dijous, 31 de desembre del 2009

CANVIS, CANVIS, CANVIS... I RESUM.

"Una vez que alguien te ha caído mal, Exorcista, ¡que tengan cuidado! Te resulta difícil perdonar, especialmente si alguien te ha herido. Hoy alguien querrá hacer las paces contigo. Podría ser una ex-enamorada. O un socio que alguna vez hubiera sido injusto contigo. Tendrás la posibilidad de seguir hacia adelante con esta persona en una dirección más saludable, por lo tanto escoge tus palabras cuidadosamente." 

Aquest és el meu horòscop del dia. Direu que els horòscops no són fiables. Potser no, potser teniu raó, però jo sempre utilitzo un sistema infal·lible: llegeixo tres o quatre versions diferents i desprès faig una mitjana de les coses a favor i en contra. Realment tampoc hi faig massa cas, tot sigui dit, però sempre queda el recurs de viure la vida tal com ve i ja està. Prudència, em recomana prudència en les meves paraules. Sí, potser  a vegades hauria de ser més prudent, més hipòcrita, però no en sé..., ho sento. 
Hi ha una cosa clara i és que he de fer canvis en la meva vida. Canvis profunds, seriosos i que han d'afectar a la totalitat de la meva vida. He de començar a tancar segons quins aspectes d'una vegada i per sempre. No estic parlant del meu caràcter. Aquesta característica és molt difícil que canviï. Són molts anys de fer les coses d'una manera determinada -sempre amb la millor intenció- i ara només puc dissimular-ho, mai canviar-ho. Estic parlant de les formes de fer les coses, de com contrarestar d'una manera elegant els actes de subnormalitat profunda que suporto dia rere dia. Bé, ja m'ha tornar a sortir la vena sincera... Em refereixo a intentar no posar al meu proïsme en la difícil situació de reconèixer les seves limitacions (per dir-ho fi i correcte). Jo també tinc les meves mancances, evidentment!!! Però crec que mai estan motivades per la desídia, per la manca d'interès o per estar afectat pel Síndrome d'Estocolm.
En aquestes dates s'ha de fer una espècie de balanç de l'any. El meu és positiu amb ombres negatives. 
Positiu: els temes pendents evolucionen positivament i, si faig una comparativa amb l'any passat per aquestes dates, es pot detectar un canvi quantitatiu i qualitatiu prou important.  També ha estat un any en el que he pogut comprovar que hi ha coses que valoro molt i que no canvien amb el pas del temps. Uns quants dels que no em tenien una especial apreciació, s'han quedat pel camí. Aquest proper any -si Déu existeix- podria ser que algun més seguís aquest camí.
Negatiu: una situació familiar que em crema les entranyes i que ha estat provocada per circumstàncies externes que, quan arribi el moment, ja analitzaré.
Encaro aquest nou any amb força i confiança. Amb la força que em dóna la meva consciència i amb la confiança de veure'm recolzat pel meu entorn -cada vegada més ampli i consistent- i per les circumstàncies que es van produint i que cada vegada em són més favorables.
També encaro el futur amb la serenor d'haver-me fet impermeable a qualsevol circumstància desfavorable. Ja molt poques coses m'afecten i, d'aquestes, encara menys les prenc en consideració. Sóc com el lluitador que s'entrena pel gran combat, pel combat definitiu, amb un únic objectiu: acabar amb l'oponent(s) per sempre més. Ara només em queda esperar, esperar assegut. Esperar a que tot caigui pel seu propi pes. Llavors -si no hi ha cap circumstància que em faci canviar d'opinió (el penediment -juntament amb la veritat i el diàleg- és molt bona circumstància i hauria de ser la primera) serà el meu moment. Un moment del que espero gaudir en tota la seva extensió i intensitat, peti qui peti.
L'any s'acaba i no puc fer menys que agrair tots els suports de gent que m'ha acompanyat en aquesta travessa del desert. Gent que ho ha fet de tot cor i que ha significat molt en els moments durs i penosos. Voldria ressaltar el paper del Misionero, del Pacharan, del Cueta, del Franquie, del Lupus, del Tapes, del Ronin, de l'Avispado, del Guerri, del Huevo duro, a la doctora Trapella,...... i tots els altres (necessitaria vàries pàgines). També vull fer especial menció a la Nikita -que ara està per Mauritània- i a l'Araña (quantes nits meravelloses hem passat junts els tres!!!). Records també per a la Nú -que espero que gaudeixi de les seves mixis-, a la que li envio un petó d'aquells que ella sap. També vull mencionar a la "innombrable", que em va demanar que no poses el seu nom al meu bloc, però que vull que sàpiga que la recordo. També a una persona de la noblesa (em costa que ho és molt de noble) que està per Finlàndia -si m'ho permets, buscant el que no existeix-, a la que li tinc un afecte molt especial.
En definitiva, a tota la gent de bona voluntat...... Molt bon any 2010!!!!!!!!   

dilluns, 28 de desembre del 2009

PROJECTES FACTIBLES

Talment com els brots verds d'aquests "indigents intel·lectuals" -com diuen a les TV mesetàries- que ens governen, estic preparant un nou projecte de bloc. No vull dir que vulgui tancar aquest, això no, però vull "expandir i ampliar el negoci". Amb la coincidència de l'any nou, potser em decideixo a fer que vegi la llum un projecte en el que estic treballant des de fa un temps -el bloc ja està creat, però encara no és públic- i que m'agradaria posar en marxa el més aviat millor.
Encara tinc dubtes sobre si signar els post amb el mateix pseudònim que aquí o si canviar-lo. També tinc dubtes sobre la imatge del nou bloc. Sobre el que no tinc dubtes és sobre la temàtica que inspirarà aquesta nova aventura. És clar que continuaré parlant dels temes de sempre però, aquesta vegada, d'una manera més irònica, sarcàstica i àcida. Darrerament, ja no en tinc prou amb escriure sobre temes concrets. Ara ja necessito ser més incisiu i, si ho voleu dir així, cruel. 
Ja n'hi ha prou de guardar les formes i intentar que els textos siguin lleugerets. Ara ja és hora de dir les coses pel seu nom -des d'un punt de vista literari i fictici- i començar a fer rodar caps. Que voleu que escrigui sobre personatges que es gasten diners (que no són seus) en llogar habitacions d'hotel de luxe per anar a follar amb la fulana? Doncs vinga, escriuré sobre això. Que voleu que us expliqui històries inversemblants sobre corrupció? Doncs ho faré. Que voleu que parli dels mals de cap surrealistes que tenen alguns, malgrat deixar de banda el que és la seva feina? Cap problema, tinc tema amb escreix. Voleu que us parli de la irreprimible ànsia fornicadora d'algun personatge? Endavant!
Tingueu en compte que durant molt de temps he escrit textos que mai han estat penjats en aquest bloc i que he guardat per tal de modificar-los i polir-los. Ara veuran la llum. Any Nou, anormalitat nova. Ja en començo a estar cansat de ser bon minyó i vull més marxa, més sang i fetge. Deixo pas a una nova etapa literària que no sé si continuaré en aquestes pàgines o en el nou bloc. Mantindré, això sí, personatges que són entranyables i que sempre m'acompanyaran i als que sempre acompanyaré amb històries (la Montse Mar, el Gusi, el Paco Porras, el Palma -abans Roures-, la Concepció Negre -la Barragana- i tots els membres de la "Colla Pessigolla", als que mai podré oblidar. Aquest personatges cada dia em proporcionen més satisfaccions i els he de recompensar com es mereixen. La manera de recompensar-los, des d'aquestes pàgines, és que no caiguin en l'oblit, explicant històries -cada vegada més delirants- sobre tots ells. La supervivència pública d'un personatge depèn de les històries en les que participa. Jo no vull que aquests personatges caiguin en l'oblit. Jo mai els oblidaré i, passin els anys que passin, sempre estaré pendent de crear situacions en les que siguin protagonistes. Els seus plors, pors, inquietuds, ficades de pota i reaccions esquizofrèniques sempre són agraïdes per a l'escriptor i pel lector. D'altra banda, m'estic plantejant si faig desaparèixer algun d'aquests personatges de manera tràgica. Això sempre dóna un punt de tragicomèdia a la història.
Bé, ja m'ho aniré pensant. En tot cas, vull fer un canvi de plantejament i ser més incisiu, fer que les aventures d'aquests personatges siguin més rocambolesques. Desprès, ja aniré modificant la línia sobre la marxa. 

diumenge, 27 de desembre del 2009

PANTAGRUEL EN PRÀCTIQUES

Ja en començo a estar fart dels excessos d'aquests dies. Menjar, menjar, menjar... com si cada àpat fos el darrer de la nostra vida. Puc entendre que en altres temps el dia de Nadal i totes les festes que l'acompanyen fossin una oportunitat per a treure el ventre de pena, però avui no crec que existeixi aquesta necessitat. Avui el Nadal s'ha convertit en una oportunitat per a reunir-se tota la família i ha passat de ser una oportunitat gastronòmica a una oportunitat afectiva i sentimental.
Encara ens queda la propera setmana per acabar de engreixar-nos fins a semblar en Pantagruel. Llavors, fent grans esforços, aquells que viuen preocupats per la seva aparença, seguiran una dieta amb l'esperança d'arribar a l'estiu en condicions de lluir un cos Danone que mai han tingut, ni tindran. No ens enganyem, d'on no n'hi ha no se'n pot treure, i siguem conscients que no tothom -per molts esforços dietètics que faci- podrà lluir el desitjat cos Danone.
Jo ja fa anys que faig el que considero oportú -no em privo de res, amb mesura- i m'importa ben poc el que diran o pensaran els altres. Només segueixo una regla bàsica: trobar-me bé. Si em trobo bé, tant em fa la resta de la humanitat. De fet, parlant de les meves preferències amatòries, prefereixo que l'altra persona tingui cos -tampoc excessiu- i no sembli una tercermundista famolenca. Fa temps vaig conèixer una noia a la que mai vaig veure menjar un plat normal. La noia en qüestió no estava grassa -estava fantàstica- però tenia una obsessió malaltissa per aprimar-se. No estem parlat d'una adolescent, aquesta ja feia anys que (es) corria pel món. A primera hora es prenia unes tisanes d'herbes estranyes -com ho era desprès el seu comportament-,  a mig matí mitja llesca de pa integral de motllo -que dubto que estigués farcida de res, com a molt una mantega light, light, light...-, a darrera hora del matí -fent un excés- dues barretes d'aquestes que distreuen la gana però que no aporten cap aliment, i per a dinar una amanida petita o un combinat petit de fruites tallades a trossos. Com veieu, massa greix no prenia la noia aquesta. Em consta que completava la dieta del Cucurutxo amb altres activitats i llavors sí que menjava carn. Més tard em vaig assabentar que també consumia llet i ous.
Bé, sigueu feliços i aneu pensant en les promeses de l'any nou. Vull dir aquelles promeses que són més falses que els bitllets de 150 €, aquelles que duren una setmana i que ens fem tots els caps d'any. Jo, de moment, vull trobar una promesa especial per aquest any. Ja n'estic fart de prometre això de deixar de fumar, de fer-me hare krishna i de deixar els meus festivals. Ho sento, a totes aquestes coses ja hi he renunciat fa molt de temps. Ara he de prometre'm coses més originals: donar la raó a qui no la té, convertir-me en un llepaculs -per encaixar millor en  l'ambient que m'envolta-, convertir-me en un paràsit practicant de la genuflexió constat i eterna, fer-me un hiperventilat amb una angoixa constant, o deixar de ser com sóc (aquesta sí que és una promesa que mai podré complir).
Bé, un record molt especial per l'anorèxica esquizofrènica -aquell personatge d'un dels meus relats- , que patiria molt en aquestes dates d'excessos gastronòmics. Jo també pateixo molt, no us podeu imaginar quant.... (us ho creieu? Jo tampoc!) Vaig a veure què hi ha per a dinar, ja tinc gana... 

dissabte, 26 de desembre del 2009

EL FINAL DEL VIATGE

Un túnel, un míser i simple túnel, això és el que diuen que veurem en el darrer moment. Ben il·luminat, això sí. Per sort o per desgràcia no hi ha ningú que hagi tornat per explicar-ho. Avui plou i aquella pluja -dèbil però persistent- em trasllada a altres temps i a altres racons del món. Em recorda com n'és d'inevitable la mort i que l'únic privilegi que tenim els humans és el de decidir en quin moment posarem voluntàriament punt i final a tot plegat.
Fa anys vaig conèixer una persona força interessant que -malgrat la nostra relació va ser breu- em va marcar moral i espiritualment. Era una persona asiàtica, sense cap possessió material, que no aspirava a altra cosa que assolir la perfecció espiritual. Durant un parell de setmanes vaig conviure 24 hores al dia amb aquesta persona i vaig aprendre molt. Vaig entendre que la vida és efímera, que el cos no és més que un receptacle del que realment és important: l'esperit.
Les grans alegries i decepcions de la nostra vida les gaudim o patim a través de la satisfacció o insatisfacció dels preceptes morals que ens inspiren i guien. No som feliços o infeliços per les circumstàncies externes. Nosaltres som els que provoquem les situacions favorables o desfavorables anímicament en virtut de la nostra concepció moral de la vida. Només ens influeixen aquelles coses que nosaltres hem decidit que són importants en el nostre full de ruta vital. D'aquí que puguem variar aquesta sensació de satisfacció o frustració mitjançant un canvi de posició en la nostra escala de valors del fet concret que ens incomoda.
Al final què queda? Res, no queda pràcticament res. Només queda el que nosaltres vulguem que quedi, les coses que considerem -amb el nostre propi criteri- importants. Deixar anar llast durant el camí és gratificant. Desprendre's de les coses supèrflues, de les obligacions adquirides a contracor i de les limitacions morals auto-imposades, és una forma de retrobar-nos amb nosaltres i amb la nostra realitat. No cal ser el millor, només cal ser el més congruent amb els propis preceptes. Ser congruents amb els propis preceptes és el que ens fa ser feliços. Les influències externes s'han d'el·liminar, s'han d'obviar. L'individualisme -com a precepte filosòfic- és el que realment ens fa ser feliços. Satisfer les pròpies demandes morals és el que ens proporciona la realització personal autèntica.
Bé, ja està, ja ho deixat anar. Un dia de Sant Esteve plujós té aquestes coses. Comences a pensar en el final, en l'alliberament definitiu, i acabes maleint una connexió a Internet que falla més que una escopeta de fira. En tot cas, intenteu ser feliços. El dia que no pugueu ser-ho ja res valdrà la pena, absolutament res... 

divendres, 25 de desembre del 2009

LA MORT D'UN COMPANY

Ja feia dies que la seva salut no era massa bona, ja feia dies que li costava arrencar. Tot de sobte, començava a tenir espasmes, desconnexions i fallades greus.
Era previsible malgrat els darrers intents per a recuperar-lo. El seu estat només podia anunciar un mal presagi. La seva mort era un fet ineludible i previst. No cal estranyar-se d'allò que ja sabia però que em negava a creure.
Ha passat el dia de Nadal, dia en el que se suposa  que tot ha de ser felicitat i rialles. No, no és aquest el cas. L'he acompanyat en els seus darrers moments, mentre consumia la darrera energia que li quedava, mentre intentava arrencar fins al darrer moment.  Un problema de cervell que ha degenerat en un problema físic la estat el detonant. De sobte, tot s'ha acabat, tot s'ha tornat de color negre i ja mai més podrem compartir moments inoblidables.
Recordo com compartíem els moments feliços i els moments durs, com la carícia dels meus dits el feia reaccionar, com em feia riure i besar llàgrimes amb les coses que compartiem. Bé, això ja s'ha acabat. Ara ja no compartirem moments sota la prunera, de matinada, en les nits caloroses de l'estiu. Tampoc compartirem moments confortables prop de la llar de foc, en els dies freds de l'hivern.
No era de família noble però ell si que ho era. Sempre recordaré quantes vegades hem conversat sobre tot tipus de temes, quantes vegades m'hi he empipat per fer-me esperar. Definitivament, el trobaré a faltar. Trobaré a faltar la seva presència, la seva companyia, la seva col·laboració.
El meu portàtil és mort, s'ha acabat. Per sort, sempre he sigut previsor i tinc un notebook que, si bé és més petit (8,9'), no m'ha defraudat mai. Ara ja sé quin ha de ser el meu regal de Reis. Només un dubte m'assalta: serà un portàtil normal o serà un Mac? Em deixaré assessorar pel de la cueta, que d'aquestes coses n'entén i segur que trobaré una solució satisfactòria. 
RIP vell company.

dimarts, 22 de desembre del 2009

CRÍTIQUES MUNDANES

No sé si podré acabar aquest post. La connexió a Internet fa aigües per moments -deu ser cosa d'aquesta humitat de la pluja- i no sé si em deixarà acabar d'escriure la palla mental d'avui. 
Cada dia s'apropa més Nadal -aquest dia que sembla que ha de ser el més feliç del món per a tothom- i cada dia tinc menys ganes de que arribi. No em pregunteu per quin motiu, però no en tinc gens d'esperit nadalenc i tampoc gens de ganes de celebrar res. És obligatori celebrar alguna cosa? No, oi? Doncs això mateix, que res em fa trempar.
El que em preocupa és que fa una setmana que tinc un ordinador que no em funciona, que ja n'estic fart d'animalades i de dir amén a les subnormalitats més absolutes.
Que em critiquen? Val, i què? Potser em donen alguna cosa aquests que em critiquen? No, oi? Potser em fan algun favor? No, oi? Potser els he necessitat o els necessito? No, oi? Déu me'n guard si algun dia els he de necessitar!!! Per tant, creieu que m'importa poc o molt el que pensin o puguin pensar?
Ja sé que quan les coses arriben a segons quins extrems, es fa el que sigui, com sigui i de la manera que sigui. Al final, només hi ha una cosa que importa: la veritat.  Aquesta és la única cosa que es defensable davant de qui sigui. La resta és relativisme pur, res més. 
Avui parlava amb una persona que feia anys amb la que no parlava. He rebut una trucada i no reconeixia el número de mòbil -cosa estranya, doncs tinc el costum de gravar-me tots els mòbils-, però en despenjar, he notat la veu sedosa, calenta i suau de la meva interlocutora. Aquesta és una d'aquelles persones que, sense fer cap esforç, podria treballar en un telèfon eròtic. Fa uns cinc o sis anys vàrem tenir una història que va acabar amigablement, però que no va donar pas a una relació fluida i constant. La nostra relació es va trencar des del moment en el que vam decidir que ja no teníem res més a compartir.
Avui em trucava per tal de saber com em trobava. Es veu que un amic comú li ha explicat les meves darreres cuites i estava preocupada per quin era el meu estat. Sempre és d'agrair que una persona amb la que no hi parles des de fa cinc anys tingui la gentilesa i dignitat de voler saber què és de la teva vida. Això demostra que alguna cosa queda d'allò que vàrem compartir. També demostra que el temps no esborra els bons moments i les separacions amistoses. La frase final - "ja et tornaré a trucar"- m'ha obert un món infinit de possibilitats i ha fet que el meu cervell -aquest que algú podria creure que està en procés d'atròfia- comencés a barallar totes les possibilitats del motiu de la trucada, de la intencionalitat de la darrera frase, del to que ha utilitzat a la conversa i de tot un reguitzell de variants monotemàtiques. Potser hi dono massa voltes a les coses però crec que en aquesta ocasió, s'ho mereix. Només de recordar com n'era d'explosiva, abrasadora i intensa la nostra relació, ja m'ha fet venir ganes de rebre aquesta segona trucada. Ja en parlarem....
D'altra banda, feia un parell de dies que volia contestar un correu de Bon Nadal d'una amiga (ei, ulls tendres) amb la que fa unes setmanes que no hi parlo. Com trobo a faltar aquella mirada encisadora!!! Bé, suposo que aviat tornarem a parlar. En tot cas, parlar amb ella sempre és un plaer i un acte plaent.
No sé si demà podré fer algun post més -tinc feina i l'he d'acabar, si o si- i si tindré ocasió, abans del dia de Nadal, de treure el nas per aquests bloc. En tot cas, i sense que serveixi de precedent -algú podria dir que m'estic tornant tou-, que passeu tots unes Bones Festes i que gaudiu d'un meravellós any 2010. Fins aviat!!!!!

diumenge, 20 de desembre del 2009

PREGUNTES SENSE RESPOSTA

Ja torno a estar en la meva residència habitual, ja torno a preparar-me per a demà. Arriba el Nadal i sembla ser que, fins i tot a mi, se'm entendreix el cor. Aquesta nit passada, desprès d'acabar d'ordenar i classificar totes les notes, fotos i altres apunts -que han d'ajudar-me a fer una nova història- m'han sorgit noves preguntes que quedaran sense resposta. En totes les històries hi ha moments claus i que marquen el ritme en el que s'aniran desenvolupant. Fer que uns fets determinats succeeixin en moments concrets d'un relat fa que aquest esdevingui lent o ràpid, que atregui l'atenció del lector o que el lector es senti avorrit i deixi de llegir. Em faig una sèrie de preguntes sobre com ha d'anar tot plegat:
1.- En quin moment he de fer que el marit s'assabenti de totes les seves infidelitats?
2.- He de fer que conegui la identitat de tots els seus amants?
3.- Fins a quin punt he de fer que els seus amants mantinguin l'anonimat per tal de no perjudicar-los familiarment?
4.- En quina situació concreta he de fer que se n'assabenti el marit? Ha de ser la més vergonyosa possible?
5.- He de fer que les fotos les rebi a la feina o en el seu domicili? He de fer que les passin primer als seus companys de feina i als seus veïns?
6.- En quin moment he de fer que es facin públics els correus "calents" que ella li enviava?
7.- En quin moment i situació he de fer que els seus "palmeros" s'assabentin de la gran mentida a la que han estat sotmesos?
8.- Aquestes mateixes preguntes també me les faig envers la seva amiga i el seu marit.
9.- He pensat en situar alguna infidelitat de la seva amiga en un hotel conegut (potser el WTC?)
10.- I els amants? Com he de fer que responguin a aquesta situació?
11.- He de fer que algun amant tingui un "accident"? En quines circumstàncies? En el tren, potser?  Quines han de ser-ne les conseqüències, n'ha de sortir malferit o ha de morir?
12.- I aquells que han iniciat actuacions que, legalment i moralment, són recriminables? He de fer que també tinguin que afrontar la seva culpa i la seva responsabilitat?
..........................
2286.- Són les festes nadalenques les més adequades per a fer que passi això i així contribuir a que aquests personatges passin un Bon Nadal?

M'ho estic plantejant tot plegat. Ara ja tinc totes les notes, apunts, documentació, etc. Ara ja tinc el plantejament general i només em falta composar totes les situacions puntuals. Aprofitaré aquests dies de festa per tal de anar polint tot l'escenari i poder crear situació per situació. Per últim... us imagineu rebre una nadala amb la imatge de la vostra parella amb una altra persona?  A ser possible, lliurada per algú en mà durant el dinar de Nadal. Potser seria massa feina... millor per correu. Quina sort no tenir parella!!!!!!  Almenys, en una situació com aquesta que plantejo...


dissabte, 19 de desembre del 2009

SE M'ACUMULA LA FEINA

Al carrer fa un fred brutal. Jo estic atrinxerat davant la llar de foc -força calent- mentre intento ordenar tots els papers i fotos que tinc estesos sobre la taula i pel terra. Serà una feina ingent que requerirà tota la meva atenció. Ara he fet una pausa per tal de esbargir-me una mica i poder reprendre la feina amb més intensitat.
La metodologia és clara: he de separar els papers i fotos per personatges. Necessàriament, he d'anar fent un inventari i un índex de tot el material per tal de poder-lo localitzar en un futur. El següent pas és anar dibuixant un esquema amb tots els personatges i afegir-hi què tinc de cadascun d'ells. No és fàcil, us ho puc assegurar, però ho he de fer. He de començar a escriure els darrers episodis d'una història que ja fa massa que he deixat de banda i ara és el moment d'acabar-la. Avui he pensat en tot el temps que fa que vaig escrivint calladament aquest relat i en la necessitat de començar a fer públics uns primers esborranys.
Només em queda aquesta nit i part del dia de demà. Desprès hauré de reincorporar-me a la rutina diària. Malgrat aquesta limitació de temps, crec que ho podré acabar. Quan comenci la setmana ja no tindré tant temps i les meves prioritats seran unes altres. Vull que tot quedi força ordenat i classificat, a punt per a poder-ho treballar.
D'altra banda, el dilluns pot ser un dia gloriós. Pot ser el punt d'inflexió de moltes coses. El dilluns podré visualitzat quina és la posició de molta gent, quin nivell de valentia o covardia tenen i fins a quin punt defensen en públic allò que diuen en privat. Francament, m'ho prenc com una diversió. Em constitueixo en observador del despropòsit, del disbarat més absolut i surrealista. Ja res m'afecta i, per tant, gaudeixo observant els paperots que fan els altres per tal de no perdre la simpatia de tothom. Pot ser una situació força ridícula i esperpèntica, però divertida i molt clarificadora de la postura i situació de tothom.
Actualment, com deia, ja res m'afecta i, per tant, em puc permetre el luxe de dir el que penso a qui sigui (repeteixo, a qui sigui). Estic en aquella situació tranquil·la i còmoda de saber per on m'han de venir les coses. Quina llàstima que tothom no pugui dir el mateix!!! Coses de passar-se el cap de setmana treballant, preparant les coses. La preparació i la previsió del que passarà sempre ha estat una de les activitats que més m'ha agradat. Teixir la tela d'aranya (records per a la meva amiga Aranya) és una de les activitats més plaents i que més m'omplen. Preveure què farà en cada moment cada persona, què dirà, quina serà la meva resposta i en base a quin esquelet a l'armari, sempre és un plaer. 
Trobo a faltar la Nikita. Va marxar dimecres una altra vegada a Mauritània. Una pena, una autèntica pena!! Com s'ho deu estar passant!!! Bé, això em recorda altres temps i altres edats, altres llocs i altres persones. Sembla mentida com es repeteixen les situacions -no exactament- i com anem aprenent a mida que passen els anys. Moltes vegades he comparat situacions similars i sempre he arribat a la mateixa conclusió: a la vida, els problemes s'han de solucionar amb paciència, estudiant-lo bé i atacant-lo sense pietat i sense perdó. Liquidant-lo sense cap mirament -el problema i les circumstàncies que l'envolten o que l'han provocat- i de soca-rel, sense deixar el més mínim vestigi de la seva existència.
De moment, ho deixo aquí. Ara vaig a continuar preparant tot aquest munt de papers. Tinc ganes que arribi el dilluns. Serà divertit..., molt divertit!!!! 

AVUI SI QUE FA FRED

Estic en possessió d'un tanga exactament igual que aquest que veieu a la imatge. Sí, és cert. El tinc guardat en un lloc segur. Volia posar-me'l i penjar una foto meva amb el tanga posat, però he pensat que algú podria identificar-me pel tatuatge de la natja. Tampoc cal que tothom sàpiga qui s'amaga darrera l'Exorcista. He pensat en aquesta imatge en contraposició amb el fred que fa avui. Fa una estona he arribat al meu refugi espiritual a la muntanya i us puc assegurar que fa un fred que talla el cutis (i que arronsa la titola). Per sort ja tinc la llar de foc encesa i la caloreta comença a estendre's per l'estança. 
Avui he fet festa -bé, ho he intentat- i he aprofitat per a solucionar assumptes pendents. Sembla ser que cada vegada vaig tancant més el cercle i ja és hora d'acabar coses a mitges que em limiten i que he de resoldre definitivament en un espai breu de temps. Vàries trucades telefòniques m'han confirmat diferents qüestions que em preocupaven -bé, el que em preocupava era no tenir la certesa sobre algunes coses-  i que ara ja han quedat prou aclarides.
Tenia ganes de descansar i apartar-me una mica per a tenir suficient perspectiva de tot plegat. De tant en tant, en tots els aspectes de la vida, cal separar-se i mirar des de la llunyania per a poder veure el conjunt. Mirar tots els aspectes, totes les cares del poliedre, tots els seus angles i arestes. Això és el que ajuda a contrarestar tots els intents d'atac. Només l'autèntic coneixement de l'enemic i de les seves circumstàncies, dels seus punts dèbils i dels seus punts forts pot conduir-nos a la victòria final.
Pujar a la muntanya sempre m'ajuda a destriar el gra de la palla, a visualitzar la següent jugada, a planificar el següent moviment. Una de les coses que més m'apassiona és poder fer un petit plànol de les relacions interpersonals que he viscut durant els darrers dies. En un A-3 poso els personatges i les relacions entre ells, el que pensen i diuen uns dels altres. Això em dóna una visió de quanta veritat i quanta mentida hi ha entre els diferents personatges, quines febleses presenten aquestes relacions i quin és punt on he de fer pressió per tal de desestabilitzar aquest equilibri que simulen tenir.  
Bé, per avui ja n'hi ha prou. Aquesta nit encara em queden moltes coses per escriure i moltes coses sobre les que pensar i reflexionar.    

dijous, 17 de desembre del 2009

A PETICIÓ POPULAR...

A petició i per aclamació popular, començo les aventures i desventures de la nimfòmana esquizofrènica (Sandra), la madame puta ( Irina) i el travelo a temps parcial (Marisol -vegeu la seva imatge). Hi ha altres personatges però ja aniran sortint durant la narració.

La Sandra, devota del sant Prepuci, que vol fer veure que mai ha trencat un plat -no s'ho creu ni ella- està esvalotada. Per quin motiu, us preguntareu? Bé, resulta que la barca fa aigües i ara ja tothom sap que es folla tot el que respira. Què hi farem... És la vida!!! En la seva creuada per semblar verge - això és del tot impossible- i màrtir està perdent el nord i la minsa capacitat intel·lectual -és una autèntica indigent intel·lectual- que l'adorna li fa fer coses que són del tot contraproduents. Ni la seva gran amiga i ex-companya de professió -dir ex no seria precís, diguem que compatibilitza ambdues professions (puta i Madame)- ja s'ho empassa i, fins i tot, l'acompanya per tenir una versió de primera mà de què va el tema. Ja són massa mentides, massa falsedats i no vol enganxar-se els dits. Una cosa són els desitjos i una altra la trista realitat.
La Irina no es pot arriscar a fer de valedora d'una mentidera compulsiva que maltracta els clients i que els atia el seu macarró per tal de treure'ls més diners. Ella mateixa té un macarró (en Roger) -ara vingut a menys- que era una autèntica desgràcia humana. Resulta que aquest macarró, de veu aflautada i un autèntic covard, s'amagava quan un client es posava gallet. Quin gran macarró!!! Diuen les males llengües que, durant una temporada, es tancava on podia per la por que li provocava un dels clients de la Irina.
Es veu que es tancava junt amb la Marisol -autèntic llepa-culs d'en Roger i travelo consumat- per por a l'esmentat client. En Roger ha caigut en desgràcia al barri on exerceixen la Irina i la Sandra. Això li provoca una gran pena a la Irina i li fa fer coses irracionals per tal de no deixar-lo en evidència. Al cap i a la fi, és ella qui el va  fer actuar contra un client potencial de la Sandra i qui l'ha ficat en un embolic amb un desenllaç força incert.  La Sandra sap que aquest "client" només ho va ser en la seva imaginació i que, precisament per negar-se a ser-ho, va descarregar la seva ira contra ell de forma irracional. En Roger vaga com ànima en pena, d'estació en estació. Ja se li fa difícil recordar quan era l'amo del barri, quan es ventava de tenir l'Irina com amant i quan anava pel barri amb un cotxe espectacular amb xofer i tot.
Fins i tot la Marisol renega d'ell i reconeix que les coses no s'han fet bé. Que no es pot treure pit quan no se sap qui tens al davant. Pobre Marisol, ha passat de ser sodomitzada pel Roger a renegar d'ell. Ja passen aquestes coses...

Bé, fins aquí un primer esbos. Ja aniré ampliant, corregint i modificant aquesta història. Només en calen idees. Tampoc gaires, només aquelles que puguin oferir més marro sobre la vida d'aquests personatges indesitjables i vinguts a menys.

dimecres, 16 de desembre del 2009

QUINA FAUNA I QUIN FRED!!!!.

Avui fa un fred de collons però, desprès d'un matí en el que semblava que el món sencer s'havia aliat en contra meu -retard del tren, metro ple de gent, etc.-, he decidit mortificar la carn i l'esperit. Desprès de dinar he anat al garatge -sense calefacció- i m'he posat a treballar el ferro sobre l'enclusa -una de les meves aficions és fer reixes i altres coses de ferro- per tal d'oblidar-me dels cagats que van pels llocs amb la vaselina posada, venedors de bíblies, hiperventilats genuflexes i altra fauna -tota ella obsessionada amb ser  la simpatia personificada, sempre a costa del proïsme- amb la que em toca tenir tractes. Cada cop de martell sobre l'enclusa, amb el ferro roent, era un acte de desfogament i de alliberament envers tant edulcorant concentrat i impostat. Ha estat una tarda freda, molt freda. Només el caliu de la forja -no com les d'abans, aquesta és de gas- ha fet que, de tant en tant, tingués una mica d'escalfor.
D'altra banda, sembla ser que el millor que hi ha és deixar que ells mateixos s'estampin contra la pared. No puc entendre tanta por i tanta covardia. No han après a dir la veritat? No estic parlant d'una veritat inventada. Estic parlant d'una veritat comprovable empíricament. És tanta la por que tenen de contradir a algú, que serien capaços del que fos per tal de donar satisfacció a una banda d'anormals que no saben ni el que volen, ni com ho volen, ni quan ho volen.
Bé, ja m'he quedat a gust. Ara us he de comentar un nou episodi de la nimfòmana esquizofrènica- aquest nou personatge que em van suggerir fa uns dies- he pensat que es faci acompanyar d'una especie de madame vinguda a menys. És una madame que, quan era més jove i exercia la professió més antiga del món, va conèixer a un home que apuntava maneres però que va acabar defenestrat (faré que en el seu nou treball, tothom li faci vores). Podria fer que fos aquell altre personatge que va passar de tenir-ho tot a anar a treballar en tren i que va patir inclús algun incident al tren, herència de quan tenia poder. El cas és que faré que la madame acompanyi a la nimfòmana histèrica com a recurs últim de tenir algú que li faci cas. També podria fer que fos un cas de solidaritat entre putes. Ja m'ho pensaré. El que vull és que el proper relat sigui força cruel, arribant a extrems  d'autèntica paranoia. La dels dos personatges, és clar. Ja us aniré donant novetats del que em passa pel cap envers aquests dos personatges -i potser algun més- i us faré cinc cèntims del futur que els espera.
Ara ja toca sopar una mica i dormir. Darrerament, cada vegada que tinc un festival, em costa més recuperar-me. Serà cosa de l'edat...     

dimarts, 15 de desembre del 2009

ESTEM DISTRETS

Ho sé, sé que la propera vegada que vagi al dentista tindré mal rotllo. Avui hi he anat i li volia fer un petit homenatge des d'aquest post. Som amics des de fa anys, tenim la mateixa edat i es permet el privilegi d'atendre'm durant més d'una hora i mitja per una qüestió que tindria liquidada en mitja hora. Som veïns però ens veiem poc -la majoria de vegades a la seva consulta- i quan ens veiem recuperem el temps perdut. Està molt cremat -el tenen molt cremat- de pagar impostos per a mantenir vividors i avui s'ha desfogat amb mi. Ha estat una conversa que ha repassat tota l'actualitat política i social dels darrers mesos. És un crack, un autèntic crack. No, no és el facultatiu de la foto.
Avui ha sigut un dia distret però relaxat, un relax del que darrerament gaudeixo per voluntat pròpia i per anormalitat aliena. Ha estat també un dia fructífer i del que, penso, n'he tret uns bons rèdits. Estava destrossat de la nit passada, de la nit de sexe non stop amb la Nikita i he empalmat amb la feina -només he passat per casa per tal d'afaitar-me, dutxar-me i canviar-me de roba- sense dormir. Sembla mentida la resistència del cos humà. Cada dia em meravello més de la versatilitat i adaptació al medi d'aquest cuerpo serrano -amb perdó- amb el que Déu Nostre Senyor m'ha obsequiat.
Sembla mentida els canvis que s'operen en la gent. Qui fa uns mesos no donava un duro per mi, ara es preocupa de mi i em fa palès el seu suport més incondicional. Ni m'ho creia llavors, ni m'ho crec ara. Bé, sempre és curiós veure els canvis de postura segons veus les coses o te les expliquen.
He fet un parell d'apunts sobre la gòtica nimfòmana -puton verbenero para los amigos- que us comentava ahir. Sembla ser que li hauré de donar al personatge un aire més sofisticat, més sensual. He pensat que puc triar entre garrula postmoderna o una insatisfeta crònica àvida de sexe ocasional. No sé què faré, no sé quin dels dos perfils triaré pel personatge. Jo crec que hi ha uns amics que em poden donar idees. L'altre dia, un d'ells em va donar una idea molt bona: buscar-li una amiga interessada que es passa el dia parlant amb el "chorvo", no fos que tingués un accident. Es veu que al "chorvo" no li queden gaires amics i més d'un té ganes de trencar-li les cames o que acabi a la via (sota) del tren. Sempre puc fer que agafi trens a diferents hores, però jo crec que el més intel·ligent seria agafar el tren en estacions diferents. Bé, ja ho decidiré, ja veuré què faig.
De moment, vaig a sopar i a dormir -ho necessito més que el menjar- que demà s'ha de pencar i continuar vivint aquesta vida d'alegria infinita que em proposo viure. Una altra cosa és que pugui fer-ho...

dilluns, 14 de desembre del 2009

DIA INTENS I PLAENT

Com us vaig explicar ahir, avui m'espera una nit de sexe non stop amb la Nikita. Torna de Mauritània per un parell de dies i no la vull decebre. Acabo aquest post i marxo a retrobar-me amb una de les persones que més estimo en aquest món. Després de la feina he passat per casa per tal de deixar arreglades unes quantes coses, dutxa potent i tornar a marxar. Ja us explicaré com ha anat aquesta propera nit.
Abans de marxar vull deixar constància de que avui ha sigut un dels dies més plaents d'aquests darrers mesos. En un mateix dia he rebut diversos presents. Dos d'aquests regals, oferits per dos grups d'un mateix univers i que tenen relació amb les eines d'un escriptor. Un altre regal -molt més important- és l'amistat d'aquesta gent. Una gent que no té cap obligació de fer el que fa, però que m'omplen d'orgull per comptar-los entre els que jo considero amics. En els moments dolents és quan es coneixen a les persones i puc dir que cap dels dos grups i cap dels membres d'aquests grups m'han abandonat en els pitjors moments.
La fidelitat i l'amistat són preceptes que sempre he valorat per sobre de tot. Bé, us explicaré com ha anat. A mig matí, gran sorpresa i gran satisfacció -no pel regal físic- pel regal moral i per la demostració de bonhomia d'aquest grup tant meravellós. D'altra banda, és curiós com a uns ens creixen els adeptes, mentre a d'altres els ofereixen la indiferència més absoluta.
Desprès dinar, amb dues de les persones que més m'aprecio i per les que ho donaria tot. He dit tot, sí, tot!! Un altre regal més important que el material que m'han ofert: la seva amistat incondicional i gratuïta. Posteriorment al dinar, he anar a fer unes primeres pràctiques per aquesta nit. Em penso que ja us he parlat de les noies de la barra brillant. Si, aquelles que grimpen amunt i avall mentre s'alleugereixen de roba. Per sort, ja tenim la confiança suficient com per a fer alguna cosa més que observar les seves evolucions gimnàstiques. Ha sigut un bon entrenament, magnífic diria jo.
Vull fer un darrer comentari -i que ningú es molesti-: us heu fixat que cada dia hi ha més gòtics? Avui m'han fet una proposta de canvi per a un personatge femení, que ja ha aparegut en algun dels meus relats, i que hi ha qui creu que l'hauria de transformar en una espècie de corb -amb tots els meus respectes envers els corbs- tota vestida de negra, com si se li hagués mort el canari, amb actitud de "¡Cúanto sufro, Dios mio!" i amb una tendència malaltissa a plorar desconsoladament sense motiu. La proposta em sembla bé, però jo li afegiria que s'ha de posar ombra d'ulls negra a les bosses i a les ulleres, no pot fer el paper de desconsol i desprès posar-se a riure quan es creu que no té espectadors a la vora, els plors han de tenir una mínima motivació i, sobretot, si volem que sigui creïble el seu desconsol, no es pot comportar com un "puton verbenero" -espècie de la que ja n'he parlat abastament en aquestes pàgines- que està esperant la mínima oportunitat per a follar-se tot allò que respira. O volem que sigui un ésser desconsolat i torturat per l'angoixa, o símplement volem que sigui una gòtica amb ínfules de nimfòmana. Ja m'ho aclariràs, benvolgut amic, i et proposaré un perfil nou del personatge.
Bé, marxo a donar plaer carnal, intens, non stop i esgotador a la Nikita. Ja fa molts mesos que no ens veiem i hem de recuperar el temps perdut. Coses de la vida, coses del "querer"...

diumenge, 13 de desembre del 2009

CONTINUAR CAMINANT

Ja s'acaba el diumenge -com tots, avorrits per definició- i demà serà un altre dia. Potser demà serà un bon dia, un d'aquells que val la pena viure. Carrego els mòbils, preparo la roba, repasso totes les coses que tinc demà a l'agenda i m'encomano a Sant Tornem-hi, tot demanant-li la seva protecció. 
Mentre faig totes aquestes coses -mecànicament, com cada diumenge- escolto Chambao i Manà. No tinc cap ganes de fer res. Només tinc ganes d'escriure, de pensar, de poder mantenir-me en actitud contemplativa davant l'Univers. Només les ganes de retrobar-me amb unes poques persones que valen la pena em motiven per llevar-me d'hora, agafar un tren -en el que sé que mai podré seure- i enfilar el camí de la feina.
No em queixo, de veritat. Només estic apàtic. Necessito acció... algun mort, algun ferit (és broma). Demà a la nit potser tornaré a veure una amiga meva. Ja fa dies -mesos- que no ens veiem. Ha estat a l'estranger i només ve per un parell de dies. Potser és hora que tornem a estar una estona junts. Tot depèn de com i quan s'acabi un altre reunió que tinc. El que és segur es que acabarem dutxant-nos junts.
Així van passant els dies, amb les seves hores, minuts i segons. Mentre llangueixo i vaig vivint, de tant en tant, em permeto alguna festeta, algun festival. Cada vegada em costa més recuperar-me d'aquests festivals -coses de l'edat- però em queda el consol de saber que "el de los cinco" encara continua fent honor al seu sobrenom (consti que això no ho dic jo). És el que em queda, gaudir puntualment i desfer-me dels mals rotllos d'aquesta manera. 
Passen els dies i res no canvia. Tot és igual que el dia anterior. Moltes paraules buides i circumstancials. Res més. Ni rastre de la testosterona... 

VIURE EL MOMENT

Fa mesos que penso seriosament en plegar veles i deixar-ho tot. No tinc cap necessitat d'aguantar més incongruències, més rebequeries, més lluites de poder, més mentides, més comèdies, més despropòsits, més subnormalitats profundes, més capricis il·lògics i ineficients... Però no, no penso deixar-ho. No penso deixar que se surtin amb la seva. La meva resistència sempre serà més gran i perllongada que la seva.
El que sí que penso fer és viure el moment -Carpe diem, en diuen- i viure'l de la manera més plaent possible. Ja en tinc prou de patir per coses que a ningú importen, d'esforçar-me per tal de fer bé les coses i que l'il·luminat de torn ho engegui tot a dida. Hi ha altres coses més importats que aquest submón d'anormals irresponsables.
Aquesta propera setmana ja m'he organitzat unes quantes activitats per tal de descongestionar-me: He de llegir uns contes meus en una  emissora de ràdio. Una xorrada, direu vosaltres. Bé, sí  però no. És l'inici d'un nou camí, un camí en el que penso involucrar-me molt més del que ho he fet fins ara. Potser serà un canvi de prioritats, un canvi d'actitud davant la vida. 
No ens enganyem, sempre m'he muntat les meves festes, els meus festivals. No ho nego,  gràcies a això he aconseguit suportar les tensions i pressions. Sempre he tingut les meves aventures sentimentals, les meves excursions pel món del sexe non stop i no em penedeixo de res. Potser, darrerament, m'estic plantejant tranquil·litzar-me una mica i iniciar relacions més sòlides i estables. Aquests darrers anys n'he tingut un parell d'aquestes relacions però no han acabat concretant-se. Potser la manca de costum, la manca de ganes, la manca de voluntat han estat factors determinants en que no s'acabessin concretant.
Només tinc un projecte -en un altre ordre de coses- inacabat però no tardaré gaire en fer-ho. No és que em molesti tenir aquest assumpte obert, però crec que he d'el·liminar-lo d'una forma definitiva per tal d'oblidar-me d'ell. Per a fer-ho necessitaré ajuda, en sóc conscient, però ja sé que compto amb aquesta ajuda. Molts han estat els oferiments i en diverses ocasions, però sempre he estimat que les formes proposades no eren les adients, de moment.
La vida ens ofereix moltes oportunitats de variar el seu rumb. Aviat agafaré un nou rumb, una nova perspectiva des de la que mirar-m'ho tot plegat. Esperaré a l'any nou -any nou, vida nova- per tal de liquidar -amb totes les conseqüències- aquest assumpte que em queda pendent i desprès viuré, viuré com mai he viscut, amb tranquil·litat, fent allò que m'agrada i prenent-me les coses amb una visió més relativa, més distant.
Ja queda poc per a Cap d'Any i he de fer coses, moltes coses. He d'encarregar alguns regals, uns de plaents i d'altres no tant...

dissabte, 12 de desembre del 2009

RECORDANT EL SOFRIMENT

Fa una estona, desprès d'una potent migdiada, he rellegit el post d'una persona que considero amiga. Aquest matí l'havia llegit de passada però els seus escrits són de vàries lectures. Aquesta persona -viatgera sense destinació definitiva- sempre ha fet uns escrits que m'han colpit molt. No m'han colpit per la temàtica, la forma d'expressar els sentiments o per com o qui és ella. M'han colpit per tot plegat però, sobretot, per recordar-me una època de la meva vida que ja no tornarà i a la que hi tinc una especial estimació.
Ja fa prop d'un any que segueixo el seu bloc -amb canvis d'adreça inclosos- i durant tot aquest temps he tingut la sensació d'estar ficat a la seva pell, de veure el món amb els seus ulls, d'experimentar el sentiment que impulsa i justifica el seu infinit viatge. 
Moltes vegades he recordat les muntanyes pelades d'Afganistan, les planúries infinites d'Iraq, les extensions sorrenques de Kuwait, la selva fronterera d'Hondures, la fredor hivernal dels boscos dels Balcans. He sentit la buidor interior de caminar sense destinació, amb un rumb variable i incert. No cal preguntar-se per quin motiu es camina. Es camina i prou, sense buscar-hi més explicació. No cal trobar la destinació final. El que és important no és la destinació, el camí i tot allò que ens hi trobem -i que hi deixem- és el que realment és important.
Unes vegades fem el camí per trobar-hi alguna cosa, alguna mancança espiritual o existencial que ens turmenta. D'altres, fem el camí per tal de deslliurar-nos de pes, d'allò que es insalvable i pesant com una llosa, d'allò que ens impedeix seguir endavant. Aquest camí s'ha de fer a soles, sense companyia, patint i gaudint de les seves pedres, gaudint de la seva bellesa i entrebancant-te amb elles. Tampoc es pot aconsellar a ningú sobre com s'ha de fer aquest camí. Cada persona es fabrica i crea el seu propi camí i l'ha de fer segons ella mateixa creu que l'ha de fer. No hi han consells vàlids en això. 
Hi ha un moment en el que -sense avís previ- un detall del camí, una pedra, un marge, alguna cosa, ens fa aturar, mirem enrera i ens plantegem si continuar o desfer el camí. Llavors, mitjançant una il·luminació incomprensible, prenem la decisió adequada i optem per continuar la nostra peregrinació o tornem als orígens. Només una cosa és certa: ja mai més res serà igual. També pot succeir que algú camini en sentit contrari pel nostre camí. Aquell és el moment de fer una parada, seure amb aquest altre caminant i explicar-nos les coses. Ell ens dirà què trobarem en el tros de camí que ha fet i nosaltres li hem d'explicar què ens hem trobat pel camí. En aquell moment, tots dos, tindrem una visió global del camí i podrem decidir què fem.
Bé, amiga meva, que les terres del Nord, les aurores i la Polar et guiïn. Que el teu camí sigui fructífer i enriquidor. Només tingues en compte una cosa: al final del camí no hi ha res, només hi ets tu i les teves circumstàncies. 

EL SOPAR DELS IL·LUSOS (2)

El dia 11 d'abril d'enguany us oferia una primera versió del "Sopar dels Il·lusos" en la que els personatges intentaven reclutar i adoctrinar adeptes. Ara, passats els mesos, penso que és bona hora de donar-vos una nova versió d'aquesta història. Aquesta podria ser una història intemporal -inclús podia haver passat ahir al vespre- i es diferenciaria de l'altra versió en uns trets fonamentals que queden prou palesos en la imatge que acompanya aquest post.
El cansament, la desconfiança, la mentida i les desercions han fet mal entre la Colla Pessigolla. També aquesta dinàmica de la fugida endavant -en caiguda lliure i sense control- ha tingut els seus efectes. Ara, els sopars -aquelarres d'autoafirmació- ja només serveixen per tal d'esbrinar quina és la condició moral i la posició de cadascun dels membres de la Colla Pessigolla. No, no tenen cap tipus de confiança entre ells. Una cosa són les coses que es diuen en els aquelarres i una altra -oposadament diferent- és el que diu la nimfòmana esquizofrènica davant de qui està de poques bromes. Dir les coses és molt fàcil, massa fàcil.
En aquesta ocasió, el Pescador de xanguet, aportarà nova informació -la que voluntària i conscientment li ha estat filtrada- per tal d'amenitzar aquest aquelarre de morts vivents (com a la imatge). No cal esperar més llums de qui no en té. Només cal esperar que, al voltant d'un sopar, puguin anar fent bullir l'olla. Una olla que cada vegada té menys aigua i que, si continua al foc, se li foradarà del cul. 
Aquesta vegada hi manca gent. N'hi ha que ja han declinat sotmetre's a una nova lobotomia i no creuen que el seu futur passi pels plors desconsolats - i impostats- de la nimfòmana esquizofrènica (fornicadora compulsiva en les seves estones lliures). Potser comencen a tenir clar que el seu futur passa per altres obediències i fidelitats. Saber que es té data de caducitat sempre és perillós, sempre aporta pressió. Tot, a la vida, és qüestió de temps i saben que estan en fals, el seu terra no és sòlid i, abans d'un any poden quedar-se sense terra en el que trepitjar. Temps, temps, temps.... cada vegada en queda menys. Potser aquest sigui el motiu de convocar els aquelarres: consolar-se mútuament del futur que els espera...
Properament us faré la tercera part. Potser en aquesta ocasió ho traslladaré a un dinar. Mentrestant, estic esperant que en Tapes em doni més idees i propostes sobre aquesta història del sopar. Estic segur que ho farà. Ja us en faré cinc cèntims.   

dijous, 10 de desembre del 2009

RECUPERACIÓ MIRACULOSA

Desprès d'una crisi existencial breu -uns deu minuts- torno a reprendre aquest camí de sexe, droga i rock & roll que és el fet d'escriure les palles mentals que, de tant en tant, m'administro com a teràpia, davant d'aquesta espiral auto-destructiva en la sembla ser que cauen algunes persones. La recuperació física per la Setmana de l'Infern festivalera encara durarà una mica més (fins.... posem dilluns?).Una recuperació miraculosa, direu. Doncs no, no és miraculosa, és producte de la simple comparació amb altres recuperacions prodigioses. A finals de la setmana passada vaig pensar en descriure la recuperació psicopatològica -com si hagués estat tractada pel doctor Soler (L'increïble món de la (infidelitat en la) parella, o alguna cosa així)- d'un personatge que darrerament em té una mica descol·locat. Bé, descol·locat potser no és la paraula. Potser la paraula més adient -o comprensible- seria la de sorprès, esglaiat, esmaperdut o bocabadat (trieu la que més us agradi).  No cal que us digui que és un personatge envers el qual hi tinc uns sentiments molt intensos.
En aquesta vida sempre s'ha de fer un retrat del moment concret i de l'evolució de la malaltia. Això ens pot donar una petita idea de per quin camí aniran les coses relacionades amb la trama argumental, amb el guió que domina al personatge. Bé, la darrera vegada aquest personatge estava a punt de patir un síncope histèric-maníac-depressiu-esquizofrènic-neuròtic. Passen dues o tres setmanes i es recupera miraculosament. Serà la proximitat de les festes nadalenques? Seran els festivals que li estan associats? Serà que assistir a aquests festivals és l'excusa perfecta per a justificar-se davant de qui ja no hauria de confiar en res del  que pugui dir o fer? No ho sé, de fet, tampoc m'importa. Malgrat això, ja us explicaré de què s'ha alimentat durant aquest dies de malaltia per tal de tenir una recuperació tant ràpida. He pensat -la imaginació de l'autor és lliure, només faltaria- que es pot haver alimentat de carn i productes làctics. Una bona mascareta calenta abans de ficar-te al llit, també és beneficiosa. Ja us donaré més detalls de la vida d'aquest personatge durant la seva pretesa malaltia.
Aquest personatge ja va quedar retratat en el seu moment. Ja va demostrar a la resta de personatges de l'auca quin era el seu propòsit -frustrat- i com es pot caure en el ridícul més espantós. Amb quina cara aquest personatge retorna al lloc dels fets? Com no pot sentir vergonya? Perdó, perdó, perdó. Havia oblidat la màxima que diu que per a sentir vergonya, és condició prèvia tenir-ne. A vegades, sembla que no acabo d'entendre -o perfilar- la psicologia -complexa i malalta- d'alguns d'aquest personatges.
M'estic pensant què fer-ne d'aquest personatge. No sé si deixar que continuï intervenint en aquesta història o si el sacrifico. No, no és una decisió fàcil. El més ràpid i fàcil seria eliminar-lo -hi ha mil motius i oportunitats per a fer-ho-, però també és força divertit veure com va rodolant per aquesta pendent auto-destructiva i com va cremant els pocs cartutxos que li queden -només chichinavos de tres al quart, amb més por que fidelitat-. Si acabo amb ell, hauria de tenir un final espectacular -exemplar i dissuasiu, diria jo- i que servís d'escarni pels palmeros que li han fet costat -primer per interès i desprès per por- i que ja se'n aparten.
Malgrat aquestes demostracions públiques que fan alguns personatges, crec que la unió, en aquest cas, no fa la força (cadascun dels personatges té molt a callar i a ocultar, cosa que els fa dèbils davant de qui sap de què han de morir). En aquest cas només demostra por combinada amb subnormalitat profunda. En aquest cas, no hi ha més força que la veritat. En aquest sentit continuaré tramant aquesta història, una història a la que -pel gaudiment dels possibles lectors- donaré un final inesperat, radical, sec i que sorprendrà a més d'un/a. 

dimecres, 9 de desembre del 2009

FI DE FESTA (O NO...)

Avui tinc moltes coses per explicar al món. Primer de res, dir-vos que aquesta imatge que acompanya al text, és un fidel reflex meu d'ahir a les 7 de matí. Patètic, realment patètic!!! Què trist és fer-se vell!!! Bé, des del darrer post han passat moltes coses. Crec recordar que ho vaig deixar en l'habitació d'aquella noia que jugava amb foc -és a dir, amb mi- i que va poder comprovar que encara -en segons quins esports- encara estic en forma.
Si us sembla bé -i si no, pitjor per a vosaltres- continuaré amb el dilluns pencaire que vaig tenir. Aquell mateix dia, a la nit vaig tenir el sopar de gala, el gran sopar -bé, això mentre el personal és capaç de mantenir les formes i no comença a perdre el sentit del ridícul- en que ens retrobem tots els amics. Va ser brutal, molt brutal -a les 6 de la matinada encara tocava l'orquestra- i esgotador. 
Una vegada finalitzat el sopar, sense passar per enlloc més, ens vàrem treure l'esmòquing i, en calça curta, vàrem fer la pujada a la muntanyeta (bé, un turonet vingut a més) corrent com uns autèntics posseïts. Durant la pujada, d'una hora però de gran desnivell, vaig tenir ocasió de recordar-me de la mare que els va parir a tots junts i de dedicar-los unes quantes paraules "amables". Una vegada a dalt de la muntanyeta -vermell com un pebrot de l'esforç i a punt d'agafar-me un cobriment-, els xurros amb xocolata van contribuir a alleugerir la ressaca monumental que encara portava -no sé si era ressaca o encara era el pet pròpiament dit- i que em martellejava el cap. El cas és que desprès d'això va semblar que ressuscitava com l'au Fènix i, desprès de baixar de la muntanyeta -ara en un vehicle- va començar el festival de tast de begudes diverses combinat amb unes aletes de pollastre, croquetes... i tot el que us pugueu imaginar. Només dir-vos que ja ho vàrem empalmar amb l'aperitiu i el dinar.
A les sis de la tarda encara estava degustant tot tipus de barreges estranyes i exòtiques que em recordaven altres temps. En aquell moment vaig decidir marxar i vaig continuar la festa amb un amic de BCN. 
No us explico més, només dir-vos que vàrem acabar en un lloc on unes noies fan equilibris en una barra lluent, a la que estan entestades a grimpar. Hora de finalització del festival: 03:50 h. de la matinada. Avui a les 7:00 h. ja estava treballant, això també és veritat. Dia intens de feina, amb tarda inclosa. Arribada a casa: 19:05 h., hora en la que escric aquest post. Ara ja sabeu el motiu que escrigui aquest post tan d'hora: ESTIC DESTROSSAT!!!!!!!! També estic orgullós d'haver pogut comprovar que encara puc aguantar aquesta "setmana de l'infern", versió festivalera, que molts -més joves que jo- no aguantarien ni prenent aquests "additius" que als "vells" no ens calen.
D'altra banda -amb aquesta dèria literària que em posseeix i creant una nova història- crec que aquest cap de setmana us podré fer cinc cèntims d'un nou aquelarre de la "Colla Pessigolla". Hi assistirà la malalta (locuela) imaginària? Tornarà a tenir un rotllet amb algun dels assistents quan -desprès d'haver trepitjat una xapa de Coca-Cola- vagi cega com una rata? O potser només és una qüestió de fogots insatisfets (d'això, a los Madriles, en diuen "puterio condescendiente")? Estic segur que el meu amic, en Tapes (o algun altre) estarà pendent de proporcionar-me idees noves sobre aquest tema.
Amics, vaig a menjar alguna cosa i a descansar. L'edat ja no perdona i he de descansar una mica abans d'oferir-vos una nova aventura -surrealista, patètica i lamentable- de la "Colla Pessigolla".

dilluns, 7 de desembre del 2009

FERIDES OBERTES

Aquesta és la carta d'en Pol al seu amic Lucas explicant-li com estan les coses en relació als darrers esdeveniments. He reformat una part i espero -ara sí- que ja no tingueu més esmenes a fer-hi. No sabria dir-vos quina versió és aquesta, però ja en són masses...
En tot cas, gràcies per les propostes i informació que em feu arribar puntualment i que contribueixen a enriquir la trama argumental d'aquest relat.
Benvolgut amic Lucas:
Ja fa dies que no parlem i vull posar-te al dia de com està el meu tema. Tot s'està desmuntant a marxes forçades. Ara ja ha demostrat a tothom que és carn de psiquiatra i que tot plegat és una gran comèdia.  Ara tothom ja sap que ha mentit inclús als seus propis adeptes. És públic i notori que té dues cares i que  la comèdia que manté davant dels seus acòlits no pot mantenir-la davant de qui, finalment, decidirà. El que em preocupa ara és que vulgui utilitzar la seva bogeria per tal d'excusar-se de les seves responsabilitats.
Sí, ja sé que et tinc a tu i a la resta de companys per fer que això no quedi impune. Ja sé que esteu desitjosos d'intervenir però, de moment, no us ho puc permetre. De moment, feu el que he fet jo: aguantar i esperar. Amb la mateixa fermesa del primer dia i amb la seguretat que el temps posa a tothom en el seu lloc i fa que caiguin les caretes. Tingues en compte que el nerviosisme, la comèdia i l'histerisme són enemics de la credibilitat. Ara no és el moment de forçar la màquina, ara és el moment d'aconseguir més proves de la seva gran mentida i de les seves reiterades infidelitats. Sempre és convenient tenir el rebost ben proveït. No podem saber com acabarà tot això, però hi ha fets que són irrefutables i que han de veure la llum passi el que passi. Quan jo consideri que heu d'intervenir, ja ho fareu. Per Déu, si ho fareu!!!!!!
Jo cada dia gaudeixo més d'aquesta situació. Cada dia veig com s'ensorra més aquest castell de sorra que entre tots havien construït i que, en la seva fantasia, es pensaven que els oferia protecció. Només hi ha una protecció: la veritat. 
Sembla ser que en Santi ha aconseguit alguna cosa més i me la farà arribar durant el proper sopar. Em va dir que anava sobre un amic -per a dir-ho d'alguna manera- a la que li devia molts favors (ja ens explicarà quins són i de quina naturalesa) i al que li deia -s'ha de ser imprudent!!!- per escrit. Perdona, t'ho explico, tu no ho saps això: Resulta que té un amic que ha participat en tot això, que ocupa una posició en la que no s'havia d'haver mullat però que, indirectament, ho ha fet. Doncs bé, hi ha una sèrie de correus entre ells en els que s'agraeixen els favors que es fan mútuament. 
D'altra banda, també tinc tots els correus que em va trametre i dels que en guardo una copia -tinc un compte de correu en el que sempre guardo tots els correus que rebo-. Com ja saps, jo sóc de "eliminar" fàcil i desprès em penedeixo de fer-ho. D'aquesta manera, sempre em queda una còpia, per si de cas... Sembla mentida que digués que em coneixia tant!!! Sabent que sóc un amant de l'ordre i tant quadriculat, com podia esperar que esborrés uns correus tant sucosos!!! En recordo un molt especial en el que em preguntava quin era el meu grau -ho diré finament- d'excitació sexual i em confessava que jo havia estat motiu d'excitació per a ella i que havia arribat, en més d'una ocasió, al clímax pensant en mi i en la fama que em precedia.
Bé, amic Lucas, així estan les coses. Espero veure't aviat, en un proper sopar de germanor. En tant no ens veiem -ja saps que ara no és prudent- continua treballant igual que els altres. Tota la informació que puguis aconseguir -sempre n'hi ha més- me la pots trametre a l'adreça habitual. Espero amb ànsia el dia en que la pugui fer pública i desemmascarar aquesta colla de xitxarel·los que van cometre l'error de la seva vida: van provocar la persona que mai haurien d'haver provocat. Van provocar una de les poques persones capaces d'aguantar això -i molt més- i contraatacar en el moment oportú.
Una abraçada ben forta!

Bé, nens i nenes, així queda, així ho deixo. Per part meva ja no hi ha més modificacions. Tinc ganes d'acabar aquesta història (ja fa temps que us vaig dir en aquest mateix fòrum que jo la considerava acabada). Ja podia estar acabada des de fa temps però no m'heu permès acabar-la. Ara queda d'aquesta manera i ja no hi ha marxa enrera. Només una proposta molt raonada em faria canviar d'opinió.

diumenge, 6 de desembre del 2009

REFLEXIONS ENTRE LLENÇOLS

Encara al llit -no en el meu- i ja són les 5.45 del matí. M'he despertat desprès d'una nit esgotadora i he començat a pensar en el sentit últim de tot plegat. Mentre ella encara dorm, començo a escriure el que em passa pel cap en la meva inseparable llibreta. 
És aquesta una bona hora, un bon dia i un bon lloc per morir? No, segurament no. Aquesta és una bona hora, un bon dia i un bon lloc per gaudir de la vida i fer el que he de fer. Ja s'acosta el moment, aquell moment fatídic i delirant en el que les cartes es posaran cara amunt i la veritable història (tragicòmica, de vodevil diria jo) veurà -per fi- la llum. Durant molt de temps -aquesta nit, sense anar més lluny- he rebut el recolzament d'aquells que m'aprecien i que em són fidels fins a la mort (com diríem literàriament, moririen i matarien per mi. Jo també per ells. Semper fidelis). Nou material ha caigut en les meves mans, com si fos un nou regal de Nadal, i passa a engrandir el material escrit i gràfic que he d'ordenar, classificar i preparar per quan hagi de ser públic. 
Tinc un parell d'amics que frisen per veure una part d'aquest material -que uns coneguts de Sòria em van passar-, però els tinc desatesos (el dia que sàpiguen que tinc alguna cosa més, em mataran). Aprofito també per a donar les gràcies a uns amics de L'Hospitalet i d'El Prat pel material que m'han proporcionat. No vull avançar els esdeveniments, no vull accelerar abans d'hora i malmetre el que he anat preparant durant tant de temps, mica en mica, sense pressa però sense pausa, talment com una gota que cau del sostre i va construint la seva estalactita. 
Penso que el Nadal és una època molt adient pels regals. Potser em plantejaré fer un regal als meus lectors -i als amics i coneguts- i faré una primera distribució de la recopilació de part  -només un avançament- d'aquest material que he anat emmagatzemant durant aquests darrers temps. Una part ja està preparada per a veure la llum i una altra -el volum més important- encara s'ha de preparar. No tinc temps per a canalitzar la quantitat ingent de col·laboracions que rebo -moltes més darrerament- i que aprofitaré per a destriar aquests propers dies de festa.
Desprès d'haver sopat amb uns amics i amigues, aquesta noia -que no coneixia, però que assistia al sopar- ha tingut la gosadia i atreviment imprudent d'insinuar-se'm i preguntar-li a un dels meus amics per la meva vida i miracles. Una hora més tard ja estàvem a casa seva, traient-nos la roba i practicant l'esport més saludable, espontani, natural i antic del món. Bé, he tornat a caure en la temptació -ho reconec-, però ella és lliure i jo també. Em nego a desaprofitar una oportunitat de passar-m'ho bé, de viure intensament la vida i d'exprimir-la fins a treure-li tot el suc.
Ella es mou al llit. Està a punt de despertar-se i no vull que es pensi que ja no és objecte de la meva atenció i desig. Ara tornaré al llit, a fer-la feliç -pensant en aquells que no ho tenen tant fàcil com jo- i a suar la cansalada fins a l'extenuació mútua. 

Transcripció de la vomitada literària d'aquesta matinada en la meva inseparable i soferta llibreta (si pogués parlar....).


dissabte, 5 de desembre del 2009

CONTINUA LA FESTA

Aquesta nit passada s'ha escenificat el primer acte d'aquest festival de llum i de color que -anualment- em fa oblidar les cabòries, em retorna a una dimensió vital que gaudeixo amb nostàlgia i amb la confiança de saber que el proper any hi pot haver un altre festival. Fer-ho d'aquesta manera em proporciona la tranquil·litat de saber que, passi el que passi, tot això que ja porto per endavant. 
Avui s'escenificarà un nou acte -quan acabi aquest post, marxo- i demà un altre. El dilluns n'hi haurà un altre i el dimarts ja serà la traca final. Són aquests moments els que em fan sentir viu i em retornen a temps més feliços. Ja n'hi ha prou de desgràcies -i de desgraciats/des- al món com per estar pendent dels designis del tocat/da del bolet de torn.
Hi ha una persona -que ha tingut amb mi una relació d'alts i baixos- que sempre em deia: "A tu tot t'importa una merda, no?". Doncs sí, benvolguda amiga, tot m'importa una merda. En general, poques coses em preocupen i em fan abraçar el gènere del melodrama. A diferència d'algunes persones, jo no em dedico a fer melodrames que acaben esdevenint comèdies de teatre de cinquena fila. No, nens i nenes, en aquesta vida hi ha poques -molt poques- coses importants. Normalment, aquestes coses importants no solen ser materials. Aquestes coses solen ser espirituals, morals, ètiques i conductives. 
Bé, vaig a dutxar-me, a canviar-me -a posar-me el vestit de festa, el de "guerra"- i marxaré al "front de batalla". Quan arribes de festa a les 3 de la tarda i has de continuar-la la nit següent, no tens massa temps per escriure les teves "batalletes". Només us diré una cosa: que continuï la festa!!!!

PS: Hi ha una persona que m'ha preguntat per quin motiu li havia recomanat, en especial,  un post meu. Mira, ja t'he contestat el correu... però voldria afegir una cosa: Aquests moments són els que realment valen la pena, els que justifiquen una vida dedicada al treball i a l'esforç. Que sorgeixin de forma espontània, sense cap raonament i sense haver de dir res, ja ens il·lustra una mica sobre la naturalesa d'aquestes relacions. Una paraula en aquells moments, hauria malmès una història breu però apassionada. Intentar trobar una explicació a l'origen d'aquestes coses no porta enlloc. Quan sorgeixen aquests moments, només cal fer una cosa: Carpe diem. Només això. Carpe diem, amiga meva...