diumenge, 31 de gener del 2010

VIURE SENSE LÍMITS

Potent migdiada desprès d'un excel·lent dinar regat amb exquisits caldos. Com a colofó de tant plaer, unes copes d'Armagnac -superb aiguardent francès- i una migdiada. Què més es pot demanar? Res més, és clar. 
Doncs avui, la Divina Providència, m'ha regalat un plus de plaer, una nova trobada amb la meva Lolita particular. M'ha trucat a mitja tarda i hem quedat. Avui he tornat a tastar els seus llavis, en un moment en el que la vida torna a tenir un sentit, en el que torno a recórrer el seu coll, les seves orelles, els seus pits amb la meva llengua, en el que degusto la seva suor salada i calenta. Una suor que no és altra cosa que el plaer líquid que li supura per tots els porus de la seva pell suau i fina. 
La seva mirada, tendra i embriagadora, novament em torna boig. Una altra vegada sucumbeixo a aquells ulls que miren sense mirar, que observen sense observar, però que parlen sense emetre cap so. El seu cabell, curt i lleugerament arrissat, corre entre els meus dits, àvids d'ella. El seu nas, petit i graciós, em recorda altres temps i altres dones. La seva boca, petita però amb llavis molsuts, esdevé una font de plaer indescriptible. La seva llengua recorre tots els racons de la meva boca i balla una dansa frenètica i inacabable amb la meva llengua.
Arribat el moment en el que la manca d'oxigen ens obliga a deixar de besar-nos, descobreixo, sota una malla tènue i suau, uns pits mitjans, ben posats i que desafien la llei de la gravetat amb l'orgull de la joventut. Uns mugrons a punt d'esclatar confessen el moment àlgid i candent que viu la seva propietària. No m'ho penso dues vegades i començo a recórrer aquelles aureoles mitjanes, suaus i sensibles en extrem, amb la meva llengua. Ella mossega els meus dits amb la seva boca en un intent de no xisclar de plaer. La meva altra mà s'atansa cap el seu sexe, que noto humit i amb ganes de allotjar un inquilí. De sobte, ella deixa anar un sospir, un gemec que trenca el silenci. No cal dir res més i l'acabo de despullar. Ella mateixa col·labora amb aquesta tasca mentre jo intento desempallegar-me dels pantalons i de la camisa que ella ja m'ha mig tret. No hi ha lloc pels dubtes ni per a les concessions. Ens unim en un sol cos i les nostres suors es barregen mentre copulem frenèticament, salvatgement,  com si d'una dansa que no cal aprendre -talment com un acte instintiu- es tractés.
Passats uns minuts, ella deixa anar un gemec més llarg i es mou més lentament, com si no volgués que mai més passés aquell instant, com si mai es volgués separar de mi. Durant uns instants continuem junts, en silenci, amb la quietud pròpia dels cadàvers, abraçats, intentant que les nostres pells es fonguin i passin a ser una sola pell.
Quedem un al costat de l'altre, mirant el sostre. Li recorro amb la llengua la columna vertebral fins arribar a la nuca, mentre ella es torna a retorçar de plaer, un plaer efímer però intens. Ets genial! Mai ho havia fet així! -em diu. Jo penso que ella -atesa la seva joventut- tampoc té  gaires referències de comparació. Tant s'hi val, sempre és d'agrair que et diguin que han experimentat plaer al teu costat.  Durant unes hores repetim -amb múltiples variants que m'ha ensenyat l'experiència- aquest ritual de suor i plaer.
Finament, ens vestim i marxem. Demà ella ha d'anar a la Universitat -aquest any ha començat- i jo he d'anar a treballar. Em torna a recordar a una persona a la que jo vaig estimar molt. La vida té sorpreses, grans sorpreses. Déu Nostre Senyor m'ha obsequiat amb aquesta criatura plena de vida per revifar-me el cos, la ment i l'esperit. Ella és insaciable i jo  intento contrarestar la seva fogositat amb la meva experiència. Haver conegut dones de diferents cultures sempre és una gran escola de la vida, de diverses tècniques amatòries. 
Quan m'he acomiadat de la Sílvia, m'he fumat un cigarret mentre tornava cap a casa. Fumava i pensava. Pensava en com serà el dia en el que la seva mare -amb la que jo havia tingut un embolic de jove- sàpiga que estic embolicat amb la seva filla. Actualment està separada i, pel que m'ha explicat la Sílvia, encara li va la marxa. Jo la recordo així, fogosa i insaciable com la seva filla. No m'he atrevit a dir-li a la Sílvia que coneixia la seva mare, de moment, no val la pena. El temps dirà el que és més convenient...   

CALBES IL·LUSTRES

Setmana dura i intensa -com m'agrada a mi- en la que he tornat a sentir-me viu. Per no tenir, no he tingut ni temps d'escriure un post. La propera setmana també serà intensa i entenc que algú pogués pensar que estic boig o que tinc una component de masoquisme prou significativa. No, no és això. Només es tracta de fer que la vida tingui algun sentit, algun al·licient, algun motiu per merèixer la pena ser viscuda. Viure estressat -sense caure en la hiperventilació, com alguns- és una de les coses que considero més plaents, més engrescadores.
Parlant d'estrès, aquesta setmana, dos amics -en Pachi i en Franquie (l'home quota)- m'han llançat un repte per tal que reformi una mica el personatge de la Coloma Ros i fer que pateixi una alopècia. Quan es vol canviar un personatge s'han de plantejar diverses qüestions:
1.- L'alopècia és conseqüència del record d'aquell mascle que la va cobrir i que ja no li fa cas?. Recordem que temps desprès de tant gloriós cobriment, encara no pot suportar que aquest mascle la miri ni li digui res. Es  veu que només sentir la seva veu o la seva mirada fa que el seu cos es torni boig de luxúria i comenci a mullar-se tota ella.
2.- Potser el motiu és que està prenent hormones per a fer-se un canvi de sexe? Tinguem en compte que sempre ha estat una pionera en fer coses i vol ser el primer transsexual de la Caixa Segura (ja sabeu que hi ha quotes per a tot i per a tothom).
3.- També podria ser que la seva parella hagi descobert que el sexe amb homes  li agrada més  i s'hagi replantejat si val la pena continuar amb una petarda com la Coloma Ros. Podria fer que li fos infidel i que li posés unes banyes considerables, que això fos públic i que aquest fos el motiu de la seva alopècia.
4.- Tenia l'esperança d'iniciar una relació amb la dona que li feia fel·lacions als ponys?
Quan ja tenim el motiu de l'alopècia, ens cal determinar quines en seran les conseqüències:
1.- Es posarà un barret amb fruites, com la Carmen Miranda?
2.- Es raparà el cabell al zero, com la tinent O'Neill?
3.- Deixarà que li vagin caient grapats de cabell i oferirà un aspecte de pel·lícula gore de tercera fila com si fos una seqüela de la magnífica "La nit dels morts vivents".
4.- Es llançarà als braços del mascle que la va cobrir, amb l'esperança que "l'injecti" fluids anti-caiguda?
5.- Es farà un trasplant capil·lar de l'abundant cabell -d'altres, més políticament correctes, en dirien "borrissol"- pel que li cobreix la resta del cos? 
Bé, accepto propostes. Quant més esbojarrades, millor. De moment, deixo la Coloma Ros tremolant de plaer i luxúria, pensant en aquell magnífic mascle que la va cobrir i que li va desquadrar tots els esquemes. A partir d'aquell dia, mai res va ser igual, mai més va gaudir tant, mai es van tornar a sentir aquells crits orgasmàtics amb tanta potència, mai més el seu cos va tremolar tant de desig i de plaer...Potser tot plegat es limita a això, a un desig insatisfet.

dilluns, 25 de gener del 2010

PRIMERES I DARRERES HORES (POTSERS)

Passo les darreres hores del cap de setmana -i primeres d'una setmana que serà moguda- fent un petit balanç de com ha anat aquesta que ja s'ha exhaurit. Fa set dies comentava en un post la munió de coses que tenia pendents i que m'urgia acabar durant aquesta darrera setmana. Només puc dir que he acomplert els objectius en un 100%. Mentida, només en un 97%. Hi ha coses que han anat sorgint i que no he aconseguit acabar. He acabat tot allò que m'havia proposat d'avançada, això sí.
El que més greu em sap és no haver pogut acabar -o aconseguit- una cosa que per a mi és fonamental: fer-me entendre. No sé si no he estat capaç de transmetre prou el missatge -a vegades ho faig d'una manera barroera, però exempta de malícia- o potser no era el moment idoni per tal de plantejar segons quines qüestions. Potser he de separar-me, anímica i emocionalment, una mica de tot plegat i deixar que altres puguin encertar-la o cagar-la sense que per a mi suposi cap inconvenient. Potser em prenc les coses massa seriosament i resulta que del que es tracta és d'anar passant dies. No ho sé, mai ho he fet així i aquest podria ser el problema. Potser m'he implicat massa en segons quines coses i això no agrada a tothom. Potser valdria més deixar que les coses flueixin per si mateixes i no endevinar la proximitat del fracàs o del conflicte.
El que em fa més por de tirar per aquest camí és que, al final, hauré de redreçar les situacions que es torcin -encara que no sigui per culpa meva- i tindré el doble de feina. Potser he de fer un acte sobrehumà i començar a confiar en allò que no em mereix cap confiança. Potser m'he d'acostumar a funcionar a base d'anar fent tentines, amb un futur i resultat incert. No ho sé, no em puc acostumar a mirar cap una altra banda quan veig que les coses poden acabar malament. Seria innoble per part meva no intentar impedir -o almenys dir-ho- que les coses es facin malament. Potser és un vici el dir les veritats, però jo sempre ho he considerat una virtut. No penso entrar en el joc de veure qui confabula més i millor. No és el meu estil. Això ho deixo per aquells que no tenen cap altre valor (?) que exhibir.
Ara ja estic fent el traspàs, cada vegada escriure m'ocupa més temps i en gaudeixo més. Escriure és una activitat solitària i exempta de conflicte. Només jo i l'ordinador. No hi pot haver conflicte, ell fa el que jo li dic. Jo poso la imaginació i ell la tècnica. Les funcions estan prou definides i cadascú assumeix sense queixar-se el seu paper.
Aquest cap de setmana he estat fent un "estat de comptes" per tal d'esbrinar si podria viure d'això (és a dir, sense cap altra font d'ingressos) i el resultat ha estat sorprenent. No només podria viure sense cap altra ingrés. Podria viure molt bé. Fins que no t'asseus un dia per tal de fer un inventari, no ets conscient d'allò que t'envolta i del que mai fas cabal. Continuaré un temps més -espero que poc- i aniré testant com podria ser la vida vista i viscuda d'una altra manera.
La propera setmana serà genial. L'acumulació d'esdeveniments podria ser una bogeria si no hagués fet una feina prèvia de preparació. Per sort, ja fa setmanes que -malgrat els marrons que m'arriben rebotats de forma imprevista, per comoditat d'alguns- ho tinc tot planificat i previst. Tot i al mil·límetre, com sempre. No pretenc que tot esdevingui com jo ho he planificat, això sé que és impossible, però sí que puc assegurar que tinc previstos un pla B i un C, i un D... per a cadascuna de les situacions. Només cal que em deixin fer la meva feina, que ningú es dediqui a treure's conills de la màniga (totalment inútils i que ja no m'impressionen) i que cadascú assumeixi les seves responsabilitats. Només això, res més. Que ningú esperi que li faci res, de la mateixa manera que jo no ho espero de ningú. Tan fàcil i senzill com això!
Em queden poques hores de son, menys de 3. Cada dia dormo menys i pitjor. Sembla ser que hi ha alguna cosa que no em deixa dormir. No és una qüestió psíquica, és una qüestió física. Malgrat això, continuo fent el que he de fer, com ho he fet sempre, malgrat tot i tots, malgrat jo mateix...  

diumenge, 24 de gener del 2010

ELS REMENADORS DE CUA

Dins de l'apartat "Fauna diversa" de la sèrie "Perfils de la natura" avui us presento una espècie molt difosa i que, per mèrits propis, mereix un post: Els remenadors de cua. Aquest post el tenia escrit des de fa temps -com molts d'altres que tinc a la reserva- i, avui que és diumenge i he caigut en braços de Morfeu, ara he decidit publicar-lo.
Entrem en matèria: Els remenadors de cua són una espècie emparentada amb els hiperventilats i els pollastres sense cap. Físicament només es distingeixen per les pronunciades genuflexions que practiquen i -això sí que és distintiu- per estar sempre disposats a que els enculin de totes les maneres imaginables. Dit clarament, se les mengen doblegades per tal de no contradir el seu interlocutor, malgrat allò que els estiguin demanant sigui la cosa més surrealista del món. Són els més simpàtics i amables del món, alhora que són els que tenen el cul més obert.
Normalment fan reunions periòdiques a les que assisteixen com si allò que allà es parlarà fos la quintaessencia i el paradigma de les idees brillants. Realment, mai arriben a cap conclusió lògica i coherent. Això no és per manca de capacitat  intel·lectual -bé, en alguns casos sí-, més aviat és per manca de capacitat de compromís. Una de les altres característiques d'aquests espècimens és la seva capacitat per no afirmar ni negar mai d'una forma rotunda. Mai es mullen. Aquests aquelarres són molt perillosos i sempre en surt alguna "idea brillant" que en un altre àmbit comportaria la rialla desenfrenada i l'escarni col·lectiu per part d'aquells que tenen un mínim coneixement del tema que s'està tractant. Quan s'adonen que la seva "idea brillant"  és un autèntic despropòsit irrealitzable -normalment ho fan quan ja han fet que el despropòsit es posi en pràctica- canvien d'opinió i fan refer tot allò que -amb molt d'esforç- altres ja han començat a fer.
No són d'idees fixes i poden canviar d'opinió en qüestió de segons, depenent de qui tenen al davant i de què els convé més en aquell precís instant. Sempre volen quedar bé. Fan sentir a tothom allò que vol sentir. N'hi ha que, per una degeneració prematura de l'espècie producte de la falta de costum de pensar, s'obliden del que diuen i poden oferir al mateix interlocutor, amb el pas del temps, diverses versions sobre un mateix fet. El paperot que fan és sublim i ratlla el ridícul més espantós. No s'enfronten mai a ningú i, davant d'una negativa, prefereixen provar d'engalipar a un altre per tal de fer que algú els faci les coses. El mascle d'aquesta espècie ha perdut els atributs sexuals de l'entrecuix -amb la corresponent testosterona- i només conserva un petit conducte miccionador que, en els estudis realitzats en les darreres generacions, sembla procliu a empetitir-se.
Si se m'acut alguna cosa més en relació a aquesta espècie, ja ampliaré el post.
De moment, us puc avançar que els propers "Perfils de la natura" seran els corresponents a "La put-put de cul roig" i "La llama escopidora nord-occidental", dues espècies meravelloses, singulars i fantàstiques que no desmereixen en absolut els Remenadors de cua.     

dissabte, 23 de gener del 2010

POLLASTRES SENSE CAP

Primer de res, vull dir-vos que ja he satisfet la meva necessitat d'un nou ordinador i ja tinc el Macbook Pro que us vaig comentar. Em costarà acostumar-m'hi però, pel poc que he experimentat, penso que hi he sortit guanyant amb el canvi. El Cueta, per tant, pot estar tranquil.
Bé, avui parlaré dels pollastres. No, no m'he tornat boig. Heu observat mai el comportament d'un pollastre? És curiós però definitori. Si té diverses coses per menjar, les picoteja totes sense acabar-se'n cap. Moltes vegades, a la vida, fem el mateix. Tenim tanta ànsia de fer coses que no encertem a començar i acabar-ne cap. Aquest, a més de ser-ho dels pollastres, també és un comportament típic d'aquesta espècie -mai prou valorada- de la que ja us n'he parlat en diverses ocasions: els hiperventilats. 
Fer les coses sense ordre ni concert, assignant a la darrera cosa que els encarreguen una urgència totalment injustificada, és una de les altres característiques d'aquests espècimens dignes d'estudi. Sembla ser que no poden entendre que la visió global de les coses és el que ens permet assignar una major o menor urgència a cada aspecte de la vida. Aquest  comportament erràtic es basa en la filosofia d'anar tapant forats com es pot i pel primer que passa per allà. El més trist, és que aquest comportament no es produeix per manca de mitjans. La manca de previsió i planificació, juntament amb una inusual ànsia de protagonisme -sense saber de què s'està parlant- és el que provoca aquestes situacions.  El cas és estar i fer-se veure, encara que no es tingui ni idea del tema que s'està tractant en aquell moment. Llavors, quan s'intenten traslladar les idees del projecte -per tal que algú l'executi, ells no són mai qui ho fa-, com que no es té ni idea, és quan venen les ordres i contraordres. En aquell precís instant surt el pollastre sense cap: es van dient i fent coses sense cap sentit i sense cap tipus d'eficiència i d'eficàcia. El més greu és que quan es fan suggeriments a aquestes "llumeneres", encara s'ho prenen com un insult a la seva intel·ligència.
Recordo -parlo d'una època en la que estava treballant en una institució molt jerarquitzada- que sempre dèiem que un ascens en l'escalafó no significa un augment automàtic de la capacitat de raciocini i de la intel·ligència. Dit d'una manera planera: el que és un anormal quan està a la base de la piràmide -excepte honroses excepcions-, ho continua essent quan està a la cúspide (a vegades, fins i tot creiem que era condició imprescindible, per arribar a la cúspide, ser un autèntic anormal). Bé, sembla ser que les coses no canvien amb el pas del temps i es mantenen les tradicions. Visca la tradició!!! Més, si pot provocar situacions grotesques que ens poden fer riure molt si sabem situar-nos com espectadors privilegiats del gran despropòsit.   

dimarts, 19 de gener del 2010

HISTÒRIES ANTIGUES

A la vida hi ha històries inoblidables i d'altres que guanyen popularitat a mida que passa el temps. Avui, inesperadament, una persona que coneix la meva veritable identitat, m'ha fet un comentari sobre un post que vaig publicar fa prop d'un any. Aquest post -"Montse Mar i el missatger"- es veu que li va causar una grata impressió. Avui, tant de temps desprès, em comentava que hi ha diverses persones que li han parlat d'aquesta història. En el moment de la publicació aquest post no va rebre massa comentaris, però es veu que és un tema que s'ha actualitzat i ara ha començat a interessar a la gent. Francament, encara no entenc el motiu d'aquest interès sobtat per aquest post, que no considero que sigui dels millors que he escrit. 
Només vull dir que, vist l'interès que desperta, estic considerant reescriure i ampliar aquesta història que forma part de "Revenja", la segona part de "La Barragana del director". Segons aquesta persona, aquesta història s'ha fet molt popular en el meu entorn. La vaig escriure amb molta estimació envers els personatges i penso que aquest és un dels motius que han fet que s'estengués el coneixement d'aquest post.
En un altre ordre de coses, us vull advertir que, el que queda d'aquesta setmana i la pròxima, estaré força ocupat i no sé si podré escriure amb l'assiduïtat que em caracteritza. M'encanta la meva feina però té aquestes coses. És així i no s'hi pot donar més voltes. Ja em perdonareu per la meva (espero que no) absència.
Aquests propers dies s'endevinen molt divertits. De fet, s'incorpora un nou personatge a l'auca i ja li estic buscant un nom. Estic indecís entre "la pastillera" o un de més surrealista  -i amb estil d'indi americà- com podria ser "Conill Pintat". Ja m'ho pensaré...
No sé si us ho havia dit, però ja tinc el Macbook Pro en camí. Estic neguitós per veure com funciona. També estic neguitós per veure com comença la propera setmana. Veig a venir que tot plegat es convertirà en un gran aquelarre, en un gran festival de llum i de color. Penso que hi ha coses que donen salsa a la vida i que hem d'aprofitar aquests moments kafkians i inesperats per fer un somriure, mirar cap aquells que mostren la seva intransigència, en segons quines coses, i fer-los l'ullet sobre la comicitat de les noves situacions.
Ho deixo. Vaig a menjar una mica de fruita i a veure la sèrie Bones. M'agrada aquesta sèrie. No em pregunteu per quin motiu, però m'agrada. Potser és per l'Emily Deschanel, la seva protagonista, o per la trama d'alguns episodis. Mirant-la, espero el proper dilluns, on la Samanta Villar ens oferirà un nou episodi de "21 dias", aquesta vegada immersa en el món del porno. Crec que només farà de càmera i no d'actriu porno, cosa que em decepcionarà molt. En tot cas, sempre és gratificant tornar a veure la Samanta.
Demà, si puc, us n'oferiré una mica més. Per cert, demà torno a veure l'editora. Ja li he escrit els dos nous relats i tinc mig fetes les correccions de "La Barragana del director". Espero que ho tingui en consideració i convidi... als cafès.

diumenge, 17 de gener del 2010

RETORN AL PANTÀ

Ja està, ja s'ha acabat la bona vida. Fa una estona que ja torno a estar a prop del pantà. Aquest pantà d'aigües corruptes i sorramolls ocults en el que habiten animals feréstecs que basen la seva supervivència en la traïció. L'escurço és habitual, però ja fa anys que sóc immune al seu verí. De fet, intento reduir-ne la població, lenta però sistemàticament.
Dos dies de descans no donen per a molt. Són el temps just per tal de desintoxicar-te de tota aquesta podridura humana i tornar a sentir-te part de la natura salvatge i dura, però noble. Tinc la pell, els llavis i la cara tallats pel fred. L'absència d'aquests paratges m'ha tornat la pell fina, massa fina.
Escolto Chambao -qui ho hagués dit!- mentre faig un recompte de les coses que he de fer aquesta propera setmana. Se m'acumula la feina, maleïda sia!!! Als matins he de treballar, però a les tardes he de fer mil coses: trametre a l'editorial dos relats més -sort que són curts-, anar a veure l'inspector mèdic, arreglar un parell de coses de casa -a les cases amb jardí, sempre hi ha de fer alguna cosa per fer-, acabar de fer unes correccions a "La Barragana del director", comprar un nou ordinador -faré cas al Molon i al Cueta. Serà un Macbook- , m'he de llegir dos números sencers de "La ilustración liberal" - 126 pàgines cadascun- per fer un article que m'han demanat, tinc una nova trobada amb l'editora -sempre és un plaer, hauríeu de veure com és (i està)-, segurament tindré un dinar amb dos amics -això sempre és un plaer-, m'he d'acabar de llegir tot de correus que m'han fet arribar en Lupus i els col·legues  (en el seu Honor, ara escolto Brothers in Arms, dels Dire Straits) per tal de documentar "Revenja" i, finalment, m'he d'acabar de llegir dos llibres que tinc començats des de fa temps (1934: Comienza la Guerra Civil i 1936: El asalto final a la República, ambdós de l'insigne historiador Pío Moa). Uff... També he d'anar a tallar-me el cabell (el del cap, vull dir).
Cal pensar com acabarà aquesta història de la Ramera del Gran Sacerdot (que ara adoctrina les sargantanes del desert). Abandonarà a la nimfa Irun (ara puta) sola i desvalguda al Temple? Ara que ja se n'ha aprofitat pels seus fins i ningú en voldrà recollir les despulles, una vegada siguin públiques les seves misèries? Potser la volen abandonar en adonar-se que un escàndol -ells dos també en tenen moltes de misèries- privaria al Gran Sacerdot -i, per extensió, a la seva Ramera- d'acabar la seva travessa del desert i col·locar-se -discretament, quasi secretament- en un altre Temple?  De totes maneres, jo crec que el millor seria fer que la Ramera i el Gran Sacerdot comencin una nova vida en un altre lloc i s'oblidessin de la nimfa Irun (ara puta) que serà arrossegada pel fang. També hi ha l'alternativa que el PrincepValent (li he de canviar el nom, sona a la Bella Dorment) la perdoni i li permeti tornar al seu bosc a fer de nimfa una altra vegada, però això s'ho ha de treballar. He de donar-hi voltes a aquest tema, pot donar com a resultat una història sorprenent.
Cap problema, hi ha temps per a tot. No ens poséssim pas nerviosos!!!. Si em caracteritzo per alguna cosa és per no ser un hiperventilat. Ja sabeu, aquells que, quan tenen dues tasques simultànies, es posen nerviosos i has de treure una bossa per tal que respirin el seu propi aire, més pobre en oxigen, per tal que es calmin. Són els mateixos que consideren que la darrera cosa que els diuen és la més urgent del món i ho deixen tot per fer-la (fent anar de cul a tothom). Per sort, crec que tinc capacitat per a fer això i molt més.
Hòstia! No me'n recordava, que aquesta propera setmana torna la Nikita de Mauritània -un  breu parèntesi de la feina- i s'estarà tres o quatre de dies a casa seva. Ja tindré festival!! Jo ja tinc una edat i no sé si el meu cos aguantarà aquest ritme. Això és la salsa de la vida, una salsa que jo l'hi poso amb aquesta alegria que em caracteritza. El dia que no pugui viure la vida amb alegria, ja no pagarà la pena viure-la. Això és així i no d'una altra manera. Jo no serveixo per  a viure amargat.Tot té un costat positiu i és el que val, el que queda. La resta, la resta no val res!!!

dissabte, 16 de gener del 2010

MUNTANYES NEVADES

Torno a complir amb la meva cita mensual amb el refugi de la muntanya. Des de la finestra veig les muntanyes nevades que m'eleven l'esperit i em fan oblidar tot allò d'irracional que té la vida a la vora del mar. Fa fred, molt i persistent. El fred em purifica i la soledat -sempre vaig sol al refugi- em fa reflexionar sobre si val la pena continuar deixant-me la salut per coses intranscendents. És una qüestió d'orgull i d'honor intentar donar molt més del que és exigible. No és cap gest, només és una manera de veure la vida.
Com m'agrada estar aquí. Tinc la sensació que aviat podré estar-hi a full time, sense haver de pensar en altres coses. Ahir vaig seguir el "Protocol mensual de desintoxicació", que en dic jo. Us ho explico: Per una banda, sempre vaig a  veure la metgessa, el banquer, el mossèn i, desprès, marxo cap aquest paradís a la terra.  Tots m'ofereixen alguna certesa i m'assessoren en els diversos aspectes de la vida: El sanitari, l'econòmic i l'espiritual. Quan pujo a la muntanya ho faig amb tots els temes arreglats.
Aquest matí, encara no havia sortit el sòl, jo ja estava caminant per aquests camins nevats i gelats. Dalt d'una cinglera m'ha sorprès l'albada i m'ha descobert un meravellós paisatge de colors indefinibles que l'home encara no ha pogut imitar. He creuat el rierol gelat i he arribat a la cova -petita, però acollidora, preparada i oculta- que em va ensenyar el meu avi fa anys. Aquesta cova li va servir, a ell i a la seva família, de refugi en temps d'anarquia i revolta.
Sempre que hi entro puc comprovar diverses coses: Que ningú l'ha descobert -cosa molt important-, que la porta -darrera la vegetació que l'oculta- escara està tancada i que encara continua preparada per a poder-hi fer vida. Sembla mentida però, dins de la cova, no hi fa ni la meitat de fred que a fora. L'he de conservar, mai se sap com petarà tot plegat.
Ahir al vespre, vaig començar a faular i a buscar-li un futur a un dels meus personatges. Pensava en com podria ser el futur de la Ramera del Gran Sacerdot una vegada deixi el Temple. Faig que marxi de forma voluntària? Faig que sigui induïda? Potser el Gran Sacerdot li ha trobat algun lloc al desert, al seu costat? No ho sé.... ja ho veurem.
Només em queda un dia en aquest paradís i hauré de tornar a la vida diària, aquesta vida que em proporciona grans decepcions i unes poques satisfaccions que les compensen amb escreix. La vida és així.
PS: Per cert, l'enllaç només és anecdòtic... 


dijous, 14 de gener del 2010

EL SENYOR TROM TORNA A LA CONSULTA

Aquest bé de Déu de dona és la doctora que està liada amb el metge de color (negre) de House. Una autèntica meravella, si senyor!!! Malgrat això, la Clàudia -la doctora del senyor Trom- no té res a envejar-li. Com és (i està) la Clàudia!!! Demà, el senyor Trom torna a visitar-la per a reiterar allò que ja sap: ell està fotut i ella és el revulsiu que ell necessita de tant en tant. No s'esperen grans novetats, tot està dit i parlat, només cal esperar. En Trom viu a crèdit des de fa temps però les seves visites mensuals de seguiment ja s'han convertit en un clàssic.
Si voleu que us digui la veritat, envejo al senyor Trom!!! Les primeres visites -d'això ja fa quatre anys- significaven un martiri que tenia l'avantatja de ser més espaiades. Es veien cada sis mesos fins que, fa un parell d'anys, el tema es va complicar i van passar a ser trimestrals, per acabar essent mensuals.  El darrer any ha sigut gloriós. La pobre doctora -és una manera de dir-ho- ha acabat sucumbint davant l'atractiu natural -val, val, sí, és poc modest-  del senyor Trom. La visita mensual ja s'ha convertit en una trobada de suor, gemecs i sospirs -des de la sala d'espera se sent tot- que dóna noves ganes de viure a aquest pobre mortal. Una pena que això s'acabi aviat!!!
Un dels problemes del senyor Trom és que, en els dies previs a la visita, encara té l'esperança (i caritat) que un miracle desfaci allò que els humans no poden desfer. La vida és dura però en algunes ocasions ell té ganes d'acabar amb tot. Val la pena seguir una lluita estèril? No, evidentment que no.
.....................................................................
Perdoneu que interrompi el post, m'he anat a acomiadar d'una persona. Ho faig cada dia, com si el demà no existís. La miro als ulls i espero poder tornar a fer-ho l'endemà.
 .....................................................................
O sí, potser sí que val la pena. Potser aquesta lluita és una de les poques coses que valen la pena.  No abaixar mai els braços ja s'ha convertit en una qüestió de dignitat, en una qüestió d'orgull i en un motiu per viure. 
Bé, demà el senyor Trom tornarà a sentir el de sempre, tornarà a fer feliç a la Clàudia i, malgrat sàpiga que té data de caducitat, tornarà a deixar-hi la pell... com si res no passés. Passat el cap de setmana, tornarà a treballar, a emprenyar-se -a vegades per impotència-, a indignar-se i a intentar oferir el millor d'ell mateix.
El senyor Trom sap que quan tingui que arribar el moment, ja ho farà. Quan això passi, només li quedarà un consol: haver fet feliç a la Clàudia.

dimecres, 13 de gener del 2010

TRUCADES FURTIVES

Avui faré un post breu. No tinc massa temps però vull que quedi constància d'aquest dia. Dia complet, dia Comansi -els més joves no sabreu ni què vull dir-, i avui ha sigut un dia complet. Només em queda una petita ombra -que ja aniré analitzant durant els propers dies- i la sensació de que res és el que sembla ni res sembla el que és.
Sé que res canviarà Això seria com demanar que les persones no fossin com són. Tampoc pretenc això. Només pretenc raonar el que em sembla raonable. Només vull que em diguin el que hi ha i que s'apartin. Hi ha una dita "Apártalos Señor que, si los aparto yo, serà peor". Tampoc exagerem, tampoc cal arribar a extrems irracionals, però si que cal que tothom assumeixi el que li pertoca sense esperar que ningú vagi corrents a fer el que no es fa per manca de voluntat o per mala organització. Qui crea un problema, l'ha de solucionar. Sempre ho he tingut molt clar.
Penso que hi ha coses que no canvien ni canviaran. Tant l'hi fa, això forma part del pack. Quan compres el pack, el compres sencer amb tot allò bo i dolent que conté. Seria molt fàcil només agafar allò que més ens plau en cada moment.
Demà tinc una segona part que no entenc, que serà reiterativa i que no sé de què ha de servir. Sé quina pot ser la conseqüència d'aquesta segona part, això sí. I només vull dir que no ho entenc, no hi veig cap utilitat. Tot està dit, entès i en marxa. Fer una segona part només pot portar una nova versió de la pel·lícula i un nou encabronament. Quina obsessió per anar marejant la perdiu, quan no és necessari!!! Quina obsessió per passar-nos la vida remenant la cua, quan hauríem d'estar treballant d'una manera eficaç i efectiva!!!
Bé, estaré a l'expectativa de quin canvi es produeix en una sola nit....Uff!!! En queden tantes de nits!!!!
PS: Les trucades furtives??? Un dia, quan vagi a dinar amb algú, ja li explicaré...

dimarts, 12 de gener del 2010

ESCRITS, CARTES, SOBRES I CORREUS

Mentre espero conèixer la magnitud del despropòsit (i de la tragèdia), em dedico a escriure una mica i escolto aquella cançó de fa uns anys "Moi, Lolita" que cantava aquella corsa anomenada Alizée. Meravellosa criatura aquesta Alizée!! Només amb aquest tema va aconseguir el número 1 a diverses llistes europees. Malauradament, desprès ja no va tornar a fer res de bo. La vida és així! Us poso una imatge d'aquesta "lolita" per tal de refrescar-vos la memòria. Em penso que tenia 18 o 19 anys quan es va fer aquesta foto. Desconec quin és el seu aspecte actual.
Avui, desprès de dinar, m'he dedicat a contestar uns quants correus que tenia pendents.  Res important, l'animalada nostra de cada dia. Finalitzada aquesta tasca, he començat a fer escrits, cartes, sobres i a enganxar segells com un foll. Tenia un munt de cartes per contestar des de fa temps -en aquest sentit, sóc un impresentable- i ja tocava correspondre a aquells que encara gaudeixen d'enviar cartes i no cauen en la temptació d'escriure correus electrònics. Les cartes tenen un no sé què especial, propi de temps més romàntics i complaents. Una de les persones que m'escriu assíduament es dedica a ficar en els sobres pètals de flors de l'entorn en el que viu. És una brasilera molt simpàtica que conec des de fa molts anys. Les cartes també provoquen aquesta incertesa de no saber mai quan arribarà (més amb el patètic i lamentable servei de Correus que tinc on visc).
Avui he començat a contestar per un motiu: he rebut una segona carta d'una persona a la que encara no l'hi havia contestat la primera (de fa un parell de mesos). M'ha agafat un rampell i fa un moment n'he acabat la meitat. Desprès de la pausa que he fet per tal d'escriure aquest post, continuaré explicant-li la meva vida i miracles a unes persones que ni tan sols conec en persona (una bogeria).
Destaca entre totes una carta que em parla de les baralles de galls -tema que m'importa ben poc i que més aviat em repugna- i que ja he contestat educadament. És d'una persona d'Hispanoamèrica que es veu que cada cap de setmana gaudeix d'aquest lamentable espectacle. Això m'ha fet recordar una cosa que vaig aprendre fa anys i que és cert com la vida: mai posis dos galls en un mateix galliner o es mataran. Potser em tocarà ser espectador involuntari -però divertit- d'algun episodi semblant (espero que sense sang).
Demà pot ser un gran dia, un dia que espero amb ànsia i expectació. Mentre arriba el moment de jugar una mica a fer preguntes sense resposta, llegiré a Rimbaud. Le Bateau ivre (El vaixell embriac) sempre m'ha encantat. En aquesta ocasió potser seria més adient Une saison en enfer (Una temporada a l'infern) o Les lettres du voyant (Les cartes del vident), però no vull deprimir-me massa.
Avui he declamat una mica de Federico García Lorca -davant de la sorpresa d'aquells que es pensen que tinc la mateixa sensibilitat que la tapa d'un WC- i demà potser faré el mateix amb Rimbaud. La poesia s'ha de llegir en veu alta, cal interpretar-la, declamar-la i fer que el teu entorn s'imbueixi d'aquesta follia pertorbadora, desconcertant, embriagadora i -per algunes- irresistible que se m'atribueix.
Això, amics meus, forma part de l'encant.  Per cert, Déu beneeixi aquells que s'han tornat a tecnificar, d'ells serà el futur!

dilluns, 11 de gener del 2010

MODERACIÓ, MOLTA MODERACIÓ!

Avui no sabia si posar imatge o no en aquest post. De fet, no sabia si fer un post o no. Si voleu que us digui la veritat, no sabia si engegar l'ordinador. A la vida, hi ha coses que et produeixen una gran decepció. 
No parlaré de coses desagradables (o sí), només de canvis de rumb que mai poden portar a bon port. Quan algú demana alguna cosa a algú, desprès no pot obviar-lo i deixar-lo de banda (o si). Bé, de fet poder per poder, pot fer el que vulgui. El que no li ha d'estranyar és que aquesta persona es desentengui d'allò que estava disposat a fer d'una manera desinteressada (coses dels menysteniments). Recordeu aquell anunci que deia "Ell mai ho faria"? Doncs això...
Ara anem per temes importants, d'aquells que realment m'importen, que no demanen res i que només ofereixen petites però profundes satisfaccions. Ho sento, ho he tornat a fer!!! He tornat a començar una nova història. Dissabte em vaig sentir rejovenir i no sé per quin motiu he tornat a sentir el cuc d'experimentar noves sensacions. Feia temps que estava enclaustrat en diverses feines i ara -que sembla ser que ja no cal- penso que potser sí, que potser he de fer cas d'aquell consell que em va donar un amic fa temps i  he de començar a filar una mica més prim. És hora de deixar que, els que en saben, m'aconsellin i m'orientin sobre tot plegat.   És d'agrair que gent amb profunda experiència sobre temes concrets et digui com s'han de fer les coses. Mai m'atreviria a contradir la veu de l'experiència i només em queda tenir el privilegi de quedar bocabadat davant de la seva superior sapiència, seguint les seves instruccions d'una manera recta i precisa. En aquesta vida, tots hem de ser conscients de les pròpies limitacions i jo, pobre mortal amb limitacions infinites, estic condemnat a escoltar amb resignació (i futur plaer) la veu d'aquells que en fan divisa de l'ordre, l'organització, el mètode, l'eficàcia, l'eficiència i la responsabilitat.
Com gaudiré dels beneficis d'haver seguit els brillants consells i directrius del model entre els models! L'experiència viscuda al costat d'aquesta persona m'aconsella ser moderat, mirar, aprendre d'ell i, per sobre de tot, no molestar-lo amb la meva preocupació quan vegi que s'han de redreçar i redefinir els objectius i els mètodes. Com puc gosar dubtar de l'excel·lència dels seus mètodes, desprès del que he pogut veure i comprovar!!!
Gràcies Sebas, gràcies per la lliçó magistral del dissabte passat. Em dónes cinquanta voltes! Tu sí que ets un crack!!  Que n'és de gratificant fer feliç -encara que sigui breument- al proïsme!! 

diumenge, 10 de gener del 2010

TOT ARRIBA, FINS I TOT LA MISERICÒRDIA

Mentre esmolava el seu sabre -precisa, ferma i lentament, amb la pedra d'esmolar- en Sandro va fer una ullada a la prestatgeria on tenia tot d'objectes que havia portat dels seus viatges pel món. Un dia hauria de fer neteja i començar a ordenar tot allò.
Va lubricar el sabre -una fina i imperceptible capa- i el va guardar en la seva funda. Una vegada l'havia penjat en el lloc que tenia reservat a la paret, va mirar què li quedava per ordenar i va descobrir, sota una capa de ferralla diversa però mortal, un objecte increïble del que ja se'n recordava. Una petita daga, una mica més llarga que un punyal i més curta que una espasa, va cridar la seva atenció. 
Cada objecte té la seva història. La manera d'aconseguir-la, el preu pagat, si és un regal o no, formen part de les característiques addicionals de la peça. Aquesta peça que tenia a les mans era excepcional i molt antiga. L'havia aconseguit a l'Iraq, lluny del seu lloc d'origen, i n'havia fet certificar l'autenticitat una vegada n'havia retornat. Era una Misericòrdia. 
Encara recordava el lloc on l'havia comprat per deu dòlars americans. Era una botiga-taller d'armes especialitzat en armes blanques àrabs i orientals. Entrar en aquella botiga era anar uns segles enrere -tant per la tècnica de fabricació i gran qualitat de les armes, com per la mestria  a l'hora de decorar-les i personalitzar-les- i traslladar-se a un món que ja no existeix, en el que regien conceptes com l'honor, la lluita cos a cos i en el que es dirimien les disputes cara a cara.
Aquesta Misericòrdia provenia de França, i era del segle XIV. S'havia fet servir en el Combat dels Trenta (27/03/1351), durant la guerra de Secessió Bretona, que era la part secundària de la guerra dels 100 Anys. El nom que tenia aquella arma el justificava la seva forma d'utilització. La Misericòrdia era una daga de remat. En aquella època, els dos contendents s'enfrontaven en mig d'una planura i lluitaven fins que el darrer combatent d'una de les parts en conflicte era mort. El guanyador, en un acte de misericòrdia envers els ferits vençuts -i també amb els propis- utilitzava aquesta daga clavant-se-la, a través de la mirilla del visor del casc, en la conca dels ulls, fins arribar al cervell. Per aquest motiu té la forma allargada i amb força punxa.
En Sandro es va mirar aquell objecte i va decidir que seria el proper en ser netejat, esmolat, polit i lubricat. La funda també precisava d'alguna petita reparació que faria el propi Sandro. Ell sempre havia estat molt misericordiós...

ESTRATÈGIES I LOLITES DIVERTIDES

Prometo passar-m'ho bé, tant com pugui. La reflexió sincera -que és com ha de ser la reflexió- m'ha fet arribar a la conclusió que no val la  pena partir-se el pit per coses que sembla ser que es consideren intranscendents.
La vida és polifacètica i, si volem poder fer-ne un balanç positiu, hem de descartar esmerçar esforços en aquelles coses que només ens proporcionen mals moments i que ningú -no ho esperat mai- valora. 
Fa anys vaig descobrir que tot plegat és una gran mentida, un gran bluf que hem de saber gestionar adaptant-nos a les circumstàncies del moment. El que avui és blanc, demà pot passar a  ser negre. Aquest no és el meu estil, però quan t'estan dient a crits que estàs fent el passerell i t'ho passen per la cara contínuament, davant l'aprovació per omissió -amb aquella actitud de "qui dia passa, any empeny"- d'actituds irracionals i paràsites, no et queda més remei que replantejar-te tot allò que havies fet amb bona fe i a fi de bé.
S'aproximen dies que poden ser molt divertits. També aspiro a que algú em contesti una pregunta que vaig plantejar fa 639 dies enrere (concretament el dia 11 d'abril de 2008). Un silenci vergonyós va ser el que vaig obtenir en aquell moment i, passat el temps, penso que és hora de tornar a posar en un compromís a qui no va tenir el valor de contestar-me, quan ho tenia molt fàcil. Direu que tinc una memòria prodigiosa. No, no és això, simplement tinc el costum d'apuntar-me totes les coses, no fos que el pas del temps deixés en l'oblit coses que no puc ni vull oblidar. Poden passar els dies, els mesos i els anys, però jo mai oblido. Per dir-ho d'una manera entenedora: Mai estripo una factura, sempre acabo cobrant-les.
Ara ja ha arribat el moment en el que crec que tothom s'ha de retratar. Ja no em valen les fugides d'estudi, els "si, però no", aquest fer la puta i la Ramoneta. Durant molt de temps he torejat, a dretes i esquerres, amb actituds presumptament benvolents, i que només amagaven un interès per saber quin seria el meu proper moviment. 
Ho confesso, moltes vegades m'he deixa't portar per aquesta bis complaent que, en ocasions, em surt (molt rarament) i he seguit la veta -amb l'únic propòsit de riure-me'n una estona d'aquells que consideren que em passo el dia amb el lliri a la mà-  d'aquells que s'apropaven amb la única intenció de tenir alguna cosa per explicar. 
D'altra banda, ahir a la nit vaig quedar profundament sorprès del canvi que han experimentat les noves generacions. Vaig sortir de festa amb un amic -company en mil trinxeres- amb la sola intenció de fer un parell de copes i tornar cap a casa. Em vaig deixar portar per ell i la nit va sortir rodona. Primer vàrem sopar unes taules de formatges i d'ibèrics en un lloc en el que mai havia estat, però al que hi tornaré. Més tard, em va portar a una discoteca on l'edat de les noies i nois no superava els 22 anys en cap cas. Només cal dir que nosaltres érem els més vells del local. Un autèntic èxit!!! En menys d'una hora tenia cinc o sis noietes -la més vella amb vint anys- rodejant-me i reclamant-me -d'una forma descarada i sense embuts-  que els dediqués la nit. Cap problema, no tenia res millor a fer!!! Finalment he regalat em meu cos a una noia anomenada Sílvia (19 anys) que, a l'hora de la veritat,  estava entre acollonida i encuriosida. Vaig detectar en ella ganes d'aprendre coses noves -segons em va dir, estava avorrida dels nois de la seva edat- i poder vacil·lar davant les seves amigues. 
Meravellosa, terriblement meravellosa!!! Una Lolita en tota regla. Desprès de passar tota la nit amb ella, he tingut la sensació d'haver contribuït a la seva formació com a persona i com amant.  Només un punt negre: Em parlava massa de la seva mare, una divorciada de 40 anys que, segons les fotos que m'ha ensenyat, també podria ser objecte de les meves atencions. Ficant-me al llit amb la filla crec haver-me tancat la porta de l'habitació de la mare....O no! Potser podríem arreglar-ho entre els tres. En aquestes coses mai acabes de sorprendre't de fins a on pot arribar aquesta nova concepció liberal del món. Continuaré explorant el terreny de les Lolites i ja us aniré informant dels progressos de les meves alumnes.

divendres, 8 de gener del 2010

VISITA AL TEMPLE

Preparo la meva visita al Temple de Lesbos, en el que habita la nimfa Irun una vegada que va deixar el bosc on vivia i va esdevenir carn de prostíbul. No pot ser una visita anunciada, no fos que el guardià eunuc del Temple m'impedís l'entrada i l'hagués de posar en un compromís. Preparo la meva visita amb tota cura i amb total secret. Les mallerengues guardianes comencen a piular només em veuen i aquesta vegada he de despistar-les. Finalment, no em quedarà més remei que retorçar-les-hi el coll.
Anar al Temple no és un caprici, és una necessitat. La necessitat de complir les meves obligacions com a fidel seguidor de l'Oracle. Només vull pregar i alegrar-me la vista amb el frontis de la ramera del Gran Sacerdot.
Passaré pel davant de l'estàtua de Lesbos sense mirar-la i sense dir-li cap oració. Fa temps vaig caure en desgràcia davant d'aquesta divinitat. Una vegada va adquirir vida i no va poder resistir-se a la carn del mascle. Desprès d'això -talment una mantis-  va intentar cruspir-se el mascle però no comptava amb que aquest mascle era molt mascle. Una vegada va tornar a convertir-se en estàtua, atès que havia traït la seva pròpia creença, va fer-ho en forma de dona deforme i masculina (i amb el cul gros.... jejejeje!).
Passada aquesta estàtua, uns pisos més amunt, trobaré la ramera del Gran Sacerdot. Ara està sola. El Gran Sacerdot està fent exercicis espirituals al desert. Abans copulaven contínuament, oferint la suor dels seus cossos i els fluids corporals als fidels, com si fos aigua beneïda. Sembla seguir-li sent fidel. Diuen les males llengües que entre el poble tenia marit i fills, els quals va abandonar víctima de l'eròtica del poder. 
La Gran Ramera protegeix a la nimfa -ara puta- Irun. Entre ella i el Gran Sacerdot la van recloure al pis més alt del Temple per tal de preservar-la, manipular-la i només oferir-la al millor postor. Prostituïda i manipulada per aquests proxenetes, la nimfa Irun plora. Plora pel bosc que va deixar, per les violes i  per les gotes d'aigua de la rosada. Mai més podrà tornar-hi, mai més recuperarà aquesta innocència  maliciosa i fràgil, amb la que va intentar engalipar al Príncep Valent, a qui el Gran Sacerdot -ple d'ira, prepotència i amb ganes de demostrar el seu poder (Poder he dit? Sí, ara sobre les sargantanes del desert)- va intentar convertir en un gnom. Ara, víctima del seu propi vici carnal, haurà de viure per sempre reclosa al Temple.


Ufff!!! Un altre dia continuo amb aquesta història de la nimfa, l'estàtua, la ramera, el sacerdot i la mare que els va parir a tots plegats. Això ho he escrit avui a les 6.15 h. de la matinada, en un tren infecte (d'aquest que, més que traspassar-nos-els, caldria fer-los traspassar d'una vegada), cabrejat com una mona pel retard, amb un fred que pelava i sense haver dormit víctima del psicodrama que visc aquestes darreres nits... Què més voleu????? Per cert, us aconsello que seguiu l'enllaç i veureu com n'era de meravellosa la nimfa Irun, abans de lliurar-se als plaers carnals i de fer-se fidel seguidora de la "dieta del cucurutxo".

dijous, 7 de gener del 2010

GRANS DECISIONS

Com ja sabeu, fa uns dies vaig tenir un òbit proper. Desprès de passar un dol -breu però sentit- envers el difunt, he de fer cas a aquella frase que diu "Mora't Anton que el que es queda ja es compon" o l'altre "A Rey muerto, Rey puesto". Bé, fora de conyes marineres, he de decidir-me: em compro un PC portàtil o un Macbook? Ara, que m'he deslliurat d'altres preocupacions més fútils, estèrils i que a ningú semblen interessar, -per a no desentonar amb l'entorn-  em dedico a això, a teoritzar sobre el sexe dels àngels, sobre si demà plourà o sobre quina és la repercussió de la superpoblació de la granota reineta. Grans temes, sens dubte!
Un dels altres grans temes que actualment guien la meva vida -ara que ja tinc més tranquil·litat i temps- és pensar en quins concursos i premis literaris presento els meus relats. Un d'ells, titulat "Angoixada", veurà la llum dins d'un recull de relats de diversos autors. No us puc assegurar si serà el proper mes o al següent. El que és segur és que l'editorial ja ha adquirit el compromís de publicar "La Barragana del director" -el dilluns vaig estar dinant amb l'editora- i m'han retornat l'original que els vaig lliurar per tal que hi faci unes correccions i modificacions. Mentre treballo en aquest original -amb l'il·lusió de veure com un "fill meu" veurà la llum-, continuo escrivint alguns relats més per tal d'anar fent un avançament del llibre i que els personatges ja siguin familiars als lectors. Ara començaran a ser públiques les anades i vingudes de la Barragana, del Palma, de la Montse Mar, del Gusi, del Paco Porras i de tots aquells que formen part d'aquest microcosmos d'intrigues, mentides, corrupcions, infidelitats i bogeria constant. 
Bé, tornem al fil original. Portàtil o Macbook? Quina gran decisió! D'una banda, se'm fa una mica tediós haver de canviar la rutina que tenia amb el portàtil i començar a treballar amb Mac. D'altra banda, representa un nou repte, una nova manera de fer les coses.
Ja m'ho pensaré, encara tinc dos relats per refer i un llibre per a corregir i no puc esmerçar esforços en aquestes coses importants, els esforços estèrils i sense un objectiu clar ja no tenen cabuda en la meva vida... 

dimecres, 6 de gener del 2010

EL QUE MÉS EM MOLESTA.

Sempre m'he caracteritzat per anar més enllà del que es podria considerar la simple obligació, per planificar les coses fins al detall més insignificant, per intentar preveure el que pot passar davant d'una circumstància concreta. Això no té cap mèrit. Només és un indicador del grau d'implicació, responsabilitat i interès per fer les coses ben fetes.
Quan es comet un error només és atribuïble a dues causes: la desídia o les limitacions intel·lectuals del que el comet. En ambdós casos és censurable.
Quan aquest error es comet per segona vegada en un curt espai de temps, encara és més censurable (més si els protagonistes són els mateixos). Si passa això i es descobreix l'error, el més aconsellable és intentar, amb mitjans propis i sense fer gaire publicitat, esmenar-ho de la manera més ràpida i discreta. 
Hi ha poques coses que em molestin d'una manera especial i definitiva, molt poques. Una d'aquestes coses és que em traspassin la responsabilitat de la resolució dels errors que han comés altres. Molt més quan qui ha comés l'error s'està rascant la panxa tot el dia i, si l'ha comés ha estat per desídia. Normalment, això coincideix amb una actitud permanent de crear tensions innecessàries (és a dir, no em preocupa la meva feina però sí que critico la dels altres). Intentar que un tercer solucioni l'error pot resultar molt "popular" i "magnànim", però és un altre error. Qui comet un error l'ha de solucionar ell mateix (molt més si és d'un tema de la seva competència exclusiva). Acostumar-lo a que si comet un error sempre hi haurà qui  li solucioni només contribueix a refermar la seva posició d'irresponsabilitat i de crítica constant envers els altres (en qüestions que no haurien d'importar-li).
No pretenc magnificar coses fútils, però són els petits detalls els que marquen tendències i maneres de fer les coses. És decepcionant veure que es prima el "menjament d'orella" davant dels criteris d'esforç, organització i responsabilitat. Us imagineu que un president d'un govern pretengués que el ministre de Cultura presentés els pressupostos, atesa la desídia del ministre d'Economia (per molt bé que sabés "menjar l'orella" el referit ministre)? No, oi?... Doncs per aquí va la cosa. Recordo una frase molt adient: "Que cada palo aguante su vela" (o aquesta que em resulta més propera, sincera i desproveïda d'aquesta falsa correcció que a alguns agrada exhibir: "Que cada perro se lama su cipote")
Bé, ara ja sabeu què em molesta. Ah, per completar aquest post, en podeu llegir un parell que  vaig escriure fa temps (aquestes coses no sorgeixen de sobte, van madurant fins que cauen de l'arbre i, com ja us he dit, jo veig a venir les coses). El primer es diu "El guru" i el segon "La puteta prenyada". Espero que us divertiu llegint-los.

diumenge, 3 de gener del 2010

VIATGES ENVEJABLES

Sento enveja, ho reconec. Bé, més que enveja sento nostàlgia. Fa uns dies visitava aquest bloc en Ronin des de Moscou i avui -quina enveja!!!- ho fa en Lupus des de San Francisco. La Nikita està a Mauritània, com la resta, treballant. D'altra banda, tenim a una altra persona viatjant per mig món -ara està a Finlàndia- i sense perspectives de parar. I jo aquí, totalment desaprofitat!!!
M'he de calmar, ho sé. Jo vaig decidir acabar amb aquesta vida de viatges continus. Quantes vegades m'he penedit de prendre aquesta decisió!!! Potser canvio de vida. Només em cal tenir les mans lliures, desprendre'm del pes mort, tornar a ser el que sempre he sigut.  Ara no ho puc abandonar tot per circumstàncies familiars. Ara no puc fer la maleta i continuar gaudint d'una vida errant. 
D'altra banda, també he de deixar solucionades altres històries. Bé, aquestes no em preocupen, aquestes -si hagués volgut- ja faria temps que estarien solucionades definitivament. No descarto fer-ho en breu. Crec que hauré d'esperar la confluència de la Nikita, en Ronin i en Lupus -talment com una confluència d'astres- per tal que em solucionin aquests temes en els que jo no puc intervenir-hi directament.
Ara m'aniria de conya, anímicament, poder fer un viatge dels d'abans i alliberar adrenalina acumulada. Un parell de mesos en territori hostil -ara també hi sóc, però no val la pena ni gastar adrenalina per aquests xitxarel·los-, juga'n-te el físic i s'han acabat les cabòries (no genysmenys). 
Tornar a sentir la calor extrema, el fred extrem, tenir consciència del perill, saber que aquell whisky infecte, que t'estàs bevent a la barra d'un local encara més infecte, pot ser el darrer. En contrast, gaudir dels millors hotels, dels plaers més intensos i indescriptibles, del millor de la vida -com la darrera voluntat del condemnat a mort- i apurar els darrers moments abans de fer la teva feina. Aquestes descàrregues d'adrenalina no es paguen amb diners. 
Acabar la feina i tornar a allò que en dic "casa meva". Passar uns dies o unes setmanes de bona vida, de festa non stop, fins a la propera feina. Deixar la ment en blanc i no pensar en què hauré de fer i on hauré d'anar a fer-ho. No cal pensar-hi, no hi ha opció de triar. 
Saber que ningú t'espera et dóna el valor i la llibertat suficients per tal de fer la feina i de viure la vida com molt pocs la poden viure. També et fa ser conscient de la soledat d'aquell que és negat per tothom, d'aquell que no existeix, d'aquell a qui ningú plorarà quan mori (bé, potser sí, potser alguna noia d'algun dels ports on ha atracat el meu vaixell).
Bé, amics, passeu-ho bé a Moscou, a San Francisco, a Mauritània i allà on us porti la vida i la feina. Jo, en aquests moments només us puc envejar i pensar que gaudiré de vosaltres i de les les vostres històries quan torneu.

divendres, 1 de gener del 2010

CAP D'ANY GLORIÓS

Puedo escribir y no disimular
es la ventaja de irse haciendo viejo
no tengo nada para impresionar
ni por fuera ni por dentro.
...................................
Me perdí en un cruce de palabras
me anotaron mal la dirección
ya grabé mi nombre en una bala
ya probé la carne de cañón.
................................
Lo que me llevará al final
serán mis pasos, no el camino
no ves que siempre vas detrás
cuando persigues al destino.
.....................................
No voy a sentirme mal
si algo no me sale bien
he aprendido a derrapar
y a chocar con la pared
que la vida se nos va
como el humo de ese tren
como un beso en un portal
antes de que cuente diez.
..............................

 Fito & Fitipaldis
 
Avui no hi ha ni imatge. Avui només trec el nas per tal de desitjar a tothom un Bon any 2010. Malgrat pugui semblar que la passada nit ha estat de desenfrèn i festa total, no ha estat així. Ahir vaig tornar a requerir la presència dels meus millors amics -l'ordinador, la botella de whisky i el paquet de tabac- i he passat tota la nit escrivint, bevent i fumant. La soledat, en segons quins moments, és magnífica i ens permet veure la magnitud de la tragèdia o fer una nova composició de l'estat de les coses.
Entre la boira de nicotina que hi havia en el meu despatx aquest matí, he descobert que la vida és com el fum. Si el tanques t'asfixia i si obres les finestres marxa. Potser he de començar a obrir les finestres. Potser una excessiva prudència és una mal aliada en aquests moments.
Us he posat aquests fragments d'una cançó de Fito i Fitipaldis per un motiu: l'he estat escoltant aquesta nit i m'ha semblat prou il·lustrativa.
Bé, vaig a menjar alguna cosa. Aquests dies tinc l'horari canviat. Dormo de dia i treballo -escric, bec i fumo- de nit. Coses del Cap d'Any i de tenir molts dies de festa. Esgoto els darrers moments, que consumeixo àvidament, com el guerrer que sap que ha d'entrar en combat i vol deixar les coses arreglades per si ha de morir en la batalla.
En tot cas, que sigueu feliços durant l'any 2010. Jo ho intentaré...