dijous, 12 de desembre del 2013

"AMICS" INVISIBLES

Fa dos mesos que no deixava testimoni de vida a la blogosfera. Moltes coses han passat des de la darrera entrada en aquest bloc però, per sort o per desgràcia, em sento completament aliè a la voràgine i amb capacitat suficient per no desviar-me del camí que he triat. El silenci no és absència: és discreta preparació. Només hi ha un objectiu: acabar allò que s'ha començat, sense pressa però sense pausa.
S'acosta el Nadal i tornen els sopars d'empresa i els "amics" invisibles. Aquest costum sempre m'ha resultat una simple al·legoria de la trista realitat. Són el "regals" dels "amics" invisibles, covardament anònims, fets per l'esquena, els que durant la resta de l'any intenten somoure els nostres fonaments. Res a fer, ja ho dic ara... però també dic que ha de ser molt trist ser tan roin! O potser no, potser tot plegat forma part d'una cultura basada en la pràctica de la més absoluta mesquinesa que sóc incapaç d'entendre i practicar. Em penso que tampoc em perdo res de l'altre món!
Diumenge passat compartia taula i estovalles amb uns amics -dels que no són invisibles, dels de veritat- i em mostraven la seva preocupació per la deriva irresponsable i crispada en la que ha entrat la nostra societat. Amb raó? No ho sé, però la crispació i la irresponsabilitat -traduïts en violència- són els que furten la legitimitat a qualsevol iniciativa. Sembla que hi hagi un neguit irrefrenable per tirar-se al buit sense saber si hi ha aigua a la piscina. Per això, el millor serà fer un pas lateral i deixar que els que tinguin pressa per tirar-se a la pira ho facin amb tota comoditat, sense empentar ni arrossegar ningú.
Mentre, continuaré amb els meus relats i les meves lectures. Tot plegat, la plena llibertat no existeix però potser ara gaudeixo d'allò que més se li sembla. El futur? El futur el decidim nosaltres, sempre que estiguem disposats a ser deixar de banda els dubtes -porucs o espuris- i fer el que calgui, conscients que tot té un final i que només cal decidir quan volem escriure la darrera paraula, abans de posar el punt i final...

PS. Per cert, aquest és el post 1.000 d'aquest bloc. Sembla ahir quan vaig començar!

diumenge, 13 d’octubre del 2013

GESTUALITAT ESTÈRIL

Potser hauria d'estar alienat a una o altra banda però sempre m'ha molestat -fins límits insospitats- la gestualitat estèril. Constato -amb certa preocupació- com n'hi ha que s'obsessionen en incrementar les distàncies entre les diferents posicions -també la crispació- i prenen partit, privilegi que no els ha estat concedit per ser qui són. Malgrat sembli el contrari, poques coses es decideixen fora de la Casta. La resta només és distracció del personal i anar fent bullir l'olla. De fet, només és una lluita de poder entre diferents castes, totalment aliena a la vil canalla (el populatxo).
No ens enganyem: sempre ha estat així i només les revolucions -ja siguin d'un signe o d'un altre, sempre sobtades i radicals- han aconseguit canviar-ho. Francament: ja no me'ls crec! La simple observació de la realitat mostra quin és el seu objectiu: l'enriquiment personal. Fem una repassada en l'abans i el després de la situació econòmica dels ex-polítics?
Suposo que tot té el seu moment i aquest encara no ha arribat. Espero, mentre observo els moviments erràtics de la Casta, que la capacitat de curvatura arribi al seu límit i tot plegat es trenqui. És lamentable però, pel que s'entesten a demostrar, inevitable...

diumenge, 6 d’octubre del 2013

FALSOS CANVIS DE GIR

ESCOLTO Manà i penso -fugisserament- en un canvi de gir d'una història antiga. Penso en dits que teclegen falsos missatges, falsos canvis de gir. Realment, aquesta història ja està tancada des de fa temps -anys- i no hauria de prendre'm ni un segon del meu temps. Només la curiositat per saber fins on es poden -volen- manipular els personatges m'impulsa a continuar. Malgrat els pretesos nous canvis de gir, tot continua igual. 
PENSO en escenes i situacions possibles, impossibles, probables i improbables. Hi ha personatges que ho admeten tot; d'ells et pots esperar qualsevol cosa. Sembla mentida com en són de mal·leables i com les seves reaccions són tan miserables i falses -també de covardia dissimulada rere una dignitat impostada- com les humanes.
JUGO a canviar peces del tauler de forma inesperada. Sí, ja sé que el joc no és així... però es fa més emocionant, pedagògic i exemplaritzant. Tot plegat, què pot passar? Potser que hagi d'acabar el joc abans d'hora? És indiferent: el resultat -que ja tinc decidit de fa temps- serà el mateix. Aquest és el meu privilegi: decidir quin és final, quan esdevindrà i com hi arribem. Durant el recorregut, puc jugar -com m'encanta jugar!- i rescabalar-me dels moments de bloqueig mental que em provoquen algunes històries. En ocasions, sembla que els personatges adquireixin vida pròpia i siguin capaços de complicar-li la vida a qui els anima, malgrat aquest pugui decidir sobre el seu futur vital.
ESPERO la reacció al silenci. Realment tampoc m'obsessiona, però el silenci sempre m'ha semblat deliciosament exasperant. M'agrada molt jugar amb el silenci en totes les vessants: el silenci distant i que distancia, com si podés evitar l'inevitable (propi de personatges porucs i caragirats) i també, entre molts altres, el silenci pretesament enigmàtic... quan fa temps que la jugada s'ha descobert! Aquest darrer silenci és molt divertit: només cal seguir el joc i veure quins equilibris -grotescs i ridículs- han de fer alguns personatges per continuar nedant i guardant la roba (aquest és més propi dels personatges falsos i covards).
CONTINUO escoltant Manà -una autèntica debilitat-, mentre alguna ullada de sol compensa les estones de tènue plugim. La tardor ha entrat amb força i no es poden desaprofitar els, cada vegada més esporàdics, vigoritzants rajos de sol. Vaig a prendre el solet i a pensar noves històries.

divendres, 4 d’octubre del 2013

NÚVOLS TARDORENCS

Avui és un d'aquells dies brúfols, de típica tardor, ennuvolat i amenaçador de pluja. De fet, ja ha plogut un parell de vegades -res destacable- però tinc l'esperança que la nuvolada s'animi i m'estalvii regar. 
Fa una estona arreglava la meva biblioteca -que s'havia convertit en una munió ingent de llibres, sense ordre ni concert- i redescobria alguns tresors mig oblidats. La lleixa de la producció pròpia sembla que, mica en mica, es va omplint (com la pica...) i ara ja ofereix un aspecte més digne. Res destacable, també ho he de dir: col·laboracions a diverses revistes, contes en llibres compartits i alguns premis més des de la darrera vegada que els vaig recol·locar. Suposo que -intentar- alimentar l'ego d'aquesta manera és tan vàlida com qualsevol altre per tal de compensar la grisor del dia. 
S'aproxima l'autèntica tardor i l'hivern. Són mesos de refugi a la vora del foc i de molta lectura i escriptura. La primavera i l'estiu conformen un altre univers i són més proclius a les activitats exteriors i físiques, en detriment de les activitats intel·lectuals i creatives (això segon és qüestionable). Malgrat tot, el canvi -la diversitat- és el que ens esperona a continuar actius i a ficar-nos al llit amb la sensació d'haver aprofitat el dia... malgrat no era previsible en llevar-nos.

PS. Ja ho deien: "S'ha de tenir molta barra o estar molt acollonit (o haver perdut tota dignitat i vergonya en un darrer -patètic i desesperat, però inútil- intent per salvar els mobles)..."

dissabte, 21 de setembre del 2013

INEXORABILITAT

Fa anys vaig rebre en herència un rellotge de butxaca. No té un valor material significant però sí que té un valor sentimental considerable. Cada dia se li ha de donar corda i mai he aconseguit que anés bé. En altres circumstàncies ja l'hauria tirat a la bassa però, cada vegada que el maleeixo en recorda a qui me'l va llegar i em veig incapaç de desfer-me'n. Fa una estona el posava a punt -donava corda, netejava i posava a l'hora- i recordava els moments inoblidables que havia compartit i que m'havien lligat per sempre a la persona que el tenia abans que jo. La vida dóna molts tombs i res podem fer-hi davant la inexorabilitat de les coses.
Passen els dies i demà arribarà la tardor. A Barcelona és Festa Major -francament, m'importa ben poc- i els diaris van plens de la nova operació del Rei d'Espanya (que encara m'importa menys). Res de nou sota la capa del sol: segons la premsa, tot és una bassa d'oli i parlen de coses totalment intranscendents i etèries. El temps passa, inexorable, però no tinc la sensació de perdre'l. Octubre serà un mes important i nous projectes començaran (o no). 
Acabo de sentir una autèntica bajanada de l'amic Arguiñano (geni i figura): En Otoño es cuando mejor se hace el amor: Las castañas se abren y crecen los nabos. (Ho sento, però he rigut una estona amb aquesta...). Deixem-ho...

dissabte, 14 de setembre del 2013

LES RESTES DEL NAUFRAGI

En la seva singladura vital, els nostres vaixells es creuen amb naus de corsaris i amb alguna de pirates rapinyaires (a vegades casualment i en ocasions en clara persecució). Les tempestes tampoc li són alienes i tot plegat en provoca el naufragi. En ocasions, el més important no és defensar la nau davant l'agressió, d'altra banda una tasca estèril. El més important -almenys per a mi- és la capacitat d'aprofitar les restes del naufragi per reconstruir el vaixell i continuar navegant. Ja tindrem temps de perseguir els corsaris -passat el temps, quan més confiadament naveguin- i ja aprendrem a capejar millor els temporals.
Passen els dies i continuo en la posició d'observador. Friso per veure com escenifiquen la reacció a la resposta del Mariano (la resposta és previsible i, segurament, pactada). Deleixo per testimoniar com evoluciona aquesta òpera bufa i comprovar quina habilitat els adorna per continuar marejant la perdiu fins que hagin passat les respectives eleccions. Al final, només assistim a la gran comèdia de la vida i a la gran dansa del poder... Mentre, molts vaixells -ferits de mort- es van enfonsant en un esforç inútil per continuar surant i arribar a un port -pretesament, il·lusòriament- segur.

dissabte, 7 de setembre del 2013

PLUJA REFRESCANT

La pluja de finals d'agost i principis de setembre -aquella que ens assegura el final de la calor-, esdevé el preàmbul de la tardor. Aquesta època de l'any sempre m'ha agradat: les tasques pendents de l'estiu ja s'han acabat -aquest any amb més motiu- i ara és hora de començar -sense pressa, però sense pausa- a arraulir-se a l'interior de casa. 
Mentre plou, observo com la terra del jardí es satura d'aigua i els tolls ho envaeixen tot. Miro el calendari i veig que la propera setmana -el 10 de setembre- és Santa Càndida. És curiós com la diada d'una santa a la que se li atribueix una innocència extrema, precedeix un dia que -em sap un greu enorme- estarà marcat pel mal regust de boca d'aquells que van confiar -càndidament, malgrat era previsible- en polítics que es fan cacona a sobre i/o que es venen per un plat de llenties, sense despentinar-se. Ambdues opcions semblen característiques inherents -com una marca de fàbrica o condició necessària- a determinats àmbits. En tot cas, són incapaços de mantenir la seva paraula (des de fa temps, sense cap valor), jugant amb uns sentiments que -cada vegada ho veig més clar- se'ls poden tornar en contra. Crec que no van calcular bé el seu error quan van atiar un foc que ara ja no són a temps d'apagar.
Torno a adoptar la posició de l'observador impertèrrit, curiós per saber fins on seran capaços d'arribar en la pèrdua de dignitat i respecte (potser el problema rau en que mai n'han tingut ni saben què és). Tindrem una tardor divertida -però, per alguns, denigrant-, això segur! Mentre, observo com l'aigua cau lànguidament...

diumenge, 1 de setembre del 2013

TOT AL SEU LLOC

Si l'inici del gener és el moment de fer propòsits per l'any que comença, setembre és el mes que inicia la temporada de reorganització, després del desgavell estival. De fet, sempre he pensat que era un mes de transició cap a la part més pragmàtica i melancòlica -la tardor i Tots Sants fan molt mal- de l'any, que desemboca en la llepada de ferides mútua i col·lectiva que és Nadal. Ara és hora de posar les coses al seu lloc i d'encarar els darrers mesos de l'any -amb forces escasses i amb els propòsits anuals ja descartats- amb la sensació d'haver caigut, una vegada més, en la desídia dels que veuen frustrades les seves esperances vitals per enèsima vegada.
Ara toca recompondre-ho tot, tornar totes les coses a la prestatgeria vital que toca. Aquesta és l'època de l'any per retornar les joguines al seu lloc. Després de la furibunda i compulsiva -il·lusionada. juganera i inconscient- primera part del l'any (gener-maig), ha tocat el descans existencial de l'estiu (juny-agost) i la presa de consciència de les pròpies limitacions. Ara toca tornar -mica en mica, sense retrets ni frustracions- al punt de partida i pensar nous propòsits per un gener que esdevindrà l'inici d'una nova cursa contra un mateix. Som així... i que duri (o no)!

divendres, 30 d’agost del 2013

MESOS QUE MOREN

L'agost, malgrat s'aferra insistentment a la vida, s'acaba. Queden tres setmanes d'estiu i la tardor trucarà, inexorablement, a la porta. El temps passa i jo continuo en aquest oasi de pau i calma que sé finit i traïdor. Res a dir: la vida té aquestes coses que són inevitables.
Ahir parlava amb una persona que em va transmetre una sensació estranya: vaig retrobar-me amb la fatalitat negada i dissimulada. No, no cal fer-ho: les coses són com són i no s'hi pot fer res més. Tot plegat té una data de caducitat i un final.
El més important no és frisar melangiosament per la mort dels mesos: és més important arribar al seu final sabent que n'hem gaudit al màxim! Tempus fugit, va dir ell...

dimarts, 13 d’agost del 2013

DIMARTS (13, per més detalls)

L'agost transcorre lànguidament. A diferència del juliol -es va fer etern!- no té grans sotracs i tot sembla esdevenir una bassa d'oli. Falsa sensació: les coses no desapareixen a l'agost (tampoc la resta de l'any); es posposen i prou!
D'avui no n'espero més que d'ahir i tampoc res diferent del que -segurament- em portarà demà. Sí, ja ho sé: la vida és canviant i mai és bo avançar-se.
Sento l'olor intensa de la Maria Lluïsa -fa una estona n'he begut una infusió- que tinc al darrera. Potser sí que aquests són els petits plaers de la vida i que tot plegat es redueix a anar saltant -o evitant- els obstacles del camí. El pitjor d'aquests moments és que t'hi acostumes i ja no pots passar sense ells (vaja, com l'Scotch Brite). Potser sí que el més intel·ligent és no renunciar-hi per res ni per ningú i adoptar un egoisme existencial -força plaent i satisfactori- que sempre havia considerat impropi.
De moment estic a l'ombra de la prunera, deixant que el temps s'escoli inexorablement i esperant les tempestes anunciades. Mentrestant, la vida passa.

dissabte, 3 d’agost del 2013

PASSANT L'ESTONA

Aquesta setmana ha resultat molt productiva. No és una qüestió de quantitat i la qualitat -finalment- ha esdevingut recompensada. Tampoc és per tirar coets, però sempre hi ha coses que engrandeixen i mimen l'ego (de tant en tant i amb mesura, necessari).
Inicio una nova aventura de l'Evarist. Ara el tinc en una situació compromesa. Per sort, la seva capacitat d'anàlisis no ha minvat i arriba a conclusions interessants: mentre ella visqui, res li caldrà. Quan no visqui, res tindrà importància i tindrà les mans lliures per fer el que ara no pot fer (malgrat tenir-ne unes ganes brutals). 
De moment, l'Evarist ha de tenir paciència i saber esperar sota l'aixopluc de la seguretat que li proporcionen els recursos i la dependència d'ella. Ja arribarà l'hora de passar comptes, però no solament amb aquells que a la narració, de forma evident, semblen els únics culpables. He de trobar alguna manera de fer que el lector intueixi que hi ha pretesos acòlits que, finalment, esdevenen pitjors que els enemics declarats. Encara he de polir una mica una escaleta que tinc només embastada.
Mentre el món continua girant, gaudeixo del moment. No puc fer gaire més... i tampoc vull fer gaire més!

divendres, 26 de juliol del 2013

CALOR I DESÍDIA.

Sembla ser que aquests propers dies farà una calor que ens desfarà cervell. Res extraordinari, suposo. Altra cosa és que fes aquesta calor al gener! 
Passo la setmana tranquil -com les darreres setmanes- però amb el mal rotllo que em provoca veure com les imprudències esdevenen tragèdies. El meu condol. 
Apuro els darrers dies de juliol -que s'està fent llarg- i espero en candeletes que l'agost faci la seva majestàtica aparició. A l'agost tot es paralitza, tot adquireix un altre ritme i una altra dimensió.  Alguns -llestos com ells sols-, en dirien desídia... però no, no és això. Només són ganes de deixar de banda pesos morts, combinat amb l'observació i constatació -tràgica però previsible- d'aquella dita: Mora't Anton que qui es queda ja es compon! Quanta falsedati quanta roïndat!
Escric. Preparo coses per quan arribi setembre. M'ho conec de cada any i llavors serà una bogeria. Els mojitos, sota la prunera, al capvespre, esperant la fresca de la nit, m'apaivaguen la sed i em transporten a altres llocs i a altres moments. Què queda de tot allò? Res! Tampoc em sorprèn que no en quedi res (ja sabia amb qui em jugava els quartos), però sento curiositat per saber com acabarà tot plegat i si les meves previsions es faran, finalment, realitat. Fa un any vaig fer una aposta i crec que la vaig encertar.
Fa calor, molta calor i faig càbales sobre tot allò que va ser... i com pot acabar!

dissabte, 20 de juliol del 2013

INEXORABLEMENT EFÍMERS

Fet inexorable típic
A la vida, per molt que intentem evitar-ho, hi ha fets inexorables.  Podem fer alguna cosa davant la malaltia? Segurament, ben poc i depenent del diagnòstic. Llavors, per quin estrany motiu estem encaparrats en fer altres coses que el simple gaudi d'aquesta inestable i canviant vida, tot aprofitant els efímers moments d'excel·lència?
Per viure una vida senzilla -però immensament gratificant- no calen gaires coses. El més important és sortir d'aquesta roda vital que ens imposa el fet de ser animals -i esclaus- socials. És la pròpia col·lectivitat la que ens anul·la com individus amb capacitat per decidir el nostre futur i determina quines són les necessitats que hem de cobrir obligatòriament.
Darrerament estic redescobrint el plaer de viure al dia, dedicant-me al treball manual i amb un recull de relats ja maquetant-se, en plena edició. Tampoc em cal gaire més. Potser hauria d'estar pensant en altres coses? Potser hauria de frisar per tornar a entorns majoritàriament vomitius, patètics i lamentables? No, no sóc masoquista! 
Estic finalitzant la novel·la Companys & Companys SL. Per reblar el clau, segurament la presentaré a un premi literari amb un nom que, fa alguns anys i en una demostració de servilisme interessat (o potser era simplement producte de no tenir ben lubricat el cervell), algú qualificava de "molt ben trobat". Suposo que algun lector d'aquest bloc sabrà de què estic parlant...
I és que el fet de ser inexorablement efímers té avantatges. Entre elles, sempre hi haurà la de poder decidir quan es trenca la baralla, quan es reparteixen gratificacions degudes i quan es considera que ja n'hi ha prou de tot plegat.
De moment, vaig a fer una(es) copeta(es) de fino, ben fresquet, sota la prunera, en espera de la fabulosa paella que avui tinc per dinar.  La resta té poca -o cap- importància.

divendres, 12 de juliol del 2013

RETORNS CÍCLICS

Després del passat -i mariner- cap de setmana, vaig decidir viure uns quants dies de forma discreta i relaxada. De fet, vaig acabar esgotat i sense ganes de moure'm massa. 
Sí que he exercitat -tampoc sense fer cap bogeria- el cervell i he parit un parell d'escaletes força interessants per un parell de contes llargs. També he tingut l'oportunitat de dedicar-me al difícil art de no fer res i gaudir del moment.
Una de les coses que més em meravella és el sidral que té muntat la casta política. Ja ho deia un amic meu: "Els partits i els sindicats són famílies d'una mateixa màfia: la casta política". Sí, és cert: es barallen per controlar el territori i el negoci, però el seu objectiu espuri sempre és el mateix i comú. 
Ja és divendres i cal començar a pensar en quines coses invertiré el temps del cap de setmana. Tot és cíclic i -afortunadament- sempre torna el divendres, preàmbul del cap de setmana. Potser la millor inversió sigui no fer res...

DIR-S'HO TOT.

Es miraren als ulls i foren incapaços de vocalitzar res. Amb una aferradeta i el contacte dels seus cosos s'ho digueren tot!


dissabte, 6 de juliol del 2013

PIRATES DEL GARRAF

Comença a picar la caloreta i no hi ha millor manera de gaudir d'aquests primers dies d'autèntic estiu que embarcar-se en la barqueta d'un amic -com fem cada any, al començament i durant la temporada- i jugar a pirates amb tota una fauna d'addictes i fervorosos seguidors del Carpe diem.
Avui seré breu: vam embarcar ahir a la tarda i la nit ha sigut dura, molt dura. D'aquí a una estona tocarem port per anar a dinar alguna cosa i per recuperar forces i subministraments per aquesta propera nit.
Són aquests moments els que em convencen de que és la intensitat de les coses el que les fa extraordinàries. La resta? Doncs francament... ara no hi sóc per la resta!!! Com diu el meu amic: sempre serem a temps de lligar-nos l'ancora al coll i saltar per la borda.

dimecres, 3 de juliol del 2013

KAFKIÀ

Aprofitant -una excusa més- que avui és el 130 aniversari del naixement de Franz Kafka, inicio una relectura d'El procés, clar exemple del que podríem traslladar al nostre món i aplicar-li l'adjectiu de kafkià. Realment, vivim experiències que s'adiuen amb l'esperit de la literatura de Kafka o, contràriament, en fem un ús inadequat o que no té res a veure? Bé, rellegint aquesta obra de Kafka, em venen al cap episodis no massa llunyans temporal o vitalment. Què és una situació kafkiana? Doncs segons jo ho veig, són aquelles situacions tràgicament absurdes que tan bé retratava l'admirat mestre Kafka. Una mostra molt celebrada i que serveix d'exemple és assistir a un funeral i haver-se confós de lloc, hora i mort. Només és un exemple, però la vida ens n'ofereix molts més i de forma gratuïta!
D'altra banda, ara visc per objectius: passar la propera hora, el proper dia, la propera setmana... També m'he marcat una meta: arribar al pont de la Constitució mentalment indemne. No serà fàcil; ho sé i estic preparat, però pel mig hi hauran coses per distreure'm: potser em faltaran situacions kafkianes? No, segurament no!

diumenge, 30 de juny del 2013

PASSANT EL DIUMENGE

Què es pot fer un diumenge d'aquells que et lleves d'hora? Segurament moltes coses: regar l'hort i/o el jardí, preparar un bon esmorzar... i arreglar les botes de vi. Fa uns dies, una de les botes de vi (la del vi ranci) perdia una mica -suposo que pel canvi de temps- i avui m'he decidit a posar-hi remei. Una mica de cànem embotit entre les dues costelles de fusta ha sigut suficient per aturar aquella mica de pèrdua (realment, només era una mica d'humitat). He aprofitat per netejar-la i deixar-la lluenta. 
Cada vegada trobo més interessant això d'estar pendent de moltes coses aparentment inútils i poc productives. Fa un temps, havent rebut hereditàriament unes quantes botes -tres de vi, una de vinagre, una de conyac, una de vi ranci i una de mistel·la- de diferents mides i capacitats, vaig decidir desfer-me'n. Finalment -quina gran pensada!- no ho vaig fer i ara substitueixo -millor dit, combino- el plaer de destapar una bona botella de vi amb l'indescriptible sensació de treure una mesura de vi de la bota, deixar-lo airejar i veure-me'l amb la satisfacció de saber que he contribuït a crear-lo i formar-lo.
Aquesta activitat, com moltes altres aficions, requereix paciència, amor a la feina que es fa i moltes hores de treball. Potser és això el més meravellós de les aficions: penques com un animal i encara quedes content! Penso que això és el contrapunt, el contrapés d'allò que fem obligadament i, malgrat pugui ser menys feixuc, a desgrat. 
I així passo el diumenge -com podria passar qualsevol altre dia-, amb la sensació d'haver fet alguna cosa útil i amb mil idees al cap per escriure alguna cosa. Com ja he comentat més d'una vegada, les activitats manuals -realitzades en soledat i amb possibilitat de pensar- em desperten la vena inventiva. Vaig doncs, a plasmar-ho en un paper... abans que se m'oblidi!!!!

dissabte, 29 de juny del 2013

COSES QUOTIDIANES

Suposo -segur!- que tots tenim les nostres manies i que en som una mica esclaus. Des des fa uns dies estava com orfe i semblava com si em faltés alguna cosa. Passen els anys i les coses s'han de netejar i reparar. Fa uns dies vaig portar la ploma -aquella que fa més de 25 anys que m'acompanya- a netejar i reparar. La pobra perdia tinta i ja no funcionava correctament. Potser hagués estat més convenient comprar-me'n una de nova -en vaig veure una d'una edició especial de Montblanc que em va agradar molt- i jubilar la meva. Suposo que tot plegat -atès que era possible reparar-la- només és una qüestió de fidelitat i de no deixar de banda les coses -i les persones- quan ja hem aconseguit treure'ls tot el suc. El cas és que he fet bé en reparar-la i que l'he trobat a faltar.
Són aquestes coses quotidianes les que configuren el que s'ha convertit en una vida tranquil·la i sense altra aspiració que canviar longevitat per felicitat. Desencantat de moltes coses i havent descobert petits -i senzills- focus de satisfacció, ja no estic disposat a perdre més el temps ni el bon humor per embolics polítics, econòmics o de qualsevol altre tipus. Tot plegat, hi ha coses inexorables i d'altres de les que només podem extreure'n una conclusió: som bestiar que uns pocs munyen per tal de mantenir-se i engreixar-se. Per fer-hi front, només hi ha una solució: no seguir el joc i intentar que, en la mesura que sigui possible, no ens afecti. Al capdavall, la Societat no deixa de ser un conjunt de grups maçònics, mafiosos i corporativistes que es disputen el Poder, ja sigui públicament o privadament. La resta només podem pretendre -o això ens volen fer creure- continuar subordinats, mantenint-los a ells.
Estic escrivint un relat que es diu Solucions definitives. Tracta d'un individu que es desfà de tot tipus de convencions socials i de esquemes preestablerts i es dedica a apartar del seu camí tot allò i tothom que s'interposa pel mig. El millor del cas és que utilitza raonaments completament lògics i que tots podríem assumir com a propis si ens desféssim dels bloquejos mentals, tabús i adoctrinaments que ens han anat imposant sota la coartada d'una cosa anomenada "pau social".
Tot continua endavant, sense l'ànsia de que aquest "continuar" sigui alguna cosa imprescindible. Ara, aquest "continuar" té condicions. 

dilluns, 24 de juny del 2013

MIRADES NOCTURNES.

Miro la lluna -excepcionalment esplèndida- mentre els petards intenten malmetre aquest moment màgic. No ho aconsegueixen i gaudeixo de l'enèsim mojito -el cava ja fa estona que ha acabat el seu temps- pensant en totes les coses que cremaria. No, ja no em queden gaires coses per cremar. Fa temps que acostumo a cremar-ho tot al final de cada dia. Potser és que si hagués d'esperar a Sant Joan, l'acumulació seria massa gran i no hi hauria prou foc per purificar-me.
Em faig seguidor d'un nou bloc. Em consta que és d'una estimada amiga que cada dia em sorprèn més amb els seus textos i amb la manera que té d'expressar els seus sentiments. No puc fer altra cosa que elevar a pública la meva admiració. La seva naturalitat em té captivat!
Ara, a hores intempestives, mig ebri d'alcohol i de sentiments contradictoris, repasso un text que passarà de ser un conte a una petita obra teatral. Fa unes setmanes, un amic va llegir-lo i em demanà que l'adaptés per una colla de nois i noies que tenen el teatre ficat a l'ànima. Aquest amic meu els fa de director de les obres que representen -de manera aficionada- i va pensar que els podia servir. Doncs au, per vosaltres va nois!
El cel esdevé un camp de batalla entre la bellesa natural de la lluna i l'intent humà de fer alguna cosa -sorollosa, barruera i poc subtil- que em distregui del seu meravellós i seré espectacle. Prenc consciència: som petits, molt petits; vulnerables, molt vulnerables; humans, massa humans... però n'estic encantat!

diumenge, 23 de juny del 2013

FINALS NECESSARIS.

Sí, necessaris... o -aparentment- convenients! Normalment, arriben per voluntària imposició (quina bajanada més contradictòria!) i és una manera de distanciar-se -normalment per covarda conveniència- d'allò que en altres temps ens era útil. 
Posar fi a les coses no és dolent. Habitualment, un final no és altra cosa que un canvi o un nou principi. El problema és com es produeix aquest final. Posar fi a les coses amb un cert estil és fonamental. L'objectiu sempre és el mateix, però s'hi pot arribar per camins més o menys dignes i civilitzats. 
Amb els contes o relats passa el mateix: arriba un moment que és necessari imposar-se un final. Allargar de mala manera una història no té cap sentit i només embruta i complica el que podria ser un final net i clar. 
M'he buscat una nova distracció per aquest estiu-tardor: vull fer una -humil- crònica de les guerres dels Tercis de Flandes (S. XV-XVII). De fet, m'interessa conèixer aquella època i les circumstàncies que va rodejar aquesta ocupació per un altre motiu: tinc previst ambientar una història -potser una novel·la curta- en aquell moment històric. He aconseguit autorització per accedir a documentació que m'ajudarà a escriure amb un cert rigor el que tinc al cap. D'altra banda, ho faré en un entorn i companyia que em resultarà més gratificant i digne que els darrers.
Ara només em queda esperar que passi la revetlla i tot torni a la normalitat...

divendres, 21 de juny del 2013

ESTIU!

Potser sí que les dates que marquen inicis i finals solen ser orientatives i moltes vegades no es corresponen amb la realitat. Potser sí que l'estiu és molt més que una època de l'any, circumscrita a unes dates concretes... Sigui com sigui, avui comença l'estiu!
Mentre continuo amb la meva vida contemplativa, auguro un estiu i una tardor suaus i relaxants. Aquests darrers dies m'he dedicat a desintoxicar el cos i la ment d'influències impròpies. Vida serena i tranquil·la, sabedor que tot té un principi i un final. Ja m'ho deien fa anys: aguantar -resistir- és la clau de la victòria. L'avantatja és que ara només cal que resisteixi amb una cervesa o un mojito a la mà, a l'ombra, amb bermudes i xancletes. La resta -la majoria de la resta- poc m'importa. Com l'estiu, la vida és una successió d'èpoques i d'etapes. Unes són bones i d'altres no. Precisament aquesta contradictòria diversitat és el que fa que la vida sigui interessant.
Mentre passen els dies, vaig llegint libres oblidats per les estanteries de casa i escrivint les darreres correccions de Companys & Companys, SL. Francament: tampoc m'hi mato i potser fins el setembre no ho tindré enllestit... o potser sí, tot depèn de la dèria que m'entri per acabar-ho!

diumenge, 16 de juny del 2013

REESCRIURE'S

De tant en tant, periòdicament i de forma cíclica, cal reinventar-se, redescobrir-se i reescriure's. Ara toca i és un bon moment per redefinir què és -considero- important i què no. No, no sóc -això espero!- un tastaolletes sense sentit, un capritxós impulsiu o un arribista que canvia de pensament segons les necessitats del moment.
Ahir al vespre vaig tornar a reunir-me amb amics d'altres èpoques. Motiu: cap ni un (bé, sí... però no es pot explicar!). Lloc: el pub -no sé si encara en diuen així- on formalitza la seva existència un d'aquests amics.
Sempre m'han agradat els llocs amb taula de billar i aquest pub en té. Passen moltes coses al voltant d'una màgica taula de billar: converses surrealistes, confraternització, lligoteix, copes... i el temps passa sense adonar-te'n.
Passen les hores, els dies... i em retrobo amb la càlida i plaent sensació de dedicar-me temps. És una sensació que havia experimentat en poques ocasions i que ara em resulta cada vegada més còmode. Fins i tot em plantejo fer-me invisible i deixar que tot plegat continuï tant de temps com sigui possible. Ara hauria d'estar pensant en altres coses, considerades importants, però em sento incapaç d'acabar amb aquesta situació de benestar voluntàriament ignorant. Potser és que ara sóc jo qui decideix què em fa trempar i què no.
Rellegeixo -ara amb atenció, sabent de què es parla- El secret, de la Rhonda Byrne. Quan el vaig llegir per primera vegada -crec que era l'any 2008- em va deixar una mica intrigat per les bones crítiques que havia tingut i no vaig saber copsar quin era el seu autèntic esperit. Potser ara, amb el pas del temps, podré extreure l'autèntica essència d'aquest llibre. De moment, sembla que ho estic aconseguint.
Escric molt i satisfactòriament! Aquests darrers dies he combinat el treball manual amb l'escriptura compulsiva. Ja arribarà l'hora de polir-ho. Sembla que he redescobert l'art d'observar la vida comuna i transformar-la en històries versemblants i inversemblants que contenen personatges reals -desdibuixats- i imaginaris, amb comportaments surrealistes, que viuen en entorns creats ad hoc
Francament, hi ha coses que no les trobo a faltar. De fet, si ho analitzo fredament... no hi havia res -potser algú, excepcionalment- que mereixés ser enyorat!

divendres, 14 de juny del 2013

...I BARRET DE PALLA

Ahir vaig encetar, definitivament, la temporada d'estiu (peti qui peti). Xancletes, bermudes i barret de palla -la samarreta la reservo pels dies que baixen una mica les temperatures- conformen el meu uniforme diari.
A primera hora del matí -la meva primera hora-, quan el sol encara no pica massa -a vegades, encara no ha sortit-, rego i cuido l'incipient hortet que vaig decidir ressuscitar aquest any. De moment, només el tinc plantat en una quarta part -és gran el punyetero!-, però de cara al proper any, estic decidit a ampliar la superfície -sufície, que diria algú per la TV- plantada.
Una bona dutxa i un generós esmorzar -em posaré com un bacó- són el colofó ideal de la meva activitat física i també el preàmbul de l'activitat intel·lectual: llegir i escriure. He deixat de llegir libels -en altres temps dits diaris- subvencionats. Una ombra -normalment sota la prunera- és el lloc ideal per retrobar-me amb allò que més em plau. No, no trobo a faltar res més!
I així fins a l'hora de dinar. Una bona migdiada per fer-lo baixar i una nova sessió de lectura-escriptura, combinada amb la contesta de la correspondència. Alguna trucada i poca cosa més fins a l'hora del ressopó vespertí o l'hora del glop relaxant (el mojito reglamentari). La vida se'ns escapa de les mans com l'aigua s'escorre entre els nostres dits. He descobert -potser més tard del que voldria- que no cal deixar-se la pell pensant en una pensió de jubilació que mai arribarà, ni en un estat de felicitat impossible, ni en voler allò que és inabastable o que és d'ínfima temporalitat. Saber gaudir d'allò que es té -sigui poc o molt- i aprendre a canviar les apetències fútils per necessitats satisfactòries, tot adaptant-nos a les possibilitats reals, és el que ens fa lliures... i feliços!

dissabte, 8 de juny del 2013

SITUACIÓ IDEAL.

Potser aquella era la situació ideal? L'Evarist analitzà la situació -mojito en mà- i no va poder evitar que se li escapés un somriure.
Què faria ara? Com trobaria a faltar aquells moments surrealistes i hilarants, de corre-cuites porugues, al cambrot del germans Marx! Com recordaria les lluites de poder i llit, adornades amb baralles suburbials i traïdores per penjar-se les medalles! Com enyoraria aquelles amistats -recobertes d'una gruixuda pàtina d'hipòcrita interès- que ara esdevenien autèntics desconeguts, descobrint finalment allò que l'Evarist ja sabia des de feia temps: tot era una comèdia interessada (però va ser divertit mentre va durar, això sí!).  I ara quina excusa trobarien els seus detractors? A qui imputarien les seves pròpies demostracions d'inutilitat?
Però, realment... quin era el problema? No tenia cap angoixa econòmica, s'estalviava assistir a aquell lamentable espectacle de ridícules pors amb excreció compulsiva de bava aduladora i podia dedicar-se en cos i ànima a fer allò que més el gratificava: escriure i dedicar-se a la vida contemplativa. Ja feia temps que tenia ganes de canviar de ritme i d'escenari -de fet, trobava vomitiva la situació anterior- i només necessitava l'excusa perfecta. Ara la tenia i, a sobre, li pagaven!
Es recol·locà a la gandula, agafà el mojito i begué un llarg glop a la salut d'aquells que s'havien de continuar fent bona cara mentre s'apunyalaven per l'esquena, temerosos de coses nímies i surrealistes, sempre àvids d'un reconeixement immerescut per inexistència de mèrit. Ell ja no jugava aquell joc... ara vivia com sempre havia volgut viure. Mira que n'és de fàcil ser feliç!

diumenge, 26 de maig del 2013

MIRADES.

Fa una estona llegia una entrada d'una amiga i intentava fer el mateix amb una entrada d'una altra amiga. Escolto la BSO de Memòries d'Àfrica (que sé que és una de les debilitats d'una altra amiga). La tarda del diumenge té això: visitants al bloc, ganes de contestar missatges, ganes de creuar comentaris amb gent estimada... i ganes d'escoltar músiques que ens transporten a temps que ens semblen millors. 
Llegeixo un correu del secretari del tribunal d'un concurs: em diu que un microrelat meu és finalista. Bé, encara queda molt per dir blat. M'ha passat moltes vegades, però aquests correus sempre em desperten la mateixa il·lusió primigènia. De fet, ara ja sé que serà publicat. Només queda per saber qui s'emportarà la soldada.  No és que sigui el més important... però sempre ajuda a mantenir vicis, què carai!
M'ha fet molta gràcia llegir en uns quants blocs amics unes entrades que parlaven de les mirades. Sí, a mi sempre m'han impressionat les mirades (la que il·lustra aquest post és la mirada de la Niki). Direu que sóc un maniàtic, però una mirada és definitiva i definitòria. Una mirada és capaç de transmetre tot allò que les paraules no poden significar correctament. Quantes vegades m'he quedat penjat de la mirada d'una dona!!!!
També la manera d'encaixar la mà és definitòria: no hi ha res més desagradable -i motiu de desconfiança- que encaixar una mà que sembla morta (sense força) i freda (com el glaç). Una vegada, algú -amic- que tenia un master en vivienciologia em va dir el següent: "La mà morta denota servitud, submissió i manca absoluta de caràcter. Aquesta manca de caràcter es compensa amb un elevat nivell de propensió a la traïció, que no és altre cosa que la manera de rebel·lar-se -el darrer acte de valor i dignitat mal entesa- que tenen els covards."
Continuo treballant en una (de moment) novel·la curta -encara sense títol- que retrata les intimitats de la Fireta i dels firaires. També parla de les vanitats, dels tractes prenyats, dels amors i desamors, dels compromisos impossibles, de les promeses incomplertes... i de les misèries d'un submón desconegut.
Ho deixo. Tinc un llibre a punt d'acabar de llegir i seria una bona idea acabar-lo avui.

dissabte, 25 de maig del 2013

ESTACIONS

Preparo un relat sobre viatges en tren. No és que tingui ganes d'explicar res especial, però la temàtica del concurs literari és aquesta... i la quantia del premi és molt llaminera!
Estacions? Sí, la vida també té estacions. En algunes cal baixar, fer una petita estada i reprendre el viatge. En altres, millor ni aturar-se. Malauradament, no és previsible quina estació és acollidora i quina no.
Aquesta ha estat una setmana tranquil·la. Francament: no tinc ganes de reprendre el sense sentit en el qual s'ha convertit una part -per sort, cada vegada menys significativa- de la meva vida. No vull renunciar a aquest estat de relax -gairebé ratllant la perfecció anímica- i no ho faré. Sí, ja sé que els imputs externs són proclius a -amb perdó- tocar-me els ous, però hi ha una petita diferència: jo ja no estic disposat a que me'ls toquin. 
Ha baixat una mica la temperatura i no acaba d'arribar l'estiu. Malgrat aquest aparent retard, un dia arribarà la calor i ja no podrem fer-hi res: mesos i mesos suant. La vida és igual: molt de temps desitjant una cosa i quan arriba n'acabem avorrits fins a enyorar l'anterior situació. Encara no he acabat aquests dies sabàtics i ja penso en els propers. No és un mèrit propi i sí induït. Hauré de donar les gràcies...
Ho deixo. He d'acabar aquest relat i vull continuar gaudint d'aquest moment -aquesta estació- de suprema tranquil·litat. Mai se sap quan pot desaparèixer...

dilluns, 20 de maig del 2013

DESCONNEXIONS

No, aquesta imatge -baixada d'Internet- no té res a veure amb el post d'avui, però m'ha semblat força curiosa i molt expressiva (i representativa).
Desconnexions? Doncs sí, desconnexions! Sembla que ara és el moment de desconnectar un malalt terminal per tal que esdevingui el que hagi de ser. Potser allargar les coses de forma innecessària no és convenient i només pot portar al desastre i a una agonia prescindible.
Ara toca descansar -tinc una setmana per fer-ho- i deixar de banda cabòries llogades. Qui dia passa, any empeny i tampoc es tracta de fer més d'allò que és estrictament necessari. Tot plegat, tampoc serviria de res i no estan les coses com per anar malbaratant esforços en coses estèrils. 
Plou a estones i el sol treu l'ull de tant en tant. Avui -ja és l'enèsim- torna a ser un dia per estar-se a casa, fent mil coses que mai ve de gust fer i deixar que tot flueixi naturalment, sense provocar-ho. A la vida, moltes coses s'han de deixar fluir sense forçar-ne l'evolució. Quan arriba el moment tot -i tothom- fa allò que creu més convenient i la resta importa ben poc. Esmerçar esforços en intentar canviar coses que no es regeixen per la raó, no té cap sentit i és una pèrdua de temps i energia.
Surto al jardí. Ara sembla que el sol ens beneeix amb la seva presència i no vull desaprofitar l'oportunitat de gaudir-ne.

dissabte, 18 de maig del 2013

APROFINTANT QUE...

Aprofitant que... els núvols s'han trencat, prenc una mica el solet, mentre ja començo a sentir fressa a la cuina, senyal inequívoca que alguna cosa s'està preparant. Llegeixo un primer esborrany de Companys & Companys, SL. Aprofito per afegir notes al marge i fer-hi alguna correcció. Cada vegada em venen més coses al cap per posar-hi i també incremento el nivell d'acidesa. 
Aprofitant que... tinc uns quants dies de vacances -ja tocava!- aprofitaré per anar tancant coses i temes. Mai se sap quan les coses es poden acabar -només és segur que s'acabaran- i no voldria que tot plegat m'agafés amb els deures sense fer (dit planerament: amb els pixats al ventre). Des d'un temps ençà, penso que el millor és deixar-ho tot i dedicar-me a gaudir del que em vaig guanyar de jove. Tampoc cal fer una vida gratuïtament opulenta. Potser només cal fer una vida basada en cobrir la necessitat espiritual (per sort, la material no em costaria gaire de cobrir).
Aprofitant que... ja tot me la trae al pairo, aprofito per saludar -sense cap respecte ni admiració- als trobadors de la donzella, als emissaris de tercers, als orfes de caràcter i dignitat, als venedors de bíblies, als imitadors -cutres- del Suárez (puedo prometer y prometo) i als éssers porucs que canvien de fidelitat -de fet no en tenen cap, ni a ells mateixos- segons d'on bufa el vent en cada moment. A tots ells, el meu sincer condol: ha de ser terrible viure d'aquesta manera!
Vaig a fer la paelleta dels dissabtes!!!

dimecres, 15 de maig del 2013

EQUILIBRI

La vida és curiosa i quan més equilibrat estàs, més desequilibri perceps al teu voltant. La pressió, quan es basa en qüestions que van més enllà de l'objectivitat -que tinc controlada-, reforça el meu sentit de l'equilibri. De fet, l'acció-reacció immediata -malgrat pugui semblar irreverent- neix d'un sentiment noble, de la puresa d'esperit i de la sinceritat. El silenci, la (aparent) conformació sense rèplica i la desídia provocada, engendren sentiments obscurs i que sempre surten a la superfície, tard o d'hora (amb més perill que mai).
Divertit? Sí i molt. Observar la dansa irracional i erràtica -talment fossin pollastres sense cap- dels líders i gurus que han d'il·luminar-nos el camí, temerosos del seu present i futur, buscadors d'estaquirots que assumeixin la responsabilitat de les seves maldestres decisions, és tot un plaer. Només cal una cosa per gaudir-ne non stop: objectivar cadascun del processos, en cadascun dels seus passos. És a dir: tenir un bon arxiu o una bona hemeroteca (és una manera de dir-ho).
Plou. Poc, però plou. Fa una estona he arribat a casa i pensava en el consol del tonto (o no): n'hi ha que poden perdre més que jo. Llegeixo Bukowski -autor de capçalera quan necessito contactar amb la vida real-, mentre les gotes repiquen contra la taula del jardí. Veig la prunera humida i penso que aquesta setmana -amb una mica de sort- no caldrà que regui. A la vida tot té un ritme, una època i unes formes determinades. Forçar les situacions -malgrat sigui en una maldestra, poruga, irracional i roin maniobra per salvar el propi cul (supervivència dels covards)- sempre és perillós. Fer-ho matusserament, sense l'equilibri necessari i forçant respostes que mai arribaran, només pot portar a la pròpia destrucció. Ah! El meravellós món dels polítics professionals i amateurs!!!!
I així arribo a l'hora de fer un most -una cosa lleugera- per acabar de fer baixar la megahamburguesa amb guarnició, part del pantagruèlic dinar d'avui (un dia és un dia i a les penes, punyalades!).

dissabte, 11 de maig del 2013

MOURE FITXA.

Llegeixo El mar dels traïdors, del Jordi Tomàs, mentre preparo la següent jugada d'aquesta partida d'escacs que jugo, a distància, des de fa unes setmanes. Tinc un punt de curiositat per saber què passarà amb el meu adversari si perd. Jo, hi jugo per simple esport i amb l´únic ànim de la satisfacció de la victòria, sense jugar-m'hi res. 
Ara em toca moure fitxa a mi i tinc seriosos dubtes sobre si fer una jugada grandiloqüent i a tomba oberta -amb un benefici parcial però immediat- o bé preparar el terreny, mitjançant jugades considerades aparentment intranscendents, per una victòria definitiva. Potser em decantaré per aquesta segona opció. 
Desitjo descansar uns dies i agafar-me una setmana sabàtica. Crec que ara es el moment de fer un parèntesi per després reprendre el ritme amb un altre caire. No, ara ja no hi ha lloc per l'estrès a la meva vida. He aconseguit reduir l'ànsia i només em queda fer un petit trencament. Posar un marge, un abans i un després. 
Queden poques hores del dissabte i no m'imagino una altra cosa que acabar-lo relaxadament. La propera setmana serà d'una comicitat extrema i vull poder-ne gaudir des de la serenor que proporciona la distància -voluntària o obligada- de les coses. Sembla mentida: quants anys perduts preocupant-me de coses que m'haurien d'haver estat indiferents! Quanta energia perduda per res!!!!

diumenge, 5 de maig del 2013

CONTEMPLATIVITIS AGUDA

Tenia dues opcions: recordar el meravellós bany al Gorg de la Lleona de l'any passat o pensar que demà és dilluns. Francament, prefereixo pensar quants dies em queden per poder rememorar aquell màgic bany.
Ara que el cap de setmana arriba al seu final, quan encara em barallo amb una escaleta que no m'acaba de quadrar i fart del que encara ha d'arribar, no trobo cap motiu per llevar-me demà al matí.
Moltes coses per fer i pocs motius -ganes- per fer-les! Moltes obligacions adquirides i poques raons per respondre'n. Només l'instint i un acte -sentiment- reflex i innat -res racional, res vocacional- m'avoquen a fer el que s'ha de fer. Potser és que no paga la pena? 
De moment, vaig a continuar barallant-me amb aquesta escaleta. Malgrat tot, em pot més el repte que la indiferència.

DIUMENGE!

Sí, diumenge: un diumenge més! La festa de la nit del dissabte ha sigut moral i anímicament profitosa, malgrat tenir un regust agredolç. M'explico: durant la festa, genial; després, la sensació de veure que tot es dirigeix cap l'inexorable final.
En arribà a casa, em miro el correu -ahir durant diverses vegades- i no hi ha resposta. Sembla mentida! Bé... Doncs fantàstic (MIUP)!
Em llevo, encara amb mitja ressaca, i comprovo el correu: res de res! Només un parell de correus sobre temes inversemblants, en bústies diferents de la que tocava (Segon MIUP).
Prenc cafè mentre llegeixo els libels subvencionats del dia -en altres èpoques en deien diaris- i se m'escapa un somriure en constatar mentides que m'afecten directament... i decideixo deixar-los de banda. Una persona amiga m'envia un correu i té l'amabilitat de passar-me una versió PDF de Confesiones, de Sant Agustí. Gest totalment inversemblant i incoherent -però que agraeixo- venint de qui ve. Tinc dos correus més, d'aquesta passada nit: fan preguntes enigmàtiques sota la protecció del mantell de l'anonimat (bé... s'ha de ser molt neci per no identificar l'anònim/a). Tinc unes ganes brutals de contestar aquests correus i les seves preguntes, però la prudència, la decència, la dignitat i les darreres i insignificants restes d'allò que va ser -va semblar- una amistat em diuen que no ho faci. Potser sí que el més fàcil és deixar-se anar i fer que tot rebenti, però no vull malbaratar el meu seient de tribuna per observar l'inexorable esclat final, sense tenir la mala consciència d'haver-lo provocat.
Surto al jardí i vegeto sota la prunera. Ara que m'hi fixo, n'hi ha algunes que ja comence a ser grandetes. Lamentablement, fins el juliol no hi ha res a fer. Obro la llibreta dels apunts -i pensaments- perduts -aquella Moleskine negra- i anoto dues o tres bajanades. Potser ara ho són, però d'aquí un temps... Potser d'aquí un temps serà interessant mirar enrere i comprovar si tinc o no raó! 
Què em queda per fer aquest matí? Doncs poca cosa: començar a llegir les Confesiones i fer temps per l'hora del vermut -ara ja ve de gust-, tot pensant en què faré aquesta tarda... que no és poc esforç mental!

dissabte, 4 de maig del 2013

TARDA DE DISSABTE

Poca cosa es pot fer un dissabte a la tarda. Una vegada dinat -avui meravellosa i potent paella- i has gaudit d'una migdia en condicions, només hi ha una cosa que pot reblar el clau del plaer absoluta -bé, n'hi ha d'altres però no és el cas-: una bona pel·lícula. Avui he tingut la gran sort, entre un marasme d'infumables pel·lícules, de trobar una autèntica joia: "Hombres de honor", del Robert de Niro i el Cuba Godding Jr. i una incipient -però esplendorosa- Charlize Teron. Sempre és interessant -i reconfortant- tornar a veure-la i gaudir de valors que ja pocs conserven.
Ara toca tornar-me una mica boig i preparar un encàrrec -per sort, sense temàtica definida- d'extensió prefixada. Després, em queda repassar els concursos i premis convocats durant el maig, continuar amb l'escaleta d'un relat llarg (potser serà una novel·la curta)... i poca cosa més! Esperar, només esperar i comprovar com les persones i les coses tenen una capacitat inesgotable de sorprendre'm. Per desgràcia, la sorpresa no sempre és agradable i la meva resposta tampoc ho pot ser. Mira que és fàcil viure i deixar viure en pau!!! Per sort, hi ha coses -i persones- que han passat a un segon terme i ja no formen part de les meves prioritats. Potser, finalment, he descobert que hi ha coses -i persones- que només cal aguantar temporalment i que després, passat el temps indispensable i obligatori, pots dedicar-te a les coses importants.
Fa temps que no surto de festa. Darrerament, tot es limita a algun sopar o copa ràpida i para de comptar. Potser he canviat de preferències o serà que m'estic fent vell? Potser aquesta nit hauré d'esbrinar-ho...

JOCS DE SALÓ

Avui, dissabte al matí, a la gandula de sota la prunera -en un dia fantàstic-, llegeixo una mica. Faig alguna aturada per recordar -a iniciativa de qui m'acompanya- jocs de saló i és inevitable pensar en aquelles meravelloses estones de jocs infantils. Per sobre de tots, m'agradava el joc de les cadires. També n'hi havia de més brutals, com un -no recordo com es deia- que consistia en que un equip formés una espècie de ruc humà i l'altre equip saltava a sobre... Bé, han passat molt anys!
Les coses retornen i els jocs de saló mai perden pistonada a l'hora de distreure el personal. Ara ja m'interessen més aquelles que no tenen una component física i estic més per aquells considerats "d'estratègia". De fet, fa temps que jugo una partida inacabable amb un parell de coneguts -amb fases d'aliances múltiples, temporals i desconcertants, amb diferent sort- i cada vegada es posa més interessant (per sort, no crec que llegeixin aquest post i tampoc que descobreixin la meva estratègia). Ara hem arribat al punt que em creuen mig mort i volen fer-me fora de forma definitiva de la partida. No: tot és un miratge i la preparació de la resposta final. Esperar que el seu atac sigui virulent -però ineficaç i basat més en la voluntat que en la possibilitat -, em permetrà aprofitar l'impuls de la seva embranzida -una mica desesperada, però confiada- per armar el meu contraatac. Quan més virulenta sigui la seva jugada, més brutal i desconsiderada serà la meva resposta. Tot plegat, ara estic en aquell punt de la partida en el qual ja he assumit que la derrota podria ser imminent -un fet, segons la seva perspectiva- i, per tant, no tinc res a perdre i potser alguna cosa a guanyar: la satisfacció de la seva derrota!
Ara continuaré llegint Camino de perfección, de Santa Teresa de Jesús. Aquest text, el va escriure entre 1564 i 1567, per a les monges del Monestir del que ella n'era priora. El més interessant són els 26 primers capítols -en té 42-, en els quals aconsella sobre la manera de progressar en la vida contemplativa (que ara tant m'interessa a mi i de la que m'he fet -amb inestimable ajuda- un fervent practicant).
Doncs això, ho deixo per ara... Fins la propera interrupció!

dimecres, 1 de maig del 2013

DE TOT UNA MICA (Reflexions)

1.- Dimecres, 1 de maig, Festa (?) del Treballador. Potser és Festa del Treball? Francament: ni ho sé, ni m'importa! En les circumstàncies actuals, no crec que sigui cap festa.
2.- En els pitjors moments és quan descobreixes de quin pal va -o vol fer veure que va- cadascú. Res de nou o res que no fos previsible: la por fa estralls i les rates s'acabaran penjant amb la seva pròpia corda, víctimes del pànic.
3.- Ahir al vespre, al pub (encara es diu així?) d'un amic, veient el futbol, una frase dita sense malícia i escrita amb molta intenció: "Espero que la darrera imatge que deixi empremta en la meva retina sigui la de la teva mort". Guardada per algun relat.
4.- Per quin motiu m'entesto a adoptar la posició més incòmoda per mi? Ara és moment d'estar còmode, almenys temporalment! N'hi ha que durant tota la vida han estat en posició còmoda i, a sobre, ben valorats!
5.- Queden pocs dies per acabar aquesta patètica setmana. Potser encara podré recuperar la fe en alguna cosa aprofitable. De moment, en especial ahir per la tarda, només m'ha servit per comprovar com els agrada a alguns fer demostracions públiques de desgavell, ineficiència, ineptitud...
6.- No sé si és millor ser tingut en compte o no ser-ho: l'avantatja de no ser-ho és que no tens cap compromís amb ningú. 

Finalment, ara toquen uns taquets de pernil i una cervesa. Bé, potser alguna coseta més...

dimecres, 24 d’abril del 2013

PLAERS SUBSTITUTORIS

Fa escassos minuts he arribat a casa i el primer que he fet ha estat atacar furtivament una cassola de mandonguilles. Són la meva perdició! Tots tenim alguna perdició, alguna cosa que ens fa perdre el sentit i que ens resulta incompatible amb el raciocini. 
Quin meravellós dia! El dia d'avui ha estat tot un plaer. Francament, no entenc com n'hi ha que es conformen amb plaers substitutoris d'allò que és el seu veritable objecte de desig. Bé, potser sí que -finalment i per tansemenfotisme- ho entenc. Mira que ho he advertit vegades: amagar la frustració sota una falsa autoritat -no n'hi ha prou amb pensar que se'n té; cal saber-la tenir- és contraproduent i, a la llarga -en alguns casos a la curta- és el primer pas cap el precipici. Tot depèn de què tingui a perdre l'altre: si no té res a perdre, has begut oli!
Quan tornava cap a casa, llegia l'esborrany d'un nou relat: m'ha vingut al cap mentre dinava i no he pogut fer altre cosa que prendre quatre apunts bàsics i inconcrets, eteris però suficients. Tot plegat, pot ser que acabi a la paperera o a la pila dels "En construcció" que habita el costat esquerre de la meva taula del despatx de casa. Aquestes coses no se saben mai: s'ha de començar a escriure i, quan portes un parell de pàgines, ja saps si cal continuar o deixar que les idees madurin. 
Ho sento, voldria escriure més... però encara tinc a la boca el regust de les mandonguilles i, aquí i ara, aquest és meu plaer present i immediat!!!

diumenge, 21 d’abril del 2013

TEMPS DE LLIBERTAT

Miro un programa en una cadena -fins ara desconeguda- del TDT. En un programa refregit, segurament repetit mil vegades, parlen de llibertat, de cadenes i de nous horitzons. Tinc la sensació d'estar a un programa de debat, d'aquells que feien a finals dels 70 -d'aquella època en van dir Transició- i que semblaven servir per buscar complicitats en la població. Francament, no em desperta cap interès i acabo canviant de cadena (finalment, apago la TV).
Llibertat? De veritat algú es pensa lliure? No dic a temps parcial o amb més o menys intensitat. Vull dir plenament lliure. Jo crec haver assolit grans quotes de llibertat però, tot i així, molt poques vegades he experimentat la sensació de llibertat absoluta. Potser alguna vegada, enmig del no res, en la soledat més absoluta i sense res que fer o pensar... m'he sentit lliure! 
Des de fa dies, tinc sentiments contradictoris -bé, ja fa anys que els tinc, però ara s'han aguditzat- sobre persones i coses. Intento discernir entre allò que voldria fer i allò que podria fer -al final, tot és possible i només cal assumir més o menys risc- i traspasso la línia divisòria amb facilitat. Només tinc ganes de viure tranquil, sense cap tipus de merder innecessari. Passar, tan depresa com pugui, les hores obligatòries i recrear-me en les hores lliures i plaents. Sembla com si m'haguessin furtat part del meu esperit o com si haguessin mort part de la meva ànima. Per sort, puc viure sense aquestes parts malmeses.
Aquest cap de setmana he descobert un llibre del David Grossman que tenia en un racó: Caigut fora del temps. Recomanable, malgrat és una mica estrany -potser d'aquí li ve el seu atractiu- i els diàlegs estan més enllà del surrealisme. Considero aquest text una aposta valenta de l'autor. 
La resta? La resta -des del meu voluntari, selectiu i parcial retir (que no renúncia)- no té importància. Som temps i no vull consumir-me en coses impròpies (tampoc en alienes) i fútils.
Un regalet.

dissabte, 20 d’abril del 2013

EL "GIRI" DEL RONIN.

La concubina Rino entrà per la porta i amb gest altiu -que amagava un esperit poruc- digué a Kenshi, el Ronin:
- El meu senyor Hayate diu que ja no precisa el vostre servei. Heu de marxar. La vostra presència li crea malestar.
Kenshi, parlà a la concubina -malgrat considerà un insult que fos ella la missatgera- com si parlés al seu senyor -d'ell eren les paraules- i, reverencialment, capcot, amb el cos replegat i la mà estesa, respongué:
- Agraeixo al senyor Hayate l'alliberament que m'atorga. Durant molt de temps, he lluitat amb un braç lligat a l'esquena, pensant en defensar i no perjudicar el meu senyor. Alliberant-me del meu "giri", em retorna el meu autèntic esperit i la potestat de llogar la meva espasa a qui vulgui... Fins i tot a mi mateix!
La concubina Rino marxà i li transmeté la resposta del Ronin al seu senyor. Aquest, reflexionà i s'adonà de l'error que havia comés: alliberant Kenshi del seu "giri", l'alliberava de la seva fidelitat i podia, fins i tot, matar-lo per compte d'un altre senyor o per la simple voluntat del propi Ronin. Poc temps després, per altres motius vergonyosos, el senyor Hayate s'administrà el seppuku. Fou aquell Ronin qui tingué el privilegi de decapitar-lo...
Bé, bàsicament aquesta és la idea d'un relat oriental (avui, després de la migdiada, m'ha vingut així al cap). Queda molt per fer i per escriure, però l'esperit és aquest. Per cert, la foto és autèntica i pertany a un seppuku de principis del segle XX.

divendres, 19 d’abril del 2013

I UNS TAQUETS DE PERNIL!

El cel de plom augura pluja i no les tinc totes, però no m'he pogut resistir a relaxar-me una mica, tallar uns tacs de pernil, obrir un bon vi i, mentre gaudeixo de tan màgica combinació gastronòmica, escoltar una mica de Rammstein i Metallica. Sóc sota la prunera i veig a venir que, en qualsevol moment, em mullaré.
Fa una estona ha esdevingut el meu darrer acte bonista i -molts ho podríem interpretar així- noble (també, com molts altres, anònim o no publicitat). No vol dir que sigui el darrer de la meva vida, però sobre un tema determinat, sí. Ja està, ara ja em sento lliure i puc respondre sense tenir un braç lligat a l'esquena. Sempre s'ha de valorar què pot perdre cadascú i actuar en conseqüència. Jo, ja no tinc res a perdre; només tinc a guanyar!
Parlant d'altres coses, la vida és dura però curiosa i gratificant. A vegades, allò que has imaginat mil vegades, pel que t'has estat preparant, acaba succeint. És en aquest moment quan dónes per ben fet tot allò que has recopilat i et reconforta tenir mitja dotzena d'asos a la màniga. Leonard Cohen em reconforta i em recorda com en són d'efímeres les coses. Sí, tot té un principi i un final. El final és inevitable i potser el més important és com esdevé aquest final. El que més em desagrada -les trobo patètiques, denigrants i indignes- són les escenificacions porugues i justificadores. La tragicòmica senda vital...
Tranquil·litat. Sí, tranquil·litat, serenor i capacitat -no tothom la té contrastada- d'aguantar i esperar, pacientment, el moment oportú o l'evolució natural -i inevitable- de les coses. Torna a sonar Leonard Cohen i torno a omplir-me la copa de vi. Un glop i un taquet de pernil van coll avall. Caldria preguntar-se què s'espera de mi? Hahahahahaha!!!! A hores d'ara m'importa ben poc què pugui esperar ningú de mi!!!!! Qui hi ha realment legitimitat a demanar-me explicacions? El realment important és què espero jo de mi -la meva consciència és el meu únic (i més terrible) jutge- i què estic disposat a fer per aconseguir-ho; fins quin punt estic disposat a sacrificar-me i quines són les meves renúncies acceptables (tot té una renúncia).
Sempre he pensat que una de les coses més importants és tenir la capacitat de prendre decisions i ser conseqüent: no canviar les regles a mitja partida, depenent d'on bufa el vent, dels interessos del moment o de les pors que ens embarguen. Una cosa que he descobert és que traslladar la responsabilitat dels problemes a altres -fent-los responsables, de manera irracional, de tots els nostres mals- o crear-ne de substitutoris no solucionen res. S'ha de tenir suficient valor per fer tres coses: afrontar el problemes, complir les promeses i satisfer els compromisos. El nivell de compliment d'això és el que ens defineix com persones i és un indicador del nivell de dignitat (sens dubte, n'hi ha molts més).
Continuaré amb el pernil i el vinet. Tot plegat són quatre dies i aquest post m'ha donat un parell d'idees força reeixides. No sé si les plasmaré en format relat o en format epistolar. En tot cas, el primer és el primer -algú m'ho deia, matusserament i amb poc estil, aquesta setmana- i ara el primer és gaudir d'aquest moment, que mai retornarà...

diumenge, 14 d’abril del 2013

GANDULA I VERMUT

Avui -de forma temerària i sense cap remordiment- he inaugurat la temporada de gandula i vermut (bé, per les tardes tinc el cor dividit entre caipirinhes i mojitos). Tot plegat, què més es pot demanar? 
Ara que tot sembla abocat al desastre final -no parlo personalment- no hi pot haver millor posició per esperar el daltabaix que semi-tombat, prenent el solet -amb precaució, això sí- i amb un got a la mà. En aquests propers dies, potser -segurament- algú esperarà que jo ratifiqui -validi, doni fe, certifiqui... faci veure garses per perdius!- la quadratura del cercle. Francament, ja no estic per la labor de llepar la mà que intenta bufetejar-me i ofendre'm cada vegada que li ve de gust o li convé (oi que queda força literari i cavalleresc? Bé, una cosa semblant).
Escolto Pavarotti i la Callas, aquí a la gandula, mentre contesto correus d'aniversari i observo la prunera, que encara ofereix aquesta visió d'estar parcialment coberta de flors i també de prunes minúscules. Em poso en la pell del personatge i tinc clar què faria jo en el seu lloc. Per sort, jo no sóc el personatge ni m'he d'enfrontar a aquest tipus de decisions. Apunto un parell d'idees en una llibreta. Les rescataré d'aquí un temps, per acabar qualsevol relat inversemblant que es resisteixi a un final més o menys reeixit.
Penso en la darrera història -encara inconclusa i inacabada- i se m'escapa un somriure: m'imagino un dels personatges secundaris -cosí-germà del Ieti i amb arrels familiars a Puerto Urraco. Primitiu, com el va qualificar un amic meu- arrancant-los el cap als dos protagonistes. Potser és una trama una mica agosarada, un xic inusual, però no descartable (bé... fins i tot molt probable!). I un scrache als dos protagonistes, de la forma més inesperada i compromesa? Això sí que seria impressionant!!! Ara sembla que tinc especial debilitat per les històries amb contingut més o menys gore. Potser m'estic tornant massa recargolat.
Decidit: avui, primer mojito de la temporada! Un o altre enterrarà a l'últim i no vull ser jo qui ho faci! S'aproximen dies interessants i cal estar preparat per tot... fins i tot pels cosins-germans del Ieti!!!!
Mentre em preparo el meu reconstituent, poso una mica de Mike Oldfield i em deixo anar... amb l'himne d'aquest bloc!!!

dimecres, 10 d’abril del 2013

CERVELL DE VACANCES

Penso que ara és un bon moment per enviar el meu cervell de vacances. Val, ja sé que algun/a enginyós/a dirà: Sempre el tens de vacances. D'acord, molt ben dit, gràcies, ja ho sabia, us heu quedat tranquils i a gust? Doncs au, ja podeu sentir-vos realitzats amb aquesta nova demostració d'indigència intel·lectual!
Com deia, el meu cervell està força cansat i no té ganes de fer més esforços gratuïts. A tomar fanta! -que dirien a l'anunci. A prendre pel cul! -que dic jo (bé, suposo que alguns/es ja ho fan i amb força plaer i fruïció. Res a dir!). He decidit veure la vida des d'un altre angle: l'angle de l'esceptic, conscient i sabedor de magnitud de la tragèdia que s'acosta. Aquesta és una posició ben fàcil: només es tracta de relativitzar les coses i ser feliç. I que n'és de saludable ser feliç!!! Veure com Roma crema des d'alguna de les colines que la rodegen; observar com el foc purificador regenera allò que havia esdevingut corrupte i fora de tot sentit; sentir com els bàrbars -primitius, em deien aquest migdia- entren a Roma -cremada i caòtica- i arrasen amb tot el que troben, talment fossin la darrera esperança de la civilització clàssica. Sí, tot plegat és simbòlic i no voldria que ningú prengués mal, però ja n'estic fart de Calígules que nomenen senadors a cavalls. De fet, és millor fer l'estàtua i deixar que vinguin temps millors. Està demostrat que les estàtues sempre han sobreviscut als seus creadors.
Quines voltes que dóna la vida i què fotut està el tema!!!