que intentis fer feliç a ningú si primer no ho ets tu). Una altra premissa fonamental de la seva teoria és -de forma simbòlica i exemplaritzant- que no cal intentar acabar tu sol amb la fam del món. Per definició, això és materialment impossible i un esforç inútil que només provoca -per impotència- la nostra infelicitat. Per tant, no cal esforçar-se -ni perdre més temps- en canviar coses que ja s'han demostrat immutables en el temps i en l'espai.
Bé, vaig a continuar amb aquest període zen que enceto avui i que espero duri força temps, pel que és bo i pel que és dolent. Tot plegat, no sabem quant de temps ens arrossegarem per aquest món de mones i ha de ser molt trist morir creient -erròniament- que a algú l'importa el teu esforç o que servirà per alguna cosa que no sigui fer-te dependent (d'alguna relació, de la feina, d'alguna afició, etc).

dijous, 27 d’octubre del 2011

LECTURES ESTÚPIDES-RAONAMENTS INTEL·LIGENTS

Mentre encara la noia garçon al cap, aquest vespre m'he dedicat a fer una successió de coses que considero intel·ligents: tancar el correu -total, per llegir segons quines mentides insolents, no val la pena-,  "jugar" una mica amb la meva nova "joguina" i començar -i acabar- un nou llibre: La traición del vampiro, del Raven Hart. Només faré un comentari: si alguna vegada us doneu un cop al cap i, mig desorientats, entreu en una llibreria, mai -repeteixo amb èmfasi- mai, compreu aquesta tifa a la que anomenen llibre. Malgrat això, em serveix per fer un símil exemplaritzant amb aquest títol tan original que l'adorna. Anem per parts: què és un vampir? Doncs algú que viu de la sang dels altres. És a dir, si no té la sang d'algú altre, mor. Què és una traïció? Doncs la violació de una fidelitat. A qui pot -o necessita, per sobreviure- tenir fidelitat un vampir? A aquell que li ofereix la seva sang per tal d'alimentar-lo i fer que continuï viu. Què li pot passar a un vampir -acostumat a viure de la sang dels altres- si traeix a qui li proporciona aquesta sang? Fàcil: es mort en la pitjor de les agonies. Bé nens i nenes, fins aquí la lliçó d'avui!
Penso que havia comentat que em feia molt de mal l'esquena, no? Val doncs ara, a més, se m'han inflat els ous -en sentit figurat, afortunadament- de veure com el triler fa content el seu petaner. Ho sento, hi ha espectacles que no estic disposat a veure -segons em deia algú aquesta tarda- pel seu caire vomitiu i -jo afegiria- per apologia de la zoofília. Aquí queda dit. Només això. Ara ja ha passat el moment de les paraules: no cal dir-ne més i tampoc serveixen de res. Fins aquí les paraules!
Per sort, demà ja és divendres i darrera seu vindrà un cap de setmana llarg, només interromput per un dilluns se sola presència. Acabo de veure un vídeo que m'ha tramés una amiga. Maco, molt maco! Tant com la protagonista: una noia garçon que m'encanta. Tant com la meva amiga: una personeta amable i simpàtica, que em concedeix el privilegi i em fa el favor de recordar-me que encara queda gent per la que val la pena continuar. La resta? La resta és això: la resta! (Per si algú, de reflexes lents i matèria gris escassa, no ho ha entès, em refereixo a l'operació aritmètica. Bé, era un joc de paraules...)

dimecres, 26 d’octubre del 2011

NOIES GARÇON I ALTRES ESPÈCIMENS

Ahir, en aquest viatge -vist i no vist- a Madrid, vaig tenir ocasió de conèixer una de les meves debilitats: una noia garçon. Sembla mentida, però sempre m'han meravellat i atret aquestes noies de cabell curt, d'estètica una mica andrògina, però, en les distàncies curtes, inequívocament femenines.
Avui he tingut l'oportunitat de relacionar-me amb un altre espècimen d'aquesta fantàstica raça. Ja fa dies que els dos anem donant voltes sobre un mateix eix i veig a venir que acabarem trobant-nos com aquells objectes que, lligats per una corda a un eix, van donant voltes fins que la corda s'acaba i acaben xocant entre ells. No me'n falten ganes!
El dia, en general, ha estat marcat per les esperes improductives, aquestes pèrdues de temps que tant odio. Esperar mentre veus que s'escenifica una dansa de falsa simpatia, d'interès fingit pel que diu el teu interlocutor -fins i tot per la bajanada més surrealista-  i que desemboca, inexorablement, en un retard per la resta dels mortals. A què hi vas al banc? A fer-la petar sobre temes que res tenen a veure amb l'activitat bancària -l'escola dels nens, la compra, si aquell o l'altre treballador de la sucursal ha tingut un nen o una nena.....- o a solucionar temes d'una manera ràpida i eficient? Ho sento, potser sóc una mica raret, però jo, quan vaig al banc, vaig a parlar-hi de diners i de com invertir-los de la maner més rendible. Francament, m'importa ben poc el preu de les carxofes -això ho parlaria en una verduleria- o si una noia que es diu Francesca i que treballa allà està de baixa per maternitat (ni la conec ni m'importa si ha sigut mare). 
Per sort, allà, enmig d'aquella caterva d'anormals, ha sorgit ella, excelsa noia garçon -pel-roja, blanca com la llet-, per assessorar-me sobre en què havia d'invertir els meus quatre pobres durets. Oh, quina espatarrant figura, quin serrell escairat sobre el front, quin coll rapat al clatell! Fins i tot ha tingut algun gest amb ínfules de masculinitat mal resolta i reconvertit en femineïtat continguda. Crec -en aquells moments jo ja estava completament extasiat- que fins i tot s'ha permès fer algun tipus d'acudit sobre ella mateixa i el seu aspecte. He sortit d'allà, malgrat l'espera incomprensible per culpa de les cotorres tafaneres, amb la sensació d'haver guanyat molt. He marxat feliç, creient que podria afrontar qualsevol nou repte de la vida diària -pobre optimista ignorant!- fins que m'ha despertat la trista realitat. 
Malgrat tot, avui he notat una absència productiva, és a dir: ningú ha tocat els ous innecessàriament amb surrealismes gratuïts -perdoneu l'expressió- i he pogut acabar tot allò que m'havia proposat finalitzar.
D'altra banda, aquesta tarda he tingut un nou encontre amb una altra noia garçon -aquesta rossa, de pell blanqueta, vestida de dol fictici i amb aire provocatiu- i el deliri s'ha apoderat de mi. Tres -magnífiques- en un espai de temps tant curt és més del que mai m'hauria atrevit a demanar a Déu Nostre Nostre Senyor i molt més del que la meva ment -a vegades malalta- esperaria d'una vida tant gris, tenebrosa i poc motivadora (i valorada), com la que darrerament visc. Fins i tot, per un ínfim moment, ha semblat que no sentia cap dolor. No, no ha marxat, continua i increscendo.
La vida té aquestes coses. Unes meravelles que, a vegades, s'agrupen en una mateixa jornada i em fan feliç, molt feliç....

dimarts, 25 d’octubre del 2011

VIATGES

Mentre ahir queia un patac d'aigua, jo viatjava en tren cap al centre de la península. Per sort, ja estic de viatge de tornada i les noves tecnologies em permeten fer cinc cèntims d'un viatge ràpid però molt fructífer. L'esquena encara em fot un mal de mil dimonis i n'estic fins el cap de munt -per no dir fins els ous, que un també vol ser molt fi- d'escoltar-me i llegir-me segons quines coses. 
Feia anys que no agafava el tren Estrella de la nit cap a Madrid. Podia haver agafat el darrer AVE del dia, però no em volia perdre l'espectacle d'aquell tren lent (tarda més de 9 hores, enfront les 3 de l'AVE) però clàssic. Un submón s'amaga en els vagons d'aquell tren. Per sort, vaig aprofitar el compartiment que té assignat un amic i ex-company per anar fent la xerrada i estar tranquil. Ja no recordava el plaer de viatjar de nit, amb una botella compatida i animada conversa. Hora d'arribada a Madrid (diré l'hora oficial) 07.21 h. del matí. Magnífic! Només arribar, amb una curta maleta de mà, uns xurros (porras) amb xocolata, compartits amb el meu amic. Una abraçada de comiat i un taxi que em porta al Centro.
Matí de visites a gent del passat, nous encàrrecs i arriba l'hora de dinar. Retorn, després d'uns anys, a l'Asador Llopis -que recomano ferventment-, del barri de Vallecas. Aquí podeu gaudir d'un asado fet en forn de llenya i amb el regust de la millor tradició culinària castellana. Imagineu-vos que mentre estàs menjant-te un cabrit al forn, vas rebent trucades i missatges sense cap sentit. En aquell moment és en el que decideixes engegar-ho tot i apagar-ho tot. Per sort, abans d'anar a dinar, ja havia repassat i contestat els correus més interessants i havia fet les trucades més surrealistes.
Llarga sobretaula i gent que es s'afegeix a la reunió. Finalment, després d'hores a los madriles, torno a pujar en un tren -fa una estona- i agafo, aquest cop sí, l'AVE de retorn a Barcelona. Ja tinc el que volia i he fet molta feina, més de la que sembla a primera vista. Pujo al tren i repeteixo trucades, contesto correus i escric una estona. Ara, tancaré el netbook i fins i tot dormiré una miqueta al tren. Demà al matí tinc més coses per fer -aquesta vegada de caire familiar- i necessito estar descansat.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

BREUMENT...

Breument, molt breument: la vida continua igual. És a dir: els mateixos tics, les mateixes rucades, els mateixos (falsos) discursos i aquest caminar inexorable cap a l'autodestrucció. Avui, fins i tot, trufat amb excrements canins (la pendent de baixada cada vegada és més pronunciada).
Per sort, avui tinc una "joguina" nova. Res de l'altre món, però em servirà de distracció durant els propers mesos. Serà l'alternativa al despropòsit i a tot allò que abomino. També tinc més motius per riure -un riure patètic, per no plorar- de les idees que em proporciona un "amic" per iniciar noves histories. 
Avui he viscut una trucada tipus "Gila". "És l'enemic?"... Què trist, tot(s) plegat(s)!!!
Bé, ara a dormir. Demà el dia serà dur i ple d'anades i vingudes. Demà passat ja reblaré -ho veig a venir- el clau de la inoperància i del despropòsit, però no hi puc fer més. Fins llavors... Paciència, molta paciència!!!

diumenge, 23 d’octubre del 2011

LENTAMENT ESPECTANT

Avui és el dia de la lentitud. Des de que m'he llevat, tot va lent, a un ritme molt diferent del meu. El mòdem es connecta i desconnecta a voluntat, segons els pics de la pobra cobertura que habitualment ja tinc. Trucada infructuosa a la companyia proveïdora de servei d'Internet. Una vegada més, quan fallen les coses, apanyat com puguis!
Davant d'aquestes circumstàncies, només es pot estar expectant... Un moment... Plou! Per fi, plou! Només són unes insignificants i modestes gotetes que no arriben ni a mullar el terra, però és pluja. Potser també anirà descarregant lentament.
Demà, dilluns, comencen -i potser acabaran definitivament- moltes coses. Aquesta setmana serà -ho intueixo- força complexa. D'una banda -si no m'han enganyat- començo un nou projecte que ha de durar fins el proper juny. Cap problema! Ja m'anirà bé tenir alguna cosa per fer, ara que cada vegada -percebo- aniré restringint més altres camps d'actuació i redefiniré a què dedico el meu temps i quant temps dedico a cada cosa. 
D'altra banda, tinc un dia i part d'un altre, en el que les coses particulars primaran sobre qualsevol altra consideració. Això sense considerar nous canvis de rumb, d'orientació i de consideració, producte de la decepció i de la manca de equanimitat. També del silenci còmplice -per covardia, que no per convicció-, que és el que potser em dol més.
Mentrestant, els dies passen i ara estic en el punt més interessant d'un dels relats que en aquests moments estic refent. Aquesta matí, davant de la impossibilitat de connectar-me a Internet, he acabat provisionalment -aquesta provisionalitat que tenen les coses acabades però revisables- l'escena en la que el protagonista neteja una pistola de calibre petit i, mentre ho fa, va pensant en com executarà la seva acció, en quins passos i quin tempo tindrà la seva dansa macabra i letal. D'altra banda, en ser un excel·lent tirador, no li cal un gran calibre. Es fa el pensament i raona el motius d'haver triat aquesta arma: cap en una butxaca, no fa gaire soroll en disparar-la -també té un silenciador adequat per ella-, malgrat ser petita té diversos carregadors i després podrà fer-la servir per a ell mateix. L'avantatja que tenen els calibres petits és que no fan una gran destrossa i tampoc deformen el crani. A diferència dels calibres més grans, els calibres petits entren i -atesa la seva menor potència- no poden sortir, dedicant-se a rebotar per l'interior de la cavitat cranial -destruint tot el que troben al seu pas-, sense fer cap mal extern. Tan sols un petit forat d'entrada i un insignificant fil de sang, cauteritzat per la pólvora encesa,  delaten la presència d'un tret. Doncs pensant i relatant tot això m'he passat mig matí.
Ara ja queda poc temps d'aquest diumenge. La passada setmana ha tingut clarobscurs -alguns molt importants i decepcionants, però molt aclaridors- i satisfaccions puntuals que me n'han rescabalat en gran part. També hi ha hagut converses molt interessants, que donaran un bon profit en temps molt propers. També he pogut confirmar sospites i aclarir alguns dubtes que tenia -que sempre és important- sobre per quina línia argumental he de fer que discorrin algunes histories. Quan has de crear segons quines situacions, sempre has de tenir cintura i saber modificar-les, segons les necessitats narratives de cada moment.
Acabo, tot esperant aquesta pluja generosa que vaticinaven els homes del temps. No les tinc totes! No crec que sigui tant generosa. De fet, poques coses queden generoses...

dissabte, 22 d’octubre del 2011

LÀNGUIDAMENT

Continua el pas del temps, lànguidament, sense cap estridència, tot esperant les pluges promeses. Música d'altres temps i un glop amb un glaçó. Pàgines arrencades -un cop les anotacions ja s'han menjat el text original- d'un esborrany que no acaba de ser rodó i al que he d'anar polint les arestes que m'hi sobren.
Espero propers dies de diversió non stop, des de la posició de privilegi que et permet el saber que el final (us aconsello veure tota l'escena) és proper i inexorable, mentre encara hi ha qui creu que cal deixar-se la pell -segons bufa el vent, és clar- per coses que pertanyen al món del surrealisme més oníric.
Qui no sap escoltar els sons del silenci, no sap copsar ni entendre el pensament i sentiment més profund d'aquells que van acumulant desenganys i frustració. Potser aquest és veritable problema del nostre món: no saber escoltar els sons del silenci. 
Escolto amb fruïció i recolliment el cant gregorià, mentre preparo noves trames i nous moviments dels personatges de l'auca. Alguns personatges han de tenir més informació -no sempre verídica i algunes vegades molt deformada, però força excitant- d'altres personatges per tal d'incrementar el nivell de tensió i contradicció en la seva interrelació. Veig com les peces del taulell d'escacs es mouen i conformen una dansa que ha d'acabar, necessàriament, amb l'esclat definitiu de les passions més primàries, acumulades durant molt de temps.
I tot això, lànguidament, mentre m'acabo un cul de got de l'elixir dels déus, pensant en les mil combinacions possibles -intentant trobar la opció més espectacular i vexatòria- per tal de fer desaparèixer un personatge indesitjable -d'aquells que resulten odiosos per se- d'una obra de la qual ja he de tancar la trama de forma definitiva, pendent dels darrers detalls.

IMPULSOS A DESTEMPS

Darrerament, veig com aquella TV que havia sigut referent del -i en el- nostre País, continua pendent avall. El que més em molesta és que aquesta -opulenta- "menjadora" la paguem entre tots.
Ahir al vespre -contràriament al que us havia anunciat- no van fer la pel·lícula del Robert de Niro i de l'Al Pacino. Sembla ser -ja no em queda cap confiança en aquesta cadena- que la faran avui, després de les noticies del migdia. De fet, que la facin quan vulguin, tampoc la miraré. Després de dinar, jo tinc el sa costum de fer la migdiada. El que més em fot és que ahir em van fer quedar malament.
Aquesta actitud també denota una manca absoluta de agilitat informativa -senyera i baluard d'aquesta cadena en altres temps- en no oferir la programació especial d'ahir, abans d'ahir, que és quan tocava. No, en comptes d'això ens van oferir el magne acte de la inauguració de la nova Masia. En aquests casos, has de considerar quina de les dues noticies és més important i punyent. Era més important la inauguració de la nova Masia - fet que podien haver ofert en diferit- o el final de dècades de sang i mort? TV3 ho va tenir clar des del seu pessebrisme i mirant-se una vegada més el melic: la nova Masia.
Ahir, quan tothom va expressar les -justes- crítiques sobre aquesta decisió, TV3 va reaccionar de la pitjor manera: amb un especial imfumable, avorrit i sense sentit. També va anunciar que durant el cap de setmana farà més especials (30 minuts, etc). Suposo que consideren que totes les productores tenen "dret a viure" i ens presentaran la mateixa notícia des de cinquanta punts de vista diferents, durant una setmana després -quan ja no tindrà cap valor informatiu- per tal d'anar fent bullir l'olla i no entrar en temes més actuals, punyents, però políticament incorrectes. Jo, abans de morir-me, tinc l'esperança de veure com una edició del programa "Banda Ampla" s'atreveix a tractar algun tema polèmic de veritat (corrupció política, ajuntaments sense un duro, polèmica del PER, motxilles de la Diputació, etc.) i deixin de banda els temes propis del kumbaianisme més ranci i dels que n'han fet el seu modus vivendi.
També m'agradaria proposar una cosa: per quin motiu no segueixen el camí de TVE i deixen de fer anuncis? Per quin motiu no retallen la despesa i redueixen els canals, fent-ne només un parell, però més competitius i amb produccions pròpies? Suposo que demano massa. Suposo que la meva demanada és similar a la de demanar que classe (casta) política emprengués accions legals contra aquells altres polítics que han dilapidat els diners dels  nostres impostos. Us imagineu al President Mas iniciant algun tipus d'acció penal contra l'antic tripartit? O a algun alcalde contra l'anterior equip de govern municipal? O amb el tema de les motxilles de la Diputació? Francament, jo no. Suposo que la menjadora és comuna i, de moment, hi caben tots. A l'esquena nostra, és clar....

divendres, 21 d’octubre del 2011

ANAR FENT, PASSANT... I RIENT

Una dita (o refrany) -"Qui dia passa, any empeny"- ja ens adverteix que el millor és anar passant les hores i no encaparrar-se massa amb les coses. Sí, és veritat! La pràctica em diu que és una afirmació molt encertada.
Ara li he trobat el gust a la velocitat de passeig. No córrer em permet anar apreciant el paisatge, poder fer parades -amb pixadeta inclosa- i gaudir d'allò que, amb les presses d'abans, em passava desapercebut. Poder gaudir de la conversa -és una manera de dir-ho- animada i "deconstructiva" sobre "amics" comuns, poder jugar al joc del "diga'm allò que tu i jo sabem que saps, però que sabem que no em pots dir" i riure, riure molt, tot comentant els darrers "grans èxits" de la referida llumenera. Això és vida! 
Perdoneu, poso una mica de música. Sempre s'escriu millor amb una mica de companyonia musical!
Avui -malgrat aquest maleït mal d'esquena que em toca allò que no sona- ha sigut un dia tranquil, trufat de petites satisfaccions i amb un grau d'eficiència prou destacable. M'he pogut permetre el luxe de fer una petita exhibició irònico-sarcàstica -d'aquelles que tant em reconforten l'ànima i m'eleven l'esperit- i, fins i tot, he pogut gaudir d'una migdiada reparadora i aïllant -momentàniament- d'aquesta atmosfera viciada que he de respirar. Una atmosfera una mica complicated!
Ja comença el cap de setmana i tot s'hauria de relaxar. Tot hauria de prendre un altre color i una altra proporció. De moment, em queda sopar i veure la pel·licula de TV3 d'aquesta nit (feta pel Robert de Niro i Al Pacino), que promet ser entretinguda. Què més es pot demanar d'un començament de cap de setmana?

dijous, 20 d’octubre del 2011

DIES DOLENTS AMB COSES BONES

Em fa mal l'esquena des de fa dies -mala notícia que presagia una considerable mala llet-, i l'estic suportant -com un imbècil- estoicament. Si no marxa aviat, hauré d'anar al metge. Serà la primera vegada en molts anys que acudeixo a la seva consulta -no és que tingui cap especial animadversió pels metges- i, amb tota probabilitat i malgrat no em fa cap gràcia, em donarà la baixa (la primera de la meva vida laboral). Arribar a aquest punt és molt trist i em sap molt greu, però ja he provat tots els mètodes possibles. Res del que he provat ha funcionat -suposo que per inefectivitat dels principis actius que jo creia més potents- i em veig abocat a iniciar un nou camí.
D'altra banda, estic content. He aconseguit -no sense haver-m'ho "currat"- una cosa que volia, que algú estava a punt de malmetre -amb molta mala intenció, mentides i manipulació (que aquesta vegada li ha esclatat als morros)- i que, finalment ha sortit com jo volia. Jo no en trec cap benefici directe però, a vegades, són més satisfactoris els beneficis aliens, de gent que t'aprecies, que els propis. Molt bé, xaval, molt bé! Ens queden molts farts de riure junts!
Sembla ser que han mort el Gadafi, en unes circumstàncies similars a les de Chauchescu. Ja passa: la població que aguanta molts anys la tirania d'alguns, acaba esclatant i llavors no té aturador. Es passa de la submissió a la violència extrema. No n'hi ha prou amb derrocar el Règim, a més cal escenificar la caiguda i mort de la persona, de la "carn humana". És el que tenen les dictadures i règims personalistes: s'associa el poder, la por, l'odi i la revenja a una persona concreta. D'aquí la impunitat dels governs democràtics: tenen tant diluït el poder entre els seus membres que no es pot assignar responsabilitat -ni odi, ni revenja- a una sola persona. De fet, el problema és que mai s'assigna cap responsabilitat a ningú...

dimarts, 18 d’octubre del 2011

MOLTES COSES (O NOMÉS UNA)

És tard, hauria d'estar dormint i no escrivint o contestant comentaris del bloc. D'aquí a unes hores -cinc per ser exactes- el despertador sonarà sense pietat i em retrobaré amb aquest món de mones que m'ha tocat viure. El meu cervell ja està a punt de la fusió -com el d'aquesta imatge- i necessita descansar una mica. Malgrat això, no m'hi he pogut resistir. Contestar comentaris d'amigues -i amics quan es decideixen a deixar algun comentari- sempre és una tasca gratificant i que constitueix un colofó de luxe a un dia amb grans dubtes -més que dubtes, situacions i lectures d'idees esperpèntiques-, preàmbul d'un dia "festivalero". 
Encara estic pensant en -i buscant- una accepció de la paraula "tranquil·litat" que es correspongui amb el que em sembla que em volia dir un dels meus interlocutors d'avui. Deixar que passi el temps i invocar la tranquil·litat, en segons quins argots -força rebuscats i mai clars (marca de la casa)- tendeix a significar "oblidar" "continuar igual" "amansar la fera", "obviar el que és públic i notori", "evitar el conflicte (malgrat et continuï causant perjudici)", "no posat-te en el teu lloc, per evitar-li a un altre un enuig (o vergonya)"... i tot allò que sigui sinònim de "deixem-ho córrer". El problema és que, a vegades, ja n'estàs cansat de ser sempre el que ha de "deixar-ho córrer", mentre et van -perdoneu l'expressió- tocant els ous.
Sento ser tan breu, però tinc ganes de ficar-me al llit i "renéixer" demà amb les neurones descansades de sentir i llegir estupideses. No, només necessito que descansin per continuar sentint-ne, no per fer net. És per no sobrepassar la quota mensual d'anormalitats i evitar arribar al nivell crític, en el qual comences a impregnar-te -i el més perillós: considerar normal- d'aquest ambient enrarit i surrealista.
En una propera vida -atès que en aquesta considero que no he sigut massa cruel- em demano reencarnar-me en qualsevol tipus d'animal que no tingui cap objectiu en la vida. Menjar, dormir, fo...ar i tornar a començar. Res més que això, amb la felicitat que proporciona la ignorància.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

VULL SORTIR A LA FOTO, VULL SER ALGÚ!!!!

Era un home tan bàsic, tan elemental que la seva màxima aspiració era sortir a la foto, malgrat ningú que després es mirés la foto fos capaç de reconèixer-lo . Se'l veia -sol- pels passadissos, intentant ficar cullerada en totes les converses, buscant grups de gent que l'adoptessin momentàniament i li permetessin defensar l'opinió d'algú altre -ell no s'havia atrevit mai a tenir-ne de pròpia-, que li permetessin assentir a les coses més irracionals i inversemblants. Alguns, deien les rucades més solemnes per tal de veure quin límit tenia en el seu delit adulador. Mai ningú va poder comprovar el límit. Sempre, inexorablement, acabava -en la seva dèria per no enfrontar-se a ningú i fer-se el simpàtic- assentint. Fins i tot sobre els temes més rebuscats i dels que més desconeixement en tenia.
El que ell considerava una gran virtut -una manera de poder participar i sortit a la foto-, s'havia convertit en motiu d'escarni de propis i estranys. Fins i tot es creuaven apostes sobre quantes vegades seria capaç en un matí de contradir-se per tal de fer feliç al seu interlocutor. El darrer rècord enregistrat estava en set opinions diferents durant un sol matí sobre un tema concret.
Mica en mica, aquells que li guardaven -per pietat, no per altre motiu- una mica de respecte, anaven desertant de tan encomiable i pia actitud. Amb el temps, fins i tot aquells més indiferents -afectes mai n'havia tingut- van optar per odiar aquesta postura mesella, de cagadubtes atemorit y que el feia quedar en evidència cada vegada que tocava alguna cosa.  

Aquí teniu una primera descripció del Homer LP (recordeu el Jordi LP? És un petit homenatge que li faig). Segurament, encara he d'accentuar una mica més la seva vis de submís patològic, que canvia dignitat per un copet a l'espatlla, mentre es descollonen d'ell a la seva esquena. Penso que pot donar bon joc.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

PARAULES A LA DERIVA

(...) Les seves paraules continuaven a la deriva, esperant que algun bon port volgués acollir-les. Les havia llençat al mar sabedor que potser mai ningú les podria llegir. No era important que algú les llegís, el més important era que ell les hagués escrit. 
Ara, de fet, tot havia perdut aquella la pretesa importància que hom pogués donar-li. Quan algú té data de caducitat ja res és important. Ser-ne conscient obre un ventall inacabable de possibilitats i s'acaba la servitud envers res o ningú. Fer allò que sempre s'ha tingut ganes de fer sabent que, en un cas extrem, només cal esperar la mort avançada i ràpida.
Va pensar que no volia arribar al final, que no podia suportar la visió futura d'un cos -el seu- inflat com una bota, podrint-se per dins mentre encara respirava. No era necessari donar aquell lamentable espectacle que només serviria per donar plaer i satisfacció als seus enemics. L'enemic mort no somriu -pensà amb la serenitat dels que saben que tenen una darrera missió a la vida.
Ja havia dit tot el que tenia que dir i ningú l'havia escoltat. La seva darrera opció va ser escriure en un tros de paper allò pensava del que havia fet i del que pensava fer. Ara era una cosa de l'atzar que algú l'hi pogués impedir. Només aquell que trobés el missatge podria saber qui era el seu patiment,  com havia decidit que seria el seu futur i què havia d'esdevenir. 
En Marc començà a notar que el final -aquell que feia temps ja li havien predit- s'acostava quan augmentà sobtadament de pes. No era normal. Si bé mai havia sigut una sílfide, tampoc mai havia tingut un cos tan descompensat. La tardor era propera i -pels tempos d'evolució que li havien pronosticat- sabia que no passaria d'aquell hivern.(...)

Fragment del relat "Paraules a la deriva", engiponat fa unes nits i refet fa unes hores, a quatre mans, mentre els nostres cossos encara traspuaven suor.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

AUTOAJUDA

Avui he començat a llegir un nou llibre: Gente tóxica, del Bernardo Stamateas (us el podeu baixar en aquest enllaç). No deixa de ser un llibre dels anomenats d'autoajuda, però, de moment, m'ha enganxat. Mai he entès per quin motiu s'anomenen així: autoajuda. Resulta que no els escrius tu mateix, al darrera hi ha un escriptor que res té a veure amb tu.
Ja posats a veure llibres d'autoajuda curiosos, he vist aquest de la imatge del colom i aquest altre -impressionant!- que correspon a l'altra imatge i del que us faig arribar l'enllaç per si algú vol baixar-se'l.
Francament, no intentaré llegir cap d'aquests llibres, però és del tot curiós que algú es decideixi a publicar-los. Ha d'haver-hi un mercat ocult que devora aquests llibres com si fossin la panacea de la felicitat i ens ajudessin a ser millors. 
Una bona manera d'autoajudar-se és no tancar els ulls al que és evident i notori. Una manera de fer-se un favor és posar a cadascú en el seu lloc i no fer el paperina, en un intent de fer el que un creu que pertoca fer. No, no cal esforçar-se. És més rendible limitar-se a fer el mínim exigible i punt. Dedicar el teu temps a coses que et ve de gust fer i que et proporcionen una satisfacció personal és la millor autoajuda, sens dubte!

SIGUEU FELIÇOS!

Ja em queden pocs dies de descans i he estat pensant en quan efímera és la percepció de la felicitat. El cas és que, pocs instants de felicitat donen per molt. Aquest dies he començat a escriure una nova història. Ja avanço que és una mica embolicada, però m'ha sortit així i la vida real també té un punt d'embolic. Suposo que molts es poden veure reconeguts -no personalment, amb nom i cognoms, sinó genèricament o per tipologia- per l'actitud d'alguns dels personatges. Són arquetips universals, però amb un punt de caracterització més nostrada. El títol encara no el tinc perfilat, però podria ser alguna cosa com "M'he fet caqueta", "Aprofitant que no hi és..." o "Ja us ho fareu!"
Escolto una mica -realment, poso les "obres completes" i vaig fent- de l'Ana Torroja, un dels meus icones des de sempre (darrerament, més que mai), mentre recomponc el tercer o quart -ja no ho sé- esborrany del nou relat. Ara estic en el punt en el que els dos protagonistes es juren amor etern  o fins el proper merder, moment en el que hauran de ressuscitar al de sempre, el que passa és que ara ell ja no voldrà ressuscitar, ha descobert que s'està millor -com fa la gran majoria- sense saber res de res i estant ben cobert per quan vingui "La Gran Hòstia". D'aquest dos personatge, un li fa costat a l'altre contra vent i marea i contra qualsevol element que posi en dubte la seva eficàcia malgrat, a hores d'ara, ja sigui públic i notori que és completament ineficaç i que emmerda tot el que toca. En contraprestació, l'altre li ofereix una permanent actitud de fel·latio compulsiva que fa tornar boig de plaer - i de fàstic als que tenen ocasió de veure el lamentable espectacle, ara ja públic i sense amagar-se'n, que ofereixen- a la primera de les parts contractants. Aquesta setmana he quedat amb una gent per tal de fer un "quatre mans" -o més- amb aquesta historia.
D'altra banda, estic escrivint una petita boutade fictícia però basada en la situació política i econòmica actual. Resulta que tot és un pla concebut per tal de desencantar a la població i que sigui ella mateixa -farta de la ineptitud dels governs d'esquerres, de les administracions autonòmiques, de mantenir a tant polític corrupte i de ser sempre l'ase dels cops- la que demani un canvi radical, però sense escorar-se a l'esquerra, per tal que enyori altres temps en els que no tenien tanta llibertat, però en els que podien menjar cada dia. No sé quan tardaré a acabar-lo. El que tinc clar és el final!
Res, així passo el matí del dissabte. Ara ja he començat la temporada de torrades amb botifarra - i/o amb uns talls de cansalada al pebre verd (bacon per aquells que volen dir i semblar el que no són)- per esmorzar, amb uns pebrotets del piquillo passats -breument- per la paella en la, prèviament, que t'has fet un parell d'ous ferrats amb un gra d'all. Ara són les coses que m'importen: escriure i esmorzar bé. La resta de les coses formen part d'una dinàmica sobre la que no tinc -de moment-, ni temps ni ganes per interessar-m'hi. Són aquelles coses -res, petites ofenses, petites preteses traïcions- que saps que estan allà però que has de tenir paciència fins que estiguin força madurs per rebentar-los -com els grans de pus-, esquitxant a propis i estranys (perdoneu tan desagradable imatge).
Així continua la vida, a punt de fotre un pet pel colesterol, pel sucre, o per mil coses més de les que no puc recordar o pronunciar el nom, mentre observo aquest lamentable entorn dels que es creuen "els millors". Tot plegat -com deia el meu avi- "tres pets, quatre rals" i "un o altre enterrarà l'últim".

dimecres, 12 d’octubre del 2011

MÚSICA I COPES, TOT ESCRIVINT.

Escolto aquesta bella cançó de Facundo Cabral i recordo -aquest mal costum de recordar!- temps meravellosos de nits i matinades en recorreguts agònics del Mediterraneo (carrer de Balmes) al Quilombo (carrer d'Aribau) i el Bahía Blanca (carrer d'Aribau) entre notes de cantants en directe, acompanyats -la majoria de les vegades- només de la seva guitarra.
No puc amagar la meva preferència pel Mediterraneo, després d'una primera copa al Belvet, per continuar al Bahía Blanca, tancant la persiana i continuant la nit a porta tancada amb el Jorge, que anys abans havia treballat al Mediterraneo i que va aconseguir donar-li un estil molt similar, reblat amb la taula de billar que hi havia a l'altell.
Del Mediterraneo en recordo les seves taules de marbre, suportades algunes -les rectangulars- per estructures de màquina de cosir, les crispetes a dojo i aquelles converses eternes sobre temes impossibles.Tot, amenitzat amb cantautors de diferents pelatges i estils, que provocaven emocions diverses en cada nota que arrancaven de les seves guitarres. Sempre, amb la meva Molesquine i la ploma, acabava la nit amb idees diverses -que al dia següent, ja sobri, corrien sorts diferents- sobre alguna nova història que em venia de gust explicar. Les històries pensades i escrites a quatre mans, sobre la marxa, mentre les rondes etíliques s'anaven succeint. 
Sempre hi anava entre setmana -el dia següent era mortal!- per no trobar massa gent al local. Només cinc o sis assidus conformàvem la fauna de les nits dels dies laborables. Érem els destroyer, als que ja res ens importava, que volíem aprofitar totes les hores possibles per distreure o despistar les rancúnies i les amargors del passat. Parlem del període1991-1999, amb interrupcions per canvis al local. 
Molt ha plogut des de llavors i -excepte esporàdiques visites posteriors- ja no hi he tornat. Potser tot ha canviat i la vida ens fa adaptar-nos a nous escenaris, a noves experiències i descobrir nous llocs en la permanent recerca de nous horitzons que -en ocasions i conscientment- mai arribarien.

PS. Avui, dedico aquest post a una persona que m'ha comunicat que tanca la barraca. Ho sento, la trobaré a faltar. Un pató per aquesta persona..

RÈMORES INSOLIDÀRIES

Darrerament, veig com aquells que s'omplen la boca de la paraula solidaritat només ho fan quan els agraciats amb el benefici són ells.Fa molts anys que dic -a vegades fins i tot repetidament-que l'autèntica solidaritat no pot ser mai un gest obligat o un compromís adquirit per un altre que obliga a tots els que l'envolten.
És molt fàcil -i queda molt bé- adquirir compromisos quan els que han de fer el sacrifici són tercers. Per sort, a vegades, els que han de rebre aquesta solidaritat "obligada" fan demostracions de la seva autèntica intenció i, en aquell moment, queda al descobert que només els animava una intenció de treure un benefici -sense esforç- a compte dels que envolten a aquells que, guiats per un papanatisme suprem -o una bona intenció irracional- impliquen a propis i estranys en la seva creuada per allò que en diuen "bé comú", "solidaritat" o qualsevol altra expressió que sempre significa el mateix: "sóc magnànim, el més amiguet de tothom i quedo com un senyor, sense despentinar-me".
En aquests casos -digueu-me insolidari, jo en dic realista i eficient- la meva resposta sempre és la mateixa: deixeu que jo decideixi a qui (com i quan) beneficio amb la meva solidaritat i no m'obligueu a assumir compromisos que, en moltes ocasions, veig que només són una pèrdua de temps i un simple brindis al sol. És molt fàcil disparar amb la "pólvora del Rei", sabent -o ignorant- que aquest gest solidari només és, arribada l'hora de la veritat, unidireccional. 
Sento satisfacció -i alhora una profunda decepció, sóc així de contradictori- quan veig que es descobreixen les cartes i aquells als que he estat advertint de la inutilitat gratuïta que suposaven els seus gestos de despreniment, no van enlloc. Sento satisfacció per haver fet evident -en un intent d'obrir els ulls- el que jo pensava des de fa temps i, malgrat això, sento decepció en veure que es continua caient en el mateix parany una i una altra vegada. Sé que aquesta reiteració en l'error està provocada, en diverses ocasions però no per tothom, en la simple bonhomia.També sé que dir la veritat sobre segons quins temes no és políticament correcte i que fereix sentiments -a priori i a vegades- nobles. Ho sento, quan una cosa em crema el pap, l'he de dir -equivocat o no- i ja m'he acostumat a rebre com a resposta el rebuig i el retret, malgrat aquesta mostra de sinceritat i lleialtat, en altres temps era considerada una virtut.
Potser ara, en aquesta societat marcada per fer només allò que és agradable i amb rèdits populistes, ja no s'estila posar a cadascú -de forma clara i rotunda, deixant retratades les rèmores insolidàries- en el seu lloc. Potser és això!
Vaig a fer-me el dinar, que és la única cosa que en trauré en clar. La resta? La resta continua el seu curs inexorable i fatídic. Tot és qüestió de temps,del simple i constant pas del temps.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

DIUMENGE (VESPRE)

S'amaga el sol darrera els turons. El dia ha passat segons el previst i ja estic "desendollat". Demà només serà un dia de transició entre el cap de setmana i uns quants dies de descans mental preparatori. Un moment, que poso música... Ja està!
Després d'una fructífera tarda de diumenge -amb migdiada inclosa- he començar a reformar un relat del que en tenia un esborrany des de fa uns anys. Bàsicament, va d'un tipus -sense res a perdre i que concep aquesta acció com el preàmbul a la seva pròpia destrucció- que accedeix a un edifici de serveis i des de la planta superior comença a fer "neteja". Realment, són dos edificis molt semblants, però no iguals. El protagonista accedeix a un d'ells -l'edifici de les ànimes perdudes, on habita també el senyor de les "mosques"- i va fins la planta més alta. Allà sap que -per comoditat dels seus ocupants- no tindrà cap oposició. També l'hora està ben triada per assegurar la presència d'algú, combinada amb l'absència de la majoria d'ocupants de la planta. La pròpia arquitectura de la planta la converteix en un cau sense escapatòria i li facilita la labor de deixar-ho tot tancat -travant la porta d'accés- per tal que els altres ocupants de l'edifici tardin en adonar-se'n del que ha passat. Una vegada acaba amb tota la planta -tampoc és massa gran ni poblada en aquell moment- no baixa pel lloc que tothom esperaria: ho fa per un edifici contigu i així pot marxar sense que ningú se n'adoni del que ha passat. Temps total des de l'entrada a la sortida: 8 minuts (menys del que es tarda a llegir el relat). Bé, ja no explico més. Els detalls, al relat. El més costós d'aquests tipis de relats és la planificació, els detalls, la sincronització de l'acció amb les activitats de la resta de protagonistes i amb la vida pròpia d'un edifici de serveis. Una mica gore, ja ho sé, però el mercat dels relats de nimfes i rucades similars ja no és prou productiu. 
Avui, entre la munió de relats i fitxes de personatges que tinc mig començats, m'he retrobat amb la fitxa d'un personatge que ha donat mil voltes i al que he caracteritzat de mil maneres diferents: ha passat de nimfa a prostituta, de esquizofrènica a nimfòmana... I malgrat totes aquestes variacions, continua donant-me un bon resultat! A vegades, un personatge no entra i no entra. No s'hi pot fer més. D'altres, un personatge que no s'havia concebut com protagonista, mostra la seva versatilitat i la seva polivalència. El món de la creació de personatges és força curiós!
Són prop de les vuit, no tinc ganes de fer res més que esperar que comenci Frank de la Jungla, una fricada que fan a Cuatro a les 21.30 h. No és rés de l'altre món, però té un punt de simpatia, un nosequè que el fa diferent a les altres gasòfies televisives d'un diumenge a la nit. També ho podeu veure entre setmana. Tot plegat, la oferta televisiva és limita a dos o tres programes -entre ells El convidat (dilluns, 22.30 h. TV3)- que salven una mica la cara d'un mitjà que està en hores molt baixes. La vida és curta -tant com una ària que ara estic escoltant- i no la podem desaprofitar en intentar decidir coses sobre les que no tenim poder de decisió. Potser la millor opció és anar passant i evitar-nos enutjos innecessaris. Potser sí que és això, potser sí!

DIUMENGE!

Aquest matí -malgrat ser un matí de diumenge- ha sigut força productiu. Després d'haver fet un correu electrònic -espero que força instructiu- a aquells que -en aquest repartiment diví- els ha correspost un cervell de la mida d'un cigró, m'he dedicat -per relaxar-me una mica- a fer tasques de jardineria.
Estem pròxims a l'arribada -real- de la tardor. Aquest dies de sol i bon temps que s'aproximen retardaran una mica les tasques que són pròpies d'aquesta època de l'any, però ens hem d'anar preparant per deixar les plantes arreglades per l'hivern. La caiguda de la fulla s'ha retardat una mica moltes plantes encara viuen un estiuet que -em temo- acabarà sobtadament.
Avui he relligat uns arbustos de liles que tinc emparrats a les columnes d'una glorieta. El pes de les fulles i el creixement d'aquest any els havia deixat mig deslligats. Quan caigui la fulla -i ja entrat el fred hivern- serà el moment de la poda i cal tenir clara l'arquitectura i forma desitjada en aquests arbustos.
Aviat podré collir les olives i fer-ne conserva. No és que sigui un gran coneixedor de les tècniques de conservació i adobat de les olives, però el fet de ser de collita pròpia sempre hi afegeix un plus de bon gust. Tenir una varietat d'arbres fruiters (llimoner, prunera, perera, cirerer), que donen fruit (olivera) i que no en donen (llorer), em fa visualitzar cada estació de l'any i l'evolució de les diferents plantes i arbrers. També em proporcionen "distracció" -unes vegades més plaent i d'altres no tant- i calma en els moments de tensió.
Bé, penso que ja he fet prou mèrits pel vermut d'avui. Després dinar i gran migdiada. Més tard, acabar uns quants relats (darrerament la inspiració, la imaginació i la pròpia vida són molt prolífiques en situacions kafkianes que esdevenen relats força imaginatius) i escoltar una mica de musiqueta. 
Què més es pot esperar d'un diumenge? Res més, només es pot pretendre recuperar forces -físiques i mentals- per afrontar un dilluns, amb cigronaires inclosos.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

DISSABTE!

Sant dissabte beneit, màrtir i advocat dels que no tenim temps de fer coses a casa entre setmana. Ara, que he estat tocat per la divina providència i em puc permetre uns moments de no fer res, aprofito per escoltar una mica de musiqueta mentre escric aquestes quatre ratlles.
Durant la setmana, poca cosa destacable -o insòlita- per dir. Només he platejat -en un esborrany- tres situacions que poden donar de sí per un relat cur, per una faula o pel llibret d'una òpera bufa: 
1.- Moltes imbecil·litats, conat de rebel·lia (només posar-se en el seu lloc), amb ínfules d'enuig irreal i retorn immediat -amb disculpes incloses- a la cleda. Exhibició del vici de demanar disculpes per haver dit la veritat, mentre permanentment hi ha més manifestacions d'aquesta veritat. Res que no fos previsible! Conclusió: Alguns no s'atreveixen ni a defensar la veritat més evident.
2.- Presumpció d'anormalitat aliena: presentació del que ha fet un altre com a propi, demanda d'opinió -fins i tot a aquell que realment ho ha fet (que no sigui dit i que no s'emprenyi l'altre)- i escenificació -amb absència inclosa- de la "separació de poders", sabent que, finalment, es farà el que va decidir (sense potestat) el primer. Molt trist tot plegat! Conclusió: A cagar a la via, anormals!!!!
3.- Tot el que toca ho converteix en.... Merda (fracàs)! I malgrat això, té butlla papal per continuar amb la seva corrua de "grans èxits". Potser saber menjar bé l'orella -per dir alguna cosa anatòmica políticament correcte- substitueix qualsevol altra consideració o actuació? Conclusió: Ja s'ho faran. És recomanable una bona, sana i gratificant sessió de "teto" (per anar fent pràctiques -i dilatació- pel dia que la situació peti de veritat i/o es faci pública).
Res més "destacable" en el meu món creatiu. La vida, darrerament, és molt avorrida (o no). Per sort, sempre queda alguna activitat més gratificant - però, a vegades, no tant divertida (per surrealista, patètica i... esperpèntica)- que anar seguint la veta als "voldria, però no puc, no m'atreveixo o no en sé".
Avui continuaré passant el sedàs per aquest bloc. Estic fent una nova repassada als posts -esborranys de relats- per convertir-ne uns quants més en microrelats. Ja en queden pocs  de "verges" -d'alguns fins i tot n'he tret quatre versions diferents- i hauré de començar de deixar de viure de rendes d'aquí a pocs dies. Per sort, ja tinc fets uns nous esborranys. Situacions "esperpèntiques" en les que inspirar-me, no me'n faltaran. La vida, és una senyora molt generosa que ens proporciona moltes històries als que ens dediquem a transformar la realitat -o a inventar-nos històries- en relats que fan pensar o somniar als altres. 
De moment, poca cosa més. Només calma, molta calma! Fins i tot massa...

dimecres, 5 d’octubre del 2011

ORGULL LEGÍTIM

Feia molt de temps que volia escriure un post sobre el tema de l'orgull legítim -darrerament m'ha costat molt trobar un motiu per sentir aquest tipus d'orgull-, aquell que sentim quan estem cofois d'alguna cosa bona, honesta, tendent al bé, creadora d'il·lusió o que proporciona un servei als altres.
Per sentir-lo, no és necessari que el fet destacat provingui de l'actuació d'un mateix i -segons m'han ensenyat i sempre ho he cregut així- potser és més satisfactori quan l'orgull està motivat per una acció aliena, de gent amb la que comparteixes moments bons i dolents. Si aquest fet ha estat protagonitzat per persones que t'estan subordinades i que segueixen, per motu propi, per bonhomia i per ser la línia que estàs intentant marcar des de fa temps, la satisfacció és comparable a l'orgasme. Sents l'orgull legítim de poder tenir el privilegi de formar part d'aquell equip. Aquest és el moment de fer un pas enrere i veure des de la distancia el seu merescut ascens a la Glòria. La seva Glòria, en definitiva, és la teva Gloria, però són ells els que han de rebre el públic reconeixement.
Davant dels comportaments humils però dignes, seriosos però de companyonia, de col·laboració desinteressada entre els membres d'un equip, trobem aquells que volen estar en totes les salses i no són capaços ni d'adobar allò pel que estan previstos. Parlo dels que tot ho volen fer i res fan, dels que volen fer el que pertoca fer als altres i no fan bé ni el que a ells els pertoca fer. Dels que basen la seva vida en l'exhibició pública de la seva capacitat de servilisme, sense concretar mai cap fet ressenyable per la seva execució magistral. Només façana! Una façana de fum que s'esvaeix quan es requereix quelcom que vagi més enllà de la simple adulació, de l'assentiment compulsiu, del potineig -sense cap resultat pràctic- constant. Són els "olímpics", els que s'arrosseguen darrera una medalla, els que només treuen el cap quan les coses van bé, els que mai no concreten i que, en el seu afany d'estar en totes les salses, fan el "pollastre" -picar a tot arreu, sense ordre ni concert- i fan anar de corcoll a qui té la desgràcia d'estar al seu voltant. 
Jo em quedo amb els primers, amb els que no fan que et posin una medalla -és d'ells, dels que se l'han guanyat!- però que et fan sentir orgullós de la que a ells els correspon. Aquest és l'esperit, la resta... La resta encara no ha descobert que la major satisfacció de portar una medalla és saber, íntimament, que l'has guanyat justament i no a l'esquena dels altres o amb procediments denigrants, vexatoris o indignes. Quan no tens aquesta certesa, les medalles pesen tant a la consciència que es fan insuportables.
Avui estic content: he sentit orgull legítim!

diumenge, 2 d’octubre del 2011

TARDA DE DIUMENGE

Què es pot fer en una meravellosa i avorrida tarda de diumenge? 
1- Llegir correus electrònics que has acumulat -en un intent desesperat que s'esborrin de forma accidental- sense llegir durant tota la setmana.
2- Reescriure per enèsima vegada aquell relat que sembla que mai acabarà de quedar del tot rodó? 
3- Fer una potent migdiada, que després no et permetrà agafar el son a la nit?
4- Mirar pel·lícules per TV, en estat de somnambulisme, prenent consciència del patetisme que s'ha instal·lat en les TV?
Francament, avui he optat per la proposta número 2. Demà es publicarà el resum mensual de premis literaris en català i estic preparat per començar a fer trameses. Per sort, en un món que sembla haver-se tornat boig i en el que la proporció, la mesura i la justa correspondència són absències memorables, encara em queda el refugi del paper i la ploma. Avui he acabat un relat -14 pàgines- sobre una franctiradora que es retroba amb un amant del passat enmig d'una guerra. Bé, no vull desvetllar més. He de presentar-lo a un concurs (15.000 €) de les Espanyes que acaba el termini el 31 d'octubre. En el fons, aquest relat té una mica d'autobiogràfic i em faria molta il·lusió poder guanyar el concurs. No és fàcil, no us ho penseu, però en pitjors trinxeres he lluitat!
Passen els dies, els mesos, els anys i cada dia frueixo més de les petites coses. Potser, a mida que em faig vell, vaig descobrint la futilitat de segons quines coses i adquireixo la seguretat d'aquells que tenen la força i la seguretat suficients per decidir si continuar o engegar-ho tot a dida. Aquesta tarda, en un dels petits descans que faig quan escric -per airejar-me- m'he mirat alguns objectes del passat. Els records d'altres temps, d'altres llocs i d'altres persones, han inundat la meva ment. He pogut comparar com feia les coses llavors i com les faig ara. Quant he canviat! M'he tornat una ombra en un dia lleganyós, malgrat estic segur que, si cal, puc retornar a aquella manera de fer. De fet, sé que aviat serà possible. Per sort, sempre escolto musiqueta dels anys 80 i això em recorda temps millors.
Demà dilluns, nova setmana i nous reptes (és una manera de dir-ho). Potser el major repte és encarar les coses amb un mínim de voluntat i bona predisposició. 
Ho deixo, he de continuar amb un darrer relat que tinc a punt d'acabar. Aquest va d'una dona que se sent desgraciada i es busca un amant. Quan descobreix que l'amant no està disposat a deixar la seva dona, ella torna amb el seu marit i no rep cap retret, només indiferència. La situació és va complicat -i posant-se psicològicament interessant- fins que ella el vol matar enverinant-lo i..... bé, aquest també és per concurs.
Un petit regal

ELS "SEGONS ESCOMBRARIES"

Francament, avui tenia mil idees al cap però, alhora, no tenia clar sobre què escriure. Són d'aquells dies en els que moltes coses et volten pel cap, tens poc temps i unes ganes irrefrenables de dir el que penses.
En primer lloc, fa unes hores, avui s'han complert nou mesos d'un fet força trist per a mi i que no vull oblidar. Nou mesos, el temps que tarda una nova vida a veure la llum d'aquest miserable món en el que haurà de surar com pugui! Queda dit, no podia estar-me'n.
Mentre prenia el primer cafè del dia, llegia el dia. Per cert, he de deixar el cafè. Tinc la diastòlica per sobre de 10.5 mm Hg. Qualsevol dia fotré un pet com una aglà! Quan això passi, s'haurà acabat tot i ja no em preocuparan les imbecil·litats que ara conformen gran part del meu entorn vital. Per fi, hauran de tocar-li els collons amb bajanades a algú altre.
Bé, com deia, llegia el diari i m'assabentava d'una informació vital per anar per aquest món: sembla ser que els decapitats tenen un temps de consciència una vegada separat el cap del cos. Pel que deia el diari, és "el temps de dir pa-ta-ta" (uns 2-3 segons). Jo no sé si aquesta informació és la que t'has de trobar un diumenge al matí en obrir aquests libels, altrament -i estranyament- anomenats diaris. No seria més interessant parlar dels patiments dels vius (atur, economia feta pols, delinqüència, etc.) que no del temps que encara tenen consciència aquells que, inexorablement, han de morir? 
Per abundar més en aquest tema, aquest diari ens ofereix una nova informació d'especial interès i de la que consideren que no podem prescindir-ne per viure: resulta que a la França revolucionària, demanaven als condemnats que, una vegada decapitats, intentessin obrir i tancar els ulls. Pel que diuen, n'hi ha que durant uns 30 segons eren capaços de fer-ho. El que no poden assegurar és que no fos un acte reflex i no pas voluntari. Inconvenients de que els decapitats no puguin parlar i explicar la seva experiència!
Des de fa un temps, tinc la sensació de viure en una societat sense prioritats raonables o referents vàlids. Ens hem de preocupar del "segons escombraries" dels decapitats? Potser actualment es decapiten gaires humans en les nostres ciutats, pobles, viles i llogarrets? Potser aquesta dada dels "segons escombraries" dels decapitats ens proporciona algun tipus d'informació imprescindible per fer la nostra existència més plaent, plena i satisfactòria? No, és evident! Suposo que tot plegat forma part d'aquesta tendència social a obviar els problemes reals i embrancar-se en coses curioses -però inútils- per distreure al personal de la Gran Hòstia que ens fotrem tots plegats. Realment, la nostra societat -tal com la coneixem- sí que sembla viure els seus "segons escombraries".
Ja n'anirem parlant...

dissabte, 1 d’octubre del 2011

RESURRECCIÓ

Han passat les hores -amb els seus segons i minuts-, els dies, les setmanes i els mesos des del darrer post en aquest bloc. He intentat utilitzar un altre sobrenom i ser algú altre, en un altre lloc. He pretés trair el que sóc i el resultat no ha estat l'esperat.
Finalment, he identificat el problema: som el que som i no hi podem fer res més. Fa més de vint-i-cinc anys que, en diferents àmbits tinc el sobrenom de l'Exorcista. Intentar trair tot aquest pòsit no era bona idea i el temps m'ho ha demostrat. 
Inicialment, com deia en el post de comiat, havia de resoldre molts dubtes, acabar moltes coses i tornar a l'esperit dels orígens. Doncs bé, malgrat que intentar fer-ho en un altre lloc i amb un altre sobrenom no va ser una idea reeixida, aquest temps m'ha servit per passar a format de relat o conte -desenvolupats i modificats, evidentment- gran part dels posts publicats en aquest bloc. Per aquest costat, he aconseguit un dels objectius que em vaig marcar i ara ja estic una altra vegada -més o menys- al dia de feina. També he retornat a l'esperit dels orígens. Acabar tots aquests relats i contes que tenia pendents o a mitges m'ha ajudat a retrobar-me amb tot allò que, durant aquests darrers temps, havia perdut pel camí. A més, no podia deixar a aquells que em seguien assíduament -malgrat ho feien d'una manera que ells/es creien anònima- orfes de les meves paraules (a vegades encertades i d'altres no tant).
Retorno a la comunitat bloguera amb més ganes que mai, amb la feina feta i un nou esperit. Amb ganes renovades d'explicar histories i amb una visió -apocalíptica, irònica i sarcàstica, això sí- de tot plegat. No cal ser un gran observador per veure l'entorn i arribar a la conclusió que aquest poti-poti d'ineptes, aprofitats, vividors, venedors de bíblies i altres espècimens que fan bons als paràsit, acabarà com el Rosari de l'Aurora.
Ja està, ja he ressuscitat!