TRES... I BASTANTES COSES!!!!!

Aquesta nit passada he reeditat una nova trobada amb les puber-lolites. Bé, ara ja les hauré d'anomenar d'una altra manera. Ja han superat amb escreix els 20 anys i comencen a tenir força clares moltes coses. La Sílvia i la Sònia -evidentment, noms ficticis- des de fa un parell d'anys, quan elles acabaven de fer els 18 -fet prou documentat i comentat en aquest bloc (per ex. comentaris del 07/04/10)- han tingut a bé insuflar-me periòdicament la seva força i joventut en forma de nits inacabables de sexe i malícies diverses.

Malgrat em consta que es rebolquen amb nois de la seva edat -i això ho diuen elles-, de tant en tant, ens fem un regal d'homenatge, ens truquen, ens veiem i gaudim d'unes hores força entretingudes i diferents. 

Ara mateix, a mi també em va bé com a entrenament per a possibles -probables- propers esforços no previstos, però que em resultarien del tot plaents i que desitjo tenir. No perdre la forma, en segons quines coses, és força important. Veure que dues joveneses et deixen baldat -però no derrotat-, que elles no acaben menys cansades i que encara es recorden de tu a l'hora de donar-se un homenatge... doncs sempre et puja la moral i eleva la cotització del teu ego!!!!

Avui he arribat tard a casa -sobre les 10 del matí- i només he menjat una mica i a dormir. Fa una estona m'he despertat i he pensat en contestar correus i fer el post mentre em miro -a estones- una gran pel·lícula que fan a Paramount Channel: Desayuno con diamantes. Sempre m'ha encantat aquesta meravella de pel·lícula.

Ho deixo. Encara estic adormit i molt, molt, molt cansat!!!! De tant en tant, superar proves com aquesta em resulta gratificant. No és que m'obsessioni o que tingui més significació que la que té, però m'encanta retrobar-me amb aquest parell de petites diablesses i deixar-me portar per elles del cel a l'infern i a l'inrevés, en un viatge plaent que només pot tenir un final: el Paradís.

Un regalet i un altre.

HI HAVIA TEMA?

Avui, un de ràpid, a sopar i a veure el partit!!! El post d'avui és tipus paràbola irreal.

Pregunta del dia, de la setmana, de la quinzena, del mes, de l'any: hi havia tema (o, més ben dit, n'hi va haver)? En aquests darrers dies he sentit de forma reiterada -fora de context i de temps- aquesta pregunta. Tot va començar fa un parell d'anys -potser més, potser ja en fa cinc... o deu?-, però sembla que ara tothom s'ha despertat del somni etern. Versió oficial i la que subscric: ni ho sé ni m'importa. Versió mediatitzada per aquesta olla de grills en la que em toca habitar: jo penso que sí, que n'hi va haver. Incipient -en les primeres fases- però sí. De fet, només de pensar-hi m'entra un riure incontinent (i un morbo irrefrenable, ho confesso!!!!). Intento imaginar-me a la feliç parella en plena acció -per intentar racionalitzar allò que em sembla irracional- i, encara avui, sóc incapaç de visualitzar-ho.

D'altra banda -mentre escolto JL Perales, quins collons!!!- analitzo els motius d'aquella situació: una insatisfacció producte de la rutina? Un haver-ho fet tot i la imperiosa necessitat d'experimentar coses noves amb gent nova? Unes ganes irrefrenables d'aventura, de fer allò que està prohibit, de jugar-se-la, de demostrar-se que encara hi havia "poderío"? Potser fou una barreja de tot plegat. Ho entenc i sempre he sigut molt respectuós amb aquestes situacions. També, la meva posició de single de pro, m'ha permès experimentar situacions similars. Força plaents, per cert!!!!

I la meva pregunta és: I a qui collons importa si hi va haver tema o no?????? De fet, què n'he de fer jo -ni ningú- de tot plegat? Ja s'ho faran -espero que s'ho fessin bé i que en gaudiren- tot dos!!!!! Potser hem fet una societat en la què tot i tots hem de ser transparents? Per quin motiu? I el nostre dret natural a la intimitat? Quin Dret ens empara a l'hora de saber la vida i miracles de la resta de la Humanitat? Evidentment, cap ni un!!!! Malgrat això, en aquella època no vaig tenir cap mania en inspirar-me en la seva situació per fer-ne un relat (mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa).

El regal d'avui -no sé si denominar-lo així- pot tenir adeptes i detractors però.... qui no ha ballat això???? Vinga un segon regal per si de cas!!!!  I un tercer regal... és que m'encanta!!!!

CONTRADICCIONS COHERENTS

Avui és un d'aquells dies en els quals faig balanç en el tren de tornada a casa. També és un dia d'aquells que plego ben entrada la tarda i que em fagocita qualsevol intent d'escriure altra cosa que no sigui un post (que no és poca cosa).

El dia ha sigut contradictori però ha sigut coherent. No n'esperava res d'especial d'aquest dia i ha saltat la sorpresa. A primera hora m'he retrobat -una estona, però ha sigut suficient- amb una persona que tenia ganes de veure. No és que siguem grans amics i que estiguem a partir un pinyó -tampoc cal enganyar a ningú ni imaginar-se coses que no són- però sí que n'admiro la seva coherència i -a diferència d'alguns- la seva dignitat. És contradictori sentir alguna cosa positiva -bé, més d'una... de fet bastantes- per algú amb qui tampoc tens massa afinitat? Jo penso que no! De fet, malgrat hem tingut postures clarament enfrontades en temes puntuals -cadascú defensant la seva postura, penso que amb sinceritat i sense cap altre ànim que fer que les coses funcionin el millor possible, equivocadament o no- el que és indubtable és que no puc menys que sentir admiració per algú que ha de remar en aigües turbulentes i conviure amb taurons -deixem-ho en hienes- que regalarien el seu cul -l'oferirien sense dubtar ni un moment- a canvi d'un copet a l'espatlla o d'un somriure fals i hipòcrita. Només per aquesta demostració de dignitat i coherència, ja compta amb tot el meu respecte. D'altra banda -dit sia amb tot el meu respecte i amb les reserves corresponents- podria afirmar que, fins i tot, se m'ha revelat un atractiu físic que fins ara no se m'havia fet evident.

Després, dinar en bona companyia. Els meus àpats són sagrats i prefereixo dinar sol abans que en companyies que no em desperten cap tipus de sentiment positiu. Considero el fet de menjar un acte íntim, com tots aquells que esdevenen naturals i imprescindibles. No m'agrada menjar amb gent que en desperta confiança, a la que no acompanyaria amb els ulls clucs a qualsevol lloc i en qualsevol circumstància.  Avui he compartit estovalles amb gust i volgudament. Si no hagués sigut per un pastís gelat rebel!!!!

Tornada en tren, que és on he escrit quatre apunts que, una mica guarnits, conformen aquest post. Tampoc amb massa intenció, només amb la pretensió de deixar constància -potser algun dia deixaré d'escriure en aquest bloc i em posaré a llegir-lo- del pas d'un dia més, de l'existència d'estones plaents que compensen les males estones i els mals pensaments... i perquè no dir-ho, també és una manera d'alliberar les quatre pensades que em venen al cap quan comprovo que n'hi ha que -con deia Luis Eduardo Aute- "cambian las masas por las nalgas, según los malos rollos de la edad".

Avui un parell de regalets (un i dos) una mica.... no sé.... vosaltres direu!!! A mi, m'agraden i formen part dels meus anys més joves.

PLAY IT AGAIN, SAM!

Avui us faig els dos regalets de principi per tal que els assaboriu mentre llegiu (un i dos). 

Hi ha coses que són meravelloses i dues d'aquestes coses són les pel·licules a les que pertanyen els regalets d'avui. Que són velles? Doncs sí, són velles, però també són belles i m'encanten. Aquesta tarda, mentre m'estava quedant tòtil, tot preparant la migdiada -ja s'ha convertit en venerable costum- he canviat de cadena de TV i estaven fent la pel·lícula Esmorzar amb diamants. Finalment, poca migdiada he fet, però he tingut el plaer d'escoltar una vegada més aquella banda sonora que em transporta a altres temps, a altres llocs i a altres companyies.

Passada una estona, ha sonat el telèfon -el mòbil- i era un amic d'altres temps. La conversa, sobre un altre amic i sobre l'ajuda que necessitava -i que rebrà, Semper Fidelis- ha acabat amb unes frases que m'han deixat estupefacte per crues i realistes: "La felicidad absoluta sólo la alcanzan aquellos que conocen el dia de su muerte. Los que saben que tienen fecha de caducidad y les dá igual todo: hagan lo que hagan gozan de impunidad, son transparentes y se lo pueden permitir todo". Acabada la conversa he penjat i, amb els darrers moments de la pel·lícula, he pensat que el meu amic tenia raó: Si saps que tens data de caducitat, tant és el que facis. Saps que has de morir igualment i per tant, què hi pots perdre? D'altra banda, qui renunciaria al gust de fer tot allò que sempre ha tingut ganes de fer i al que ha renunciat per contenció? És simple, extraordinari i pervers... però és així!!! Alguna avantatja ha de tenir saber-te mort anticipadament!!!

Avui he continuat amb la meva lectura de l'Ulisses del James Joyce. Molt recomanable, malgrat pugui semblar un pal monumental. Ahir vaig acabar Dublinesos, del mateix autor i em va deixar un regust d'insatisfacció per haver-se acabat massa d'hora. Jo volia gaudir-lo una mica més. Per aquest motiu vaig començar aquest altre llibre. Persevero amb altres autors -Bukowski, William Borroughs, Truman Capote...-, aquests maleïts i representants de la decadència -o no!- d'allò que anomenem, amb majúscules, Civilització. Tot plegat, els considero profetes i visionaris -tinguem en compte que les seves obres són de la primera meitat del segle XX- de la autodestrucció de l'ésser humà. 

Avui poca cosa em queda per fer. Una darrera passejada pel jardí, el darrer obsequi al gos -en forma d'alguna exquisidesa d'aquelles que el fan tornar boig- i tancar la paradeta, que demà pot ser un gran dia! De fet, pot començar com el cambrot del germans Marx i pot acabar com una carnisseria -pròpia del cinema més gore- a la consulta del meu pinyoleg. Tot plegat... és el que hi ha i només podem demanar que en Sam -poseu-li el nom que vulgueu- ens la torni a tocar.

TEMPESTES

Mentre fa estona que pou i pedrega, aprofito per rellegir i resdescobir  obres magnífiques de Monterroso, Héctor Quiroga, Roberto Bolaño... i de tot un seguit de genis del conte. Concretament, també repasso escrits de Txèjov, Poe i... una singularitat magnífica de l'Oscar Wilde titulada De profundis.  

Avui és un dia gris, que convida a la lectura i a la escriptura. El títol que buscava ahir? Em sembla que ja l'he trobat (almenys provisionalment). Aquestes són les meves preocupacions, les meves cuites actuals. Ni en necessito ni en vull d'altres.

Demà comença una nova setmana, un nou repte, una nova cursa. És una setmana curulla d'esdeveniments, de compromisos, de coses per fer. Ja m'està bé. Tampoc voldria limitar-me a passar per set dies sense més, sense cap objectiu. 

Avui seré breu. Necessito acabar un parell de coses que tinc compromeses per, com a molt estirar, demà a la tarda. N'hi ha una que ja la tinc pràcticament acabada, però l'altra se'm resisteix i no trobo la manera d'acabar-la. Quan estic a punt de deixar-la per bona, surt aquella maleïda consciència i em diu allò de: "ho pots fer millor". Llavors, en un acte d'autèntica vergonya, torno a posar-m'hi sense aconseguir un resultat del tot rodó.

Ho deixo, vaig a posar-m'hi una altra vegada. No voldria quedar malament amb la meva pròpia consciència!!!!

Un regalet.

LABERINTS I TEMPTEJOS

La meva contesta a un correu ha inspirat gran part d'aquest post. Cal atabalar-se si et perds en un laberint? No. Sabedors de que tot laberint té una entrada i -almenys- una sortida, només cal tenir el temps, la paciència i la serenor necessària per trobar-la.

Avui els regalets (un i dos) els faig a mig post i els dedico a totes les persones que busquen la sortida del laberint.

El dia? Bé, el dia bé! Malgrat un observador extern hagués pogut dir que he tingut motius per tenir algun sentiment desagradable, tot plegat ha sigut molt clarificador. A vegades res sembla el que és, ni és el que sembla. Al final, què importa realment? Potser no som senyors de decidir quan s'acaben les coses? Què trist no ser capaços de poder-ho decidir!

Demà espero una visita que pot ser força interessant. Tinc moltes ganes d'experimentar -jugar una mica, en llenguatge clar- i l'esperança de portar a bon terme la negociació i les converses. De tant en tant, convé deixar-se anar i gaudir de la dansa del contrincant. Observar com desplega tota la seva varietat de plomes de colors per cridar l'atenció, talment fos un paó en zel, sempre és un espectacle instructiu i ple d'una curiositat -fins i tot morbosa- de saber fins on està disposat/da a arribar. Ah, el tempteig, l'etern tempteig!!!! La temptació, la juganera temptació!!! Bé, hauré de desplegar les meves habilitats més fines i subtils. El/la meva oponent s'ho mereix i seria de molt mala educació respondre o intentar jugar des d'un pla inferior d'intel·ligència i subtilesa. Sempre he respectat a aquells que -malgrat pugui tenir-hi més o menys afinitat- han provat ser dignes contrincants. Tampoc em cauen els anells de reconèixer, arribats el cas i si ho han demostrat, la seva superioritat. Pot ser divertit, molt divertit!!!! 

Ara unes maduixes -fresquetes, fresquetes, acabades de collir- amb nata. Després? Després no ho sé. Ningú ho sap!!!

Un darrer regal...

L'ART DE PERDRE EL TEMPS

Avui tardaré una mica a escriure aquest post -he decidit continuar perdent el temps (cada vegada ho faig més hores al dia i ho trobo força profitós)- i gaudir de la pausa estèril, dels pensaments inconsistents i de la dinàmica de no fer res considerat "útil".  Què curiós! Per quin motiu considerem que no fer res és perdre el temps? No podríem dir que guanyem aquest temps que no ocupem en fer aquestes coses "importants", que les normes socials i morals ens impulsen a fer, de forma compulsiva, sense un objectiu massa definit i amb l'única intenció de poder considerar no hem deixat passar el temps gratuïtament?

Tot plegat, què hem de fer? Hem de passar-nos el dia pensant en bancs i caixes, Administracions Públiques, empreses públiques, organismes i altres coves de vividors que fa temps haurien d'haver fet fallida si no fos perquè constitueixen la menjadora dels paràsits que ens han portat a l'actual situació? Algú pot pensar, a aquestes alçades, que alguna vegada algú demanarà algun tipus de responsabilitat a aquells que ens han fet creure -i ens han avocat a fer-ho- que podíem viure com a rics, sabedors que la pretesa riquesa en la que basaven el seu quimèric "Estat del Benestar" només era un bast miratge, una fantasia preparada per perpetuar-se a la "casta".

Prefereixo pensar en el darrer i en el proper dia en el què el meu alè tebi humitejarà el clatell d'alguna dona, fet previ a resseguir amb la meva llengua el lateral del seu coll, suaument, tendrament, continuant inexorablement -i plaentment- per la resta del seu cos... Bé, deixem-ho! No voldria provocar instints rebels i sensibles que només aspiren a emprar el seu temps en fer alguna cosa pràctica i "resultona". Darrerament, jo estic més per fer coses plaents, sense un sentit pràctic, tendents a la satisfacció que em provoca el fet de saber que el que estic fent només pot provocar una situació neutra, en la qual cadascú pugui triar què vol i què no vol. Que cadascú sigui víctima i botxi dels seus propis desitjos!!!!

Per aquells que encara no han entès res -avui potser estic una excessivament metafísic- o que símplement passen del meu pensament expressat en aquestes ratlles, he penjat aquest dibuix. Només cal que "perdin" el temps buscant les diferències que els fa distints. Que quantes n'hi ha? Si us plau!!!! Sembla mentida que encara no hagueu entès res: cadascú trobarà les diferències que vulgui trobar-hi, ni més ni menys! No crec que trobar-les totes o cap sigui un fet transcendent en la història de la Humanitat!!!

Un regalet i un altre (repetits però que em fan posar la pell de gallina). Escoltat això -en absolut silenci, amb la ment en blanc, deixant-se envair per aquesta dolça veu- és una magnífica "pèrdua" de temps.

LOSING MY RELIGION (ESTAR BUIT)

Malgrat pugui semblar que ara algú ha descobert que les persones podem arribar a estar buides, fa molts anys que aquells que tenim per costum lliurar-nos en cos i ànima als projectes en els quals estem implicats, necessitem -de tant en tant- reinventar-nos i regenerar-nos. A la vida hi ha moltes maneres d'afrontar els projectes -la pròpia vida és un gran projecte- però bàsicament n'hi ha dos: 

a) D'una banda hi ha els que fan el que sigui, com sigui i a la hora que sigui. Són els que -per no acceptar fer bajanades ni arrossegar-se com un llimac, en ares a la eficàcia i la eficiència- estan malvistos i considerats antipàtics (és a dir: si no fas la subnormalitat que et demano, emmerdant a tothom, no ets bo).

b) D'altra banda hi ha els que supleixen aquesta disponibilitat substituint-la per l'adulació constant, el sí permanent -emmerdant als que sí que penquen, però en benefici propi- fins i tot davant les bajanades més escandaloses i una actitud -patètica i rastrera- més tendent a la recerca obsessiva i compulsiva de la medalleta que a l'objectiu últim: l'eficàcia i l'eficiència.

Aguantar molt de temps aquestes situacions, crema molt i et fa perdre la confiança en tot(s) plegat(s). Fins i tot et fa plantejar l'essència bàsica i primitiva d'allò que constitueix la teva religió. Potser és millor llepar que pencar? Eus aquí el gran dilema existencial!!!! En aquest cas, potser seria preferible reinventar-ho tot de socarrel o dedicar-se a una altra cosa. Potser aquest és el gran problema de tot plegat: massa gent disposada a llepar i poca gent disposada a pencar.

Avui és diumenge i tocaria descansar. A vegades, el propi cansament acumulat impedeix poder descansar, de la mateixa manera que l'esgotament i no dormir durant molt de temps provoca encara més insomni.

Ho deixo. He d'aprofitar aquest diumenge. Per sort, aquesta propera setmana tindrà diversos diumenges!!!
Un regalet.

PUNTS DE CONTACTE (I)

Setmana dura en molts aspectes! No entraré en detalls, no s'ho val -bé, sí que s'ho val, però prefereixo obviar-ho-  i tampoc solucionaria res. És el que té ser un simple mortal, que el teu poder "solucionador" és limitat. Finalment, pena solidària intangible però intensa. Aquell punt de contacte eteri però transmissor d'una energia que no es ven ni es compra: s'ofereix i es regala.

Començo pel final: Avui nou retrobament amb la "noia del tren". Bossa Tous de color marró (pell) i texans, per més concreció. Escoltant música des del seu mòbil -bé, smartphone- mentre les sardines de les llaunes estaven més còmodes que nosaltres. No diré que la culpa és d'aquells que amb bicicletes, carrets i d'altres estris semblants ocupen l'espai de diversos passatgers -no cauré en aquesta trampa fàcil- i sí que acusaré a l'operador ferroviari -Renfe, per més detall- de posar poques unitats als trens que tothom -menys ell- sap que van cada dia saturats. Gestioni qui gestioni Rodalies sempre serà igual: el mateix gos amb distint collar! En definitiva: continuem igual.

M'he enganxat a un joc: Apalabrados (versió catalana). És un scrable en versió app. Força aconseguit -amb les errades habituals en aquestes coses- i que distreu molt (ja sabeu: sales d'espera de dentistes, viatges en tren o Metro, etc...). Necessito distracció i aquesta és la més intel·ligent que he trobat. Bé, he probat altres "distraccions" -que d'altres em busquen contínuament- però les he descartat per surrealistes i per orfes del més elemental rastre de sentit comú. No, no ho faré: ja m'estic escalfant i m'he promès viure aliè i impertèrrit davant del despropòsit. Obviar és més pràctic que intentar fer florir una pedra o que confiar en la memòria dels peixos.

De moment ho deixo. He de marxar!

DUTXA

Prendre una dutxa pot servir per moltes coses, sens dubte, però per una de les coses que no serveix és per treure't de sobre aquella sensació de buit -que no de brut- que tinc cada vegada que abandono el llit de la Niki. El nostre pacte continua igual i tots dos ens permetem compartir -intensa i frenèticament- unes hores per després no veure'ns més durant mesos. Coses de la vida! Potser hi volguéssim donar més continuïtat a la nostra relació(?) la màgia es trencaria i ja no seria el mateix. 

Fa poc encara compartíem llençols, suor i plaer. Ara ja torno a estar a casa, fet pols, acabat d'afaitar i dutxar -com a mínim per segona... o tercera? vegada- i amb unes ganes boges de dinar i fer-me una migdiada superba.

Sembla mentida com quatre persones poden sentir el pols de la vida de la mateixa manera. Els quatre amics que ahir vàrem sopar junts -de visita a Barcelona- tenim maneres similars de veure la vida i d'afrontar els accidents del camí vital. He escrit que estaven de visita a Barcelona. Tot plegat és molt curiós: dos d'ells tenen casa a Barcelona i consideren que és casa seva -entre ells la Niki- però hi passen menys de 60 dies -de forma discontinua- a l'any. Com deia: sopar extraordinari amb conversa intel·ligent i basada en el coneixement del que s'està parlant (també amb un grapat d'experiència a l'esquena). Com trobo a faltar tot plegat!!! Com abomino dels cagadubtes, ineptes, porucs i llepons que fa uns anys no haurien tingut cabuda en el meu entorn!!!

S'aproximen dies de corre-corre sense ordre ni concert, d'activitat grotesca i hilarant, de patètica i penosa demostració d'incompetència. Per sort, ja he decidit seure en el meu turonet -aliè a bajanades, preparat per riure molt- i observar com les formigues es barallen per un bocí de menjar que oferir -lleponament- a la seva reina per acabar essent recompensades amb un gest displicent -i desplaent- d'aquesta. Normalment, també són recompensades amb el rebuig burlesc dels seus congèneres iguals o subordinats. Aquest és el futur de les formigues més preocupades en caure bé a la seva reina que no en el benestar de tot el formiguer.

Vaig a fer temps fins a l'hora de dinar. Només volia donar fe de -bona- vida i fer declaració d'intencions -bones?- de futur. Espero en candeletes poder dormir i recuperar-me.

Mentre intento tenir els ulls oberts, deixo un regalet per qui vulgui obrir-lo.

MOLTES (POQUES) GANES

Avui, acabat d'aixecar del llit i amb unes incomprensibles ganes de fer coses, semblava que m'havia de menjar el món. Vana il·lusió i miratge d'una activitat que no serà. Entre aquesta munió de coses hi havia escriure un article -una espècie d'editorial- d'una revista d'àmbit comarcal. A mida que he llegit el diari, pres el cafè i he deixat caure l'aigua sota la dutxa, m'he anat desinflant i he canviat d'objectius.

Finalment, he decidit fer el desplegament de tota la impedimenta jardinera d'estiu: taula, cadires i la mega-gandula de sota la prunera. Tinc el pressentiment que l'estiu està pròxim i no vull estar desprevingut. Quan arribi, vull tenir tot l'equipament preparat per rebolcar-me compulsiva i mandrosament sobre aquella gandula que vaig comprar l'any passat i a la que només li falta parlar. 

Sincerament: avui ja no tinc ganes de fer res més! Només aspiro a una estona de solet, un dinar senzill però superb -avui paella- i una migdiada d'aquelles de baba caient per la comissura dels llavis, acompanyada de respiracions profundíssimes i, fins i tot, somnis inconfessables.

Per ser feliç tampoc calen tantes coses i tampoc cal que siguin complicades o sofisticades: només cal que vinguin de gust i que siguin realitzables. Només això!

Ho deixo. Vaig a fer un petit vermut, previ a la paella. Res de l'altre món: un got de Martini extra dry, quatre olives, quatre patates, uns taquets de pernil... Bé, una mica de cada, que en la varietat està el gust!

Mentre em repenso l'encàrrec que tinc pendent d'escriure -entre glop i glop al Martini- us deixo un regalet -res complicat- per tal que feu gana per dinar. Vinga, aquí un altre, que ja vindran els temps de fred i escassedat. De moment, que no falti de res, que les lletres de les cançons valen la pena!!!!

CAMPANADES

Són les dotze -no sé a quina hora acabaré publicant aquest post-  i sento el repic de les campanes. Són campanades de crida a missa. Si bé mai he sigut un fidel practicant, sí que he sigut un creient -malgrat pugui semblar el contrari- que viu la seva fe íntimament, sense grans exhibicions públiques (del tot respectables). Crec en els preceptes de l'Església, malgrat en ocasions discrepo profundament dels comportaments d'alguns dels seus representants. Penso que els preceptes estan per sobre dels comportaments humans i de les seves misèries contradictòries.

Aquesta nit no he dormit massa -he estat treballant fins tard en un parell de relats- i m'he llevat força d'hora. La meva passejada, gairebé de matinada, per aquestes muntanyes, és irrenunciable. La conversa amb la pròpia consciència és saludable però requereix silenci i solitud. No ha sigut una passejada llarga, però també he anat a veure'l una vegada més. Avui fa 47 anys que ens vam conèixer. Sembla mentida com m'ajuda, una vegada acabada la conversa amb la meva consciència, poder parlar amb ell. No és una conversa normal i les paraules no flueixen sonorament. Només el pensament, la sensació de presència, fa que tot sigui més fàcil. Una vegada més molts dubtes s'han esvaït.

El retorn a casa ha sigut plàcid, amb la sensació d'haver eliminat qualsevol rastre de rancúnia o mala sang que pogués niar en el meu interior. Només calma i serenor, molta serenor!

Aviat dinaré. Tinc gana i aquí no segueixo el rellotge de paret, segueixo el meu rellotge biològic. L'estómac reclama atenció i no el vull obviar.

Ara ho deixo. Potser més tard trobaré un moment per dir més coses.

SLOWLY

Música recomanada mentre llegiu el post:
- Música 1
- Música 2
- Música 3
- Música 4
- Música 5

Ho sento, avui estic "tonto". La Niki m'ha trucat per dir-me que marxa, que no la veuré fins d'aquí uns dies, setmanes... mesos? Mentre parlava amb ella, en un flaix, he recordat molts moments importants de la nostra -estranya- relació. Res, que ja hi hauria d'estar acostumat... però no m'hi acostumo!

D'altra banda, ara que m'agafo la vida en plan slowly -ja era hora!-, he redescobert el plaer de "no fer res". Permetre'm el luxe de no tenir preocupacions extemporànies suposa mitja vida. Saber que no hi ha res tan important com saber viure ha representat un alliberament -moltes gràcies!- que em situa en un altre pla vital i existencial. Prendre consciència de l'esterilitat del sacrifici m'ha conduit a una conclusió fonamental: qui vulgui peixos, que es mulli ell el cul!

En aquests propers temps serà imprescindible adoptar una actitud estoica -en ocasions no exempta d'una hilaritat, ironia i sarcasme mal reprimits- davant de la successió de pensaments, fets i decisions irreflexives, mancades de qualsevol rastre de raciocini i pròpies dels que es conformen -de fet, en fan un estil de vida- amb anar passant -pensant inclús que ho fan bé, però que són uns incompresos- i fer content el de dalt (ja sabeu, els de la santa confraria del Sí Senyor!). Ho veig a venir des de fa temps, però ara ja s'ha convertit en espectacle públic sense cap tipus de recat ni vergonya, traspassant totes les línies de la dignitat.

Vaig a sopar, una mica de lectura i a dormir. Només pensar en quin nou espectacle em sorprendrà el nou dia ja és un al·licient per esperar-lo amb autèntica curiositat i fruïció, això sí, també amb molt slowly...

EL QUE QUEDA DEL DIA

Queden pocs moments per cloure aquest dia. Potser quan hagi acabat d'escriure aquest post ja serà un nou dia i quedaran unes hores per llevar-me.
Em plau fer el traspàs de dia tot escrivint i recordant els excelsos poemes que acabo de llegir d'en Josep Palau i Fabre.

Voldria desteixir
la teva pell de seda
per fer-me'n un coixí
de somni, en la nit freda.

Encaro la nova setmana enmig d'un marasme d'anormalitat, de no saber cap on va la proa de la barca. Tampoc veig un horitzó al qual dirigir-nos, un port en el que trobar la seguretat del seu raser. La continua improvisació és el preludi i preàmbul del desastre. D'aquí a un temps, les rates començaran a abandonar el vaixell, sabedores que res bo es pot esperar del rumb anàrquic que marca -segons bufa el vent en cada instant- un capità poruc, més preocupat en salvar-se ell que en assumir la responsabilitat de portar la nau a bon port.
Miro a l'horitzó i no endevino llums de terra. Miro al cel i no veig estels per guiar-me. La broma de la nit és per tot i abraça el vaixell i els seus ocupants. Tot queda al designi de la Divina Providència, senyora altiva i capritxosa que prefereix els finals complicats i dramàtics. Per sort, encara tinc aquell sentit de la supervivència i l'experiència necessària per sobreviure als moments més complicats i perillosos.
Aquest és un vaixell de condemnats que no hauríem d'esperar res de res a favor nostre. Morir a la mar o la forca, aquest és el futur -cert- dels condemnats! 

DESPERTAR HIPERACTIU

Poques hores després d'haver-me ficat al llit, encara sentint aquella olor inoblidable de la Niki -poden passar mesos entre trobada i trobada i sempre acabo reconeixent la seva olor-, torno al món dels "vius" mentre prenc la meva cafetera (6 tasses) de rigor i intento menjar alguna cosa per despistar l'estómac fins l'hora de dinar.

Tinc la taula del despatx de casa -contràriament al que és habitual en mi- feta un autèntic garbuix. El desordre sembla haver-se apoderat d'aquest reducte d'ordre i control. Començo a retirar -i tirar- coses que, de moment, ja no em fan cap servei. Res: un parell d'expedients, unes fotos que em van portar els meus amics, uns altres papers... De moment, van a descansar a la carpeta de "pendent d'arxivar".

Em miro el correu i tinc... Ooooooooohhhhhhhhhhhh!!!!!!! Prop de vuitanta correus!!!! Primer contesto els comentaris del bloc, els correus del compte associat al bloc i deixo els altres per aquesta tarda. Diversificar els comptes de correu per temes és molt pràctic. Tinc un compte per temes de feina, un per temes literaris, un altre pel bloc, un altre per temes particulars... 

Malgrat pugui semblar el contrari, no tinc son. No necessito dormir gaires hores per tornar a estar a màxim rendiment. Mentre contesto els comentaris i els correus, vaig recordant cada segon amb la Niki, cada porus de la seva pell, cada carícia, cada petó, cada... cada cada. Meravellosa, com sempre!!!! Sembla que tothom s'hagi posat d'acord per fer comentaris i correus. Ja m'agrada -de fet, m'encanta, perquè negar-ho-, però n'hi ha molts!!! Ara ho entenc: no miro res des d'ahir a mig matí. Aquesta matinada, quan he penjat el post anterior, no he volgut mirar-me res i ara m'ho trobo tot. Normal!!! Mica en mica, que cada resposta requereix un moment de reflexió i no hi ha pressa! Un al darrera de l'altre contesto cada comentari i cadascun dels correus del bloc. Sempre he pensat que qui fa un comentari o un correu, espera una resposta i no puc decepcionar-lo. Finalment, tots contestats!!!

Continuo arreglant la taula, guardant papers i fotos que em faran bon servei d'aquí uns mesos. No m'hi havia fixat, però el cirerer que vaig plantar, fa un parell d'anys,  prop de la prunera, està curull de flors. Escolto una mica de música mentre penso en escriure un post. Busco una imatge que l'il·lustri. Més música. Acabo de trobar una imatge magnífica. L'enganxo i penso el títol del post. Ja està, ja el tinc! Ara només cal començar a escriure i passar a negre sobre blanc el que penso. Fàcil, molt fàcil!!! Una mica més de música...

Després, potser, més!

ESGOTAMENT I DECEPCIÓ!

A vegades, fer entendre segons quines coses -obvies, d'altra banda- esgota. Francament, ja no estic per la labor de perdre energies i moments meus per intentar fer-me entendre. Ho sento, la paciència té un límit i jo ja hi he arribat (fa molt de temps)! A cagar!

Be, ara que ja he deixat anar un ínfim percentatge de la bilis acumulada -és una teràpia molt bona, ho hauríeu de provar!- anem per coses importants: Aquest bloc -oh, fill meu!- ja té 750 posts visibles -els posts apòcrifs, ocults o esborranys són molts més- i em sento com un pare veure créixer un fill (aquell que mai he tingut). Hi ha dies més afortunats o reeixits i d'altres més obscurs, amb la consegüent influència en l'escriptura o la temàtica del post. Bé, avui és dimarts 13 i no en penso fer cap altre referència. Mai he cregut en aquestes coses. Potser avui no li tocarà a ningú l'Euromillones?

Com deia -perdó, una cançoneta i una altra (així de contradictòries i complementàries)- avui estic cansat i decebut. Casat del que deia abans i decebut de no haver sigut capaç -assumeixo la meva quota de culpa- de fer-me entendre. Potser també és que per poder entendre una cosa, cal voler-la entendre. Potser és que no convé entendre-la o potser és que no hi ha diguem-ne... valor -siguem correctes- d'afrontar les conseqüències d'entendre-la. La vida és així, amb totes les seves limitacions i limitats!

Estic rellegint Julio Cortázar i alguna coseta de Roberto Bolaño, ambdós autors molt recomanables -de fet, m'encanten!- per gaudir de la literatura. Aquesta tarda, mentre encara rumiava -entre cop de cap i cop de cap- sobre la irreverent existència del cuc de seda que habita entre les llanes del iac de Mongòlia, intentava trobar algun motiu per continuar escrivint una història que ja fa temps hauria d'haver acabat amb un final tràgic i inesperat. Moltes vegades, quan més ens encaparrem en continuar-la -amb l'ànim de millorar-la o fer-la suportable-, pitjor. En ocasions és preferible agafar els papers i tirar-los a la foguera. D'aquesta manera, no allarguem l'agonia d'un tema condemnat a morir.

Bé, ara sopar i dormir... no sense, abans, haver-me delectat amb la lectura d'unes quantes pàgines més de Los detectives salvajes. Demà, potser més... Aquesta de regalet final

RETROBAMENTS I ABSÈNCIES

Benvolguts lectors: avui no m'he pogut resistir a obrir el post d'una altra manera que no sigui amb una cançó friqui però que reflexa com és una part molt important de la nostra societat. La dedico a... a... be, a qui vulgui fer-se-la seva! Ja sé que no té res a veure amb el tema del post -ni en el fons ni en la forma- però em venia de gust! Què voleu que us digui?
Dimarts passat em vaig retrobar amb part del meu passat i, tornant des de Madrid, vaig tenir l'oportunitat de pensar en si val la pena continuar malbaratant la meva vida amb coses que no importen a ningú (a mi, el primer). Crec que ja és hora de reorganitzar-me i de redefinir quin lloc ocupa cada cosa en la meva escala de prioritats.
Potser tot va ser producte del meu retrobament amb la Niki, amb la que continuo mantenint aquella relació que ja sembla el riu Guadiana. Per decisió de tots dos -bé, més d'ella que meva- i amb la coartada de la seva feina i dels seus viatges, estem junts uns mesos -"pero no revueltos", com diu ella- i desprès venen mesos d'absència amnèsica i cruel. Vaig ser una mica pendó i, a la taula del dinar, vaig seure al costat de la seva amiga, la noia garçon (les novetats sempre m'interessen), mentre ella continuava impertèrrita, com si no anés amb ella la cosa. El dimecres em va trucar, això sí, i em va preguntar, sense fer cap referència directa. Res, no hi ha res entre la noia garçon i jo!!! Malauradament, la Niki ha tingut feina aquests darrers mesos. Va començar l'any passat a Mauritània i després ha continuat per tot el nord d'Àfrica, amb petites visites al "Corn d'Àfrica". És sorprenent veure com aconsegueix mantenir-se en primera línia després de tants anys! Continua deliciosament irresistible, amb aquell aire de menja-mons -em penso que m'acabo d'inventar una paraula- i amb aquell somriure que et desarma, fen-te claudicar, tot sotmeten-te a la seva mirada.
No ho sé! Potser és hora de deixar que tot flueixi per ell mateix, sense fer cap esforç ni cap estrebada, mentre transcorre la vida, tot esperant -com diu aquella dita oriental- veure passar el cadàver del seu enemic, segons sembla, àvid i impacient per penjar-se amb la seva pròpia corda.

GOOD NEWS

Alguns -comptats i escassos- dies em penedeixo d'haver dormit tantes hores i haver-me "perdut" algun moment de felicitat. Avui és un d'aquests dies. Una companya de la blogosfera "reobre" o "reinventa" el seu bloc per major delit d'aquells que ens havíem quedat una mica orfes des de que va decidir clausurar el bloc des del que teníem noticies de les seves anades i vingudes per aquest món. Felicitats guapetona!!!!!

A hores d'ara hauria d'estar escrivint un parell de relats que tinc compromesos per lliurar demà. No, en aquesta vida sempre hi ha prioritats i coses que et venen més o menys de gust. Ara, he pensat que era prioritari parlar d'aquest ressorgiment bloguer.

D'altra banda, avui és un dia d'aquells que consagraré a coses considerades fútils per la majoria de la humanitat, però que jo considero summament importants per mi. Necessito fer-ho, necessito carregar les piles per tornar a afrontar una setmana -aquesta més curta- que pot ser, una vegada més, "gloriosa". Ara ja tothom ha quedat "retratat" i ha quedat al descobert una nova habilitat d'aquest personatge que, provisionalment, anomeno "Lo Baves" (en record a com l'anomenava un amic): ara ja és capaç de bavejar a distància. 

Com ja insinuava fa un moment, aquesta propera setmana faré un nou retrobament amb la Heidi i les cabretes (passaré un quants dies a la muntanya) i rebré el seu inestimable i franc consell. Aquest dies de desconnexió sempre són agraïts i afavoreixen la meva capacitat de mostrar-me impassible -no sempre ho aconsegueixo- davant les rucades que la vida m'obliga a testimoniar.

De moment ho deixo. Ja he fet pública la meva alegria pel retorn d'una persona que segueixo des de fa temps i amb la que coincideixo en moltes reflexions. Avui ja pot fer-se de nit, ja he tingut la meva quota -amb excés- de felicitat i no voldria acostumar-m'hi.

PASSIÓ

La passió no la pot comprendre

qui no la experimenta.

Dante Alighieri

Els remordiments s'ensopeixen en la prosperitat

i s'aguditzen en els mals temps.

Jean Jacques Rousseau

Torno a la meva cita -intento que, almenys, sigui setmanal- amb aquest racó, que tantes satisfaccions i moments de relax em proporciona. Sí, ja ho sé: massa relaxat no se'l veu al personatge de la foto (ho dic amb tot el meu respecte).

La vida són moments de relax i moments de passió. La passió la podem entendre de moltes maneres i en les diferents accepcions de la paraula. És com aquella relació entre el ying i el yang, entre el bé i el mal, entre el blanc i el negre, entre positiu i negatiu. 

La passió pot ser un acte de plaer suprem i un acte de patiment suprem. Ambdós moments tenen una cosa en comú: són actes intensos i fan arribar l'esperit humà -i la carn- a la màxima expressió del sentiment. Malgrat pugui semblar el contrari, patir -amb mesura- és bo i convenient. Sense patiment no hi ha la recompensa posterior de la tranquil·litat, del plaer de sentir-se (fictíciament) immune a aquell mateix patiment. També és una manera d'endurir-nos davant la realitat de la vida i de la duresa descarnada que la caracteritza.

Ahir vaig veure -tard, molt tard, després del futbol- una pel·lícula que és objecte del meu culte  -potser per analogia- des de fa anys: The Hunted (La Presa) -00.00 h. Cuatro- amb Benicio del Toro i Tommy Lee Jones. Una bona mostra de que el patiment i la passió són instructives. Jo sempre m'he quedat amb una frase: "Començar a matar no és difícil. El que és difícil és saber parar de matar". És a dir: mantenir el cap fred per tal de saber on es troba el límit entre allò que és legítim, convenient i necessari i allò que ja no ho és.

Aquest cap fred també és necessari per saber esperar el moment oportú. Caçar -ja sigui a l'espera o perseguint la peça- requereix paciència. Cal saber estar a l'expectativa i en el moment de l'acte suprem -sempre motivat per un error de la presa-, no fallar. Normalment, la presa es confia per dos motius: per no haver advertit la presència del caçador o per pensar-se que -finalment, passat el temps- ha desistit del seu propòsit. Un caçador mai descarta o rebutja una presa. Pot passar el temps, la persecució (o l'espera) pot ser llarga i dura però, finalment, sempre intentarà cobrar la peça. Només és qüestió de temps i paciència.

Aquest dies he limitat la meva presència en aquest racó per aquest frenesí descontrolat i passional que s'ha apoderat de mi i que em fa pintar, arreglar, construir i reformar tot allò que té a veure amb el meu entorn residencial. Després d'un hivern llarg i cru, ara és l'hora de fer que tot reviscoli i de posar-ho tot a punt -ara és quan fa el millor temps: ni fred ni calor- per tal de poder passar un estiu plàcid i a raser de les calors excessives. Moltes coses em queden per fer i molta feina per endavant però no us podeu imaginar quan plaent i satisfactori és el treball que és fa en benefici propi, sabent que ha estat concebut i planificat correctament abans de dur-se a terme, lluny de les incerteses i canvis constats -producte d'una capacitat intel·lectual limitada combinada amb una concepció capritxosa de la vida- que em fan viure la meva pròpia passió. 

Demà comença una nova setmana. No és una setmana qualsevol: m'esperen uns quants dies de festa -traducció de festa: treball constant, però plaent, en coses lògiques i que tenen un sentit pràctic- en els que em dedicaré a descansar i treballar en coses meves. Una espècie de "Ora et labora", sabent que no hi haurà interferències dels Arquitectes de castells de cartes, dels Decoradors d'interiors i tampoc dels Asfixiats, Arrastrats o Regaladors d'esforços aliens.

Tot un luxe, tot un plaer en el meu oasi... Una autèntica passió!!!

PASSIONS I RITUALS

Pren-t'ho amb calma. La teva edat només t'interessa

apassionadament a tu. L'altra gent ja té els seus problemes.

Dorothy Parker (escriptora nord-americana)

Aquest serà un post força embolicat, ho veig a venir. Hi ha molts tipus de passions: afectives, de setmana santa (en aquesta imatge, Ponci Pilat rentant-se les mans), gormandes, vitals, etc. Totes impliquen sentiments intensos i molt accentuats i un quota força elevada d'irracionalitat. 

Aquest matí he redescobert aquesta frase de la Dorothy Parker i aquesta tarda he rellegit el seu relat Big blonde (La gran rossa). Magnífica la Dorothy! Una mostra de la seva genialitat és la frase del seu epitafi (gravada en el contenidor de les seves cendres): Excuse my dust (Perdonin per la pols). Aquesta capacitat de riure's de tot plegat és el que fa lliures a les persones, és el que els atorga aquell punt d'irreverència que els fa sublims. 

Molts no saben entendre o veure aquesta passió vital com una cosa bona i pretenen seguir aquell ritual del "que no se sàpiga, que no traspassi". La seva cara de sorpresa inquisidora i recriminatòria és el que denota en ells un punt de "ho faria -de fet, em moro per fer-ho- però no m'hi atreveixo". Quina pena, quina vida més patètica i reprimida!

Ara ha començat el ritual del despropòsit. Són dies de comiats -alguns no volguts, malgrat pugui semblar el contrari- i dies que precedeixen -poden servir d'entrenament- per comiats més massius. La vida és dura, llarga i dura... x... la vida! (Ho sento, ha sigut un acte reflex). Veig moviments -que m'importen ben poc, francament- d'éssers miserables, que viuen la seva patètica vida en coves amagades i que no s'atreveixen a mirar al sol. Algú el va explicar que el sol els cremaria i els deixaraia cecs. Ningú els va explicar que aquest mateix sol és el que fa veure clares les coses i el que crea la vida. Només cal no mirar-lo directament. Els sap molt de greu quan algú -mortal com ells- surt de la cova i veu la vida tal com és, amb tots els seus colors, els seus matisos -aquells dels que parlava ahir- i els seus clarobscurs. Bé, només cal observar-los i analitzar com n'és d'exitosa la seva vida!

Ara estic expectant. Estic molt interessat -tampoc és que em preocupi massa, potser la preocupació no hauria de formar part del meu patrimoni- en veure la reacció (aquella sinergia d'acció/reacció) de Los nins fantàstics. Una enrabiada amb plors impotents? Això, en els meus temps, s'acabava amb un parell de clatellades i a dormir. Ara no, ara són molt civilitzats (així els va la fira).

Passions i rituals, construïdes sobre una base molt inestable: la naturalesa humana. Mira que n'és de complicada aquesta combinació de passió i rituals apresos i transmesos de generació en generació. Potser en això rau la originalitat de cada ésser humà, la seva singularitat i la seva meravellosa imperfecció (qui decideix què és perfecte i què no ho és?). El dia que no siguem imperfectes s'haurà acabat la raça humana. 

He començat un altre post. No sé si l'acabaré avui. De moment, l'he titulat Reputacions. Potser li canviaré el títol. Això, sens dubte, també forma part de la meva imperfecció humana, molt humana.