dilluns, 30 de maig del 2011

NO SENTIR-SE

Fa anys, una amiga meva -la Judit- em va dir "No em sento ni bé ni malament, no em sento". No sentir-se, curiós -i lamentable- estat anímic. En aquell moment, no vaig entendre -no en vaig saber a temps- què em volia dir i quin era aquest estat de "no sentir". 
Potser el pas dels anys ens proporciona una perspectiva, una experiència, que ens fa distingir tots els estadis del "no sentir-se". Fa dies que jo no em sento. No noto la música, el soroll, de la vida. Només observo, veig impertèrrit, com tot passa i jo continuo immòbil sense sentir fred o calor per res. 
M'han furtat el sentiment. Ja no m'emociona -ni positiva, ni negativament- res del que em rodeja. Potser he caigut en la desídia? No ho voldria, no sabria viure en la desídia. Potser he desistit de fer-me entendre? Potser sí, potser ja no em queda ni temps ni ganes de continuar picant en ferro fred. Potser ha arribat el moment del "qui dia passa, any empeny". És això el que es porta ara? Potser sí, potser el millor és anar passant, anar veient albades i ocasos, sense cap sentiment. Només tenint preparat el moment definitiu en el que ja no tingui cap interès continuar amb aquest cicle monòton i sense sentit.

dissabte, 28 de maig del 2011

QUEDAR-SE A MITGES

Hi ha molta gent al món, 
però encara hi ha més cares, 
doncs cadascú en té diverses.
Rainer Maria Rilke

Avui podia haver titulat aquest post "Amb el cagalló al cul", però -malgrat reflectia molt fidedignament la realitat- m'ha semblat una manera molt ordinària de començar.
Si no s'està disposat a arribar a les darreres conseqüències, val més no començar segons quines coses. La reacció pot ser contraproduent, pot posar en evidència que són una banda de kumbayàs de fireta i que tenen una por patològica "al què diran". 
No entraré a jutjar -no sóc jutge- sobre si els acampats a la Plaça Catalunya tenen raó o no. Només vull fer una sèrie d'apunts, que cadascú tregui les seves conclusions i que faci les consideracions escaients:
1.- L'inici d'aquesta acampada només va ser un acte reflex davant de l'acampada de la Plaza del Sol. No vulguem penjar-nos medalles -si okupar un espai públic mereix alguna medalla- que no són nostres.
2.- La Junta Electoral ja va dir que aquesta acció era il·legal. Aquí va començar el principi del desastre. Si en aquell moment, amb la Llei a la mà, els haguessin desallotjat, no hi havia cap problema: eren pocs i encara no estaven organitzats. El problema és que la nostra classe política està massa ocupada volent ser (o semblar) "simpàtics" i van pensar que fer complir la Llei els podia restar vots.
3.- Ara, passats els dies i ja amb les poltrones (i menjadores) repartides, han volgut fer complir la Llei. El problema és que no en saben o no tenen collons (amb perdó) de fer el que toca, amb la Llei a la mà i utilitzant els mitjans -Policia- que l'Estat de Dret preveu per aquests casos. 
4.- Algú m'hauria d'explicar quin és el paper -lamentable i una demostració més de kumbayanisme- d'aquell "mediador" que oferia només desallotjar mitja Plaça. Què patètic!!!! Si l'acampada és il·legal, constitueix un problema de salut pública o hi ha qualsevol altre justificació legal o defensa del bé comú, es desallotgen i s'ha acabat el broquil. Si d'altra banda, no hi ha justificació o encaix legal, no cal desallotjament. És així de fàcil!!! Algú ens dirà quant ens costa aquest mediador???? No ho crec....
5.- Hi ha molts Mossos ferits. Potser les "víctimes de la repressió policial" no ho eren tant!!!! 
6.- Tota aquesta "brillant operació" -que ha provocat un augment dels acampats- quant ens ha costat????
Ho sento, potser m'estic fent vell. Potser és que em costen d'entendre les coses, però.... Algú em pot dir què pensen fer? L'acampada és legal o no? Algú pensa intervenir (de veritat, sense pors) o no? Deixem-ho. Encara recordo un ministre que deia que els experiments s'han de fer a casa i amb gasosa. Quanta raó tenia !!!!

dijous, 26 de maig del 2011

OHNE DICH

Ohne dich, va dir ell.
Ahir festival de mojitos i caipirinhes, avui dinar en bona companyia. Cal alguna cosa més? Segurament ben poca cosa més. Prudència, prudència!
Com deia fa dies, Alea jacta est (per acció d'algú i omissió d'algú altre). Davant d'això molt poques coses et fan sentir fred o calor. Ja tot és igual. Ja tot té el mateix color. 
Avui brevetat, no cal dir res més. A vegades, és millor un silenci clamorós que un crit mut.
Quina pena en endevinar que tot s'acaba i en assumir que és inevitable que les coses passin!!! Quin dolor en saber que tot és una gran comèdia!!!!
Ohne dich, continuava dient ell...

dimarts, 24 de maig del 2011

ESQUERS DE PESCA

Una de les meves passions, apart de l'escriptura, és la pesca fluvial. Malgrat alguna vegada he practicat la pesca a la vora del mar, sempre m'ha atret més la peca en les aigües del Pirineu. Fa uns dies ha començat la temporada de pesca, que s'allarga fins el 30 d'agost o fins el 30 de setembre a alta muntanya.
Un dels rituals -distraccions- més reeixides durant l'hivern és la fabricació d'esquers casolans amb aparença d'insectes. Els pèls de cua de cavall, les plomes de gall i d'altres materials naturals, conformen un meravellós univers de imitació. Fer que un ham de pesca -d'acer, fred i nu- es converteixi en un "insecte" apetitós per la truita, el barb o qualsevol altre espècie que pobla els nostres rius, és un art.
A la vida passa el mateix. Només es tracta que el peixet mossegui l'ham. Fer servir l'engany, aprofitar-se dels instints naturals de l'animaló i fer que mossegui amb totes les seves forces i amb tota la seva ànsia allò que es pensa que és una presa fàcil, té el seu mèrit i la recompensa de la satisfacció per qui ha "fabricat" el fals esquer. 
Fer que una simple vibració -enganyosa- sobre l'aigua desperti la voracitat i l'instint bàsic de l'animal, és producte de molts anys d'experiència i d'una tècnica depurada. No us podeu imaginar quina és la satisfacció que m'embarga cada vegada que un exemplar singular cau en el parany i acaba en les meves mans. Són mesos de preparació de l'esquer, perfeccionant cada vegada més la seva adaptació a les reaccions naturals de la presa. Sabent que cada estirada a l'ham -una vegada l'ha mossegat- no farà més que incrementar la clavada. 
Moltes vegades, no n'hi ha suficient amb llançar l'ham i esperar. Els canvis d'esquer, els canvis de posició i d'estratègia fins atrapar la presa constitueixen una batalla tàctica amb les reaccions i intel·ligència natural del botí esperat. Una vegada més tindré tot un estiu per lliurar aquestes batalles. Les altres batalles -les de la vida- precisen d'altres esquers, però tampoc difereixen tant de les fluvials. Només cal adequar l'esquer a la presa que vulguem cobrar i a les seves reaccions, viscerals i previsibles. Només això....

dilluns, 23 de maig del 2011

POSTPART TRAUMÀTIC

Aquest individu de la foto té mil motius per plorar. Un d'ells, potser un dels més importants i transcendentals, és el resultat de les eleccions d'ahir. Ara, en gran part, ja sabem si és mascle o femella i la classe política -si fos mínimament responsable- hauria d'actuar en conseqüència.
No, benvolguts germans. Aquí tenim una colla d'impresentables que només volen perpetuar-se en el càrrec tant com poden. Només cal veure com s'agafava al ferro roent aquest "fill del vent" que ens governa i que ahir a la nit era capaç de dir públicament allò que deia l'inefable Joe Rigoli fa uns anys: Yo sigo!
Ho sento, avui estic una mica depre -és una manera de dir-ho- veient com pinten bastos -malgrat per alguns pugui semblar que tot va bé- en la societat en la que vivim. Ara, una vegada es produeixin els relleus a les diferents institucions, començaran a sortir els números de veritat i podrem comprovar la autèntica magnitud de la tragèdia econòmica i corrupta dels nostres municipis i de les comunitats autònomes. Només de pensar-ho estic per esborrar-me de la raça humana -alguns ja ho han fet (ja m'han esborrat, cosa que m'importa una p...), per la meva satisfacció de no tenir que tractar-los com a congèneres- i anar a fer de Robinson Crusoe a una illa deserta (això produiria satisfacció i tranquil·litat a algun llepa-culs covard que em té en gran estima).
Pròximament, podem viure moments divertits i dignes d'un sainet tragicòmic. El que més em molesta és que molta gent patirà per culpa de la nefasta gestió d'aquests vividors. Només queda una esperança: que aquells que compren i garanteixen el nostre deute públic -Alemanya, França, etc- cridin a capítol a aquest alienat mental -"fill del vent"-, l'obliguin a dimitir i a convocar eleccions anticipades. Ja hem perdut prou temps i el nostre retard en reconèixer la crisi, en adoptar mesures i en sortir-ne només fa que la nostra situació -la de prop de 5 milions de persones- sigui molt apurada.
Jo continuo igual, amb les mateixes llums i ombres, amb les mateixes mosques colloneres i amb els mateixos "muts, sords i cecs". Molt divertit, tot molt divertit... I molt patètic!!!

PS. Un deixo aquest enllaç per tal que balleu una mica

dissabte, 21 de maig del 2011

REFLEXIONEU MALEÏTS, REFLEXIONEU!

Jornada de reflexió... Per reflexionar sobre quines qüestions?
1.- Sobre a qui donaré el meu vot i contribuiré a que visqui a cos de Rei durant quatre anys?
2.- Sobre qui menteix més i millor durant la campanya?
3.- Sobre qui té el rècord de promeses electorals no complertes?
4.- Sobre qui és més corrupte?
5.- Sobre qui em decebrà més?
6.- Sobre qui em demanarà -imposarà- més impostos per finançar les burrades, projectes i associacions més incomprensibles i inútils?
7.- Sobre ...
Ho sento! Tinc coses millors per fer que pensar en aquesta colla de paràsits. Fixeu-vos que, la majoria, no té cap passat laboral. Han fet de la política la seva professió.
Votar demà? Potser sí. Potser votaré alguna opció completament residual i tronada. Com ja he dit moltes vegades, ja no es tracta de triar entre partits polítics. Ara ja ha arribat el moment de triar entre sistemes polítics.

dijous, 19 de maig del 2011

PEDORRETES

En castellà "Pedorretas", en català ho desconec. Segons el traductor del Google, Pedorretes. Segons el corrector del Firefox, Pedorretes és incorrecte.
Siguem clars: m'importa ben poc com és diu. Tots sabeu el que vull dir, no? Doncs això. Només un apunt: a mi m'agrada més fer-les amb la mà tancada a la boca, talment la mà fos un anus. Escatològic? Potser sí. Avantatja: m'importa ben poc -gens- semblar-ho o no.
A qui dedico les pedorretes? Ah, companys.... Hi ha un ampli ventall de meritables i conspicus creditors d'una sonora pedorreta
1.- Els baves servils (els distingireu pel rastre que deixen i pel blanc de la comissura dels llavis i de la part baixa de l'esquena).
2.- Aquells que encara no es creuen el que jo fa mesos que repeteixo des d'aquesta tribuna: no són els partits polítics, és el Sistema el que es mor i s'ha de canviar. Ara comencen les manifestacions i concentracions. Només és l'inici del final.
3.- A aquells que es creuen que aquest any serà l'inici del final de la crisi. Ara és quan començarà l'autèntica crisi, fins ara apaivagada pel les subvencions, prestacions i altres suavitzants.
4.- Als mancants de caràcter o de caràcter voluble interessadament. Alguna vegada han de prendre partit, encara que s'equivoquin. Més greu -i trist, lamentable, patètic, denigrant...- que equivocar-se és no tenir -o voler tenir- criteri o iniciativa.
5.-  A qui no sap fer altre cosa que marejar la perdiu amb coses inútils i etèries -tendents a la seva pròpia promoció personal-, donant pel cul (amb perdó) a aquells que sí que volen fer coses pràctiques i útils.
6.- I a un llarg etc. de torra-collons, impresentables, pobres homes i paràsits que, en el fons, no fan altre cosa que medrar a l'esquena dels altres.
Ja s'ho faran i que els aprofiti!!!!
Ara el moment genial: Fa una estona, amb un full (pantalla) en blanc davant meu. Ser capaç d'escriure prop de sis pàgines en hora i tres quarts -la majoria aprofitables- no té preu. Saber que això és important i no les capullades d'uns alienats mentals -autèntics indigents intel·lectuals, sense cap tipus de dignitat-  amb ínfules i ànsies de poder, tampoc té preu. Tenir un moment genial, després de sentir i llegir tot un seguit d'idees noves i revolucionàries (res, una nova re-invenció de la sopa d'all) d'aquests anormals, és el que dóna sentit a la meva vida i el que em rescabala de tot plegat. Una vida canviant; més del que pot semblar a primera vista. Només és qüestió de temps.

dimecres, 18 de maig del 2011

FIRES, FIRÀIRES I VENEDORS DIVERSOS

En Pol va mirar al seu voltant i va pensar: "Oh, quin plaer! Cada vegada veig com els venedors de fum s'enfonsen més en el fang. Sembla que encara no volen admetre que el seu món de fireta té els dies comptats. Ells, els venedors d'il·lusions irrealitzables, són els que han enfonsat la seva pròpia fireta de les vanitats. Una fireta creada per donar cobertura -i un sou- a aquells que d'altra manera mai haguessin fet res de bo. La seva pròpia incompetència -en això no hi ha colors-, acompanyada d'un afany de poder desmesurat ha acabat amb el seu somni.
Tot i haver creat un món (dit) perfecte, basat en les relacions kumbaianes, no han tingut en compte que el més important per fer rutllar les coses -els diners- no creix als arbres i, a sobre, és finit. Finalment, les enveges, l'avarícia, la maldat intrínseca de l'home, el "quiero y no puedo" i, per sobre de tot, la constatació de la seva indigència intel·lectual, ha signat la sentència de mort d'una fireta creada i nascuda per a mantenir vividors. Encara -sí, ells són així- encara van prometent allò que saben que mai podran acomplir. Quin lamentable espectacle haver d'anar pidolant per tal de fer veure que es té capacitat per fer coses!!! I amb quina naturalitat ho fan!!! Sembla que s'hagin passat la vida enganyant al proïsme des de la primera llet que van prendre.
Que potser no ho veuen que ja fa temps que tothom els ha vist el llautó? Uns per prometedors compulsius -mentiders o il·lusos amb pretensions de poder- de coses irrealitzables; d'altres per dir que sí -desaforadament, per quedar bé, servilment- fins i tot a la seva sentència de mort. Com volien salvar els mobles? Era impossible anar a la guerra amb aquesta tropa (i sortir-se'n viu). Canvis d'opinió segons bufa el vent, canvis de criteri segons qui és l'interlocutor, bava irrefrenable i salvatge, oferiment d'anus com si fos un sacrifici necessari. Gratuïtat, oferiment inútil i -el més trist- concepció de que la resta del món és estúpida i no els veu a venir. 
La visió d'aquesta escòria, d'aquesta misèria humana amb ínfules de dignitat perduda, em produeix arcades. Més lamentable em sembla aquest sentiment de superioritat basat en vendre fum i il·lusions, en mentir!!! No saber veure quina és la situació real, la decrepitud de l'entorn, del fons i de la forma, de la conjuntura i de l'estructura -viciats d'origen- és que em demostra la pròxima caducitat d'aquest model fet a mida dels mediocres"
En Pol va tancar els ulls, va apurar el darrer glop de whisky i va pensar en un futur pròxim, en les corre-cuites dels que serien nous conversos i en com riuria des de la seva posició de privilegi. Mentre, un somriure s'endevinà en els seus llavis.

dilluns, 16 de maig del 2011

SANTA PACIÈNCIA

Si no fos perquè algú té paciència, 
s'acabaria el món
Josep Carner

Ho sento, no m'he pogut resistir a il·lustrar el post amb aquesta imatge plena de tendresa i gràcia innocent.  Jo sóc així de sensible, què voleu que us digui? 
Avui no estava previst fer un post. Una meravellosa conjunció -suposo que astral- ha fet que tingués una mica de temps per gaudir una mica de la vida i poder fer-vos cinc cèntims de com n'ha estat de profitosa la darrera part del cap de setmana i el matí d'avui. Res d'especial, no us penseu. Només és allò que em passa a vegades: de les coses petites i senzilles en trec el màxim fruit possible. 
Ahir al vespre, mentre baixava de la muntanya -aquesta vegada he avançat la tornada, avui tenia una reunió- pensava en què passaria si decidís fer caixa i marxar. Passa una cosa: quan estic a la muntanya no en marxaria. Potser són manies meves però sembla que fins i tot el meu cos s'oblida dels seus mals i funciona millor. Res, segurament no passaria res. Bé, sí que passaria: m'estalviaria el lamentable espectacle de veure com la societat -i especial alguns dels seus membres- cauen en la indignitat més absoluta. M'ho he de pensar seriosament això de "fer caixa i marxar". Potser la meva salut, les meves neurones i la imatge que tinc d'alguns elements -individus sense cap dignitat, productors compulsius de bava servil- quedarien salvaguardades.
Aquest matí m'he llevat d'hora i he assistit a la reunió que tenia amb aquells que m'aconsellen -crec que ja n'he parlat, de passada, en algun altre post- per veure si em decideixo a tirar endavant un tema que es va iniciar la tardor passada i que, si bé possiblement no em donarà cap benefici tangible (o sí), contribuirà a retratar, a demanar explicacions i a l'escarni públic dels orfes de dignitat. Després d'això: feina i més feina!
Aquests propers dies estaré força atabalat. Compromisos literaris adquirits -que, com sempre, acabaré complint en el termini establert-, compromisos familiars -que tinc moltes ganes de deixar satisfets i tancats- i compromisos laborals que -si em deixen- compliré. Abans de les vacances he de deixar moltes coses fetes i lligades. No em puc adormir, he de treure'm la son de les orelles i començar a tancar (i obrir) temes.
Aquest dimecres tinc un dinar. Em plau molt i pot ser molt divertit. De fet, pot ser im-pressionant (en dues paraules, com diu el Jesulín d'Ubrique). I és que la vida, a vegades, és justa, divertida -un pèl cruel- i ens dóna l'oportunitat de rescabalar-nos dels moments ingrats.

dissabte, 14 de maig del 2011

TEMPESTES

M'encanten les tempestes.Són una mostra del poder de la natura i ens fa prendre consciència -una vegada més- de com en som de vulnerables. Algú pot fer alguna cosa contra la força d'un llamp? Res, ningú pot fer res, com davant d'una inundació o davant de qualsevol altre fenomen natural.
Si alguna cosa he aprés durant la meva vida és que hi ha coses contra les que no hi ha oposició possible i que s'han d'acceptar amb resignació.No, no sóc un conformista i no dono tot per bo. Ans al contrari, sóc inconformista i pretenc canviar tot allò que considero antinatural. 
Avui he gaudit d'una tempesta espectacular. Les tempestes de muntanya -per l'alçada, per la menor densitat de l'aire o pel que sigui- tenen una major virulència i són més properes que les de ciutat. Sentir els trons i veure els llamps a pocs metres és un espectacle increïble. Després de tempesta sempre hi ha silenci, les olors del bosc es transmeten amb més fluïdesa i sembla que es restableixi l'ordre natural de les coses, per molt cruel i dràstic que pugui semblar.
Anímicament, també hi ha tempestes interiors. Em debato entre acceptar o no una proposta -o consell- que podria obrir la caixa dels trons. Cal fer-ho? No ho sé, francament. El que tinc clar és que no vull permetre segons quines coses i ja és hora de posar-hi aturador. Crec haver provat totes les alternatives possibles i haver trucat a totes les portes en demanda d'empara, però només he obtingut silenci còmplice i llargues (res de nou i que, sincerament, no m'esperés).
Ja només em queda un dia al refugi de la muntanya i he d'aprofitar-lo. Darrerament em demanen col·laboracions en forma de microrelats, relats o d'articles diversos en algunes revistes, la majoria d'àmbit comarcal. No és cap cosa de l'altre món i tampoc n'hi ha per tirar coets, però si ho uneixo a presentar-me a alguns premis literaris -amb l'alegria de guanyar-ne algun- tinc una mica de feina acumulada. Actualment, ja em va bé i així ho combino amb tasques manuals per tal de diversificar. 
Ara estic embrancat en un nou relat. Tinc un espai de 5.000 caràcters -amb espais inclosos- i encara estic buscant alguna història que es pugui explicar en aquest espai. No és fàcil parir i explicar una història i encabir-la en una extensió determinada. Bé, ara toca veure la pel·lícula "Poder absolut", a TV3.
Demà serà un altre dia....

dimarts, 10 de maig del 2011

IMPUNTUALS

Una de les coses que em treu més de polleguera és la impuntualitat. No suporto haver d'esperar a ningú. En contrapartida, mai -si no és un cas de força major extrema- faig esperar a ningú. 
Aquesta dansa de la pèrdua de temps que semblen ballar alguns pel plaer de fer-ho, només ens dóna una petita mostra de quan irresponsables són en la resta de coses. El pitjor del cas és que ens obliguen als altres a perdre el temps al mateix ritme que ells. Deu ser aquesta concepció bonista de la solidaritat mal entesa. La meva frase, davant d'aquest casos sempre serà: "Si vols perdre el temps, fes-ho. Però fes-ho sol!!!" Avui he perdut una hora al dentista. Per quin estrany motiu m'ha atès a dos quarts de sis, si jo tenia hora a dos quarts de cinc? El més trist és que, a més a més, sembla que et facin un favor atenen-te. Impressionant!!! Potser es pensa que no tinc res més a fer? Potser es creu més allà del bé i del mal i s'ha erigit en totpoderós semi-Déu, capaç de manipular i intervenir el meu destí???? Malgrat tot, és amic meu des de fa anys (amistats que fan fàstic).
Més tard havia quedat amb el meu representant legal per tractar sobre l'inici d'un tema bavós-laboral (acció i omissió). Per quin motiu he d'arribar tard a una reunió com a conseqüència del retard del dentista? Per quina raó he de quedar jo com un impuntual? No ho entenc, francament!!!
Per sort, sempre compto amb un marge d'error i de retard. Ja sóc gat vell i escarmentat i no em refio gens ni mica de les "hores convingudes". Per aquest motiu sempre espaio més el temps de transició entre una cita i una altra. Penós, una pèrdua de temps i un "segrest" del meu temps!!!
Un altre dia us parlaré de les "coses urgents", concepte sota el que s'amaga la manca de previsió, el incompliment d'obligacions i l'anormalitat supina d'algunes "ments privilegiades".
Per avui, res més.

diumenge, 8 de maig del 2011

ATURADA TÈCNICA

Entre relat i relat, faig una aturada tècnica per tal de reposar forces, fer un mos i reorganitzar idees. El primer relat ja et tinc acabat. Només queda aquest segon que sembla resistir-se una mica però que enllestiré en qüestió de minuts una vegada acabi aquest post. 
Quan t'encalles i no veus la sortida, cal fer una parada i dedicar-te a altres coses. Una cervesa freda, uns snacks salats per picar i bona música són el que em retornen al món de fantasia i plaer que necessito per tal de continuar escrivint. 
El primer relat anava de "Lo Baves", ínclit i ridícul personatge que m'ajuda a tramar històries còmiques i amb final inesperat. És, guardant les distàncies -i sense la intel·ligencia de la que ells estaven dotats- com els personatges (Rompetechos, Doña Urraca, etc.) del TBO o d'el Tiovivo. La seva característica principal és una desmesurada tendència a arrossegar-se davant de tothom amb un intent de fer veure que és servicial. Realment, el seu comportament no és servicial, és servil! Tot això crea situacions ridícules i no exemptes d'una comicitat que fan d'aquest personatge una barreja entre ésser execrable, patètic i del que es burlen fins i tot aquells que ell creu que valoren les seves "baves".
Aquest segon relat el dedico a un fet verídic i real -sempre tergiversat per la meva imaginació- i que té com a protagonistes a tres putes subsaharianes que exerceixen a la Rambla de Barcelona. Ahir al matí -a les 7- jo estava passejant per la Rambla. De tant en tant, com ja he explicat en aquest bloc, baixo a Barcelona a comprar al mercat de Sant Josep (La Boqueria) i passejo per La Rambla fins arribar-hi. A aquelles hores del matí, un dissabte, pots trobar-te tota sort de borratxos, acabadors de festa i fauna diversa i variada que va des de les putes en retirada fins els pidolaires i captaires que s'acaben de despertar. 
Aquesta diversitat de perfils humans -de la natura, m'atreviria a dir, veient aquesta jungla d'asfalt- sempre és font d'inspiració i em provoca el vòmit d'històries diverses i apocalíptiques a les que doto d'un punt d'humanitat i, alhora, de crueltat descarnada. Mentre els quiosquers obren la paradeta i jo baixo caminant per La Rambla, sento els remucs dels alienats mentals -ja sigui de natural o per influència de diferents psicòtrops o begudes canibalitzants de cel·lules grises- que inquireixen a les putes protagonistes -unes negretes de tendre edat i cosos espectaculars- a que els facin una fel·lació. Segurament, aquestes pobres noietes no saben ni el que els estan dient i només reaccionarien davant la visió d'uns quants diners. Un parell de captaires, en possessió d'uns tetra-brick en els que hi resten un parell de glops de vi barat, deambulen sense rumb fix i amb pas dubitatiu s'apropen als joves alienats mentals que ofereixen una nova demostració pública de la seva baixa estofa mofant-se d'una manera cruel i absurda dels seus propis "retrats del futur". Tot molt poc edificant, però molt aprofitable i sucós per escriure històries. No m'hauria de queixar... De què escriuria sinó?
Una cançó per acabar. Retorno a les meves "obligacions". El temps del pati s'ha acabat!

GOOD NEWS

Alguns -comptats i escassos- dies em penedeixo d'haver dormit tantes hores i haver-me "perdut" algun moment de felicitat. Avui és un d'aquests dies. Una companya de la blogosfera "reobre" o "reinventa" el seu bloc per major delit d'aquells que ens havíem quedat una mica orfes des de que va decidir clausurar el bloc des del que teníem noticies de les seves anades i vingudes per aquest món. Felicitats guapetona!!!!!
A hores d'ara hauria d'estar escrivint un parell de relats que tinc compromesos per lliurar demà. No, en aquesta vida sempre hi ha prioritats i coses que et venen més o menys de gust. Ara, he pensat que era prioritari parlar d'aquest ressorgiment bloguer.
D'altra banda, avui és un dia d'aquells que consagraré a coses considerades fútils per la majoria de la humanitat, però que jo considero summament importants per mi. Necessito fer-ho, necessito carregar les piles per tornar a afrontar una setmana -aquesta més curta- que pot ser, una vegada més, "gloriosa". Ara ja tothom ha quedat "retratat" i ha quedat al descobert una nova habilitat d'aquest personatge que, provisionalment, anomeno "Lo Baves" (en record a com l'anomenava un amic): ara ja és capaç de bavejar a distància. 
Com ja insinuava fa un moment, aquesta propera setmana faré un nou retrobament amb la Heidi i les cabretes (passaré un quants dies a la muntanya) i rebré el seu inestimable i franc consell. Aquest dies de desconnexió sempre són agraïts i afavoreixen la meva capacitat de mostrar-me impassible -no sempre ho aconsegueixo- davant les rucades que la vida m'obliga a testimoniar.
De moment ho deixo. Ja he fet pública la meva alegria pel retorn d'una persona que segueixo des de fa temps i amb la que coincideixo en moltes reflexions. Avui ja pot fer-se de nit, ja he tingut la meva quota -amb excés- de felicitat i no voldria acostumar-m'hi.

dimecres, 4 de maig del 2011

TRENCAR LA BARALLA

Si vols que alguna cosa sigui feta, nomena un responsable. 
Si vols que una cosa es retardi eternament, nomena una comissió.
Napoleó Bonaparte

La major part dels problemes del món
es deuen a la gent que vol ser important.
Thomas Stearns Eliot.

Fa dies que no podia acudir a la meva cita per diversos motius: tasques domèstiques, bricolatge compulsiu... i una certa manca de ganes de distreure'm del que és fonamental. 
Alea jacta est, com diria algú pròxim a mi. No, la baralla ja fa temps que es va trencar. Només aguantava els tossos junts per tal que no es dispersessin per tot. Ja res queda -ningú vol que quedi- del que m'impulsava a seguir per camins pedregosos amb els peus nus. 
Qui pren decisions ha de ser-ne conseqüent i no quedar en evidència i canviar de parer a cada moment. Ara ja tot està dit -malgrat queda molt per fer- i com m'agrada dir a mi: tots som esclaus de les nostres paraules, dels nostres fets i dels nostres escrits. Avui, aprofitant que em tocava la tarda perduda, he trucat per tal d'assessorar-me en aquests assumptes desagradables però reals que, de tant en tant, ens fan viure els fans dels rellotges de plàstic. Cap problema. Ja tinc hora per tal de veure com soluciono aquest tema que es perllonga en el temps per omissió d'un i -ara ja dubto- anormalitat o manca de visió realista de l'altre. Ho sento! Sento molt haver de donar segons quins passos, però em veig -m'han- forçat a fer-ho. Com deia abans, Alea jacta est.
Fa una estona que he arribat a casa i només transcric els meus pensaments d'aquesta tarda i les anotacions del viatge de tornada. No tinc ganes de res més. Només tinc ganes de tenir un moment de solitud, un moment de pau, un moment de silenci. Aquesta propera setmana torno a visitar la Heidi i les cabretes. Serà un nou moment de relax, un nou moment de veure les coses des d'un altre prisma.
Encara em queden molts dies de feina casolana. Potser tres o quatre setmanes. Cap problema! Treballar per un mateix és una manera d'enriquir-se, sobretot, moralment i -també s'ha de dir- econòmicament. També és una manera de recuperar virtuts -paciència, perseverança, pulcritud, perfeccionisme, etc- que podien estar rovellades pel desús. Per sort, no tinc cap pressa i puc anar fent les coses amb calma. Una mica cada dia, sense l'angoixa de saber que hi ha un temps límit; sabedor que tot comença i tot -per sort o per desgràcia- té un final. Així és allò que em té apartat -momentàniament- d'aquest bloc.