...I DOS OUS DURS!!!

Ressonen en les meves orelles aquestes paraules del Chico Marx -quin avançat a la seva època!!- i penso que sí, que tot plegat només mereix un somriure esperpèntic, indispensable per protegir la nostra salut mental.

No cal menjar-se el cap ni esperar res racional. Només cal anar vivint -millor o pitjor- i deixar que els il·luminats facin la seva vida (la faran igualment...). El nivell dels despropòsits sentits durant la setmana ha sigut de nivell cum laude. Tampoc res d'estrany, però el més fort m'ha semblat intentar elevar a categoria d'afirmació nacional les bajanades d'un polític que encara no sap on està ni què pot esperar. No donaré més pistes... li faria publicitat gratuïta i cap d'ells s'ho mereix (tots són iguals i la meva expressió valdria per tots ells).

A vegades, les coses de dubtosa bondat acaben essent beneficioses. Sembla mentida, però és així. Jo no m'ho creia -a vegades, em deixo encegar per falsos astres rei- i només veia el costat fosc de la qüestió (que no de la Força... que començo amb això, acabo parlant de la innombrable Espasa de la Llum, Darth Vader s'emprenya i la princesa Amidala plora -pretesament- desconsolada!). Ara penso de manera totalment diferent: què millor que una situació crítica per poder observar els instints bàsics -els de veritat, no els impostats-, de propis i estranys? Sens dubte, sempre és una oportunitat única i molt útil pel futur.

Fa dies que llegeixo un lligall -legajo, en castellà, que em van passar pel sistema ODESSA- que em té absort. Cada vegada que el torno a començar les rialles són més espectaculars i la meva admiració per tan magna demostració d'ingeni i inventiva va en augment. Fa temps que el vaig començar a fullejar, després el vaig tenir arraconat i darrerament he reprès la seva lectura, ara amb més detall. No em sé avenir de com es pot tenir una capacitat tan gran per fabular i fer-s'ho venir bé -és una manera de dir-ho- per, amb quatre petites coses, poder construir un relat tan grotesc i hilarant. L'estil em recorda molt a Jean de la Fontaine... però en cutre! Té com a signes distintius l'exageració, les postures forçades i expansives... i tot un reguitzell de màgiques característiques, que també l'acosten a l'estil de les faules d'Isop. Dels diàlegs dels personatges -davant l'absència de descripció del relator- se'n desprèn una exacta caricatura i el lector es pot imaginar els diferents perfils: el gelós, la meuca, el cornut, la tavernera de grans pits, l'enemiga del món, l'autista reconvertit, el propietari del cervell més ínfim del món (com deia un amic meu: amb la capacitat cognitiva d'una granota)... és extraordinari!!!!! Mostrar i no explicar, com en la bona literatura.

Aquest cap de setmana, amb la pluja que es preveu -ja ho deia ahir: esperant la tempesta- poca cosa podré fer a l'exterior. Hauré de concentrar la meva activitat en qüestions literàries, espirituals... i en grans migdiades!!!! Potser intentaré fer un assaig o variació sobre la història que explica el lligall... o no!!! La propera setmana serà una altra setmana i pensaré el mateix que sempre he pensat: "si no sabem si viurem la propera hora, perquè preocupar-nos pels propers set dies"?

Començo la tanda de sofing, esperant la tempesta i rumiant-me una nova versió de la faula. Un o altre enterrarà l'últim... no?

ESPERANT LA TEMPESTA

Espero la tempesta, impacient, mentre em desvetllo de la megamigdiada, escolto Anne Clark i em menjo uns grans de raïm. Són de pell fina, gairebé sense llavors i molt dolços. Quan els clavo les dents, esclaten i m'emplenen la boca amb un líquid de deliciós sabor. Sembla mentida com passa el temps!!! No fa gaire que la Niki i jo jugàvem -lúbricament (paraula que molta gent utilitza gratuïtament)- a compartir els grans de raïm. Espero que retorni aviat i puguem iniciar nous jocs i compartim nous plaers.

Diuen els homes del temps -històricament poc fiables, com l'Oracle- que avui comença el festival i que durarà uns quants dies més. D'acord, gràcies! Ja en tinc ganes que arribi la tempesta i que tots ens mullem una mica. La pluja té aquestes coses: deixa l'ambient fresc, net i clar. La pàtina que ocultava les coses -fins i tot amagant com eren realment- sucumbeix sota el xàfec i queda al descobert l'autèntica i nua aparença de tot plegat. Que plogui d'una vegada!!!!

En altres temps he viscut tempestes a l'aire lliure -amb molt d'aparell elèctric- i podria dir que hi ha gent que s'acollona una mica. La veritat és que tot és relatiu: la tempesta t'acollona proporcionalment a la teva por a morir i inversament a la seguretat que et proporciona la teva cobertura. Por a morir: ara per ara, cap! Seguretat de la cobertura: raonablement -més del que sembla- sòlida! Doncs que vingui la tempesta!!!!

Avui ha sigut un gran dia (no sé si dir-ho irònicament o sarcàsticament). A la feina... doncs això: feina. Tampoc res que m'hagi fet visualitzar que el món demà serà millor del que el coneixem avui. A la resta... docs això: la resta (que no la suma). Rucades diverses que formen part del gran circ de la vida i que només tenen un destí: ser capejats com es pugui.

Una de les situacions més grotesques i humiliants que hi ha a la vida és deixar en evidència a un (amb perdó) puto mentider, servil i arrastrat. Quan això passa, la resta dels mortals (o patidors) veuen com el seu nivell d'autoestima i de confiança en la condició i naturalesa humana -sobretot quan el fet neix de la coherència i d'una dignitat en vies d'extinció-, creix exponencialment. Aquest perfil constitueix la base d'un personatge increïblement dúctil i polivalent. També vull fer esment d'un altre personatge: una ànima innocent (o no), d'enteniment minvat o trastocat per manca dels moments lúbrics que esmentava abans (això sí), d'una indigència intel·lectual que fa feredat (és el que hi ha) i dedicada al noble art de fer feliç -flower power, ranci, empallegós i totalment fingit, que tomba d'esquena i altament vomitiu- a la resta del món... amb l'esforç dels altres, clar (comportament consentit durant anys, ja normalitzat i assumit per tothom). Concretant: un ésser fidel i devot seguidor del mentider servil i arrastrat... però en anormal, per incapacitat manifesta!!! Ambdós a tenir en compte -amb un potencial espectacular- a la fireta dels horrors que s'està convertint la meva recopilació o catàleg d'apunts bàsics sobre personatges pels relats. La pena és que si utilitzo aquests dos personatges no podré fer una història real: ningú se la creuria (és el que comentava en el post d'ahir). Bé, sempre poden servir per una cosa grotesca...

I així arribem a les portes de sant Divendres Beneït, patró dels que necessitem passar-lo el més aviat possible, per arribar al cap de setmana, tot esperant la tempesta.

CIRC !!!!

Vagi, com a preàmbul, la següent afirmació: aquesta és una foto -magnífica foto de grup de treball- premonitòria i avançada d'un futur pròxim.

Mentre visc en el meu núvol -que no vull abandonar!!!-, contemplo la resposta als moments social i econòmicament complicats que vivim: res, no hi ha resposta!!! Bé, sí, les maniobres habituals de distracció del personal -baralles internes entre polítics del mateix partit (xucla-sangs pels amics), anar marejant la perdiu (sense prendre cap decisió de pes), criticar-ho tot sistemàticament (amnèsicament, com si no haguessin governat els darrers vuit anys) i un llarg etc. de tics coneguts i massa trillats que no serveixen per la situació actual. 

I tot plegat, serveix d'alguna cosa? Doncs no, molt em temo que no!!! Només serveix per acabar d'enfonsar el vaixell d'una manera controlada i sense que els de dalt es facin mal (veritables culpables de la situació).

Cada dia em sento més aliè a tot aquesta gasòfia; cada dia em sembla tot plegat més lamentable!!! Potser el que em sembla més repugnant és veure aquesta bis de dignitat impostada que es gasten alguns quan parlen aquí, mentre posen el cul quan van allà. No és preferible acabar amb aquesta agonia, ara que l'actual sistema s'ha mostrat completament inoperant i només sostenible en temps de bonança -endeutant-nos, clar!-, fent un pas al front, dient les coses pel seu nom i renunciant a fer veure que som el què no som? Potser alguns pensen -interessadament, per evitar el final del seu pessebre- que no.

Sempre he dit que els problemes s'han d'afrontar. Si els rodegem o els saltem, tot obviant-los, els tornem a trobar, complicats i augmentats. Això és el que ha passat: tothom negava la evidència i obviava la situació, esperant que passessin els seus quatre anys i que el que arribés al darrera es trobés el pastel, mentre ells cobraven la generosa pensió que entre tots els regalem per decisió seva (quin curiós teorema!), sense estar cotitzant els anys que són obligatoris per la resta de la humanitat. I és que alguna cosa de masoquisme nia entre el que ell anomenen la ciutadania, amb una flegma i redundància que jo ja considero despectiva i burlesca. 

Vaig a fer un most i a rebuscar entre les coses del calaix dels mals endreços. És imprescindible que trobi un nas de pallasso -que ja he utilitzat en altres ocasions- d'un brillant làtex vermell. No es pot assistir a segons quines cites sense anar convenientment vestit per l'ocasió!!!

PERSONATGES (NOUS I ANTICS)

De tant en tant, quan un personatge ja ha complert la seva funció o ja està massa trillat per continuar estirant-ne la seva existència literària, cal matar-lo. Hi ha diverses maneres de fer-ho: la més comuna és deixar d'escriure sobre ell i ja està. Una altra manera, per dignificar la vida d'alguns personatges -com un premi a la seva existència-, consisteix en fer que morin en el seu periple literari, és a dir, que morin en alguna de les històries que protagonitzen.

El primer sistema de matar un personatge ens permet ressuscitar-lo quan convingui. El segon sistema acaba definitivament la vida del personatge i només un gir trampós de l'autor -alguns n'hi ha- permet tornar a treballar amb ell.

Aquesta passada matinada he estat matant alguns personatges antics utilitzant ambdós sistemes. Uns quants els he fet passar de l'arxiu de personatges actius al de personatges inactius i una altres els he liquidat definitivament, acabant un parell de relats que tenia oberts. 

També puc anunciar el naixement d'alguns -tres- personatges protagonistes. El que més gràcia m'ha fet ha sigut el Freddy. Basat en la imatge que il·lustra aquest post, personifica el personatge poruc, carregat de pors i sabedor que la seva imatge pública d'autoritat -que mai ningú s'ha cregut, però que ell continua cultivant- és completament fictícia i insostenible. Res a veure amb el malaguanyat Freddie Mercury... Bé, potser sí, en el seu caràcter histriònic i amb els seus fantasmes interiors. També la seva relació amb conductes -pròpies o alienes- que teòricament no haurien de ser socialment recriminables però que realment ho són.

M'agrada basar els meus personatges en individus reals, però els perfils que en resulten no són personalistes malgrat representin tipologies conductuals i psicològiques concretes. És a dir: els meus personatges no es corresponen amb cap persona real, però sí que s'identifiquen amb conductes i  formes de reaccionar corresponents a individus concrets. A vegades, un sol personatge reuneix característiques de diversos individus reals. Ja sabeu: la barreja fa la beguda més complexa, excitant i interessant! 

En contades ocasions -i malgrat podria tenir un model real perfecte- he preferit inspirar el meu personatge en aquesta imatge. Ja l'havia utilitzada en un altre post i descriu perfectament aquella sensació d'indefensió inseguretat i incertesa davant dels fantasmes que el propi personatge es crea, conscient de la seva completa inutilitat. Haver de demostrar públicament el contrari, és el que li provoca aquest desajust i aquest conflicte que desemboca en situacions còmiques, surrealistes i -en ocasions- grotesques. En Freddy por protagonitzar molt bones històries!!!! Em penso que, fins i tot, li buscaré una imatge personalitzada. Ja us en faré alguns avançaments per tal que pugueu riure una estona. De fet, aquest és un d'aquells personatges que provoca hilaritat i compassió alhora. D'una banda provoca situacions surrealistes però la seva simplesa mental és el que ens provoca la tendre compassió que generen els éssers curts i limitats, que no fan mal amb voluntat de fer-ne, en fan com a conseqüència de la desafortunada manera en la que fan les coses.

De moment, ho deixo, vaig a acabar de definir el perfil del Freddy.

PS: He intentat localitzar un parell de llibres en paper i estan descatalogats. Algú coneix algun lloc per baixar-me aquests llibres? Són rars i hauria de ser un lloc amb un fons bastant ampli. Moltes gràcies d'avançada!

NOTES PEL FUTUR

Si tinc una mania persistent en el temps és la de prendre notes de tot. Sense el meu bloc de notes i sense l'agenda no sóc ningú! Bé, algú sí que sóc, però una ombra desdibuixada del que puc arribar a ser. Per sort, la memòria també m'acompanya i sóc capaç de recordar detalls, coses que per ulls -i oïdes- poc entrenats podrien passar desapercebuts. 

Prendre notes ens permet mantenir vius els records fins al darrer detall de cada moviment, de cada frase dita, de cada mirada, de cada tic i, posteriorment, recompondre'ls en tota la seva esplendor i complexitat.  Cada vegada em torno més paranoic amb això dels detalls, però he arribat a la conclusió que una escena ben construïda i un personatge ben definit i treballat són fonamentals per donar versemblança a cadascuna de les històries que em passen pel cap. 

Darrerament, escruto l'entorn amb la mirada i, posteriorment, excreto notes que defineixen cares, converses, característiques físiques i un seguit de petites peces de mecano que demanen ser tornades a muntar en un ordre completament aleatori i completament diferent de l'original. 

I la vida continua igual: en aquests moments, intentant encabir una "ç" i una "l·l" a l'Apalabrados. Aquesta és la meva preocupació vital d'aquests moments!!!!  Per cert, la propera setmana, marxo a fer uns d'aquests "exercicis existencials i espirituals", amb els quals em faig un homenatge de tant en tant. No gaires dies -una setmaneta-, però suficients per treure'm la crosta de surrealisme -d'anormalitat, en paraules clares- que se m'enganxa a mida que passa el temps entre un homenatge i el següent. Aquesta vegada, he aconseguit recobrir-me d'una pàtina lubricant que ha impedit que el gruix de la crosta fos tan significatiu com d'altres vegades. Suposo que és una qüestió del pas del temps, d'exercir el passotisme cada dia millor -i amb un estil i tècnica més depurats-  i de ser conscient que tot(s) plegat(s) no té(nen) remei. Marxaré peti qui peti.... i atpc+1=21. 

Doncs aquestes són les meves cuites i les meves dèries actuals. Què més es pot demanar? Bé, sí, podria demanar més coses, però no són desitjos confessables o políticament correctes i tampoc es tracta de donar carnassa als llops i/o motiu de canguelis als meus herois de plastilina (per dir una substància mal·leable mínimament noble i innòcua), també altament dits kumbayàs de pessebre.

Un regalet, només un!

PREN-ME L'OS!!!

Pren-me l'os, sembla dir aquest animaló de la imatge d'avui. Tampoc tinc massa a dir, però segur se m'acudirà alguna cosa mentre vaig escrivint. Teòricament, una de les meves habilitats -això diuen- és treure una història de quatre paraules -a vegades dues- claus.

El dia no està tenint cap aspecte especial: contestar correus, llegir una mica, escriure una mica més.... i repassar les primeres fitxes de personatges del nou projecte -com penca aquesta noia!- i l'organigrama de relacions entre ells. Primer mirar l'organigrama i després repassar els perfils -descripcions físiques, psicològiques, manies diverses.....- de tota la fauna que malviu en una trama -aquesta és la meva part- ja tinc mig enfilada. 

Un moment: sento el gos que lladra. (........................) Ho sento, era un passavolant que intentava explicar-me alguna cosa trista. Darrerament, en passen molts -suposo que és cosa de la crisi- però  no és or tot el que llueix. Molts s'aprofiten d'aquesta situació per fer el seu agost particular. Normalment, no baixo. Des de dalt, obro una finestra i els deixo començar la seva lletania (a vegades, acaba en lletania interrupta, de forma sobtada). L'experiència és un grau i en els primers segons -analitzant el caire, l'aspecte general, els complements i bosses que porta i tota una sèrie de factors- ja saps si és mínimament verídic el què expliquen o si només són engalipadors de jubilats. No us penseu, ells també tenen les seves tècniques: parlar fluixet per aconseguir proximitat, no iniciar la conversa amb el motiu principal de la seva visita, dir que venen a revisar el butà (sense portar cap eina ni acreditació).....

Per sort, el Lord -així es diu el vidu de la malaurada Lady-, autèntic amo i senyor del jardí, no està de gaires punyetes i, malgrat la seva avançada edat, encara té la seva capacitat dissuasoria intacta...

I la vida continua igual, en espera del moment oportú, acumulant raons i motius, escrivint l'esborrany d'una història de desenllaç sorprenent i que pretén no deixar a ningú indiferent. Aquesta és una història que s'ha d'escriure en silenci -lànguidament-, com si no s'estigués escrivint, com si els personatges no fossin vells coneguts i cadascú no portés una motxilla del passat -alguna força feixuga i escandalosa-, conegudes i desconegudes, sabudes i ignorades, comprometedores i banals. Tot això conforma aquest submón, aquesta trama que cada vegada tinc més clara al cap. Cada cop els detalls es fan més clars i amb gran subtilesa es van acomodant en el trencaclosques -aquest complex i amb moltes variants- que pretén atrapar al lector que, en aquest cas, cal que -temporalment- mantingui una postura de simple observador, assimilant informació i reservant-la per quan sigui cridat a formar part de l'acció del desenvolupament i desenllaç de la història. A tall d'exemple, hi ha un personatge -provisionalment anomenat  que la coautora em descriu com: "...a un pam de distància, té una mirada hipnotitzant. Podria ser que parléssim -per la seva actitud- d'un rèptil -un àspid, una cobra... un escurçó- que amb la seva llengua escruta i analitza l'aire per detectar-hi les febleses d'aquell que gosa posar-se al davant, mentre espera un moviment a destemps per agafar la víctima desprevinguda. La seva llengua, -com la del rèptil- sobtadament, deixa de ser un objecte de plaer per convertir-se en objecte iniciàtic i preludi del seu atac mortal...". I amb aquestes premisses anem muntant tot el tema!!!!

PS. Només una petita observació: Si tens ous, pren-me l'os!!!!

Un regalet... i un altre... i un per relaxar-se una mica!!!!!!

CONTRADICCIONS COHERENTS

Avui és un d'aquells dies en els quals faig balanç en el tren de tornada a casa. També és un dia d'aquells que plego ben entrada la tarda i que em fagocita qualsevol intent d'escriure altra cosa que no sigui un post (que no és poca cosa).

El dia ha sigut contradictori però ha sigut coherent. No n'esperava res d'especial d'aquest dia i ha saltat la sorpresa. A primera hora m'he retrobat -una estona, però ha sigut suficient- amb una persona que tenia ganes de veure. No és que siguem grans amics i que estiguem a partir un pinyó -tampoc cal enganyar a ningú ni imaginar-se coses que no són- però sí que n'admiro la seva coherència i -a diferència d'alguns- la seva dignitat. És contradictori sentir alguna cosa positiva -bé, més d'una... de fet bastantes- per algú amb qui tampoc tens massa afinitat? Jo penso que no! De fet, malgrat hem tingut postures clarament enfrontades en temes puntuals -cadascú defensant la seva postura, penso que amb sinceritat i sense cap altre ànim que fer que les coses funcionin el millor possible, equivocadament o no- el que és indubtable és que no puc menys que sentir admiració per algú que ha de remar en aigües turbulentes i conviure amb taurons -deixem-ho en hienes- que regalarien el seu cul -l'oferirien sense dubtar ni un moment- a canvi d'un copet a l'espatlla o d'un somriure fals i hipòcrita. Només per aquesta demostració de dignitat i coherència, ja compta amb tot el meu respecte. D'altra banda -dit sia amb tot el meu respecte i amb les reserves corresponents- podria afirmar que, fins i tot, se m'ha revelat un atractiu físic que fins ara no se m'havia fet evident.

Després, dinar en bona companyia. Els meus àpats són sagrats i prefereixo dinar sol abans que en companyies que no em desperten cap tipus de sentiment positiu. Considero el fet de menjar un acte íntim, com tots aquells que esdevenen naturals i imprescindibles. No m'agrada menjar amb gent que en desperta confiança, a la que no acompanyaria amb els ulls clucs a qualsevol lloc i en qualsevol circumstància.  Avui he compartit estovalles amb gust i volgudament. Si no hagués sigut per un pastís gelat rebel!!!!

Tornada en tren, que és on he escrit quatre apunts que, una mica guarnits, conformen aquest post. Tampoc amb massa intenció, només amb la pretensió de deixar constància -potser algun dia deixaré d'escriure en aquest bloc i em posaré a llegir-lo- del pas d'un dia més, de l'existència d'estones plaents que compensen les males estones i els mals pensaments... i perquè no dir-ho, també és una manera d'alliberar les quatre pensades que em venen al cap quan comprovo que n'hi ha que -con deia Luis Eduardo Aute- "cambian las masas por las nalgas, según los malos rollos de la edad".

Avui un parell de regalets (un i dos) una mica.... no sé.... vosaltres direu!!! A mi, m'agraden i formen part dels meus anys més joves.

NOMÉS UN SOSPIR.

Talment s'apaga una espelma, s'esvaeix el miratge -meravellós, superb, necessari i fantàstic-  del meu oasis. Només ha durat un sospir -quatre/cinc dies en la immensitat de la eternitat- però ha sigut prou beneficiós per afrontar els primers cinc minuts -potser menys, depèn de la seva concentració- d'exhibició subnormaloide. La vida és així... la partida és així!

Malgrat tot, sempre em queda el consol de saber que abans d'un mes em podré tornar a permetre el luxe d'una setmana d'interregne en aquest Imperi del despropòsit. Només cal fer el possible per tal que tot plegat m'afecti el menys possible i arribar-hi.

Han estat dies de potent creació. Des d'un principi on els haikus i els tankes eren els protagonistes, he passat a fer el que diuen -benevolentment, aquells que són amics- millor: els relats curts, no exemptes -volgudament!- de trets irònics. He recuperat alguns personatges: l'Evarist, el Pol, Lo Babes, la Irun -he refet un relat seu escrit l'any 2004 que m'ha quedat impressionant, modèstia apart-, la Barragana (Concepció Negre) i algun secundari més per conformar una sèrie de relats en els quals barrejo personatges de diferents històries i, malgrat respecto els perfils que els vaig assignar quan els vaig crear -amb les modificacions del pas del temps-, he permès que un nou alè d'aire fresc redefinís unes relacions totalment surrealistes. He fet un relat eròtic -gènere no massa habitual en mi-, gairebé porno, entre Lo Babes i la Concepció Negre que m'estic plantejant penjar. Ah! I l'escena d'un relat -"Només carn"- entre la Concepció Negre i el Pere Pamplona -li canviaré el nom, no m'acaba de fer el pes. Tinc una especial (massa) tendència a assignar noms geogràfics als meus personatges- que treu guspires: és el moment en el qual ella l'abraça desconsolada i és fa evident que, amb el contacte intens dels cossos, ell ha tingut una erecció de grans proporcions. Lluny d'apartar-se'n ella intensifica el fregament i recorda altres temps...

Bé, no explico res més. Aquest propers dies em queda la feina de sempre: refer, polir, i -si ho considero- penjar-ho. Fins llavors, encara he d'empescar-me -malgrat només sigui esquemàticament- altres històries. Mica en mica...

Ara toca començar a pensar en un vermut que faci camí al dinar.
Un regalet  i un altre (aquests especials per l'Ariadna i Sa Lluna).

FOTOS ANTIGUES

Després de contestar uns comentaris del bloc -no dormiu mai noies?-, he recordat que ahir volia buscar unes fotos que tenia de fa anys. Pensant, pensant, ahir a la tarda vaig recordar detalls d'una noia amb la que vaig tenir una relació en el passat i volia confirmar-ne uns detalls físics -no eren el més important d'aquella relació- que ja s'havien mig esborrat del record.

Quan comences a mirar fotos, pot passar que acabis mirant-ne moltes més de les que necessites mirar. Tot un munt de records s'amunteguen en el cervell. Aquests records s'associen amb llums, olors, sons i cançons, carícies i mirades, encontres i desencontres... i, en aquest cas, passió... Molta passió! 

Aquells temps queden llunyans i res queda del que va ser. Només el record d'uns mesos -crec que no va arribar a l'any- viscuts sense altre pensament que intercanviar felicitat amb aquells ésser meravellós que em va concedir el privilegi de considerar-me el seu amant. Sí, val, potser ho expresso d'una manera molt extrema -fins i tot ridícula o anacrònica- però és el que encara sento quan miro aquelles fotos. No ho sé...! Aprofito per fer-li un petó a la noia del banc del Passeig de Gràcia. Ha sigut una conversa curta però molt agradable, com és ella.

Ara tinc un dinar programat amb uns amics -també del passat- i he de marxar. Us deixo un regal -com moltes altres cançons d'aquesta cantant- per arribar al dinar.

INFINIT

Hi ha dies en els que sembla que tot torna a començar, com en un infinit cicle repetitiu i reiteratiu. Dir les mateixes coses en resposta a les mateixes preguntes; adoptar la mateixa actitud davant les mateixes actituds; passar de la il·lusió del que acaba d'obrir els ulls i afronta un nou dia a la decepció més profunda del que comprova que ha sigut igual que l'anterior, sense haver aconseguir res positiu...

Avui ha sigut -com ahir, com...- un d'aquests dies.

No parlaré del matí, no s'ho mereix. Ha arribat un moment en el qual ja poques coses mereixen ser destacades i només hi ha coses per ser avorrides i rebutjades. De la tarda, només la visita al metge amb un familiar i la visita -aquesta pròpia- al dentista, mereixen avui algun pensament meu. El dentista mereix alguna cosa més que un pensament: un mal pensament i dolor, molt de dolor! També obviaré contestes a correus surrealistes sobre temes massa amanits i que no porten enlloc. Qui vulgui fer foc per apagar-lo, que l'encengui solet!

Malgrat tot, avui he aprés molt. Sí, amb la meva avançada edat i encara aprenc coses. Avui he aprés a començar a desaprendre. També he començat a despreocupar-me per tot allò del que es volen -ni en saben ni poden... i ho saben!- preocupar d'altres. No vull fer nosa i penso que en aquesta vida, el millor és deixar que tothom faci el que pensa que ha de fer. També he començat a adquirir el do de la invisibilitat. Alguns també en diuen divinitat: estar a tot arreu i enlloc, alhora.

Una amiga em trucava i em preguntava si tenia algun conte mig començat, alguna idea que em voltés pel cap sobre una situació en la trama d'un relat que ella ha començat fa uns dies. I tant que en tinc!!! Més de tres-cents, per ser exactes!!! Malgrat això, sempre és millor una idea nova a un refregit d'idees velles. Tot plegat, per crear una situació argumental, només calen dos elements, per distants i inconnexes que siguin. Què tenen a veure un ou i una sabata? Res, oi? Doncs es poden formar moltes combinacions amb aquests dos elements. Una sabata que trepitja un ou? Una gallina que pon un ou en una sabata vella?... I així fins l'infinit.

La vida és igual. Les relacions més inversemblants, en ocasions unides només per sentiments o caràcters complementaris -com el covard i el pilota- creen mil combinacions i situacions grotesques que poden servir per inspirar-nos un relat o una història. Només cal observar, tenir reflexos a l'hora de prendre notes -ja sigui escrites o mentals- de frases, gestos, contradiccions, comentaris, comportaments, etc. Tot això, passat pel sedàs de la caricatura i fet arribar a l'extrem de l'exageració -ja sigui còmica o tràgica-, tot accentuant-ne els punt àlgids, ens permetrà crear un nou món paral·lel en el que els personatges arriben a ser més humans -en el sentit vulnerable i imperfecte- que les pròpies persones en les que es basen.

Doncs bé, aquí ho deixo per avui. Una mica de fruita i a plegar l'orella, que demà pot ser un gran dia -malgrat no en tingui gaires garanties ni esperances- i no voldria que els moments de gloria i/o vergonya d'alguns m'agafessin mig adormit o despistat, i perdés l'oportunitat d'enriquir i augmentar la meva galeria de perfils de la natura, de la que jo en sóc l'exemplar més singular.

VULL SORTIR A LA FOTO, VULL SER ALGÚ!!!!

Era un home tan bàsic, tan elemental que la seva màxima aspiració era sortir a la foto, malgrat ningú que després es mirés la foto fos capaç de reconèixer-lo . Se'l veia -sol- pels passadissos, intentant ficar cullerada en totes les converses, buscant grups de gent que l'adoptessin momentàniament i li permetessin defensar l'opinió d'algú altre -ell no s'havia atrevit mai a tenir-ne de pròpia-, que li permetessin assentir a les coses més irracionals i inversemblants. Alguns, deien les rucades més solemnes per tal de veure quin límit tenia en el seu delit adulador. Mai ningú va poder comprovar el límit. Sempre, inexorablement, acabava -en la seva dèria per no enfrontar-se a ningú i fer-se el simpàtic- assentint. Fins i tot sobre els temes més rebuscats i dels que més desconeixement en tenia.

El que ell considerava una gran virtut -una manera de poder participar i sortit a la foto-, s'havia convertit en motiu d'escarni de propis i estranys. Fins i tot es creuaven apostes sobre quantes vegades seria capaç en un matí de contradir-se per tal de fer feliç al seu interlocutor. El darrer rècord enregistrat estava en set opinions diferents durant un sol matí sobre un tema concret.

Mica en mica, aquells que li guardaven -per pietat, no per altre motiu- una mica de respecte, anaven desertant de tan encomiable i pia actitud. Amb el temps, fins i tot aquells més indiferents -afectes mai n'havia tingut- van optar per odiar aquesta postura mesella, de cagadubtes atemorit y que el feia quedar en evidència cada vegada que tocava alguna cosa.  

Aquí teniu una primera descripció del Homer LP (recordeu el Jordi LP? És un petit homenatge que li faig). Segurament, encara he d'accentuar una mica més la seva vis de submís patològic, que canvia dignitat per un copet a l'espatlla, mentre es descollonen d'ell a la seva esquena. Penso que pot donar bon joc.

UN HOME SOL

El teu cor està en pau, ja no ets un rebel, 
avui només ets un observador,

no l'enemic de ningú. Si algú vol
qualificar-te d'enemic, no et preocupis,
recorre només als teus records 

per reflexionar tranquil·lament sobre el teu futur.

Gao Xinjian "El llibre d'un home sol".

Sempre he tingut -malgrat pugui semblar el contrari- una tendència molt marcada a estar, voluntàriament, sol.

Us podria donar mil raons per defensar aquesta postura, però prefereixo fer-ho amb un poema d'un dels meus escriptors de capçalera, d'aquells que sempre tens a prop de la teva consciència per tal que et recordin qui ets, què ets i com ets. Tampoc us penseu que m'obsessiona la meva soledat. És una soledat voluntària i volguda. Una soledat estimada...

SÓC HOME SOL
 
He menjat amb delit els dàtils de Palmira,
les panses de Corint, el be rostit de Pasqua,
galls fets entre rajoles pels hindús,
l’oca de Tebes.
                           He begut moltes grapes,
schnaps i filtres, herbes de poc seny,
m’he embriagat amb vins de Falern o de Quios.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
                                          Sóc home sol.
No sé d’on vinc, per què m’afanyo,
no crec en opis ni licors.
No sé què sóc ni per què m’ho pregunto.
Segrego a vegades poesia,
o bé, de tant en tant, m’agrada,
posant els ulls en blanc, polsar les tecles
del meu rònec piano,
traient-me els tèrbols sucs de moltes nafres
amb la xeringa neta de l’oblit.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
                                          Sóc home sol.

Joan Vinyoli 

PARE

 Un bon pare val per cent mestres.

Jean Jacques Rousseau

Hi ha dies en els que escriure un post és quelcom més que deixar volar la imaginació o parlar de coses que són canviants com ho pot ser el vent o el temps. Avui és un d'aquests dies en els que parlo de Persones -amb P majúscula- reals. Aquestes línies, aquestes paraules són les més difícils d'escriure però les que més satisfaccions em proporcionen.

Ara he de recordar -mai el maleiré amb l'oblit- el meu pare. No, no ho faig avui, aprofitant l'avinentesa del Dia del Pare. Per mi, tots els dies són d'ell. Ho faig per un motiu: ahir vaig pujar a la muntanya i avui he anat a conversar una estona amb ell. Hi he anat d'hora -cap a les 8 del matí-, després d'una passejada amb la fresca de primera hora. El silenci d'aquella hora convidava al record i a la reflexió i no he volgut perdre l'oportunitat de rememorar les passejades que havíem fet junts pels camins d'aquestes muntanyes. Aquestes passejades eren moments de conversa i de silenci, de confessions i de consells sempre savis.

No era una persona instruïda però era una persona sàvia. Tenia la saviesa de qui van passar la guerra, la fam de la postguerra i moltes hores de treball per fer-se a sí mateix. Era una persona endurida en el patiment i sabia apreciar les coses petites, aquelles a les que algú que hagués viscut una vida regalada no hi faria cabal. Tenia un sentit de la fidelitat, de l'amistat i de la lleialtat tan desenvolupat i intens, comparable a la duresa amb la que considerava o valorava a aquells que fan de la mentida, de la traïció i de la deslleialtat la seva conducta i bandera.

Com deia al principi, avui m'he arribat a veure'l i conversar amb ell. Els seus consells sempre em van ser de molta utilitat i era un confessor comprensiu i generós. Darrerament, moltes coses passen pel meu cap i necessitava que ell em donés, com sempre ho havia fet, la seva visió del problema i de les diferents solucions aplicables. En entrar al panteó familiar, m'ha semblat -digueu-me ruc, visionari, maniàtic...El que vulgueu!- la sensació de que no estava sol. Una nova energia, un nou aire, una nova atmosfera s'ha apoderat de mi, fent-me sentir novament la seva companyia. 

Després d'una hora de conversa i reflexió, he marxat de tornada cap a casa. El problema ja té solució. És una solució simple -tan simple com el consell que he rebut-, una solució ràpida, una solució eficaç. Sens dubte, la millor de les solucions. He aprofitat aquest retorn a la llar per recordar aquells anys joves, en els que tens la visió del pare com algú indestructible, immutable en el temps i que té el do de la eternitat. El pas dels anys et descobreix que la vida és curta, massa curta, per perdre el temps en coses fútils i grandiloqüents que no arriben mai a donar-te la satisfacció de les petites coses, de les coses nímies però transcendents.

Aquest dies, lluny del brogit, em resulten molt beneficiosos i em reforcen física i moralment. Crec que ara és el moment d'incrementar més la meva presència per aquestes contrades -de fet, estar enmig d'aquest brogit , amb tota la resta de connotacions i circumstàncies que comporta, em provoca autèntic fàstic i un rebuig  molt intens- i el moment òptim per deixar de banda totes aquelles coses que ja no em motiven  i que ja no desperten en mi cap altre sentiment que no sigui la indiferència més absoluta.

Potser, demà més.

STULTIFERA NAVIS

La nau dels necis. Una obra satírica i moralista publicada l'any 1494 a Basilea per l'autor alsacià i de cultura alemanya Sebastian Brand. És un recull de 112 quadres en els que l'autor analitza i critica tots els tipus de necis i estúpids. Posteriorment també podem trobar el Llibre dels papanates, de temàtica similar

Poc hem avançat des de llavors: la quota de necis, estúpids i papanates no ha minvat des de llavors. M'atreviria a assegurar que, fins i tot, s'ha ampliat. Avui? Bé, molt bé! En la línia dels darrers temps. Cinc segons  (o alguns més) perduts amb contestes surrealistes, a gent surrealista, sobre temes surrealistes. La resta? Bé, com sempre. Amb aquesta alegria que em caracteritza!!!

Trobo a faltar un punt de seny en tot plegat. Trobo a faltar un punt de valor -d'aquell que s'ha de treure de tant en tant- que apaivagui deliris de grandeur desaforats. Aquestes ínfules majestàtiques d'individus mediocres, amb carències afectives, de caràcter i de personalitat, només poden portar a situacions còmiques i molt lamentables. No entenc com encara algú no ha descobert que m'hi pixo i me l'espolso en algunes filosofades barates d'herois a temps parcial. Encara se'm fa molt difícil entendre com alguns no han descobert que tot jo supuro ironia i sarcasme en veure com es perd el cap per autèntiques gilipollades. Tampoc entenc com volen alimentar una bèstia que els pot passar la mà per la cara en qualsevol moment i que els pot complicar molt la vida (allò que deia fa temps de tenir pagada la llum i l'aigua). No ho entenc, francament!

Demà ja és sant Divendres Gloriós, patró dels que n'estan fins els ous (ja em perdonareu l'expressió) d'aguantar alienats mentals i les seves neures maniacodepressives, producte i conseqüència d'anys de fer el talòs compulsivament i sense aturador. Com em posa (de catxondo) imaginar-me "lo baves", vermell d'ira com un titot, intentant construir un discurs mínimament digne de la meva lectura, que no denoti el seu estat d'alienació obsessiu-compulsiu i la seva nul·la capacitat cognitiva!!! Crec que el dia que li agafi un cobriment el trobaré a faltar! Aquest caqueig sublim i asfixiant...

Parlant de coses normals, pròpies de gent normal: estic molt il·lusionat amb un nou projecte personal. Potser portarà associats canvis personals profunds -no, no em faré un canvi de sexe!!- tendents a potenciar més la vessant més estrictament creativa davant d'altres imputs que s'han mostrat infructuosos -malgrat haver-hi esmerçat molts esforços-, improductius i incompresos. No penso perdre més temps en fer raonar el suro. Ja tinc una edat i no em queda temps per perdre, almenys en coses que m'haurien d'importar ben poc, que semblen no importar a ningú i amb les que només hauria d'estar lligat amb caràcter parcial i temporal. Fa una estona parlava per telèfon amb algú que em recordava uns correus de pàgines senceres -sense dir-hi res- que escrivia feia uns anys. Eren autèntiques obres d'orfebreria dialèctica i penso que és hora de tornar a exercitar aquesta tècnica.

Bé, vaig a sopar una mica. Ja és tard, manquen dos minuts per les vuit i aviat podré tancar una paradeta que mantinc oberta per "amor a l'arte". Mentrestant, us faig un obsequi i un desig: La vie en rose

SILENCIS COVARDS I PARAULES CULPABLES (Idus de març)

Tots som amos dels nostres silencis

i esclaus de les nostres paraules.

Proverbi àrab.

Al final, els nostres cors acabaran a la falda de la mort. Val la pena guardar silencis covards? Hem d'optar per les paraules culpables (de sinceritat)? Francament, prefereixo les paraules culpables.
Cuida't dels idus de març!, li van advertir al Cèsar, segons diu en Shakesperare a la seva obra Juli Cèsar (1599). Segons el poeta grec Plutarc, Juli Cèsar havia estat advertit dels mals auguris i malgrat això, va ser assassinat el dia dels idus de març de l'any 44 aC.  D'acord amb el calendari romà, els idus de març queien en el 15 del mes de Martius (Mart, déu de la Guerra, fill de Juno i de Júpiter). El idus -per aquells que encara no ho sabeu- eren dies bons auguris, que tenien lloc els dies 15 de març, maig, juliol i octubre i els dies 13 de la resta de mesos. Malgrat això, per no fer cas dels advertiments, per prepotència, per imprudent i per no saber calibrar les seves forces, va morir. Quedi dit amb tota la seva extensió i significació!
La història ens ofereix tot un seguit de moments màgics -alguns força absurds- en els que la naturalesa humana, en pensar-se o sentir-se indestructible, provoca la seva pròpia caiguda i destrucció. Els idus de març sempre s'acaben convertint en un caixa o faixa, sense concessions a les gilipollades. S'ha de tenir molt de compte amb el que es fa i amb el que no es fa, amb el que es diu i amb el que no es diu i, per sobre de tot, s'ha de tenir molt clar si s'està disposat -o es té capacitat- per assumir-ne les conseqüències, també en tota la seva extensió i significació. Penso que el dia dels idus de març podria ser una bona data per viure o morir, com al circ romà!
Parlant de coses importants, ara és hora de començar a despertar el jardí, les plantes, els arbres i l'hort de la seva letargia hivernal. Ara s'han de proporcionar les primeres cures dels mals soferts a l'hivern. Ara tenim lluna nova des del dia 4 -divendres- i és hora d'anar preparant les coses per plantar i sembrar. Això ho farem en la lluna vella de març, però podem anar asprant els pèsols i posar sofre als rosers -de bon matí, per evitar-los malalties. També podem preparar les caixes de terra-fem pel planter i cercar els primers espàrrecs de la temporada.
En relació amb això anterior, també puc dir que el cirerer que vaig plantar fa un any ja ha florit. Malgrat això, estic temerós per la dita que diu "De la flor que pel març veuràs, poc fruit te'n menjaràs". Bé, que sigui el que Déu vulgui.
Mentre passen totes aquestes coses, esperant la lluna vella i veient com retornen les orenetes, continuaré expectant i emetent a com es desenvolupen els esdeveniments. Una errada, una simple errada més -i van...- per fer-me feliç i decidir-me d'una forma definitiva i pública. Només això. Aquest any no espero res més dels idus de març!

PS: Probablement modificaré aquest post a posteriori. Ara no tinc temps de fer-ho, però no volia crear presses a ningú o furtar-los alguna reflexió intel·ligent.

ESPANTATS (PUTOS COVARDS) S.L.

No us espanteu, ara ja no hi podeu fer res. Per moltes il·lusions que us feu, tothom ja ha fet la seva aposta i -molts, la majoria- no seran capaços d'aguantar fins el final (coses de només haver viscut bé). Tot plegat només pot acabar d'una manera: malament. 

Acabarà malament per diversos motius: per un mal principi, producte de no tocar de peus a terra i fer volar coloms mentre el món s'enfonsava al nostre voltant; per una mala gestió, conseqüència de gestors mediocres que han negat la evidència i per la covardia final d'emprendre mesures a mitges per por del "què diran" (més preocupats per la seva cadira que pel terra que la suporta).

Trobo a faltar lideratge, una línia recta que ens porti a l'objectiu final (no parant-se a recollir floretes o a fer el capullo pel camí), valentia, claredat d'idees, confiança en la pròpia capacitat. Veig que sobra aparença, façana, maquillatge superflu i innecessari, mentides, ganes d'agradar (sí o sí), raons complicades i tendents a mantenir entretingut el personal, ceguesa davant d'una realitat que és la que és (malgrat alguns sembla que encara no sàpiguen que hi ha crisis). 

Solucions: n'hi ha! El problema és que són impopulars i requereixen una cosa a la que la societat no està acostumada: esforç i sacrifici (dels de veritat, no d'aquest succedani que és "no sortir a sopar el dissabte"). Això vol dir treballar 16 hores diàries, anar malalt a treballar (i no agafar la baixa cada vegada que s'esternuda), tenir un sou justet, estalviar tot el poc que et sobra, no pensar-se (il·lusòriament, com fins ara) que "tothom té dret als mateixos bens, distraccions i serveis". No tothom pot anar a esquiar, no tothom pot anar cada any de vacances, no tothom pot tenir els millors cotxes, no tothom pot sortir a sopar fora sempre que vulgui, no tothom pot tenir vàries cases, no tothom pot.... Només es pot fer i tenir allò que ens permet el sou i el patrimoni. Viure a crèdit és una gran trampa i sempre ens allunya de la realitat del que som i de quines són les nostres possibilitats reals i del nivell de vida que podem assolir realment. L'ús i abús de la creença que "tothom pot fer-ho tot" és el que ens portarà al desastre.

Una darrera cosa: cal desterrar de les nostres vides els venedors de fum. Ells són els que han engalipat a la societat -en major o menor nivell- per poder viure bé ells. En tots els àmbits de la vida existeixen aquests personatges. Viuen de l'esforç i del sacrifici dels altres. Són éssers sense futur en una societat racional i basada en l'esforç personal. Autèntics paràsit i membres d'una casta, viuen còmodament en l'opulència mentre la resta de la societat fa aigües. La societat decideix si els vol continuar mantenint o no. Jo ja ho he decidit. Ara ja només espero el moment.

LA SECTA DELS HIPERVENTILATS

Seguint amb la recerca i descripció de les tipologies humanes, avui parlaré dels que pateixen hiperventilació. Normalment, són éssers angoixats, sense personalitat i que es pleguen a la voluntat dels seus caps sense fer mai cap tipus d'apunt crític-constructiu (no s'hi atreveixen).

Solen ser persones sense caràcter -o que només s'atreveixen a mostrar-lo envers els subordinats (a vegades, ni això)-, apocats que han accedit a un càrrec de responsabilitat i que són capaços de transformar la nimietat més insignificant en un qüestió de vida o mort, si és que els ho ha dit el seu cap. Perden el cul per tal d'atendre la cosa més irrisòria que els diu el seu cap, fent anar de corcoll a tots els seus subordinats. El darrer encàrrec del seu cap -encara que el cap no ho hagi dit, ni hi doni cap importància- es converteix, segons la seva visió del món, en la cosa més urgent i imprescindible (quedar bé, sigui com sigui). 

D'aquests energúmens en podem trobar dues subespècies: els que ho fan per simple lleponisme  i els que ho fan per por. Els primers hiperventilen, però poc. Els segons arribarien a matar per tal de satisfer la necessitat de fer feliç el seu cap. Ambdós subespècies tenen una característica comú i que els identifica clarament: quan surten del despatx del seu cap encara  es netegen la comissura dels llavis de les restes fisiològiques que han desbordat la seva boca.

Una de les altres característiques que els defineixen és la seva capacitat d'emmarronar a tothom. Diuen sí senyor a tot el que els diu el seu cap i hi afegeixen la seva collita pròpia. No pensen en si és possible o no allò al que es comprometen i desprès tothom ha d'anar de cul per tal de donar-los satisfacció. Una negativa -raonada i explicada fins al mínim detall- la prenen com una ofensa personal, no a ells -que, com ja hem vist, no tenen dignitat-, una ofensa al seu cap. 

Bé, aquests són els hiperventilats, una espècie perillosa -no per a ells, normalment no moren d'hiperventilació- per als seus subordinats, que els pateixen. Només hi ha una una opció davant d'aquests elements: fer-los veure que aquesta "genial idea" que acaben de tenir, els pot portar més problemes que beneficis davant del seu cap. A vegades, reaccionen i -per por, no us penseu que és per raciocini- modifiquen la seva postura.

Amics, amigues.... fins a una propera edició d'aquests "perfils de la natura humana".

ESTAR COM UN LLUM.

Les malalties mentals són molt tristes i dignes de consideració. La Sandra, la protagonista d'aquesta història fictícia, reflexa les complicacions i malestars que han de viure les persones que han de mantenir contacte amb aquest tipus de malalts. En moltes ocasions, els propis malalts no són conscients de la seva malaltia i això encara ho complica més. Avui he llegit un article sobre aquest tema i he decidit fer una petita història.

La Sandra era una noia força inquieta, amb un passat emocionalment molt inestable i contradictori. Durant un temps d'estabilitat emocional va aconseguir fer una vida familiar, social i laboral més o menys normal. Ella mateixa, amb el pas del temps, es va anar complicant la vida i va arribar un moment que, pel seu mal cap, va tornar a recaure en aquella inestabilitat emocional. Havia mentit a la seva família, s'havia creat una fantasia social i relacional, i havia iniciat relacions sentimentals (extraconjugals) que la tenien atrapada.
Només va veure una sortida i, fent ús d'aquella facilitat que tenia per fabular, va implicar a tothom en la resolució d'aquell laberint emocional que ella s'havia creat. Va manipular als seus amants, a les seves relacions socials i a la seva família, fins a fer-los creure la seva mentida, que ella assimilava com a certa. Tot això la va portar a focalitzar tota la seva ira, aquella ira que si l'hagués focalitzat en ella mateixa -que seria el més lògic, doncs tot era producte de les seves males accions- l'hauria portat a l'autodestrucció.
Va focalitzar-la en una persona que li era pròxima i que res tenia a veure en tot plegat. Només complia les condicions per tal de fer creïble la seva història. Altres van pujar en aquest roin carro de la falsedat i la vergonya per a satisfer revenges personals. Ella i els seus col·laboradors necessaris, van fer objecte de les seves maquinacions a una sola persona.
Només van cometre un gran error: no van valorar suficientment la capacitat de resistència d'aquesta persona, la seva sang freda i la seva impassibilitat. Tampoc van valorar la seva suficiència i mitjans a l'hora d'emprendre un contraatac.
Passat el temps, la Sandra continuava mantenint la seva farsa. Ella no contava amb una incidència del camí: el seu principal valedor havia desaparegut i no li convenia cridar gaire l'atenció. Tampoc els hi convenia cridar gaire l'atenció als antics col·laboradors d'aquell valedor. Havien fet el que podien -i també el que no podien- per tal de mantenir viva la farsa i la faula de la Sandra. Ells sabien que la història de la Sandra era una farsa i, malgrat saber-ho, l'havien recolzat per uns motius personals inconfessables.
També en la Sandra havia canviat una cosa: admirava cada vegada més la resistència del seu adversari i protagonista de la seva farsa. De fet, aquesta mateixa admiració i la seva impotència, era el que li provocava la seva ira. Havia arribat un moment que ella estava més cansada que ell, la gent ja s'adonava de que tot era una farsa i el final de tot plegat s'acostava. El seu oponent havia utilitzat les seves millors armes: la paciència, la constància, la prudència, la humilitat i l'obediència ("Fama, honor i vida són del Soldado de Fortuna", com deia Calderón de la Barca).
Ara la situació era la següent: Ella mantenia una farsa que, a hores d'ara, es feia increïble per tothom -excepte per aquells que li donaven una credibilitat interessada-, estava cansada i feia coses totalment desconcertants i il·lògiques. Ell havia mantingut la calma i moralment estava en el millor moment, la seva credibilitat no era producte de les seves paraules, era producte dels seus fets. La credibilitat d'ell també era producte dels fets desconcertants i sense sentit d'ella, que desmentien les seves pròpies paraules.
Ella, que s'havia complicat la vida i que no sabia ni podia fer marxa enrera, demostrava que havia retrocedit en el temps i que tenia els mateixos problemes del passat. Els seus problemes no els provocava ni els havia provocat ningú, només ella n'era responsable amb les seves fabulacions i els seus enganys per a tapar els forats i esquerdes que s'obrien, cada vegada amb major número, a la gran tina fantasiosa de la seva vida.
Ara, només li quedava completar el numeret i acabar demostrant la darrera cosa que li quedava per demostrar: Que estava com un llum...

LA NENA DE LES PEDRES.

Hola guapetona, ahir vas llegir el meu bloc i em vas dir que t'encantava i que vaig complir la meva promesa de fer menció de la teva existència. Com que veig que t'ha agradat, o almenys això m'has dit amb un rictus d'insatisfacció per la brevetat de l'esment, he decidit fer un article només per a tu.
Ja et vaig dir que seria una petita descripció personal, obviant el teu nom...naturalment. Vaig prendre uns petits apunts a la meva llibreta negra, aquella que tant et va "flipar" i de la que dius que ha d'amagar molts secrets. Aquí ho tens:
S'ha tret les ulleres i, darrera aquells vidres, m'ha descobert uns ulls marrons i una mirada amable. Et mira al sempre als ulls, com jo sempre prefereixo, i tens la sensació de ser escrutat d'una manera fina i seductora. No ho pretén. Només pretén mirar-te, simplement això. A vegades, per pura incomoditat, baixes la mirada fins els seus llavis i descobreixes uns apèndix petits però molsuts, molt ben perfilats. Quan parla, els entreobre i et descobreix una renglera quasi perfecte de dentetes blanques com no n'havia vist mai.
Té la pell blanca i fina, talment la de la Cleopatra. És jove, massa jove, però parla amb saviesa i com si la seva experiència de la vida fos il·limitada. Parla amb dolçor i, entre la seva frase "mare meva!" encadena frases molt assenyades. Mai diu cap exabrupte, que li faci perdre la calma i la serenor.
El seu cos és fort, avesat en l'esforç de les sortides al camp per recollir pedres. No us ho havia dit però estudia geologia (d'aquí el nom de "nena de les pedres"). No porta complements innecessaris. Torna a somriure amb aquells llavis petitons i et desarma. En aquell mateix moment, la mirada se l'il·lumina una vegada més regalant el plaer de la placidesa.
Arribo a la meva parada i voldria continuar per tal de gaudir de la seva simpatia i de la seva bondat. Continua així, guapetona, no creixis ni agafis els hàbits de la gent perversa. Demà ens tornarem a veure. Fins demà.

LA VIATGERA (RETRAT D'UNA AMIGA)

Es diu Cristina, o això diu. Té el cos... petit i unes cames que no tenen fi. En aquest cos hi encabeix un gran cor. El cor el té ben amagat. Fa anys algú li va voler robar i, en la baralla, es va fer ferides molt greus que encara no li han cicatritzat. Ara no l’ensenya, no fos cas que algun desaprensiu li volgués tornar a robar. Gairebé sembla un ocellet però es defensa com un gat.

Avui ha sortit al carrer, a fer la seva vida, amb l’alegria que sempre té i que encomana als altres. No camina, levita. Sempre amb pressa, té moltes coses a fer... la majoria pels altres.

És capaç de mostrar l’interès més profund i... de sobte.... desapareix com una esperitada...ja res l’importa.... ja res la reté... el seu fill la reclama.

A vegades, és la viva imatge de la princesa Amidala, i es comporta com una princesa.... ull !!!!!..... en un moment es pot convertir en el príncep de les tenebres i una munió de llamps i trons et pot caure a sobra.

Quan la vaig conèixer em va sobtar aquella energia que desprenia.... aquella immensa i inesgotable energia. També em va sobtar el seu somriure.... vergonyós i a l’hora irònic.

Els seus ullets t’atrapen i no et deixen anar. Els mires una vegada i mai més pots deixar de mirar-los. En fa bon ús. Amb ells fa feliç a molta gent.... o infeliç, tot depèn dels altres.

Sap jugar el gran joc.... l’estira i arronsa. Et xucla l’aire i.... de sobte.... te’n torna a donar. Només per sobreviure, només perquè no et moris. Et manté en un permanent estat d’ansietat i feblesa, esperant quin serà el seu següent moviment. Tan s’hi val..... mai no permet que t’acabis morint i s’acabi el joc. Al darrer moment sempre et torna a donar aire.

Li agrada l’exhibició. Sap que tothom està pendent d’ella i s’aprofita d’això. No ho fa de forma barroera, ho fa amb estil, sabent en cada moment fins on pot arribar. Ni massa ni massa poc. En el punt just.

De caràcter amable, intenta despistar als lladres de cors fent-se la dura. Un altra vegada l’estira i arronsa. Mai descobreix les cartes...... com els jugadors de pocker del Mississipí. Només una vegada algú li va llegir la mirada i li va descobrir el joc. Sabia les cartes que portava, car va acabar guanyant la partida. En el darrer moment va fer una caiguda d’ulls, d’aquelles que només sap fer ella, i l’altre jugador, abatut i enganyat pel farol, no va voler anar...... i finalment, ho va perdre tot..... fins i tot a ell mateix.....

Això és per a tu Cris. No et conec tant per haver pogut fer això..... m'ho he inventat (de fet,he modificat un escrit meu de l'any 2001. Buscant en els arxius sempre trobes coses prou adients). Sempre em pots ajudar a modificar les coses errades. Amb tot el meu cor (sense signatura.... tu ja saps qui soc).