PACIÈNCIA

Déu, Nostre Senyor, em va concedir el privilegi (no sé si vici o virtut) de tenir paciència -àmplia però no il·limitada, que consti- i afrontar la vida amb certa flegma. Atès que hi ha coses que superen els límits d'aquesta paciència, jo m'he buscat una sèrie d'ocupacions -lectura, escriptura, etc.- i he ensinistrat -i reforçat- la meva capacitat d'abstreure'm del que m'envolta. Això, en els temps que corren, veient el que hi ha i en les circumstàncies que ens toquen viure, sempre és profitós. No, no és pessimisme: és estoïcisme saludable fins que passi la tempesta.

Avui he començat a rellegir -tampoc tenia res més intel·ligent i coherent a fer- els contes (Relatos) del Julio Cortázar. En total són tres llibrets, d'una edició de butxaca d'Alianza Editorial, de fa uns 30 anys. Fulls esgrogueïts pel pas del temps amb una portada gastada i les cantonades doblegades pel forro de les butxaques. Com m'agrada la seva visió de la vida! Feia temps que no els llegia i cada vegada que faig una relectura, descobreixo coses noves.

Dins d'un d'aquest llibre he trobat un full, també esgrogueït i doblegat, que contenia reflexions sobre el camí per assolir els objectius. Preguntes prèvies i simples -algunes, fins i tot, ingènues- que conformen un full de ruta que, malgrat el pas del temps, continua vigent. Recordo haver-lo redactat en una taula d'un bar, en companyia d'una bona amiga -encara ho és-, quan tots dos teníem aquella il·lusió que el pas del temps i els avatars de la vida ens han furtat parcialment. 

Fa uns dies parlava amb ella i em deia que al seu matrimoni li quedaven dos TN vespre. Conec al seu marit -bellíssima persona i també excel·lent amic- i se'm feia difícil entendre com dues bones persones no podien continuar juntes. Ella tampoc m'ho sabia explicar -de fet, ella va ser la que va quedar amb mi per parlar d'aquest tema- i només va ser capaç de donar-me dos motius (que no em calien): el pas del temps i la pèrdua de la il·lusió. També va fer referència, fugisserament, a allò que jo considero una simple conseqüència dels dos motius anteriors: les ganes de canvi, de nous reptes i de recuperar l'ànsia curiosa per alguna cosa nova. Sí, potser sí que tots necessitem canvis i que la rutina es converteix en la pitjor malaltia per l'ànima, esclavitzant-nos l'esperit. 

Poques coses em queden per fer. Poques coses aconsegueixen ser prou atractives per perdre-hi el temps. Tot plegat, poques vegades surt, tímidament, el sol entre els núvols de rucades que enteranyinen el meu cel vital i cada vegada són menys les coses que adquireixen sentit, tot surant en el mar dels despropòsits. Què queda? Doncs ben poc: actitud estoica i voluntàriament escèptica, agafant prou distància de tot per intentar entendre allò que és incomprensible. Potser sí que sóc raret!!!

...I DOS OUS DURS!!!

Ressonen en les meves orelles aquestes paraules del Chico Marx -quin avançat a la seva època!!- i penso que sí, que tot plegat només mereix un somriure esperpèntic, indispensable per protegir la nostra salut mental.

No cal menjar-se el cap ni esperar res racional. Només cal anar vivint -millor o pitjor- i deixar que els il·luminats facin la seva vida (la faran igualment...). El nivell dels despropòsits sentits durant la setmana ha sigut de nivell cum laude. Tampoc res d'estrany, però el més fort m'ha semblat intentar elevar a categoria d'afirmació nacional les bajanades d'un polític que encara no sap on està ni què pot esperar. No donaré més pistes... li faria publicitat gratuïta i cap d'ells s'ho mereix (tots són iguals i la meva expressió valdria per tots ells).

A vegades, les coses de dubtosa bondat acaben essent beneficioses. Sembla mentida, però és així. Jo no m'ho creia -a vegades, em deixo encegar per falsos astres rei- i només veia el costat fosc de la qüestió (que no de la Força... que començo amb això, acabo parlant de la innombrable Espasa de la Llum, Darth Vader s'emprenya i la princesa Amidala plora -pretesament- desconsolada!). Ara penso de manera totalment diferent: què millor que una situació crítica per poder observar els instints bàsics -els de veritat, no els impostats-, de propis i estranys? Sens dubte, sempre és una oportunitat única i molt útil pel futur.

Fa dies que llegeixo un lligall -legajo, en castellà, que em van passar pel sistema ODESSA- que em té absort. Cada vegada que el torno a començar les rialles són més espectaculars i la meva admiració per tan magna demostració d'ingeni i inventiva va en augment. Fa temps que el vaig començar a fullejar, després el vaig tenir arraconat i darrerament he reprès la seva lectura, ara amb més detall. No em sé avenir de com es pot tenir una capacitat tan gran per fabular i fer-s'ho venir bé -és una manera de dir-ho- per, amb quatre petites coses, poder construir un relat tan grotesc i hilarant. L'estil em recorda molt a Jean de la Fontaine... però en cutre! Té com a signes distintius l'exageració, les postures forçades i expansives... i tot un reguitzell de màgiques característiques, que també l'acosten a l'estil de les faules d'Isop. Dels diàlegs dels personatges -davant l'absència de descripció del relator- se'n desprèn una exacta caricatura i el lector es pot imaginar els diferents perfils: el gelós, la meuca, el cornut, la tavernera de grans pits, l'enemiga del món, l'autista reconvertit, el propietari del cervell més ínfim del món (com deia un amic meu: amb la capacitat cognitiva d'una granota)... és extraordinari!!!!! Mostrar i no explicar, com en la bona literatura.

Aquest cap de setmana, amb la pluja que es preveu -ja ho deia ahir: esperant la tempesta- poca cosa podré fer a l'exterior. Hauré de concentrar la meva activitat en qüestions literàries, espirituals... i en grans migdiades!!!! Potser intentaré fer un assaig o variació sobre la història que explica el lligall... o no!!! La propera setmana serà una altra setmana i pensaré el mateix que sempre he pensat: "si no sabem si viurem la propera hora, perquè preocupar-nos pels propers set dies"?

Començo la tanda de sofing, esperant la tempesta i rumiant-me una nova versió de la faula. Un o altre enterrarà l'últim... no?

INTENCIONS (INFANTILMENT) OCULTES

Fa una estona he acabat de veure les notícies i cada vegada perdo més la meva confiança amb la condició humana. De tot plegat, n'he tret unes conclusions força decepcionants. 

Passo d'una forma breu -gairebé de puntetes-, només per dir quatre coses:

1.- Els polítics només miren per ells i passen de tots nosaltres. El gran pet s'aproxima. Entre tots la mataren i ella sola es va morí. S'acosten temps molt difícils.

2.- Ha de ser molt trist haver de crear polèmiques artificialment -a partir de conflictes inexistents i justificant irracionalment enfrontaments injustificables- per evitar afrontar compromisos posteriors. Quanta por i quin poc caràcter i valor (res nou, d'altra banda)!!!! Realment, els que tenen aquesta necessitat, s'han de fer molta pena.

3.- No ens calen enemics externs -tipus invasors del Peñon Vélez de la Gomera (pobres desgraciats)- ja tenim tot el sistema clientelar que ha creat la casta política per perpetuar-se en el poder.

4.- Sento vergonya del que som capaços de fer els humans: nens de Còrdova, Síria, Afganistan... i tot allò que ens desqualifica com éssers racionals. M'atreviria a dir que l'ésser humà és l'únic que mata per plaer i enveges. No conec cap altre animal que no mati per autèntica necessitat de supervivència. 

I això és tot. El més trist és que, a més, es pensin que som imbècils i que no els veiem a venir des de fa temps. 

Bona nit i tapat!

INTERVINGUTS DEL MÓN, UNIU-VOS!!!!!

Ahir ho avançava i el pas de les hores em dóna la raó. Poques hores després que avancés la possible intervenció -diguem les coses com són, sense vaselina- els fets es van precipitant. Si abans d'ahir era València qui demana el rescat, avui ha sigut Múrcia. Si ahir des del Departament d'Economia de la Generalitat de Catalunya es llançava el globus sonda sobre una possible petició de rescat, avui el Conseller Mas-Colell en una entrevista a la Reppublica reconeix que Catalunya està -i això és el més grotesc i infumable de les seves declaracions- estudiant les condicions d'un possible rescat. Potser es pensen que tots plegats som una colla d'indocumentats, d'indigents intel·lectuals, de rucs sense instrucció bàsica ni el més elemental sentit de la realitat? Fa deu dies que es va fer la reunió de les comunitats autònomes i allà ja els van dir quines eren les condicions del rescat. O potser València -abans d'ahir- va fer servir la inspiració divina per saber-les? Per quin motiu el conseller no ho diu als diaris del país i ha d'anar a un mitjà italià per dir el que tothom ja sospitava? Per quin motiu diu que hi ha la possibilitat de demanar el rescat però no d'una intervenció? Potser el Conseller dormia el somni dels justos quan el Ministre Montoro va dir que demanar el rescat implicava una sèrie de condicions -és a dir, una intervenció-, que les comunitats que el demanessin s'obligaven a complir? A què estem jugant? Encara estem en la fase de l'aristòcrata arruïnat que es nega a reconèixer que no pot mantenir la mansió familiar i ha de fer visites guiades per treure alguns diners i poder malviure? Potser que el Conseller ho consulti amb el seu amic imaginari -aquell mitjó amb ulls que l'acompanya al Polònia- i d'aquesta manera tot plegat serà com la dignitat impostada que sembla impulsar els polítics: una il·lusió necessària per intentar mantenir una pàtina de semi-déus que ja fa anys que vam perdre. Fet aquest, però, que alguns es neguen a reconèixer per una cosa que en diuen Dignitat Nacional i en la que no van pensar quan ens endeutaven a tots. Tot plegat, només és una cadena: Europa intervé Espanya i Espanya acabarà intervenint totes les autonomies i ens locals que no puguin sortir endavant. És així, no hi ha més!!

I demà? Com anirà la prima de risc? I la Borsa? Farà front la Generalitat als seus compromisos de final de mes (crec recordar que eren hospitals i escoles concertades)? Quan temps tardaran a perdre la vergonya -que havien d'haver mostrat quan gastaven a mans plenes i no ara- i a dir la veritat. Senyors: és igual, ja tothom ho sap i tothom s'ho espera. Fins el més inepte dels mortals sap que doblant el deute de València, hem de seguir el seu mateix camí!!! No caiem a la trampa que sempre ens acaba ofegant: posem la solució quan abans millor i no fem com el ZP, que negava la crisi fins que tots vam tenir la merda al coll. Si hem de demanar el rescat, fem-ho i si ens han d'intervenir, que ho facin. De res valen ara els gests de dignitat quan durant anys hem hipotecat tots els nostres culs. Ara, -gràcies a vosaltres, banda d'ineptes, nou rics i mal gestors-  els creditors ens reclamen el dret de cuixa que vosaltres vàreu empenyorar i que nosaltres pagarem!!!!

MOMENTS CONTRADICTORIS

Tots els grans dies -com avui- han de tenir un contrapunt que accentua, encara més la meva percepció de la trista realitat (Senyor, dóna'm paciència!!).

El dia ha començat tranquil·lament, lànguidament, com si un fluid m'envoltés i em protegís del brogit. La caminada matinal -gairebé de matinada- ha sigut genial i una visita tradicional amb conversa inclosa -és una manera de dir-ho. Sempre és una conversa monologa-, ha contribuït a perllongar aquella sensació d'ingravidesa i serenor.

Potent esmorzar, lectura de diari i començament de lectura de relats a valorar. Primera trucada -algun dia aprendré a apagar el mòbil i seré més normal- sobre temes surrealistes després que l'interlocutor escoltés la frase: "Estic de vacances". Tant sí com no, m'ha deixat anar el seu rotllo; una història per no dormir sobre un tema que la resta de la humanitat podria considerar intranscendent i sense cap complicació.

Continua la lectura i vaig apreciant l'estil, la correcció ortogràfica, el ritme, l'estructura narrativa, la composició dels personatges.... I mil coses més. Miro l'Iphone per mirar si tinc algun correu. Sí, en tinc i considero que és bona hora per fer una pausa, un cafè i contestar correus i comentaris del bloc. Mentre ho faig, escolto música: una mica d'òpera bufa (La nozze di Figaro, de Mozart), per no desentonar i acompanyar amb el nivell de la trucada anterior.

Faig un petit mos per dinar i decideixo fer una curta migdiada. Em desperto i vaig caminant al mateix lloc d'ahir. Bany de mitja tarda i em miro una altra vegada l'Iphone (curiosament, hi ha poca cobertura, però n'hi ha!!!). Llavors, tinc un dilema: faig veure que no he vist els correus -cosa totalment legítima- o contesto? Finalment, em pot més una obligació moral i la dignitat, dels que alguns estan desposseïts, i faig un parell de trucades. Curiós: llegint i fent correus en pilota picada -no és la situació més surrealista en la qual ho he fet-, dins l'aigua, m'imagino les suors porugues de l'anormal de torn, més preocupat en exercir el vassallatge i en rendir homenatge al senyor que en conservar una mínima dignitat dient "no" davant d'una cosa irracional i extemporània  (Bis: Senyor dóna'm paciència!!!)

Acabo en bany, entre rialles sornegueres i torno a casa. Durant el camí encara penso en les retallades del Govern Central que he llegit en un diari digital: magnífic, tot plegat és magnífic!!!! Per sort, encara em queden hores del dia i un moment màgic per viure: veure-com em proposava una amiga- la posta de sol des del banc de fusta que tinc prop d'un marge. D'aquí a una estona, quan els darrers rajos de sol s'amaguin darrere les muntanyes, amb la fresca del vespre, sabré que tot mor però només té un destí: renéixer i regenerar-se.

POST MIGDIADA

Després d'una bona migdiada, de contestar correus, comentaris i de llegir alguns blocs amics, he pensat que era hora d'escriure alguna cosa -ja fos aprofitable o no- i de fer un post.

Una de les coses més plaents de fer la migdiada -en aquest cas al sofà, davant d'aquest aparell de TV, cada vegada més inútil- és fer l'intent de despertar-se i sentir la remor d'un programa insuls, sense sentit i que només serveix per justificar el sou de quatre cridaners que s'auto-alimenten amb les seves pròpies misèries. En aquell instant, a mida que vas adquirint consciència, tens la sensació d'haver invertit bé el temps i d'haver fet el millor -bé, gairebé- que es pot fer després d'un bon dinar: la migdiada. 

Demà sant Tornem-hi i que ens agafin amb els calçotets posats! Tinc la sensació que serà un dia fabulós, extraordinari i surrealista. Res a dir, res a fer. Com m'agrada haver assolit aquest estat de suamenta total, de tantsemenfotisme absolut!!!! Al final, tot plegat és una gran mentida i no seré jo qui s'amargui ni un segon per coses surrealistes i per gent que canvia d'opinió i de prioritats com qui canvia de mitjons. Serà divertit veure com coses amb una importància relativa es converteixen en temes de vital importància, tot perdent-la al cap d'uns minuts. Ah, a més, demà tinc pinyoleg i no estaré de gaires gilipollades i rebequeries surrealistes.

Fa una estona feia molt bon dia, però ara sento olor a terra humida. Vaig a mirar per la finestra.... Sí, ara han caigut quatre gotes. No han arribat a mullar el terra, però ha sigut suficient per fer elevar aquella flaire de mullena. Com m'agrada aquesta olor!!! Ara només cal que -mentre sento de fons les cançons de la pel·lícula Bienvenido Mister Marshall (La Sexta3)- faci un bon ruixat que refresqui una mica l'ambient.

Mentre, llegiré una mica a Walt Whitman (Hojas de hierba),  preàmbul de la lectura de Jorge Luís Borges, el gran mestre. Aquest matí, mentre llegia alguna cosa -Meditacions- de l'emperador Marc Aureli -un significat estoic-, he trobat una frase genial: La veritable venjança envers un enemic, és no semblar-s'hi.

I així continua la vida, entre llibres i papers embrutats amb notes i apunts de relats escrivibles i d'altres només imaginables.
Avui dos (un i dos) regalets que a mi m'agraden molt!

APOCALIPSI...NOW?

Quan vull assabentar-me de les últimes notícies,

 llegeixo l'Apocalipsi.

León Bloy (1846-1917)

No sé què pensar, però... podem dir que ens acostem a l'Apocalipsi, que el tenim aquí al costat?
Fa una estona veia un programa titulat Apocalipsi How al Discovery Max -ja sabeu, una d'aquestes cadenes del TDT- en la ens alertaven del perill d'explosió de la caldera magmàtica que hi ha sota el parc de Yellowstone, d'uns 50 per 70 Qm. Es veu que seria com unes 6.000 vegades l'erupció del volcà Santa Elena -una autèntica passada- que acabaria amb el món que coneixem. Molts pocs sobreviurien a aquesta tragèdia.
D'altra banda, es veu que els Maies van predir que a finals d'aquest any, es tanca la paradeta i tots morts. No em feu dir per quin motiu -quan ho explicaven estava per altres coses- però es veu que ens queden dos telenotícies i un avanç informatiu. No sé si la teoria maia de l'apocalipsi passa per una desgràcia natural, per una guerra a sang i fetge o per una epidèmia -o pandèmia- d'aquelles que ja es van donar a l'Edat Mitjana, com la Pesta. Potser serà una revolta social que esdevindrà un acte d'autodestrucció de l'ésser humà? No ho sé!
En tot cas, amics i amigues, sembla ser que tot plegat fotrà un pet com un aglà i que l'últim haurà de tancar l'aire condicionat i apagar els llums. La vida és així i les coses, a vegades, són inevitables. Val la pena, doncs, preocupar-se per autèntiques imbecil·litats sense cap sentit? No, no val la pena.
Llavors, dediquem-nos a coses que realment ens permetin gaudir i realitzar-nos personalment i espiritualment. Deixem de banda aquest neguit que ens esclavitza i que ens fa ser dependents. Assolim d'una vegada la nostra llibertat i gaudim-la plenament!!!
Bé, ho deixo. Vaig a dormir. Darrerament, estic molt dormilega. Potser he descobert el plaer de dormir o potser prefereixo estar en un estat d'inconsciència per no veure el lamentable panorama que m'envolta...

Un regalet d'acord amb el post i una frase que he llegit en algun lloc:

La pitjor batalla la lliuro 

cada dia contra mi mateix.

Napoleó

EL QUE QUEDA DEL DIA

Queden pocs moments per cloure aquest dia. Potser quan hagi acabat d'escriure aquest post ja serà un nou dia i quedaran unes hores per llevar-me.
Em plau fer el traspàs de dia tot escrivint i recordant els excelsos poemes que acabo de llegir d'en Josep Palau i Fabre.

Voldria desteixir
la teva pell de seda
per fer-me'n un coixí
de somni, en la nit freda.

Encaro la nova setmana enmig d'un marasme d'anormalitat, de no saber cap on va la proa de la barca. Tampoc veig un horitzó al qual dirigir-nos, un port en el que trobar la seguretat del seu raser. La continua improvisació és el preludi i preàmbul del desastre. D'aquí a un temps, les rates començaran a abandonar el vaixell, sabedores que res bo es pot esperar del rumb anàrquic que marca -segons bufa el vent en cada instant- un capità poruc, més preocupat en salvar-se ell que en assumir la responsabilitat de portar la nau a bon port.
Miro a l'horitzó i no endevino llums de terra. Miro al cel i no veig estels per guiar-me. La broma de la nit és per tot i abraça el vaixell i els seus ocupants. Tot queda al designi de la Divina Providència, senyora altiva i capritxosa que prefereix els finals complicats i dramàtics. Per sort, encara tinc aquell sentit de la supervivència i l'experiència necessària per sobreviure als moments més complicats i perillosos.
Aquest és un vaixell de condemnats que no hauríem d'esperar res de res a favor nostre. Morir a la mar o la forca, aquest és el futur -cert- dels condemnats! 

SATISFACCIONS PRÈVIES I PÒSTUMES

Després de molt de temps de fer proselitisme a favor de l'ordre lògic de les coses, he arribat a la trista conclusió que a alguns firaires de la Fireta (aquella que, amb una mica de sort, s'extingirà com a conseqüència de la seva pròpia inutilitat i de la incompetència dels seus firaires) no els interessa ser eficients i eficaços. Només els interessa fer bullir l'olla i anar passant. La meva satisfacció és saber que no sóc l'únic que ja es qüestiona la necessitat de l'existència de la Fireta (almenys, com està concebuda actualment).

La nostra vida està marcada per moments, per satisfaccions i decepcions (desenganys). Potser el fet de tenir una referència certa i clara de quan serà el meu proper "moment" és el que m'ha fet arribar a un estat de tranquil·litat i equilibri que -diria- mai havia experimentat. No és semenfotisme, és alguna cosa més. És la visió d'allò que és inevitable i contra el que no cal lluitar desaforadament i sense ordre ni concert, per ser una lluita estèril. El cap fred i una visió global de les coses, situant-les en el lloc correcte a l'escala de prioritats, és el darrer recurs previ al "moment". La meva satisfacció prèvia és haver fet aquest exercici de sincera introspecció per presentar-me amb la convicció de tenir les coses clares i saber de quin mal he de morir.

La meva satisfacció pòstuma al "moment" és la convicció d'haver fet el millor possible les coses, de forma sincera i amb l'afany d'avocar claredat sobre tot el que em rodeja. Saber que es té un pla B, pòstum, per si les coses no surten com està previst, sempre tranquil·litza i ajuda a encarar el "moment" amb una certa relaxació i confiança. 

Avui no és un bon dia. La mort de la Whitney Houston -aquella magnífica cantant que va esdevenir una misèria humana- m'ha colpit molt. Recordo la seva veu suau i, alhora, penetrant; aquella mirada que tot ho travessava... Descasi en pau! Ja no haurà de patir més ni arrossegar-se per una vida que ja li havia girat l'esquena. 

Avui -ara ja en la meva faceta de "recomanador" de pel·lícules- fan unes pelis força interessants. Algunes, fins i tot formen part de la meva selecció personal de tota la vida: 16.20 h. (TV3) L'últim Samurai; 17.45 h. (La Sexta 3) Los tres dias del Condor; 20.05 h. (La Sexta 3) Basic; 22.00 h. (La Sexta 3) El sargento de hierro; 22.15 h. (La Primera) La Jungla de Cristal 4.0. Bé, avui pot ser un bon dia per vivionar pel·lícules, a la vora d'un bon foc i sense pensar en quan efímera és la vida i com n'és de fràgil el nexe que ens hi uneix.

De moment, res més. Ara només cal mirar des de la distància com s'apropen els pròxims "moments" vitals.

LA TRUCADA (II)

Aquest post és la resposta al "repte" que em planteja l'Anonim(a), comentarista mordaç i punyent d'aquest bloc -que em fa treure la son de les orelles i m'esperona-, sobre una trucada feta per una dona. Per aquest post faré servir dos personatges que utilitzo freqüentment: En Pol i la Irun.

Quarts de sis de la matinada. Sona el telèfon i en Pol el deixa que soni tres o quatre vegades amb l'esperança que sigui una equivocació i aquella persona s'adoni que no era a ell a qui volia trucar. Finalment, prem la tecla verda i, mig adormit, respon:

- Sí?

Es fa un silenci i ningú contesta.

- Digueu?- diu, inquirint una resposta.

- Hola Pol- diu una veu femenina, insegura i en veu baixa.

- Hola. Qui ets?- pregunta amb una barreja de curiositat i indignació per haver vist pertorbat el seu descans.

- Sóc jo, la Irun- respon, encara en veu baixa però amb fermesa.

Un nou silenci deixa la nit òrfena de paraules i deixa en l'aire la tensió d'una conversa que encara no s'ha produït.

- Digues alguna cosa- diu ella passats uns instants.

- Ho sento, mai hauria imaginat que me trucaries. Què vols?

- Parlar amb tu. 

- Creus que queda alguna cosa per dir?- li respon en Pol. -I a aquestes hores?

- Sí, queden moltes coses per dir. Crec que tots dos tenim moltes coses per dir!

- D'acord, parlem. Com estàs? Per quin motiu em truques a aquesta hora? Perquè t'has decidit a trucar-me? 

- Bé, ben fotuda. I tu, com estàs? Et truco a aquesta hora pel motiu que tu ja saps: Ara en Josep dorm. Ja li he fet prou mal i no vull fer-ni més. Et truco perquè crec que no m'he portat bé amb tu. Necessito parlar-ne. Estic feta un embolic! Tot plegat ha sortit de mare i ja no controlo com acabarà tota aquesta història.

- Mira, jo ja fa temps que passo d'aquesta història. Crec que s'et va escapar de les mans en el minut zero i que, durant tot aquest temps, has anat fugint endavant. Has de centrar-te, pensar en conjunt, veure les conseqüències i moure fitxa.

- Creus que és tan fàcil? L'únic que pot entendre tot això ets tu. Només tu i jo en sabem tota la veritat. En el seu moment vaig haver de mentir. Estava acorralada i tenia massa fronts oberts. En Josep començava a sospitar, el Gusi és molt gelós i es creia que hi havia alguna cosa entre tu i jo. Tot va començar per un atac de banyes del Gusi...

- Hòstia Irun, i no hi havia una altra manera de fer les coses? Saps el merder que has creat per la teva nimfomania? Saps què? Al final, m'he menjat tot el marron sense haver tastat el pastís. Més d'una vegada he pensat que això ho arreglaríem en un "festival" entre tu i jo.

- Ha, ha, ha, ha, ha, ha.... Com pots tenir els collons de prendre-t'ho d'aquesta manera? Sempre he admirat aquesta capacitat que tens de mantenir la fredor en els moments difícils. Aquesta seguretat teva sempre m'ha admirat!

- Estic mig clapat. Escolta, no en podem parlar en un altre moment? Penso que si vols parlar-ne ara no és ni el moment ni la manera. Quedem un dia i parlem de tot plegat. 

- I quina excusa busco? En Josep està molt mosquejat i cada vegada em costa més desmarcar-me.

- Ja en trobaràs alguna, ets una especialista en buscar excuses.

- Cabró!!!

- No intentis donar-me la volta. Tots ens coneixem i sabem del pal que anem.

- Val, ja em buscaré la vida. On vols que quedem?

- Fes-me un comentari al bloc. Demana'm que et recomani un restaurant. Jo et contestaré. Dos dies després de la meva contesta, quedem en aquest restaurant a les 2 del migdia. Si et va bé, em fas un altre comentari dient-me que faràs cas a la meva recomanació. Així no hi hauran trucades pel mig.

- Hòstia, nen! Es nota en què treballaves abans. D'acord, fem-ho així. Saps? Em penso que farem alguna cosa més que dinar...

- Ha, ha, ha, ha... Ets incorregible!!! Quan sigui el moment, ja en parlarem. Ara ho he de deixar. Estic fet pols i necessito dormir.

- Si, jo també ho he de deixar. Un dels nens s'ha despertat i en Josep no trigarà gaire en despertar-se. Ja et faré el comentari. Fins que ens veiem, un petó...

- Ja ens veurem. Un petó.

Bé, la conversa podria anar, més o menys, així. Sens dubte, hi poden haver mil variants. En tot cas, crec que aquesta podria ser una possibilitat molt factible.

CARTA A LA LIBEL·LULA I AL CREPÚSCULO.

Benvolguts amics,
us agraeixo molt les vostres paraules, molt!.
A tu, Libel·lula, només vull dir-te una cosa: quan escriguis, fes-ho amb el cor, sincerament, no pensis en el que pensaran els altres. Pensa en el que tu vols dir i diga-ho. I digues la veritat, el que realment penses. Potser et crearà algun enemic, però tindràs la consciència tranquil·la.
A tu, Crespúsculo (de los dioses?), amic, vull dir-te vàries coses: No penso marxar. Mai he marxat d'un lloc per la porta del darrera. Primer soluciono els meus problemes i després, i si així ho vull, marxo.
La vida és patiment i lluita per tal d'assolir objectius. Qui no té objectius no té vida i, aquests objectius, sempre impliquen lluita, molta lluita. Sempre m'he implicat molt en els projectes que he emprés. Quan un projecte ha deixat d'entusiasmar-me mai he viscut a l'ombra. He marxat i m'he dedicat a una altra cosa. Jo, en aquests moments, crec en aquest projecte malgrat els impediments que trobo pel camí fins el meu objectiu. Els entrebancs mai m'han desanimat, sempre m'han esperonat a lluitar més i més fort. Una persona, molt estimada, que malauradament pot ser que aviat m'abandoni, sempre m'havia dit que, allò que s'aconsegueix sense lluita i sense guanyar-s'ho, no té cap valor. Tenia raó. El valor d'una cosa rau en l'esforç invertit en la seva consecució , no en l'aparença externa. Mai s'ha de donar la volta a les coses, t'hi has d'enfrontar cara a cara. Potser el problema de tot plegat és que hi ha gent que vol aconseguir el mateix però sense esforç i aprofitant-se de l'esforç dels altres.
Tens raó, no he cregut mai ni crec en el ressentiment. El ressentiment sempre es gira en contra teu. El ressentiment només crea persones amargades (que es pensen que la resta també ho han d'estar). Buscar els tres peus al gat, buscar subterfugis i excuses per tal de continuar mantenint viu un tema que hauria de ser mort ja fa molt de temps, només incrementa la misèria humana de tot plegat. Espero que, qui pensi d'una altra manera, s'ho repensi i comprengui que les coses són com són i no com ens imaginem o voldríem que fossin.
La bona música i el bon whisky, amb mesura, sempre han estat els meus aliats (et deixes dues potes de la taula: les reunions festives amb els amics i les reunions, encara més festives, amb les amigues). No pretenc ser cap àngel ni que ningú cregui que sóc perfecte i meravellós. Tinc els meus defectes, molts, i algunes virtuts. Però és el que hi ha i quan compres el pack, el compres sencer. Només tinc la satisfacció de tenir la consciència tranquil·la i el fet d'intentar ser bona persona, no fent mal a ningú. Això és el que, en els moments difícil, em fa tirar endavant. Qui conegui la meva situació, tant familiar com professional, i sàpiga quina pesada càrrega he de suportar, no entendria que pogués aguantar tot això si tingués algun retret a fer-me o tingués algun dubte sobre la meva actuació. Jo sóc el meu crític més ferotge. No ho dubteu mai això. Sóc més benvolent amb el proïsme que amb mi mateix.
La venjança és meva, va dir el Senyor. Bé, algun dia ens ensenyarà el títol de propietat. La venjança no es busca desaforadament. L'oportunitat sorgeix quan menys t'ho esperes (a vegades, sense haver-hi d'intervenir). Només has d'esperar. "Espera sentado en el quicio de la puerta i veràs pasar el cadaver de tu enemigo". El que no diu aquesta dita és que es poden propiciar les circumstàncies. No es tracta de perseguir a ningú, qui mal fa, mal obté. Per ell mateix, sense que ningú l'ajudi.
T'agraeixo la consideració de "gran literat" que m'otorgues. Fa molts anys que escric i, en aquest bloc, només hi ha una petita part dels "meus fills", com en dic jo. Només hi ha els textos que, per la seva extensió, poden ser publicats sense cansar al lector. Tinc altres "fills" amb més de 200 pàgines que, per raons d'espai, no podré publicar mai en un bloc. En tot cas, estic força cofoi de que us agradi com escric. També et dic que, per a mi, no és determinant l'opinió del lector. Com ja he dit moltes vegades, jo escric per a mi i, per això, mai faig referència a situacions reals i a personatges que es puguin identificar amb persones reals. Les històries reals les guardo per a un diari en el que hi escric les meves vivències personals i que no està a la vista de tothom.
En relació a l'estrès que em comentaves (en conversa privada), només dir-te que per això estem els amics: per intentar alleugerir-lo. En aquest tema de l'estrès, en els diferents nivells d'intensitat, en tinc una mica d'experiència. Ja saps que em tens pel que necessitis. Només pensa que jo baso la meva vida, en relació als amics, en dos principis:
- Semper fidelis
- Never walk alone.
Algú pensara "ja està aquest, una altra vegada amb les seves xorrades". Bé, per a mi no ho són, és el que penso i com actuo en conseqüència.

Me'n vaig a dormir, amics, demà pot ser un dia dur i cada dia em deixen dormir menys.
Una abraçada a tothom.

RESPOSTA DE L'EXORCISTA ALS COMENTARIS DELS LECTORS

L'home és amo dels seus silencis
i esclau de les seves paraules
(Proverbi àrab)

Benvolguts lectors (prepareu-vos que aquest article serà llarg, he de buidar el pap):
En primer lloc, us agraeixo la vostra paciència per haver esperat una setmana a que us contestés els vostres comentaris dels articles del dia 24. Com ja sabeu se m'ha girat una mica de feina en l'àmbit privat i no tinc tant temps com abans. D'altra banda també volia preparar molt bé aquest article per tal que no hi haguessin males interpretacions de les meves paraules.
A diferència d'altres ocasions, aquesta vegada no contestaré un per un els vostres comentaris. Em sembla que és millor contestar-los tots de cop i que cadascú en tregui les seves conclusions. Com ja us deia al meu comentari, que de forma ràpida vaig fer en el seu dia, agraeixo molt la vostra col·laboració i les mostres de suport que, en aquest temps difícils en l'àmbit personal, em doneu.
Sembla ser que alguns de vosaltres necessiteu que delimiti molt bé què és realitat i què és ficció. Ho he fet en diverses ocasions però mai està de més fer-ho una altra vegada si amb això contribueixo a aclarir conceptes i a preservar l'esperit d'aquest bloc, que no és altre que la diversió lúdico-festiva de l'autor i d'aquells que hi vulguin aportar el seu granet de sorra. No he fet referència a cap persona ni a cap situació que pugués crear cap tipus de paral·lelisme. Només he passat unes estones fent funcionar el cervell "parint" unes històries que han creat una certa polemica i que m'han servit per passar aquest temps d'exili d'una manera més o menys suportable. Si voleu que us digui la veritat, i mira quines casualitats ara estic escoltant la cançó de Luz Casal "no me importa nada", a mi ja hi ha poques coses que em facin posar nerviós. Arribat aquest moment de la meva vida, només hi ha coses que em sap greu fer (no en tic cap a l'apartat "no haver fet") per les repercussions que tenen o poden tenir, però en cap cas em fan posar nerviós ni em tremola el pols a l'hora de fer-les.
Sabeu què passa? Jo he viscut una vida molt intensa i ja em queden poques coses que realment m'emocionin o em facin "trempar" (perdoneu l'expressió). De fet, ja fa anys que visc "a crèdit". He tingut mil ocasions de morir i, per intercessió divina i per la meva habilitat o preparació, he sortit endavant. Això m'ha fet veure la relativitat de l'importància de les coses, i que avui hi som i demà no hi som, per tant, hem d'encaixar les coses com venen i no perdre el temps en preocupar-nos per coses que són innexorables. "Si té solució perquè et preocupes? i si no en té perquè et preocupes?" vinga ara una altra "Més es va perdre a Cuba i van tornar cantant..." El que passa és que, en aquesta ocasió, el que més m'indigna de tot plegat és que sigui mentida, i tot aquest espectacle tragi-còmic, més propi del bombero-torero, que s'ha muntat al voltant d'aquest tema.
No tinc cap interès en fer mal a ningú. Com ja he dit en moltes ocasions en aquest bloc, el mal gratuït no porta enlloc i, amb el temps, es gira en contra d'un mateix (ja tindreu ocasió de comprovar-ho, només és qüestió de temps). Només, i això ho heu d'entendre, vull justícia per tots els mals moments que m'he vist obligat a passar (jo i també la meva família, més per ells que per mi). La justícia no consisteix en una gran indemnització econòmica (o si, això depèn de l'actitud de l'altra part), moltes vegades depèn d'un gest o d'una paraula. A vegades, aquest és l'autèntic rescabalament... el rescabalament moral.
En els meus articles anteriors no he pretés mai entrar en la vida privada de ningú, ja us ho he dit moltes vegades i ho reitero. No m'interessen els problemes personals i privats de ningú (si van o venen, si pugen o baixen, si han de marxar o si es queden...). Jo no visc del que els hi passi als altres, prou feina tinc en viure la meva vida d'una manera satisfactòria (si no és així, la vida no val la pena ser viscuda). Ha arribat un moment de la meva vida en el que només m'interessa viure el millor possible i, com dic a vegades, tinc la gran sort de tenir els rebuts de l'aigua i la llum pagats fins el dia que em mori (coses de haverme-la jugat molt de jove per tal de poder viure bé de gran).
Perdoneu, us deixo un moment. Vaig a preparar-me un Glenfarclas de 24 anys (magnífic whisky de malta que m'ha portat un amic des d'Escòcia). Un atac de sinceritat com el que tinc avui amb vosaltres mereix ser ben remullat. En tenia 3 ampolles i una ja ha caigut presa dels meus atacs de sibaritisme en grata companyia (com per exemple quan xatejo amb els meus amics).
..........................................................................................................................................................................
Ja torno a ser aquí. Aquest s'ha de beure en petites dosis, un dit, i sense gel. A temperatura ambient. Quin glop tan extraordinari!!!!. Sembla mentida que puguin haver-hi elixirs tant reconfortants per a l'ànima i l'esperit.
Bé, com us anava dient, la vida és això: un glopet aquí, una relació allà, un menjar amb amics més enllà..... i la vida continua. I la resta.... la resta m'importa ben poc!!!!!.
Per cert, aprofito per dir-li a una amiga (bé,.... li diré amiga, mai li he perdut el respecte i no ho penso fer ara), que fa un temps em deia que n'estava farta dels homes i que es volia fer lesbiana, que me n'alegro que continuï a la trinxera. Aquests darrers dies no n'estava prou segura. Me n'alegro, de veritat (algú que conegui el tema em dirà que sóc subnormal profund i que ja he perdut la darrera de les meves neurones, però tant me fa). Ja ho has aconseguit... temporalment, és clar. Jo crec que hauries de fer cas del consell que et vaig donar fa temps, deixar-te de tonteries i preparar bé unes opos. Tu decideixes... potser el que t'ha fallat de tot plegat ha estat voler fer Pasqua abans de Rams. Crec que ara no estàs millor que abans (realitza un acte de sinceritat i veuràs que el que et dic és cert). D'aquí un parell de mesos veuràs que, laboralment, hi has perdut més del que hi has guanyat. No sé si el tema laboral era el que et movia o potser el sentimental, però creus que paga la pena? Ja t'ho faràs... si vols en parlem, però crec que per això hauries de fer un acte de raciocini i d'humilitat al que no hi estàs acostumada (també hauries de començar a pensar soleta i desfer-te d'aquells que et segueixen la veta, sabedors que qui en rebrà les conseqüències seràs tu). La crisi econòmica té aquestes coses i no n'hem de culpabilitzar a ningú. Les empreses obren i tanquen, i quan hi ha crisi, més. La vida és així...
A tu, benvolguda companya, ja et vaig preguntar l'altre dia en quina situació estaves. Per un moment et va canviar la cara i crec que et vas pensar que t'ho preguntava amb segones i malèvoles intencions. Mira... no era així. T'ho preguntava sincerament i amb bona intenció. En aquell moment no podia parlar (com ja saps, hi havia gent al davant). T'ho vaig preguntar per deferència i perquè sé que no has d'estar massa tranquil·la (jo tampoc ho estaria). No era cap altra la meva intenció. Com pots comprendre, jo no hi estic implicat en aquesta situació i, per tant, m'importa ben poc com acabi. Quan ho vaig saber, no et vaig trucar per dos motius: el primer, perquè estaves de vacances i jo no tinc el teu telèfon mòbil, i el segon perquè esperava que el ficus que tens al costat fes un esforç sobrehumà, adquirís vida pròpia, parlés i et digués alguna cosa (és broma, abans esperaria que caigués manà del cel). Parlant de Manà, ara estic sentit una meravellosa cançó que es diu "Labios compartidos". Magnífica cançó. Aquesta i "Mariposa traicionera" són de les millors de Manà. També m'agrada molt una que fan a mitges amb Santana i que es diu "Corazón espinado". Potser les posaré ara.
Perdoneu: un altre glop. Déu Nostre Senyor va inventar una gran cosa amb aquest whisky. Ara encendré una pipa (amb tabac holandès olorós) i el plaer ja serà semi-perfecte (com diu al cançó "sólo me faltas tu"). Ja són dos quarts de tres de la matinada.
Com deia: No tinc cap intenció de perdre ni un segon del meu temps en les coses que els hi passin als altres. Només intento viure bé, en pau amb mi mateix i amb la meva consciència (això ja ho tinc) i passar els anys, mesos, setmanes, dies o hores que em quedin de vida vivint a tutti pleni. Continuaré fent la meva feina com sempre (malgrat tot aquest tema i malgrat vosaltres), gaudint dels meus amics com sempre i muntant-me els festivals de sempre. Jo no visc pensant en el que fan els altres (mai ho he fet, encara que algú estigui obsessionat amb que és així). Ni m'importa qui es fica al llit amb qui (millor per a ells).
També vull dir que hi ha algú amb qui, malgrat tot, hi acabaré anant al llit.... tot i que ara li pugui resultar inimaginable (o no, pot ser que només ho vegi temporalment inviable, però ara ja no existeixen uns condicionants que fa una temporada eren insalvables). Sé que aquesta persona també hi ha pensat algunes vegades i li he servit d'estímul digital (ja en un altre temps m'ho va confessar).
La vida és així animalillos, una de freda i una de calenta (un glopet més). Ara estic sentint un magnífic grup dels 80: Paralisis Permanente. Per cert, no tingueu gelosia de ningú... i molt menys ho digueu, la gent podria començar a preguntar-se quina és la naturalesa de la vostra relació. Jo mai he sentit ni gelosia ni enveja. Quan he vist que una altra persona aconseguia uns objectius millors que els meus, he dedicat la meva energia a esbrinar com ho havia fet i a intentar fer-ho igual. En tot cas, he sentit admiració i no he intentat boicotejar-lo. Tingueu en compte que jo tot ho he fet (sigui poc o molt) a base d'esforç i jugant-me la pell, mai aprofitant-me dels altres.
Si teniu algun comentari a fer, feu-lo i si no, calleu per sempre (sé que us encantaria fer-me'n, però a alguns us falta valor). Bé, per això podeu fer-los anònims o amb noms inventats. No em direu que ara sentiu vergonya!!!... Ja sabeu allò que diu que no pot sentir vergonya qui no en té. Qui em vulgui trucar per parlar que ho faci i qui no que es fiqui la llengua al c... Sí que m'agradaria que tots plegats reflexionéssiu i féssiu un exercici que jo ja fa molt temps que he fet: No us preocupeu de quina és la situació dels altres i mireu quina és la vostra (analitzeu-la bé, pausadament, avaluant tots els detalls i tindreu alguna sorpresa). Finalment, és la que us importa....i de la que en gaudireu o patireu.
No sé si ho aniré ampliant o no. Ara vaig a dormir, és tard, estic cansat, he acabat la pipa i la dosi de whisky (tampoc en cal abusar). Com em va dir fa deu mesos una persona, sigueu feliços, espereu que tot s'acabi aviat i que ningú prengui mal. Ah, m'ho deixava, també em va dir que no m'ho prengués com una cosa personal (debia ser perquè ja hi havia algú que s'ho prenia personalment). Bé, nens i nenes... Agur!!!.

PS: Tapes, hem de parlar d'un parell de coses que no em quadren. Necessito informació per prendre una decisió.

CONTESTACIÓ ALS COMENTARIS DIES 13 I 14.

Benvolguts lectors i amics:
L'article que vaig publicar el dia 13 ha provocat diversos comentaris que, a continuació vull comentar i aclarir algun tema que em penso que no teniu clar.

SENSOR
En aquests moments no estic per revenges ni coses per l'estil. Ara, la meva prioritat és solucionar altres temes. En un futur, depenent de les circumstàncies, de les actituds personals i d'altres condicionants faré el que correspongui. Ara només puc estar molt emetent i veure quina actuació es produeix envers alguns temes per part d'algunes persones que han estat inflexibles. Si s'aparten un mil·límetre de la més estricta legalitat, em trobaran. D'altra banda, primer hauria de parlar amb una persona però es fa molt difícil atenent a l'entorn i una actitud que, hores d'ara, encara no entenc.

SÈPTIMA FILA/DANY28
M'afalaga que us agradin els meus escrits. No, Dany28, no em prenc res per incentivar la creativitat. No em cal. Ja veuré què faré amb aquests escrits, no sé si un recull amb els articles més llargs o què... encara no ho sé.

UN FANTASMA DEL PASSAT
L'ajuda sempre és benvinguda. Parlem i em dius què pots aportar-me. En tot cas, ja tinc un munt de documentació que he de repassar, ordenar, etc., però et reitero que vull veure què tens i ja decidiré què em pot servir. Em penso que deus tenir coses molt interessants sobre diversos temes.

CASADA ABURRIDA/ COMPANYA
Noies, us agraeixo els vostres afalacs. Intento ser, sempre, un senyor. Moltes vegades, el ser-ho o no depèn de l'actitud de l'altra persona. En tot cas, feu cas de la Nikita14 i penseu que a mi m'agrada molt jugar, més quan em diuen les coses tant a les clares. Feu-me un correu i parlem pel xat de gmail. Vosaltres decidiu.

NIKITA14
Com em coneixes!!!!. Bé, et perdono aquesta indiscrecció però no vull que vagis fent-me propaganda. Les coses, com allò nostre, sorgeix quan sorgeix i no s'hi ha de donar més voltes (això m'ho va dir una vegada una persona molt apreciada i tenia tota la raó del món). Només cal saber quan s'ha d'acabar i de quina manera s'ha d'acabar. Per això és molt important deixar les coses clares des d'un principi (com faig sempre i com vàrem fer tu i jo). Un petó guapetona.

Bé, ja està... ja esteu contestats. Avui he estat breu. Demà (avui al matí) serà un dia frenètic i necessito dormir. Ja ens anirem escribint i parlant. Una abraçada per a tots ( pels lectors furtius, també... potser algun dia us atrevireu o us vindrà de gust fer comentaris.)

CONTESTACIÓ A "TAPES"

Una de les coses que costa més és contestar a una persona que no té (o, millor dit, que no pot tenir) un sexe definit (per aquest motiu faré servir el genèric, encara que representi una discriminació i un llenguatge sexista. En aquesta ocasió, és necessari). Aquest és el cas de Tapes, una persona col·laboradora necessària, intrèpida i lleial que m'ajuda i que em dóna idees per a escriure històries, des de fa prop d'un any. Avui aquest article és per a tu, una contestació-homenatge pels serveis prestats durant tot aquest temps. Ja t'ho agraïa a l'article 44, aquell que vaig fer fa uns dies i en el que t'anomenava per primer cop. Un any desprès, fins i tot les ments més retardades o més limitades ja devien suposar que existies i que em feies un gran servei. Només calia posar-te un nom públic.
T'agraeixo que intentis fer-me arribar les teves històries o propostes en hores diürnes o, almenys, menys intempestives. Per escriure un article tampoc cal fer-ho de matinada. Les coses passades, ja han passat i, per tant, no ve de 5 o 6 hores (o 12).
Del que em dius de la data del sopar.... francament, m'és igual. Si posava el 27 de març, hi havia un petit problema: és Sant Rupert i em recorda a aquella excelsa i meravellosa carbassa que era la mascota i premi d'aquell programa familiar (ja no en fan com aquell) que durant moltes temporades televisives va tenir una quota d'audiència (share) insuperable (l'1,2,3... responda otra vez). D'altra banda, si posava el 3 d'abril em quadrava millor amb la setmana Santa i les festivitats que l'hi són inherents. Et val aquesta explicació?. Més val que si, és l'única que et penso donar... és a dir, tu mateix/a. ¿¿¿Dónde está la bolita????. Vinga,... que ja som tots prou grandets!!!.
Dius que si he començat a jugar? Ufff!!!!.... ja fa molt de temps que jugo. El joc (el Gran Joc) és una de les meves grans passions i durant molt de temps ha estat el meu modus vivendi. De fet, el joc és fonamental en tots els aspectes de la vida: en l'amor, en la guerra, en les relacions comercials, en les relacions humanes, ....en totes.
D'altra banda, si, t'aconsello que tornis a llegir aquest article que es diu "El joc del gat i la rata". Ara no recordo si el tinc publicat o l'he guardat com a esborrany..... No ho sé... mira-t'ho. Només tinc enveja d'una cosa teva... ho vius en viu i en directe. Ha de ser genial veure les històries com les veus tu. Un dia d'aquest, t'explicaré un parell de trucs del joc que faran que encara et diverteixis més jugant-lo. Aquests trucs els vaig aprendre fa anys, quan necessitava visualitzar o preveure les situacions i les coses abans que passessin. Et demano que continuïs donant-me idees per a desenvolupar aquesta història o per iniciar-ne de noves. Juga el joc fins el final, o fins que t'avorreixi, llavors no tindrà sentit jugar-hi. De moment, et donaré un consell: tingues sempre una carta amagada a la màniga. Sempre!!!. La vida dóna moltes voltes i sempre s'ha d'estar preparat per a qualsevol contingència. Les històries canvien i evolucionen a mida que les escrius.
Des de l'ombra, em fas un servei impagable. Tens la suficient visió panoràmica de tot plegat i, d'aquesta manera, em dónes una versió molt acurada i pensada dels esdeveniments que conformen els articles.
Per cert, quan siguis gran... bé, ja tens una edat, no vulguis ser com jo. Has de ser tu mateix, amb els teus defectes i virtuts (ja n'aprendràs dels errors, de fet, n'aprendràs més que dels encerts). Si tots fóssim iguals la vida seria molt avorrida i no podríem escriure històries com aquesta.
Fins llavors, una abraçada molt forta. Continua igual.

MISSATGE PER A SENSOR: No desesperis, aviat sabràs quina és aquesta informació que es farà pública sobre un dels personatges. Només em cal que Tapes em confirmi una cosa. Res, poc temps. Només una petita pista: lliga-ho amb el que em deia Islero l'altre dia.

MISSATGE A LA VIUDA NEGRE: Han passat molts dies des del darrer comentari i no m'has dit quina és aquesta cosa que no et puc donar... espero la teva resposta.

MISSATGE A MODEQUAS/ESCAMOT MODEQUA (l'autèntic): fa dies que dorms el son dels justos i que no dius res. Encara estic esperant que em diguis alguna cosa per fer el 18.

Una abraçada a tots.

RESPOSTA ALS COMENTARIS D'AHIR.

Veig que el meu darrer article i el fet d'encetar una nova línia editorial ha creat controvèrsia entre els meus lectors (almenys aquells que es manifesten públicament, aquells que diuen el que pensen i que no es volen limitar a llegir furtivament aquest bloc). En agraïment als vostres comentaris, els contestaré un per un com ho faria en Pol:

RATPENAT
Mira, t'agraeixo molt les teves paraules i em confirmes comportaments que ja m'havien comentat. Sé que han circulat unes versions dels fets molt estrambòtiques, interessades i falses. Si et digués qui les ha fet circular i per quin motiu, et sorprendries molt (tot arribarà). Dels fets de Pujades ja en tenia coneixement, una persona que ja no hi és (otros vendrán, que buena me harán) ja em va advertir fa temps que només tracta d'anar creant problemes a tothom per veure si en treu algun benefici personal o professional.
No m'importa que funcioni el boca-orella.... de fet, ho prefereixo. Així es farà pública una situació que s'ha emparat en la foscor, en l'obscurantisme i en el silenci per iniciar una persecució, com tu mateix dius. No tinc cap problema en fer pública aquesta situació. No tinc res a amagar, de fet, sempre que algú m'ho ha preguntat, no he tingut cap problema a explicar-ho (el problema és que alguns no s'han atrevit a preguntar i han viscut imbuïts per les falsedats que s'han explicat) . El que no vull és que circulin versions falses i interessades que no fan altre cosa que crear un mal ambient innecessari.
Evidentment, no sóc un angelet, l'edat de la innocència ja fa temps que la vaig passar. Només m'interessa intentar ser bona persona, intentar no fer mal a ningú i ajudar a qui pugui (tampoc tinc pietat amb qui em provoca). Sempre ho he fet i, malgrat aquestes hienes que em rodegen, ho continuaré fent.
Només et puc afirmar una cosa: els fets no són certs. Això ho defensaré sempre.... fins a la mort (si fossin certs no tindria cap problema en reconèixer-ho). Fes-te unes preguntes: si tinguessin proves concloents de la meva culpabilitat.... per quin motiu haurien d'iniciar, i quina necessita en tindrien, una persecució i intentar fer-me mal per vies extra-judicials, fins i tot un any desprès???? Per quin motiu la Justícia no ha adoptat cap mesura cautelar si està tant clar??? Per quin motiu un any després, sense cap contacte, continua amb el paper de víctima desconsolada i angoixada (sobre el tema del desconsol i de l'angoixa, ja us explicaré dues o tres coses)??? Només hi ha això... aquesta impostura falsa i ridícula?? El seu propi comportament la delata. Ja us faré cinc cèntims de tot plegat (això si, amb fets provats. Jo, ni he anat, ni vaig, ni aniré plorant de despatx en despatx, fins i tot un any desprès). Estan estirant massa aquesta comèdia i ja se'ls hi veu el llautó.

HUEVO DURO
Amic, la diferència entre ells i jo és aquesta, a mi encara em queda dignitat i tinc molt clars els valors i objectius en els que baso la meva vida. Jo no canvio de posició segons bufa el vent. Tinc les idees clares i l'objectiu final el tinc ben definit. La vida és llarga i no cal precipitar-se.... tot arriba i a cada porc li arriba el seu Sant Martí. Només es tracta que el porc no sàpiga quan el sacrificaran i que no pugui escapar-se (de fet, el porc ha de tenir clar que el sacrificaran, el que no ha de saber és quan). Aquesta incertesa de no saber quan passaran les coses forma part del joc i s'ha d'estar preparat per aguantar aquesta pressió. Jo crec haver demostrat, amb escreix, que puc aguantar aquesta pressió i molt més. No la podria aguantar si no tingués la consciència tranquil·la (més amb les complicacions personals que s'han afegit a aquesta història).
A la Barragana i a l'altra, no sé quin futur els hi crearé al llibre (depèn de moltes coses, i de les reaccions, etc., i encara m'ho he d'acabar de pensar). Del personatge d'en Palma(abans Roures), només et puc dir que el condemno a viure at eternum mirant-se l'esquena, sabedor que alguna cosa li ha de passar, però sense saber on, com i quan (no només té en Pol d'enemic, en té d'altres del passat que en Pol coneix i amb els que s'aliarà. D'altra banda, en Palma mai ha estat massa protegit i ara molt menys).

ESCAMOT MODEQUA
Abans dubtava de la teva identitat. Ara ja no en tinc cap dubte. Et reitero que aquest bloc és una ficció literària. Només et diré que si, que jo tinc algun tret comú amb el personatge d'en Pol. La resta forma part de la ficció del relat, igual que els altres personatges. De fet, atenent a l'enquesta del bloc, he decidit canviar el nom d'un personatge (en Roures es dirà Palma... si, si Palma. Abans tenia dubtes entre si Palma o no Palma. Ara n'estic segur, Palma). Potser canviaré un parell de coses: faré que hagi de demostrar, una vegada més, que és un llepa-culs (soberbi, això si) i hagi d'acabar donant classes (encara no sé de què. Li he de trobar alguna cosa en la que pugui ser mitjanament bó o digne, com a mínim) com a modus vivendi (és a dir, per guanyar-se les garrofes) al mateix lloc que la seva barragana. No tinguis por, la meva trajectòria literària i personal és impol·luta, clara i diàfana i no la trairé.
T'agraeixo la menció que fas envers la situació del meu pare (jo no havia estat mai tan explícit en els meus escrits, sempre havia fet referència a un familiar) però això forma part de la meva vida privada i, quan arribi el moment i, en vista dels informes mèdics, ja decidiré si la seva situació pot ser conseqüència de tota aquesta història, quines accions puc emprendre i si les emprendré.
Vols dir "caritat cristiana i humana"??? Ho sento, la vaig acabar fa temps i quan vaig baixar a la botiga, n'havien venut la darrera que els quedava. El que no tinc és pressa.... en aquesta vida tot, tothom i cadascú té el seu moment.
Per cert..... queda pendent el 18.... ja em trucaràs.

SENSOR
Bé, crec que la meva situació és anormal, il·legal, immoral i tots el que hi vulguis afegir. No tinc pressa... tot arribarà i, com a mi m'agrada dir sempre, tots som esclaus de les nostres paraules, dels nostres fets i dels nostres escrits (sobretot d'això, dels escrits).
D'altra banda, el temps dóna i treu raons. El temps, en aquest cas, juga a favor meu. Cada vegada la comèdia es fa més increïble, més insostenible i més impostada. També et vull dir una cosa: en un cas similar i recent, on hi concorren elements que apunten a la reincidència, s'ha adoptat una resolució completament oposada i clarament contraria a la que s'ha adoptat en el meu cas. Ja en faré un article molt complert amb les dades que us il·luminaran a tots plegats sobre la persecució que he patit i que encara perdura.
Sobre la presumpta vena nimfomaníaca d'aquesta noia no en faré cap comentari, això forma part de la seva vida privada. Suposo que algú, legitimat per fer-ho, ja li demanarà les explicacions pertinents. La seva vida privada, ni abans, ni ara, i espero que tampoc en el futur, m'importa en absolut.

NIKITA14
Hola amiga. Sé que et produeixen vòmits aquests comportaments. Ja n'hem parlat més d'una ocasió en privat i em consta que tu si que tens raons per parlar d'aquests temes. Ja em vas dir que aquests trucs els utilitzen els que estan a punt de divorciar-se per tal d'aconseguir un millor acord. Com ja he dit, potser aquesta noia ho fa per algun interés personal o professional. De fet, encara no ho sé. Per sort, em coneixes i saps què puc fer, què no i quin ha estat sempre el meu comportament. Un petó maca, per compensar tots els mals moments que has passat (no per culpa meva... que li consti als lectors).

ISLERO
Hola torito bravo, Miura, negro bragado, hijo de Formalito y Islera, que moriste matando.... Qué haria yo sin vosotros.... gracias por todo. Sin vosotros no tendria nada i no podría permitirme estar tranquilo. Todavía os tengo que pedir un par de favores (soy insaciable, ya lo sé, pero sólo puedo contar con vosotros para el tema documentación e imágenes). Ya lo hablaremos y concretaremos lo qué necesito. Las explicaciones ya llegaran. Supongo que alguien se las pedirá i veremos qué contesta.

A tots, moltes gràcies. Gràcies per donar-me suport, encara que també em critiqueu (ningú és perfecte i jo tinc una pila de defectes). Tot aquest assumpte ha tingut una cosa bona: molta gent s'ha tret la careta, alguns a destemps i amb molt males formes. N'hi ha que inclús es creuen que jo no sé com han actuat (inventant-se històries, fent-me el llit, etc.) i ara em tornen a trucar. Amb això demostren que es pensen que jo sóc imbècil, o demostren que els imbècils són ells per pensar que jo no veig allò que és evident. També es "retraten" i ens ofereixen una mostra pública del seu tarannà. Bé, les peces s'han recol·locat sobre el taulell i s'ha de continuar jugant però amb condicionants molt diferents. D'altra banda, com ja us vaig dir, he decidit aparcar momentàniament el llibre "Revenja".
Vinga nois/es que la vida són quatre dies i ja n'hem passat dos i mig...
Voteu els articles..... desprès canvio els vots per cupons del SEPU o dels magatzems Capitol.
Per cert, avui he redescobert unes cançons del grup Tequila (Nena, Salta... etc.) que han reeditat . Potser si fan algun concert hi vaig....

Una abraçada a tots (avui per a tu no, que encara no m'has trucat...... val, val, per a tu també...).

RESPOSTA DE L'EXORCISTA A ESCAMOT MODEQUÀ

Benvolgut Escamot modequà (o modequas),
mira, en primer lloc, en Pol és un simple personatge i tu crec que et dirigeixes a l'Exorcista (autor del bloc). En segon lloc, et trobava a faltar. Ja feia dies que no feies cap comentari i valoro la teva opinió. De fet, pot ser la que em decideixi a emprendre un camí o un altre.
El futur d'en Pol ja el tinc perfilat des de fa temps (si em coneixes, que crec que si, ja saps que jo, i perdona l'expressió, no vaig a pixar si no ho he planificat abans). Actualment, en Pol, sap a quina hora van a pixar els seus adversaris, amb quina mà se l'aguanten i quantes vegades se l'espolsen (és una manera de dir-ho). Només em cal l'opinió d'una persona per acabar de definir quin camí emprèn. No tinc cap preferència per un o altre camí. En ambdós casos, en Pol no perd. Només canvia el futur dels seus contrincants o adversaris. Només cal saber quina actitud adopten els seus adversaris davant les noves situacions. Només em cal saber quin camí emprenen els seus adversaris, però el moviment es demostra caminant i, ara, la pilota està al seu terrat.
Si et refereixes a la meva situació personal, em penso que ja ho explico suficientment al darrer article. Ja dic per quins motius faig un parèntesi (cansament, problemes familiars, etc.) Mira, jo mai he tingut por ni a res ni a ningú (et recomano que llegeixis l'article "Por a morir"). Només tinc un petit defecte.... sempre dono segones oportunitats. No m'agrada que persones alienes a tot plegat pateixin gratuïtament. Penso que fer mal de forma gratuïta no és rendible i no porta enlloc. D'altra banda, no crec que aquest sigui el moment de tenir por. Aquest és el moment de fer servir la racionalitat.
No penso caure en els mateixos errors que els adversaris d'en Pol. La vida real és més complicada que la ficció (sembla mentida, però és així). Només hi ha una petita diferència: el "tempo"i el desenllaç d'un relat els marca l'autor i el "tempo" i el desenllaç de la vida real no el marca ningú, depèn de quines cartes té cadascú. La paciència, el saber esperar és una virtut que tinc (com molts, molts, molts defectes. Si ets qui em penso, què t'he d'explicar!!!).
Mira, la vida és llarga i pot ser dolça o amarga.... nosaltres ho decidim. Jo he viscut tots els moments i estic preparat per viure'ls (jo sempre tindré l'avantatja de no tenir que donar explicacions a ningú). Crec haver demostrat durant el darrer any que puc aguantar molta, però molta, pressió. La pressió, la por i aquestes coses mai m'han fet canviar d'opinió. Només la meva pròpia voluntat és la que em fa moure. La meva voluntat només té un límit: el respecte i no fer mal al proïsme (aquesta és la gran diferència, junt amb tenir la consciència molt tranquil·la). En aquest cas, només una persona em pot fer canviar d'opinió.
En tot cas, espero que et posis en contacte amb mi per fer un 18 (personalment, m'agraden més els 44 i els 69). Penso que el dimarts dia 7 seria un bon dia. Si tens algun tipus de recança, em truques des d'una cabina telefònica o em fas un correu des d'un compte de correu que pots crear nou. Si ens veiem, ja t'explicaré quina és la meva intenció i veuràs que els meus motius són força racionals. De fet, si ets qui em penso, et deixaré que m'ajudis a escriure la darrera part de "El retrobament".

Espero notícies teves (fliparàs molt.... hi ha coses que n'hi te les imagines).

CONTRACTE DE RELACIÓ.

Ahir a la tarda vaig penjar un nou escrit i he vist que us havia colpit. Primer de tot, us vull dir que no heu de confondre la meva vida amb la vida d'en Pol. El personatge d'en Pol ja em supera i alguna persona fins i tot li vol posar aquest nom al seu fill. Feu el que vulgueu tu i la teva dóna. Estic content de comprovar que un dels meus personatges millora la vostra vida de parella i contribueix a estendre l'espècie. No pretenc (com ja he dit en algun altre escrit) ser el referent de ningú. Només pretenc viure la meva vida sense fer mal a ningú, però molt intensament. Sempre l'he viscuda així i no m'he anat malament. Només hi ha un secret: no enganyar a ningú, deixar les coses clares des d'un principi i ser consequent amb les teves idees i principis.
D'altra banda, heu de pensar que aquest bloc és una creació literària on es barregen realitat i ficció. No cregueu tot el que llegiu i tingueu la capacitat de llegir amb la suficient distància. Dels comentaris que em feu, no en puc ser responsable però, de moment, no n'he hagut d'esborrar-ne cap.
Només vull dir-vos a aquelles que em feu oferiments diversos, que jo (ara parlo de mi) ja fa temps que no ofereixo afecte ni sentiments. Només podríem tenir una relació física i amb molts condicionants: primer de tot, que no hi hagi una relació laboral directe i segon que si esteu casades aneu amb molt de compte (com he dit abans, no vull fer mal a ningú. Fa uns mesos ni m'ha hagués plantejat tenir una relació amb una persona casada però ara, amb precaució, ja tant em fa). Mai m'han agradat les relacions estranyes i que puguin portar problemes (si busco o sorgeix una relació no ha de ser per tenir més problemes). Tots hem de tenir les coses ben clares des del principi i no buscar allò que no puc o no estic disposat a oferir-vos.
No us puc oferir ni afecte ni sentiments. Fa temps una persona em va robar el cor i ara només hi tinc una bomba de sang. Malauradament, quan em va tornar el cor, es va quedar els sentiments. Així doncs, no espereu de mi ni passió ni romanticisme. Ara ja només podeu esperar una relació física molt intensa, això si. Només això.
No us enganyeu. Pot semblar que soc un romàntic però no és veritat. Només de tant en tant, em surt alguna guspira amagada de passió i romanticisme que ella no em va poder robar i la faig pública. Això només passa de tant en tant. La resta.... la resta ho heu de descobrir vosaltres.
Aquestes són les clàusules del contracte de relació. Qui les accepti, endavant... qui no, ho sento molt. No vull que d'aquí un temps podeu dir que us he enganyat.